Django Unchained

Tarantino torna amb un western. En primer lloc, cal destacar que el director de Knoxville és un mestre en contractar a velles glòries del món audiovisual, un mestre en rodar amb detalls que homenatgen films anteriors (sovint de sèrie B, tot sigui dit), i que tria com ningú la banda sonora que acompanya les seves peculiars imatges.
I aquesta cinta no n'és l'excepció. Les localitzacions es veuen triades al detall, tot molt ben enquadrat i utilitzant recursos molt propis del gènere (el zoom sobtat de pla general a primer pla n'és un bon exemple).
Però per sobre de tot estan els diàlegs i les interpretacions dels personatges. I és que aquí és on rau la bellesa de la pel·lícula. Més enllà de les escenes de sagnants tiroteigs, que hi són, prima per sobre de tot el que diuen els personatges i, en aquesta pel·lícula, també el que no diuen, les mirades...

És una molt bona pel·lícula. Amb petits errors de ràcord i algun detall que caldria polir una mica, però en termes generals resulta el divertimento que s'espera del seu autor.
Destaquen molts dels intèrprets que hi apareixen. Evidentment  Christoph Waltz (Dr. King Schultz), que fa d'una versió del seu anterior personatge a les ordres de Tarantino (Col. Hans Landa a Inglorious Basterds), encara que aquesta vegada una mica menys hipòcrita i menys somrient. També molt destacable Samuel L. Jackson (incondicional de les pel·lícules de Tarantino), en el paper de Stephen, un criat negre amb la ment d'un racista blanc. Jamie Foxx, Django, com a protagonista. I com a tal, amb les seves frases lapidàries de tot bon western i amb una química sorprenent amb Waltz.
També és curiós veure la implicació de Leonardo DiCaprio (Calvin Candie) dirigit per Quentin.
I a banda de l'anecdòtica interpretació de Kerry Washington com a la dona de Django, Broomhilda, podriem citar un munt de secundaris habituals del director (com Michael Parks) i el cameo de Franco Nero (Amerigo Vessepi), que fou l'original a la pel·lícula de 1966 Django, dirigida per Sergio Corbucci.
Això sí, el cameo del propi Quentin sembla un pedaç mal sargit. Com a mínim hauria d'haver demanat al departament de maquillatge que li hagués posat alguna cicatriu o deixar-se barba d'uns quants dies i embrutar-se, per que només li falta haver-se descuidat el Director Finder penjant del coll.

En definitiva, Tarantino volia fer un western i l'ha fet. Amb el seu estil peculiar, amb moltes notes d'humor per a tots els gustos, amb un bon grau de violència i amb escenes absurdes com la de la discussió entre uns assaltants sobre els mocadors que duen per tapar-se la cara (ho heu de veure, per que és absurd de nassos).

La banda sonora és genial, molt ben inclosa, fins i tot quan es tracta de temes molt moderns per tractar-se d'aquest gènere. Utilitza força talls bruscos, però això ja és marca de la casa. Hi ha molts detalls cuidats que són, si voleu, meres anècdotes. Però sense anar més lluny, la cinta comença amb el logo de Columbia dels anys seixanta i la tipografia dels crèdits és molt eloqüent...

Adient per a amants del gènere, no quedaran decepcionats (potser una mica sorpresos, però és molt millor que Appaloosa, d'Ed Harris). Contraindicada per a detractors de Tarantino, que n'hi segueix havent.

Fitxa:
2012
Director: Quentin Tarantino
Guió: Quentin Tarantino
Repartiment: Jamie Foxx, Christoph Waltz, Leonardo DiCaprio, Samuel L. Jackson, Kerry Washington, ...

Track escollit:
"To Old to Die Young"
Written by Dege Legg
Performed by Dege Legg (as Brother Dege)

Frase escollida:
Billy Crash: [after getting shot in the genitals] D-jango, you black son of a bitch!
Django: The "D" is silent, hillbilly.

Miami Vice

Els seguidors de la serie dels sèrie dels vuitanta van quedar decepcionats amb la versió de Michael Mann, perque en realitat no té massa a veure amb l'assolellada Califòrnia plagada de camises hawaianes, cotxes potents i noies en bikini que va fer que tothom volgués ser Sonny Crockett i Ricardo Tubbs (a la sèrie Don Johnson i Philip Michael Thomas i a la pel·lícula Colin Farrell i Jamie Foxx, respectivament).
El cas és que Mann, encisat per la tecnologia HD, defuig la homogeneïtat i coherència estètica i porta més enllà l'ús d'aquesta tecnologia supeditant la mateixa pel·lícula i fent que l'HD mani. La càmera canvia de focus, d'il·luminació i fins i tot de color com li dóna la gana.

I és que precisament la pel·lícula està estructurada de la mateixa manera que l'estil de vida dels personatges, sense sentit aparent, al llindar del que està bé i del que està malament, fent d'agent doble, sent policia sense que es noti, sent pel·lícula, però sense que ho sembli...
Aquesta manera de rodar undercover que fa que et sentis molt proper a l'acció, sense abusar del parkinson de càmera i creant una confusió molt adient per al propòsit de la cinta.
Perque la història no va de la missió, no va de traficants perseguits per policies, això només és el pretext. El nus de la història és precisament això, el dilema de fer de bo i de dolent al mateix temps, la perillositat de viure al llindar i de treballar pel bé a la vegada que fas de dolent. De triar finalment en quin bàndol et quedes.

Pel que fa a la interpretació és correcte. Farrell sempre fa la mateixa cara a totes les pel·lícules i és un posturitas, però aquí li queda bé. Cal subratllar el paper de Luís Tosar, que amb una mirada i molt poques paraules ho diu tot. Genial.

Cal fer una menció especial -honorífica diria jo- al tiroteig final. Gràcies probablement a la tecnologia HD i a la manera de rodar de Mann, és una de les millors escenes de trets en la història del cinema. El punt de vista de la càmera et fa viure-ho com si fossis allà (sobretot els que van anar a veure-la al cinema amb un bon sistema de so). Les armes tenen so d'armes, aterrador. Sembla que ho visquis en primera persona i és el que ha de ser, cruel. Sense floritures ni malabarismes. Trets en estat pur.
Només per aquesta escena val la pena.

Adient per a qui vulgui entrar dins el film sense complexes i deixar-se portar i contraindicat per als fans incondicionals de la sèrie dels vuitanta que vulguin fer un revival.

Fitxa:
2006
Director: Michael Mann
Guió: Michael Mann, Anthony Yerkovich
Repartiment: Colin Farrell, Jamie Foxx, Li Gong, Luís Tosar, ...

Track escollit:
"Numb/Encore"
Written by Jay-Z (as Shawn C. Carter), Kanye West (as Kanye Omari West), Mike Shinoda, Brad Delson, Chester Bennington (as Chester C. Bennington), Rob Bourdon (as Robert G. Bourdon), Phoenix Farrell (as David Farrell), Joseph Hahn
Performed by Jay-Z / Linkin Park

Frase escollida:
Det. James 'Sonny' Crockett: [while walking through an alley under heavy guard] Why do I get the feeling everyone knows we're here 15 blocks out?
Det. Ricardo Tubbs: 'Cause everyone knows we're here 15 blocks out.

Collateral

Aquesta cinta de Michael Mann -autor de The Insider, Heat i Public Enemies- té aspectes dignes de menció, algun moment memorable, però també inconvenients insalvables.

D'una banda el fet que estigui rodada amb càmera digital (pràcticament de videoaficionat) i amb la tècnica de càmera a l'espatlla. Això fa que sigui molt més propera i directa i en segons quins moments augmenta la tensió que pretén donar.

La trama en sí no és cap novetat, però si l'aspecte en que s'estructura, i és que no es basa en els tres actes clàssics d'introducció, nus i desenllaç. Es pot dir que directament passa al tercer acte i que per la manera en com està narrada es van descobrint els perquès de tot plegat.

Pel que fa a la interpretació dels personatges, és aquí on hi ha l'errada més garrafal de la pel·lícula. A Cruise no te'l creus, deixant de banda les ortopèdiques canes dignes d'una caixa de cartró de Grecian 2000. Però és que Tom Cruise només fa bé (llevat de poques excepcions) el paper d'Ethan Hunt a Mission:Impossible. Jamie Foxx fa un bon paper, però està al servei de l'anterior i no és pot dir que tinguin massa química aquest parell.

I els secundaris passen desapercebuts. Tots, excepte Javier Bardem, que en poc més de dos minuts de quota de pantalla interpreta a la perfecció el seu petit paper amb un monòleg memorable.

Pel que fa a la resta de la pel·lícula, poca cosa més a afegir. No aporta massa cosa, la veritat. Per apreciar més bé aquesta manera de rodar podriem passar directament a Miami Vice, també de Mann, que té coses més bones que aquesta, i això que basant-se en una serie de televisió mai no pots lluir-te massa.

Adient per a incondicionals del senyor Cruise que creguin que les canes li queden bé i contraindicat per a aquells que pensen veure una segona Heat.

Fitxa:

2004

Director: Michael Mann

Guió: Stuart Beattie

Repartiment: Tom Cruise, Jamie Foxx, Jada Pinkett Smith, Javier Bardem, ...

Track escollit:

"Hands Of Time"

Written by Andrew Cato, Tom Findlay (as Thomas Findlay) & Richie Havens (as Richard Havens)

Performed by Groove Armada feat. Richie Havens

Courtesy of Jive Records UK

Under license from BMG Film & TV Music

Frase escollida:

Felix: Do you believe in Santa Claus? 

Max: No. 

Felix: Nor do I. Nor do I, but my children do. They are still small. But do you know who they like even better than Santa Claus? His helper, Pedro el Negro. Black Peter. There's an old Mexican tale that tells of how Santa Claus got so very busy looking out for the good children that he had to hire some help to look out for the bad children. So he hired Pedro. And Santa Claus gave him a list with all the names of all the bad children. And Pedro would come every night to check them out. And the people, the little kids that were misbehaving, that were not saying their prayers, Pedro would leave a little toy donkey on their window. A little burro. And he would come back, and if the children were still misbehaving, Pedro would take them away, and nobody would ever see them again. Now, if I am being Santa Claus, and you are Pedro, how do you think jolly Santa Claus would feel if one day Pedro came into his office and said, 'I lost the list.' How fucking furious do you think he will get?