Red 2

Segona entrega del que ja es veu que serà la saga que seguirà Bruce Willis (Frank Moses) en detriment de Die Hard. I és que el paio ja no està per fer segons què amb dignitat.
I aquesta saga, en plan còmic, està força bé. Segurament la primera tenia més ritme que aquesta segona, però està farcida de gags i els personatges estan treballats. Arquetípics, però treballats.

Bàsicament ens trobem una sèrie de velles glòries del món de l'espionatge que es defensen d'uns complots en els que es veuen immersos. Entre ells trobem el magnífic John Malkovich (Marvin), la impressionant Helen Mirren (Victoria) i l'acompanyant de Bruce Willis, la histriònica Mary-Louise Parker en el paper de Sarah. En la primera entrega estava Morgan Freeman, però incomprensiblement el van eliminar de l'equació.

En aquesta entrega també hi ha d'altres aparicions estel·lars. D'una banda la graciosa interpretació d'Anthony Hopkins (Bailey) i la més que discreta Catherine Zeta-Jones, en una mena de femme fatale russa anomenada Katja. I també han inclós quelcom de Kung-Fu, amb un nano asiàtic que es baralla recordant molt al personatge de Jason Statham a Transporter.
Algun gag robat de pel·lícules com Wanted (la fantasmada de l'entrada al cotxe derrapant de Willis) però en general un bon divertimento.
Si que és cert que la part central de la cinta a vegades es fa lenta i un xic pesada, però tant el principi com, sobretot, el final tenen ritme i acabes amb bones sensacions.
No deixa de ser una pel·lícula d'estiu, però molt digna.

Les escenes d'acció estan ben rodades sense abusar de l'excessiu moviment de càmera i una vegada més (a la primera entrega ja va passar), la banda sonora és sensacional.
Adient per a passar una bona estona al cinema, riure i gaudir de l'acció. Contraindicat per a qui es pensi que gaudirà més que en la primera. Ja veurem si hi ha una tercera...

Fitxa:
2013
Director: Dean Parisot
Guió: John Hoeber, Eric Hoeber, Warren Ellis i Cully Hamner
Repartiment: Bruce Willis, John Malkovich, Mary-Louise Parker, Helen Mirren, Anthony Hopkins, ...

Track escollit:
(from tràiler)
"Shoot To Thrill"
performed by AC/DC

Frase escollida:
Sarah: I didn't know what to do, I didn't want to kill him!
Frank: So you chose to kiss him?

Hitchcock

Entretingut semi-biopic sobre els mesos de la preparació i el rodatge de Psycho i la relació entre Alfred Hitchcock (interpretat per Anthony Hopkins) i la seva dona Alma Reville (interpretada per Helen Mirren). D'entrada probablement trobarem que la caracterització del geni del suspens a sobre de Hopkins és excessiva, fins i tot grotesca. Però tot forma part d'un pla. La pel·lícula no prova de ser un biopic amb tots els ets i uts, una rigorosíssima explicació sobre aquells estressants mesos del 1959. Al contrari. Aquí el que prima és la construcció de personatges i tocar diversos (masses) botons i no aprofundir massa en cap aspecte, com es el cas dels somnis del protagonista amb els assassinats d'Ed Gein, que són meres anècdotes lligades amb calçador a la trama principal.
Hi ha nombrosos gags i picades d'ullet a l'univers Hitchcock, com no podia ser d'una altra manera quan es busca l'efectisme a tota costa.
I amb això no vull dir que sigui una mala pel·lícula. No, la cinta està molt bé i és entretinguda. Helen Miren es menja la pantalla i el pobre Hopkins sota les capes i capes de maquillatge (facial i corporal) fa una bona feina sobretot amb la veu (en versió doblada no es pot gaudir, clar), i en les postures estàtiques.
L'elenc que els acompanya està realment a l'alçada, tant d'interpretació com de caracterització. Fins i tot Jessica Biel (Vera Miles), gairebé predestinada a ser la noia maca de les pel·lícules en les que treballa, aquí es distancia bé d'aquest cartell i és convincent.
Els secundaris treballen bé i deixen que el protagonisme tingui el pes en Mirren i Hopkins, per que a fi de comptes la història tracta de la seva relació, la del matrimoni Hitchcock, de la tossuderia d'ell i la paciència d'ella.

Estèticament està molt cuidada, els moviments de càmera estan estudiats per a que ens recordin a la manera de filmar del protagonista, les il·luminacions i els enquadraments són sobris i adients, portant-nos sense adonar-nos al final de la poca durada (per tractar-se de quelcom biogràfic) de la cinta.
I el final és gran, molt gran. Segurament una mica excessivament pallasso, però les reaccions de Hitchcock/Hopkins fora de la sala de cinema pendent de les reaccions del públic que està veient l'estrena de Psycho són genials.
I l'acomiadament del protagonista com si es tractés d'un capítol de la seva sèrie de televisió, també és molt gran.

Evidentment no aprendrem res sobre el cineasta. De fet la gran majoria de coses que hi apareixen ja les sabem de sobres. El seu mal caràcter, la seva compulsiva golafreria, l'obsessió per les noies rosses i un llarg etcètera. I no es tracta de saber més del cineasta, si no de passar l'estona amb les xafarderies d'aquells mesos.

Adient per a qui vulgui passar una estona entretinguda sobre cinema clàssic i contraindicada per a qui es pensi que va a veure una extensa narració sobre Alfred Hitchcock i els seus secrets.

Fitxa:
2012
Director: Sacha Gervasi
Guió: John J. McLaughlin i Stephen Rebello (novel·la)
Repartiment: Anthony Hopkins, Helen Mirren, Scarlett Johansson, Danny Huston, Toni Collette, Michael Wincott, Jessica Biel, ...

Track escollit:
"Theme from 'Hitchcock'"
by Anthony Pleeth, Skaila Kanga, Everton Nelson, ...

Frase escollida:
Alfred Hitchcock: You may call me Hitch. Hold the Cock.