Oblivion

Qui vulgui gaudir d'un revival en tota regla de nombroses cintes de ciència ficció, aquesta és la seva pel·lícula. Tom Cruise encarna a Jack Harper, un mecànic de drons, la missió dels quals és vetllar per la seguretat d'unes plataformes que extreuen aigua del mar d'una Terra devastada per una guerra. Suposadament la resta de la humanitat resta en una estació espacial a l'espera de viatjar -una vegada aconseguits tots els recursos necessaris que queden a la Terra- cap a una nova vida a Tità, lluna de Saturn.

Aquesta és la història que comença per agafar trets de la cinta d'animació de Pixar i Disney Wall-E. La primera mitja hora de pel·lícula és sensacional. Uns efectes espectaculars, uns paisatges colpidors (les imatges de contextualització apocalíptica, les imatges de la lluna destruïda al cel...) i una introducció molt ben portada i creïble. Malgrat aquest inici prometedor, a mesura que va avançant la trama l'interès es dilueix i acaba sent una amalgama d'homenatges (per no dir còpies vils i premeditades) de diversos productes anteriors.
Hi trobarem traces de Matrix, d'una banda (entre d'altres coses) els drons s'assemblen perillosament als sentinelles de la trilogia. En segon lloc, el personatge interpretat per Morgan Freeman (Beech) que, això sí, li dóna una certa entitat i credibilitat, recorda molt al Morpheus de Laurence Fishburne. També hi apareix Star Wars (una persecució de naus molt similar a una entre el Falcó Mil·lenari i les naus imperials) o bé I, Robot, per la resolució final de tot plegat i, de fet, en podria anomenar d'altres.

A banda dels dos personatges masculins ja citats destaquen les dues protagonistes femenines. D'una banda la bonica Olga Kurylenko, en el paper de Julia i de l'altra l'ambigua, gairebé robòtica, Andrea Riseborough com a Victoria. Són actuacions convincents i de fet la pel·lícula té bon ritme exceptuant els moments tendres entre el descobriment principal de la trama i la resolució final.

La banda sonora acompanya i, en alguna ocasió fa taral·lejar alguna cançó.
En resum, i malgrat les nombroses referències a d'altres films, és un bon entreteniment que és del que es tracta, però més val anar-hi amb les expectatives baixes que fins i tot ens sorprendrà.
Val la pena la primera mitja hora, com ja he dit. Després va de capa caiguda fins a un final que, sincerament, sobra.

Adient per a curiosos, contraindicada per a amants de la ciència ficció.

Fitxa:
2013
Director: Joseph Kosinski
Guió: Joseph Kosinski (guió i còmic), Karl Gajdusek, Michael Arndt i Arvid Nelson (còmic)
Repartiment: Tom Cruise, Morgan Freeman, Olga Kurylenko, Andrea Riseborough, ...

Track escollit:
"A Whiter Shade of Pale"
Written by Keith Reid, Gary Brooker, Matthew Fisher
Performed by Procol Harum

Frase escollida:
Jack Harper: 60 years ago, Earth was attacked. We won the war, but they destroyed half the planet.
Everyone's been evacuated. Nothing human remains. We're here for drone repair. We're the "mop-up crew".

Knight and Day

Efímera cinta d'acció de dos productes de Hollywood: Tom Cruise (Roy Miller) i Cameron Díaz (June Havens). El paper d'ell, un Ethan Hunt en un entorn caòtic i còmic, amb moltes acrobàcies i trets i amb un control excel·lent de cada situació (per molt enrevessada que sembli). El paper d'ella, molt pallasso, d'una noia que no sap ben bé què passa i que s'adapta com pot i que, no sabem com, desenvolupa unes qualitats d'espia del no-res com aquell qui no vol la cosa.

El paper de Cruise és similar al que anys després ha fet a Jack Reacher, però en aquesta tracta de ser més còmic i més juganer. Vaja, que no deixa de ser una paròdia crispetaire sense massa a aportar.
Es tracta d'un producte híbrid entre la saga de Mission:Impossible i True Lies.

Mal traduïda -per variar- a l'espanyol com a "Noche y Día" (sabem que knight vol dir 'cavaller'), aquest no és el major despropòsit de la pel·lícula. La molt coneguda dislèxia cultural nord-americana aquesta vegada ens porta els sanfermines ni més ni menys que a Sevilla.

A banda d'aquesta calamitat de localització, l'acció és divertida, l'entreteniment està garantit si el que s'espera és una colla de trets, persecucions, piruetes i resolucions airoses al darrer moment. La química entre els dos personatges principals és correcta i fins i tot bona en alguns moments, per molt absurda que sigui la trama.

Els papers dels secundaris passen força desapercebuts però són correctes. És el cas de Jordi Mollà (Antonio Quintana), que interpreta un traficant amb més pinta de llatí que una altra cosa, i de Paul Dano (Simon Feck), que és el cervellet culpable de tot el merder muntat, tot per que ha inventat una pila que suposadament no s'esgota.
Digne de menció tot el tema de les persecucions per Sevilla, convincents i ben rodades. Com a mínim això sí que està bé. 

Adient per a crispetaires àvids d'acció, persecucions i trets, contraindicada per a qui cregui que veurà una altra True Lies.

Fitxa:
2010
Director: James Mangold
Guió: Patrick O'Neill
Repartiment: Tom Cruise, Cameron Díaz, Peter Sarsgaard, Jordi Mollà, Viola Davis, Paul Dano, ...

Track escollit:
"Ride Like the Wind"
by Christopher Cross

Frase escollida
Roy Miller: On the count of 3. Ready? 1...
[June runs around madly while she is shot at wildly]
June Havens: Sorry! I panicked!
Roy Miller: What number would you like?
June Havens: Three. Yeah, let's just stick with three. It's good.
Roy Miller: Okay...

Jack Reacher

Jack Reacher podria ser perfectament l'ombra d'Ethan Hunt a Mission: Impossible. Dit això, es tracta d'una pel·lícula correcte, amb bona trama i guió acurat, però potser es passa una mica de ser un mer lluïment de Tom Cruise (productor de la mateixa), que interpreta a un paio sobrat, calculador i perfecte.
La cinta es basa en la novel·la One Shot, de Lee Child i té un plantejament molt similar a Basic (John McTiernan, 2003). Conspiració, encobriment i un sol home, un creuat que lluita contra tot.

El producte en sí no explica ni aporta res de nou, però la manera de rodar-la, el ritme contingut i les petites notes d'humor fan que sigui molt entretinguda durant els 130 minuts de metratge.
A banda de Tom Cruise, que interpreta al protagonista a la perfecció per que és el tipus de paper que li va bé a ell encara que, aquesta vegada, sense massa floritures acrobàtiques (per a això ja tenim Mission: Impossible), hi ha la resta de personatges que ajuden a donar versemblança a la trama.

Per una banda tenim als malvats. Jail Courtney és l'antagonista de Cruise (Charlie) un paio impertorbable fins al final, que és pertorbat per que ha de guanyar Cruise, que això és Hollywood, senyors. El suposat cervell de tot plegat, The Zec, interpretat per Werner Herzog, que fa un bon paper però força irrellevant al cap i a la fi.
I els bons, a banda de Jack Reacher (Tom Cruise). Helen (Rosamund Pike), advocada sexy per antonomàsia en aquest tipus de pel·lícules (només cal que digui que ha aparegut a la segona de Johnny English i a una de l'agent 007). Fa un paper correcte, però potser han abusat massa del seu escot.
I Robert Duvall, Cash, que podria molt bé ser el mentor del protagonista. Duvall és entranyable i, probablement el millor de la pel·lícula malgrat apareix en un bastant avançat metratge.

Està ben rodada, les persecucions en cotxe i els tirotejos són dignes i sense floritures. En tot moment es veu ben bé què passa en l'acció, i això és d'agrair. Però en definitiva no passa de ser una croada d'un paio que és el puto amo i que tot li surt bé i li queda bé.

Adient per a passar una bona estona al cinema, alguna rialla amb algun bon gag i acció ben portada. Contraindicada per a qui esperi explosions espectaculars i acrobàcies a l'estil d'Ethan Hunt.

Fitxa:
2013
Director: Christopher McQuarrie
Guió: Christopher McQuarrie i Lee Child (novel·la)
Repartiment: Tom Cruise, Rosamund Pike, Richard Jenkins, Robert Duvall, Jail Courtney, ...

Track escollit:
"Who is Jack Reacher?"
by Joe Kraemer

Frase escollida:
Jack Reacher: You think I'm a hero? I am not a hero. And if you're smart, that scares you. Because I have nothing to lose.

Minority Report

Cinta futurista amb molt bones intencions però potser poc aprofitada. La trama és bona i la idea és original i ben pensada, però es queda en una mera serie d'efectes especials i persecucions.
Malgrat el producte final et deixa bastant indiferent i no serà una pel·lícula que passi a ser recordada en excés, té alguns aspectes dignes de menció, per bé que d'altres no...

En primer lloc, la presentació del personatge principal (segueixo pensant que Tom Cruise només sap fer bé d'Ethan Hunt a Mission:Impossible) és tediosa. Hi ha moltes maneres de presentar l'enèssim policia ionqui i aturmentat, la història del cinema ens n'ha regalat un munt. En el cas del que ens ocupa, a Cruise no te'l creus ni de pare ni de marit i només a les seqüències d'acció se'l veu en el seu territori.
Pel que fa a Colin Farrell, segueix en un paper fet a la seva mida, el de fatxenda, encara que aquí està bastant contingut. Però quan el veus irrompre en l'escena mastegant xiclet (i amb un got de cafè a la vegada, com un campió), ja veus que és el mateix tarannà dels papers de SWAT, The Recruit, entre d'altres.
En canvi, Max Von Sydow (Lamar Burgess) i Samantha Morton (Agatha) claven els respectius papers.
I en l'apartat dels secundaris més secundaris cal destacar el paper de Tim Blake Nelson, el cel·lador que toca l'orgue (Gideon) i el de Peter Stormare (Dr. Solomon Eddie)

En altres aspectes de la pel·lícula, no aporta res aquesta imatge borrosa que pregona en moltes escenes i la iluminació suposadament futurista dista molt de ser efectiva. En les escenes de persecucions i baralles (en les úniques en que Cruise és creïble) si eliminèssim el so, podriem endossar-li el theme de Mission:Impossible sense cap mena de problemes.

Hi ha un gag que no molts hauran captat, i és que quan el personatge camina entre anuncis "vivents" que li venen tota mena de productes dirigint-se directament a ell (mare meva si el futur és així...) n'hi ha un d'ells que constantment pregunta si està estressat...
I alguna altra curiositat com veure com n'és de fàcil entrar en una cadena de muntatge del futur (no m'imagino poder fer això a la Seat de Martorell).

Això si, un final molt ben construït i efectiu, segurament el millor de la pel·lícula, evidentment si eliminem els dos minuts de hapily ever after després del desenllaç.
Així doncs adient per als incondicionals de Cruise i contraindicat per als que creguin que la idea és boníssima, perque la manera de dur-la a terme decepciona.

Fitxa:
2002
Director: Steven Spielberg
Guió: Scott Frank i John Cohen
Repartiment: Tom Cruise, Colin Farrell, Max Von Sydow, Samantha Morton, ...

Track escollit:
"Symphony Nr. 7 h-Moll, D.759"
Written by Franz Schubert
Conducted by Carlos Kleiber
Performed by Wiener Philharmoniker

Frase escollida:
Dr. Solomon: For true enlightenment there is nothing like... well, let's just say taking a shower while this large fellow with an attitude you couldn't knock down with a hammer, that keeps whispering in your ear: Oh nancy, Oh nancy. Now that was a lot of fun, thank you so very much John for putting me in there, thank you so very much for giving me an opportunity to get to know myself much better. 

Collateral

Aquesta cinta de Michael Mann -autor de The Insider, Heat i Public Enemies- té aspectes dignes de menció, algun moment memorable, però també inconvenients insalvables.

D'una banda el fet que estigui rodada amb càmera digital (pràcticament de videoaficionat) i amb la tècnica de càmera a l'espatlla. Això fa que sigui molt més propera i directa i en segons quins moments augmenta la tensió que pretén donar.

La trama en sí no és cap novetat, però si l'aspecte en que s'estructura, i és que no es basa en els tres actes clàssics d'introducció, nus i desenllaç. Es pot dir que directament passa al tercer acte i que per la manera en com està narrada es van descobrint els perquès de tot plegat.

Pel que fa a la interpretació dels personatges, és aquí on hi ha l'errada més garrafal de la pel·lícula. A Cruise no te'l creus, deixant de banda les ortopèdiques canes dignes d'una caixa de cartró de Grecian 2000. Però és que Tom Cruise només fa bé (llevat de poques excepcions) el paper d'Ethan Hunt a Mission:Impossible. Jamie Foxx fa un bon paper, però està al servei de l'anterior i no és pot dir que tinguin massa química aquest parell.

I els secundaris passen desapercebuts. Tots, excepte Javier Bardem, que en poc més de dos minuts de quota de pantalla interpreta a la perfecció el seu petit paper amb un monòleg memorable.

Pel que fa a la resta de la pel·lícula, poca cosa més a afegir. No aporta massa cosa, la veritat. Per apreciar més bé aquesta manera de rodar podriem passar directament a Miami Vice, també de Mann, que té coses més bones que aquesta, i això que basant-se en una serie de televisió mai no pots lluir-te massa.

Adient per a incondicionals del senyor Cruise que creguin que les canes li queden bé i contraindicat per a aquells que pensen veure una segona Heat.

Fitxa:

2004

Director: Michael Mann

Guió: Stuart Beattie

Repartiment: Tom Cruise, Jamie Foxx, Jada Pinkett Smith, Javier Bardem, ...

Track escollit:

"Hands Of Time"

Written by Andrew Cato, Tom Findlay (as Thomas Findlay) & Richie Havens (as Richard Havens)

Performed by Groove Armada feat. Richie Havens

Courtesy of Jive Records UK

Under license from BMG Film & TV Music

Frase escollida:

Felix: Do you believe in Santa Claus? 

Max: No. 

Felix: Nor do I. Nor do I, but my children do. They are still small. But do you know who they like even better than Santa Claus? His helper, Pedro el Negro. Black Peter. There's an old Mexican tale that tells of how Santa Claus got so very busy looking out for the good children that he had to hire some help to look out for the bad children. So he hired Pedro. And Santa Claus gave him a list with all the names of all the bad children. And Pedro would come every night to check them out. And the people, the little kids that were misbehaving, that were not saying their prayers, Pedro would leave a little toy donkey on their window. A little burro. And he would come back, and if the children were still misbehaving, Pedro would take them away, and nobody would ever see them again. Now, if I am being Santa Claus, and you are Pedro, how do you think jolly Santa Claus would feel if one day Pedro came into his office and said, 'I lost the list.' How fucking furious do you think he will get? 

Tropic Thunder

No deixa de ser una de les astracanades de Ben Stiller. La pel·lícula en sí no té massa a aportar, tracta d'una espècie de making of sobre un rodatge d'un film bèl·lic ple d'estrelles a quina més corrompuda. Un ionqui (Jack Black), una estrella d'acció en decadència (Ben Stiller) i un altre que està per sobre del bé i del mal i està encantat d'haver-se conegut (Robert Downey Jr.).

Histriónica a vegades, té algun gag memorable, però en definitiva és una cinta d'aquelles de dissabte al vespre, de la mamarratxada contínua, del no saber ben bé per què l'estàs veient. Una pel·lícula que s'ha d'incloure dins de la comèdia, encara que més val que no sigui una icona del gènere per que si no, estem perduts.

El guió es pèssim, vol arribar a la paròdia sense aconseguir-ho (si el que volem és paròdia, hi ha molt més a triar), només hi ha una cosa que val la pena en aquesta pel·lícula pel fet que surt de la normalitat. I és curiós, per que no ho diries mai.

L'actuació sorprenent de Tom Cruise, que interpreta un productor indesitjable, caspós, bord i rude amb un aspecte molt allunyat del que ens té acostumat. 

Cruise apareix gras (amb prótesis, no és d'aquells que s'engreixa per fer un paper i menys d'aquestes característiques), pelut, calb i amb barba. És despietat, i fot rábia, però la ràbia la fa el personatge,  no l'actor. I això és bo.

Memorable el ball que es marca per convèncer el representant d'actors de pacotilla (Matthew McConaughey), que óbviament exploten als títols de crèdit.

A banda d'això, poca cosa més a oferir... Adient per a fans incondicionals de les bajanades d'Stiller i contraindicat per a aquells que busquin quelcom més que una serie de bajanades.

Fitxa:

2008

Director: Ben Stiller

Guió: Ben Stiller, Justin Theroux, Etan Cohen

Repartiment: Ben Stiller, Jack Black, Robert Downey Jr., Tom Cruise...

Track escollit: 

"Run Through the Jungle" (1970)

Written by John Fogerty
Performed by Creedence Clearwater Revival

Frase escollida:

Les Grossman: Now I want you to take a step back... and literally fuck your own face!