Avatar

N'hi ha que diuen que ha marcat un abans i un després en la història del cinema. En part l'afirmació és certa, però cal matisar-la. El mèrit de la pel·lícula no està en el guió, la trama que el compon o els personatges que hi apareixen.
D'entrada el guió no aporta res de nou, és força simple i podríem arrencar-li qualsevol referència cinematogràfica anterior per qualsevol banda. N'hi ha per a tots els gustos, des de Pocahontas fins a Star Wars, passant per la trilogia The Matrix. Els personatges són força simples, però és que tampoc hi ha pretensions de que ho siguin.
Està molt clar que hi ha un potent missatge ecologista integrat en una cinta d'aventures i fantasia. Però la gràcia de la pel·lícula no és aquesta. 
El gran mèrit que té és que ja estava al tinter des de feia molt temps, però encara no hi havia la tecnologia adient per rodar-la en condicions. I aquí és on entra James Cameron, que dirigeix aquesta història amb la tècnica de la motion-capture i crea el món prèviament per després filmar-hi sobre ell en temps real.
M'explico. La brillantor del tema és que tot i filmar en un estudi envoltat de croma verd, Cameron filmava veient-ne el resultat immediatament, sense passos intermedis, enlloc de mirar per l'òptica de la càmera ho feia directament en un monitor on apareixia el món 'Pandora' que havia creat abans...

La gràcia de la cinta és aquesta, més enllà de la història, que no deixa de ser un divertimento de dissabte a la tarda amb un rerefons social i ecologista. La imaginació en crear un món del no-res, amb totes les peculiaritats de fauna i flora i la connexió entre els seus habitants entre mística i biològica és realment fascinant.
Visualment és espectacular i la manera de rodar-la i, segurament, la simplicitat de les accions i actituds dels personatges fa que et porti de la mà durant tota la història.
Es tracta d'un viatge d'evolució i descobriment personal, d'adaptació al medi. D'una lleugera història d'amor i la lluita contra una amenaça externa molt poderosa. Tots aquests aspectes ja estan força vistos, però amb la força visual i de creació de la pel·lícula, sembla que estiguem descobrint quelcom nou...

La interpretació està mesurada i ben portada (malgrat els personatges arquetípics que hi apareixen), la genial Sigourney Weaver (Grace), tan ben plasmada en el seu avatar i el genial Stephen Lang (el clàssic militar dur, Colonel Miles Quaritch) i Sam Worthington (Jake Sully) són els més memorables.
Per cert, a banda dels efectes visuals d'un món com el de 'Pandora', és digne de menció l'efecte de les cames atrofiades del protagonista.

Adient per a amants de les pel·lícules de fantasia plenes d'aventures i contraindicada per a qui no vulgui deixar de tocar de peus a terra durant gairebé tres hores.

Fitxa:
2009
Director: James Cameron
Guió: James Cameron
Repartiment: Sam Worthington, Sigourney Weaver, Zoe Saldana, Stephen Lang, Michelle Rodríguez, Giovanni Ribisi, ...

Track escollit:
"You Don't Dream in Cryo"
by James Horner

Frase escollida:
Jake Sully: [Narrating] When I was lying in the V.A. hospital with a big hole blown through the middle of my life, I started having these dreams of flying. I was free. But sooner or later, you always have to wake up.

Red Lights

Rodrigo Cortés ens regala una vegada més una pel·lícula que no deixa indiferent. Sigui per la seva composició pel que fa a l'atmosfera, l'ambientació i la sensació d'angoixa (sense ser de terror) o bé pel gir final suposadament inesperat. Dic suposadament, per que en realitat és força previsible i durant la mateixa cinta es dóna el camí a la solució en diverses ocasions a mode de frase transcendental i profunda.

El director de Buried és un especialista en manipular l'espectador i mantenir-lo atent intentant desxifrar què vindrà a continuació, la causa de tot plegat i el perquè de la idiosincràsia dels personatges. I és que aquí, a més a més, compta amb un elenc envejable.
Els tres personatges principals són plasmats magníficament pels actors que els encarnen: Sigourney Weaver, que interpreta una psicòloga (Margaret Matheson) que estudia l'activitat paranormal, una dona escèptica i turmentada alhora que només amb una mirada ho diu tot. El seu ajudant Tom Buckley, interpretat per Cillian Murphy, a estones excessivament histriònic, però veraç. I Robert De Niro, encarnant de manera impecable un suposat home amb poders sobrenaturals i invident (Simon Silver).

Des de l'inici de la pel·lícula l'espectador té aquella sensació de no saber ben bé on està ni perquè, però tampoc pot deixar de estar atent a tot allò que passa, no vol deixar-ho estar. I aquesta és realment la magnificència de Red Lights.

Els recursos més evidents per a deixar tal sensació són la il·luminació, l'emplaçament de càmera i la banda sonora, que sovint guia els cops d'efecte. I és que Cortés és efectista, i li surt de meravella.
Segurament la trama en si peca d'aprofundir poc, i converteix alguns tòpics en espectacle de fira, però gràcies a la ja citada interpretació i la direcció encertada el producte surt ben parat del que, en unes altres mans, podria haver estat un desastre. Fins i tot els secundaris destaquen pel grau d'implicació en no ser uns mers espectadors del gran trio protagonista.

A tall d'anècdota, segurament hi haurà localitzacions que podrem reconèixer fàcilment, pel fet d'estar rodada, en part, a Barcelona. És el cas del hall de la facultat de Dret de la UAB, emplaçament que ha estat utilitzat en altres films.

Adient per a qui no es conformi amb pel·lícules buides i vulgui quelcom que, com a mínim, el faci cavil·lar una mica. Contraindicat per a la resta.

Fitxa:
2012
Director: Rodrigo Cortés
Guió: Rodrigo Cortés
Repartiment: Cillian Murphy, Sigourney Weaver, Robert De Niro, Toby Jones, Joely Richardson, Elisabeth Olsen, ...

Track escollit:
(none)

Frase escollida:
Margaret Matheson: There are two kinds of people out there with a special gift. The ones who really think they have some kind of power. And the other guys, who think we can't figure them out. They're both wrong.