Elysium

Decepcionant pel·lícula de l'autor de la colpidora District 9. Així com en la seva anterior obra ens va sorprendre amb un tractament de la ciència ficció com mai havíem vist, en aquesta flirteja amb els tòpics de Hollywood del gènere sense voler deixar de banda els seus trets característics i fa una barreja lamentable.

No és que la cinta no tingui coses bones, alguna en té, però tan descafeïnada que passa sense pena ni glòria. La història, d'entrada, ja la tenim força vista. Els de dalt -rics- i els de sota -pobres-. Un tema que ja s'ha tocat força vegades i més bé. La història que ens ocupa, carregada de tòpics, en realitat sembla que no acabi d'arrencar durant bona part del metratge. I és que sí que passen coses, però sembla que siguin a desgana.

La cosa va dels merders en els que es veu immers Max (Matt Damon), un ex-convicte que intenta sobreviure no ficant-se en massa embolics i que pateix un accident laboral que només li deixa una sortida per seguir amb vida. Pujar a Elysium, una impressionant estació espacial orbitant al voltant de la Terra on viuen els rics, els que tenen de tot (una mica com els que tenien molt 'temps' a In Time). A partir d'aquí tota una odissea rodada de manera tan caòtica que no sembla que ho sigui.
La dolenta de la pel·lícula se suposa que és Jodie Foster, que encarna una mena de ministra de defensa anomenada Delancourt, però en realitat es passa tota l'estona arrufant el nas i donant ordres letals per preservar el benestar propi i el dels seus conciutadans. Ni una batalla entre protagonista i antagonista (ni física ni dialèctica).
I és que l'autèntic dolent de la funció és el millor de la pel·lícula. El que fou el protagonista de la citada District 9, Sharlto Copley, encarna de manera magistral a Kruger, un agent d'Elysium sense escrúpols que està a la Terra fent la feina bruta dels de dalt.
És el que val més la pena de tot plegat, tret d'alguns enquadraments meritoris i de l'ambientació en general. Però fins i tot el millor de la cinta s'acaba descafeïnant en una batalla final més còmica que una altra cosa i amb poca visibilitat del que està passant a causa de la maleïda mania del parkinson de càmera.
Totes les escenes d'acció tenen un moviment excessiu de càmera, totes. Fins i tot algunes que no són d'acció.

D'altra banda hi ha una diluïda història d'amor encabida amb calçador d'una antiga amiga de la infància del protagonista (Frey, interpretada per Alice Braga) que, previsiblement té una filla malalta que també necessita una visita als de dalt per a curar-se amb la meravellosa tecnologia de què disposen. Paradoxalment, l'instant d'interpretació més genuí passa entre Damon i la nena malalta (Matilda, Emma Tremblay) mentre comenten un conte infantil i el seu significat. Aquella escena, amb enquadraments subjectius dels personatges és digna, però són un parell de minuts.

Per acabar, un parell de moments tristíssims de les acaballes de la cinta. D'una banda la solució al problema amb un senzill canvi de codi de programació, canviar la paraula ILLEGAL per *LEGAL, un insult a qualsevol persona que s'hagi estat empassant la cinta, que en realitat no passa de les dues hores però es fa lenta com si en durés gairebé tres. I el desesperat intent de donar-li llagrimeta al final pretesament èpic i heroic del protagonista.

En resum, adient per als que es conformen fàcilment i no han vist l'anterior obra de Blomkamp i contraindicat per als que sí l'han vista i esperen trobar-se quelcom a l'alçada.

Fitxa:
2013
Director: Neill Blomkamp
Guió: Neill Blomkamp
Repartiment: Matt Damon, Sharlto Copley, Jodie Foster, Alice Braga, Diego Luna, William Fichtner, ...

Track escollit:
"Theme of Elysium"
(from Elysium Trailer 2013)
Instrumental Mix

Frase escollida:
John Carlyle: Don't breathe on me. Cover your mouth.

I Am Legend

La prova de que les superproduccions de Hollywood actuals poden ser obres a tenir molt en compte. Basada en la novel·la de Richard Matheson amb el mateix títol però amb lleugeres diferències, com tota adaptació de la indústria cinematogràfica dels EUA.
Malgrat això, la cinta pot presumir de ser una obra de capa a peus i amb pocs aspectes a ser criticats negativament.
D'entrada, comparant-la amb la novel·la, hi ha un parell o tres de diferències importants a tenir en compte. En primer lloc, la pel·lícula situa l'acció a Nova York, mentre que el llibre ho fa a Los Angeles. Hi ha una raó per la qual es va fer aquest canvi, i és que a L.A. poden sovint trobar-se llocs gairebé deserts i, per contra, és impossible concebre la ciutat de Nova York sense ni una ànima. Un canvi merament visual...
En segon lloc, Robert Neville, el protagonista meravellosament interpretat per Will Smith, a la novel·la és més aviat la contraposició del que veiem a la pel·lícula. Smith està en forma, és organitzat i calcula cada moviment. Segueix una rutina que el fa estar lúcid. En canvi el personatge descrit per Matheson està més aviat gras, alcohòlic i totalment tancat a casa seva sense pràcticament cap contacte amb l'exterior hostil.
I la diferència més important és el final de la història. De fet, es van rodar dos finals (qui sap si més) i es van sotmetre a estudi. El que va tenir més acceptació pel públic és el que es va acabar veient als cinemes. Sigui com sigui, cap dels finals triats és el que realment succeeix a la novel·la. La conclusió d'aquesta dóna més sentit al títol -I Am Legend-, ja que Matheson fa que Neville acabi pres dels infectats esdevenint ell l'estrany, el temut. I acaba morint sent llegenda, sent el darrer de la seva raça, acaba sent ell el monstre...

Tornant a la pel·lícula, els efectes especials són perfectes, excel·lents. El fet de 'buidar' Nova York, el fet de crear els infectats, l'escena, feta flashback, de l'evacuació de la ciutat (una de les mes cares de la història del cinema), la dificultat de rodar pràcticament totes les escenes en localitzacions reals i passar-les pels filtres digitals posteriorment... Tot això té un mèrit impressionant.
Però el que fa que encara sigui més meritori tot plegat és el fet de que no és una pel·lícula que es basi en els efectes i la pirotècnia (el tràiler una vegada més ens enganya vilment). Es tracta d'una pel·lícula propera, de construcció de personatges, d'interpretació, amb dos personatges principals (Smith i la gossa que l'acompanya) i la resta es tracta d'una massa indefinida (els infectats), que vol acabar amb ell. No hi ha un malvat definit (encara que sí que es deixa entreveure un líder entre ells).

La interpretació d'Smith és impecable, però és digne de menció l'actuació de Kona i Abbey, les dues gosses que interpreten Sam, la pastor alemany que acompanya en una simbiosi perfecta al protagonista. És impressionant el grau de complicitat que es plasma entre els dos protagonistes malgrat la diferència d'espècie. Senzillament sensacional.
En aquest cas, per que val realment la pena, deixo el link amb el making of de la pel·lícula (o part d'ell), realment interessant veure com es va rodar en les localitzacions reals i com es va fer l'escena (aquesta sí, en estudi) de Times Square. Realment impressionant.

Adient per a tothom, s'ha de veure. Contraindicada per a tots aquells que es creguin el tràiler.

Fitxa:
2007
Director: Francis Lawrence
Guió: Mark Protosevich, Akiva Goldsman. Richard Matheson (novel·la). John William Corrington i Joyce Hooper Corrington (guió de la pel·lícula de 1971)
Repartiment: Will Smith, Alice Braga, Abbey, Kona, ...

Track escollit:
"Three Little Birds"
Written by Bob Marley
Performed by Bob Marley & The Wailers

Frase escollida:
Neville: [to Sam]  Eat your vegetables. Don't just push 'em around, eat 'em. I ain't playin'!

Repo Men

Pel·lícula en certa manera molt actual. En temps de retallades, de desnonaments i de conflictes socials, es podria dir que aquesta cinta ens parla d'això, però en plan bèstia. Evidentment als EUA encara amb més raó, per allò de que no existeix una Seguretat Social com nosaltres la coneixem.

Cinta futurista -que es basa en la novel·la d'Eric García The Repossession Mambo- la trama de la qual ens porta a una societat on la sanitat i, més concretament els òrgans artificials substituïts, són directament proporcionals a la mida de la cartera de cadascú.

I és que en cas de no pagar les quotes exorbitades amb uns interessos abusius, automàticament ve un recuperador i com si es tractés d'un escorxament, te'l treu siguin quines siguin les conseqüències.

Aquí entren Jude Law i Forest Whitaker (Remy i Jake, respectivament), dos dels millors recuperadors de l'empresa que té pràcticament el monopoli del negoci, The Union. Ambdós realitzen una interpretació fantàstica, juntament amb les més discretes de Liev Schreiber (Frank) i Alice Braga (Beth).

Per la resta, tret d'alguns gags mitjanament ben portats, la cinta no ens aporta massa cosa més. Molt fosca moralment i massa sensacionalista pel que fa al grau de gore. I és que el director té una especial addicció en fer-nos empassar talls de bisturí de manera gratuïta.

La història en sí és crua, però les imatges no tenen perquè ser-ho, si més no, per que sí.

Efectes visuals propis del gènere, com la creació de la ciutat futurista diferenciant la part dels rics i la part dels pobres (imitant perillosament Blade Runner a estones), però analitzant-la fredament, en realitat és buida de contingut argumental, sense massa carn pel que fa al guió (no pel que fa a l'aspecte visual, és clar).

Això sí, una gran banda sonora. Segurament un dels punts forts de la pel·lícula que fa que s'empassi una mica millor. Adient per a fanàtics de la ciència-ficció amb gore pel mig i contraindicada per a qui es maregi amb la simple visió d'un bisturí.

Fitxa:

2010

Director: Miguel Sapochnik

Guió: Eric García (novel·la) i Garrett Lerner

Repartiment: Jude Law, Forest Whitaker, Alice Braga, Liev Schreiber, RZA, ...

Track escollit:

"Every Day Will Be Like A Holliday"

by William Bell

&

"Feeling Good"

by Nina Simone

Frase escollida:

Remy: My job is simple. Can't pay for your car, the bank takes it back. Can't pay for your house, the bank takes it back. Can't pay for your liver, well, that's where I come in.