Indiana Jones and the Kindom of the Crystal Skull

Després de 19 anys de la seva darrera aventura, era molt arriscat tornar a fer que Indiana Jones (Harrison Ford), tornés a tenir credibilitat i empenta, les coses com siguin. Però, tot i que no és la més brillant de les quatre, ja, pel·lícules de la saga, es pot dir que està molt a l'alçada de les espectatives.
Steven Spielberg serà com sigui, però sap com fer funcionar aquesta història i s'aferra a la idea de que si quelcom està bé, per a què canviar-ho. I funciona.
El plantejament d'aquesta quarta entrega és pràcticament calcat al d'Indiana Jones and the Last Crusade i és precisament aquesta base la que fa funcionar la resta. El començament amb el final d'una aventura que contextualitza la pel·lícula sencera (en aquest cas 19 anys que també han passat pel protagonista, els nazis ja són fora de la història i ara són els russos, en plena guerra freda, que remenen les cireres cercant algun objecte entre arqueològic i fantàstic).
Nombroses referències i picades d'ullet a entregues anteriors i molt d'humor la fan divertidíssima per a seguidors del personatge. L'escena en la que entra el degà a la classe (fins i tot la cita del llibre de Michaelson que apareix en altres entregues), l'escena de casa fent les maletes per iniciar una aventura, persecucions en moto, en camions..., la famosa línia vermella travessant el mapa quan viatja... Tots els trets característics d'un coherent Indiana Jones per al que han passat els anys i ja no està tan hàbil com en les passades aventures. De fet, les referències a l'edat d'Indy són constants a la pel·lícula.
Per cert, una felicitació especial a Spielberg, que dóna una lliçó magistral de com s'han de filmar les escenes d'acció i persecucions, sense càmeres que tremolin i on es veu perfectament qui és qui i què passa...

Malgrat estar a l'alçada, segurament peca de que l'objectiu de la recerca podria haver estat quelcom menys fantàstic com el tema d'una cultura interdimensional i recórrer a alguna cosa més arqueològica com per exemple l'Atlàntida o alguna cosa similar (i és que després de la Copa Sagrada i l'Arca Perduda què vols buscar que ho superi?).

Amb tot, l'elenc escollit té de tot. D'una banda és sensacional haver comptat amb el retorn de Karen Allen (Marion Ravenwood, a Indiana Jones and the Lost Ark), creíble Jim Broadbent en el paper de Dean Charles Stanforth que substitueix el malaurat Denholm Elliott com a Marcus Brody i digne malvada Cate Blanchett com a Irina Spalko i Igor Jijikine com a la seva mà dreta, Dovchenko.
Segurament al paper de John Hurt (Professor Oxley) se li podria haver tret més suc igual que al de Ray Winstone ('Mac' George Michael), encara que de tota manera, funcionen bé com a secundaris i com a rèpliques de segons quins gags.
Per últim, el fill d'Indiana Jones, Mutt Williams (en realitat Henry Jones III), interpretat per Shia LaBeouf, que aconsegueix la relació que s'esperaria entre pare i fill, a moments bastant similar que la que van portar Ford i Connery en l'anterior entrega.

A propòsit, molt encertat el final amb el fet que el fill vol posar-se el barret d'Indy i aquest se li avança posant-se'l ell una vegada més. Carregat de simbolisme, i és que Harrison Ford farà la cinquena entrega, ja amb setanta anys... físic envejable, oi?

Adient per a tothom, per als seguidors més exigents i per als que vulguin veure una bona pel·lícula d'aventures ben filmada, i coherent. Contraindicat per als que prefereixin escenes d'acció on no se sàpiga ben bé què passa per tanta tremolor de càmera.

Fitxa:
2008
Director: Steven Spielberg
Guió: David Koepp, George Lucas, Jeff Nathanson, Philip Kaufman
Repartiment: Harrison Ford, Cate Blanchett, Karen Allen, Shia LaBeouf, John Hurt, Jim Broadbent, ...

Track escollit:
"Hound Dog"
Written by Jerry Leiber and Mike Stoller
Performed by Elvis Presley

Frase escollida:
Dean Charles Stanforth: We seem to have reached the age where life stops giving us things and starts taking them away.

Indiana Jones and the Last Crusade

Sens dubte la millor de les -per ara- quatre entregues de l'heroi del fuet i la fedora.
Anant a pams, The Last Crusade ho té tot. Tot el que s'espera d'una pel·lícula d'aventures i més fins i tot. La posada en escena, els paisatges, localitzacions i decorats aconsegueixen embolcallar-te en la història, farcida de detalls, de construcció de personatges, d'humor, intriga i acció.
Tots els aspectes de la cinta casen perfectament i si bé hi ha alguns enganys en el guió i alguns errors garrafals de ràcord, allò de segundas partes nunca fueron buenas (en aquest cas la tercera) és del tot incorrecte.
La història en sí, sempre lligant la fantasia i l'arqueologia, tracta del Sant Greal, encara que l'objecte en sí no té massa pes en la trama. Senzillament els nazis el volen per allò de la vida eterna.
La trama es basa en les proves, els obstacles i els enigmes que han de superar els protagonistes.

Parlo de protagonistes, en plural, per que una de les meravelloses gràcies d'aquesta cinta és que no només tira del carro Harrison Ford (Indiana Jones), si no que forma tàndem amb Sean Connery (Professor Henry Jones) fent de pare del protagonista.
És tanta la complicitat dels dos personatges, tant l'humor que desprenen els seus diàlegs, que la crua i distant relació que porten (no es parlaven des de feia anys, la mare va morir, ...) passa a un segon pla per gaudir de l'antagonisme de tots dos.
Aquí no hi ha ben bé un malvat definit de la pel·lícula. El dolent és el repte al que s'enfronten. Si bé els papers d'Alison Doody (Dr. Elsa Schneider), Julian Glover (Walter Donovan) i el sempre magnífic Michael Byrne (General Vogel) són mil·limetrats i ben construïts, no porten del tot el pes de contricant.
Brillants també, cohesionant-ho tot, John Rhys-Davies (Sallah) i Denholm Elliott (Marcus Brody), que ja havien sortit en edicions anteriors.

Un altre tret característic de la saga són les localitzacions, generalment deserts, estepes i coves. D'això no en falta i a més, molt ben dibuixats buscant aquesta estètica de cartró-pedra. I és que cada escena ens fa entrar dins de la trama i gaudim com a nens petits, per molts anys que faci que l'hem vista i, per què no, per moltes vegades que l'haguem vista.

Segurament per a molts la tercera entrega de la saga no ha estat la més imaginativa, però si la més emocionant. Aquí, a més, s'introdueix des del pròleg la infància del protagonista (el gag de com es fa la cicatriu que té l'actor a la barbeta o la fòbia a les serps). Que dit sigui de passada, gran elecció la del jove (ja mort) actor River Phoenix, amb les mateixes expressions que Ford fent d'Indiana Jones adult.

En definitiva, una obra mestra del cinema d'aventures, una pel·lícula farcida de frases memorables (molt difícil escollir-ne una), d'escenes memorables i que no passarà mai de moda. Adient per a tothom i contraindicada per als que no hagin entrat mai en un cinema en la vida...

Fitxa:
1989
Director: Steven Spielberg
Guió: Jeffrey Boam, George Lucas i Menno Meyjes (història), George Lucas i Philip Kaufman (personatges)
Repartiment: Harrison Ford, Sean Connery, Denholm Elliott, Alison Doody, John Rhys-Davies, Julian Glover, River Phoenix, Michael Byrne, ...

Track escollit:
"Scherzo for Motorcycle and Orchestra"
by John Williams
&*
"Raiders March"
by John Williams

Frase escollida:
Professor Henry Jones: Our situation has not improved.

* He posat també Raiders March per ser un clàssic del cinema.

Minority Report

Cinta futurista amb molt bones intencions però potser poc aprofitada. La trama és bona i la idea és original i ben pensada, però es queda en una mera serie d'efectes especials i persecucions.
Malgrat el producte final et deixa bastant indiferent i no serà una pel·lícula que passi a ser recordada en excés, té alguns aspectes dignes de menció, per bé que d'altres no...

En primer lloc, la presentació del personatge principal (segueixo pensant que Tom Cruise només sap fer bé d'Ethan Hunt a Mission:Impossible) és tediosa. Hi ha moltes maneres de presentar l'enèssim policia ionqui i aturmentat, la història del cinema ens n'ha regalat un munt. En el cas del que ens ocupa, a Cruise no te'l creus ni de pare ni de marit i només a les seqüències d'acció se'l veu en el seu territori.
Pel que fa a Colin Farrell, segueix en un paper fet a la seva mida, el de fatxenda, encara que aquí està bastant contingut. Però quan el veus irrompre en l'escena mastegant xiclet (i amb un got de cafè a la vegada, com un campió), ja veus que és el mateix tarannà dels papers de SWAT, The Recruit, entre d'altres.
En canvi, Max Von Sydow (Lamar Burgess) i Samantha Morton (Agatha) claven els respectius papers.
I en l'apartat dels secundaris més secundaris cal destacar el paper de Tim Blake Nelson, el cel·lador que toca l'orgue (Gideon) i el de Peter Stormare (Dr. Solomon Eddie)

En altres aspectes de la pel·lícula, no aporta res aquesta imatge borrosa que pregona en moltes escenes i la iluminació suposadament futurista dista molt de ser efectiva. En les escenes de persecucions i baralles (en les úniques en que Cruise és creïble) si eliminèssim el so, podriem endossar-li el theme de Mission:Impossible sense cap mena de problemes.

Hi ha un gag que no molts hauran captat, i és que quan el personatge camina entre anuncis "vivents" que li venen tota mena de productes dirigint-se directament a ell (mare meva si el futur és així...) n'hi ha un d'ells que constantment pregunta si està estressat...
I alguna altra curiositat com veure com n'és de fàcil entrar en una cadena de muntatge del futur (no m'imagino poder fer això a la Seat de Martorell).

Això si, un final molt ben construït i efectiu, segurament el millor de la pel·lícula, evidentment si eliminem els dos minuts de hapily ever after després del desenllaç.
Així doncs adient per als incondicionals de Cruise i contraindicat per als que creguin que la idea és boníssima, perque la manera de dur-la a terme decepciona.

Fitxa:
2002
Director: Steven Spielberg
Guió: Scott Frank i John Cohen
Repartiment: Tom Cruise, Colin Farrell, Max Von Sydow, Samantha Morton, ...

Track escollit:
"Symphony Nr. 7 h-Moll, D.759"
Written by Franz Schubert
Conducted by Carlos Kleiber
Performed by Wiener Philharmoniker

Frase escollida:
Dr. Solomon: For true enlightenment there is nothing like... well, let's just say taking a shower while this large fellow with an attitude you couldn't knock down with a hammer, that keeps whispering in your ear: Oh nancy, Oh nancy. Now that was a lot of fun, thank you so very much John for putting me in there, thank you so very much for giving me an opportunity to get to know myself much better.