Red 2

Segona entrega del que ja es veu que serà la saga que seguirà Bruce Willis (Frank Moses) en detriment de Die Hard. I és que el paio ja no està per fer segons què amb dignitat.
I aquesta saga, en plan còmic, està força bé. Segurament la primera tenia més ritme que aquesta segona, però està farcida de gags i els personatges estan treballats. Arquetípics, però treballats.

Bàsicament ens trobem una sèrie de velles glòries del món de l'espionatge que es defensen d'uns complots en els que es veuen immersos. Entre ells trobem el magnífic John Malkovich (Marvin), la impressionant Helen Mirren (Victoria) i l'acompanyant de Bruce Willis, la histriònica Mary-Louise Parker en el paper de Sarah. En la primera entrega estava Morgan Freeman, però incomprensiblement el van eliminar de l'equació.

En aquesta entrega també hi ha d'altres aparicions estel·lars. D'una banda la graciosa interpretació d'Anthony Hopkins (Bailey) i la més que discreta Catherine Zeta-Jones, en una mena de femme fatale russa anomenada Katja. I també han inclós quelcom de Kung-Fu, amb un nano asiàtic que es baralla recordant molt al personatge de Jason Statham a Transporter.
Algun gag robat de pel·lícules com Wanted (la fantasmada de l'entrada al cotxe derrapant de Willis) però en general un bon divertimento.
Si que és cert que la part central de la cinta a vegades es fa lenta i un xic pesada, però tant el principi com, sobretot, el final tenen ritme i acabes amb bones sensacions.
No deixa de ser una pel·lícula d'estiu, però molt digna.

Les escenes d'acció estan ben rodades sense abusar de l'excessiu moviment de càmera i una vegada més (a la primera entrega ja va passar), la banda sonora és sensacional.
Adient per a passar una bona estona al cinema, riure i gaudir de l'acció. Contraindicat per a qui es pensi que gaudirà més que en la primera. Ja veurem si hi ha una tercera...

Fitxa:
2013
Director: Dean Parisot
Guió: John Hoeber, Eric Hoeber, Warren Ellis i Cully Hamner
Repartiment: Bruce Willis, John Malkovich, Mary-Louise Parker, Helen Mirren, Anthony Hopkins, ...

Track escollit:
(from tràiler)
"Shoot To Thrill"
performed by AC/DC

Frase escollida:
Sarah: I didn't know what to do, I didn't want to kill him!
Frank: So you chose to kiss him?

A Good Day to Die Hard

No ens enganyem. La cinquena entrega de la saga de Die Hard està caduca i no té gairebé res a veure amb les anteriors (sobretot les tres primeres). Amb tot, com a pel·lícula d'entreteniment, té els seus moments, comptats, i algun gag digne de menció.
D'entrada la idea de posar el fill de l'heroi John McClane (Bruce Willis), Jack, interpretat per Jail Courtney, ja feia tremolar de valent. I és que una de les nombroses gràcies del personatge era que s'enfrontava a terroristes ell solet, amb aquella samarreta de tirants que al final de la pel·lícula ja no era blanca, sagnant per totes bandes, rebent per totes bandes i amb aquell cinisme tan característic...
Aquí tot està descafeïnat, sembla que se n'hagin oblidat de què va fer famós al personatge.

Si bé és cert que la química entre els dos personatges no acaba d'anar malament, es nota massa que volen esprémer la saga a tota costa i que fins i tot es plantegen de continuar-la amb el cadell McClane quan Willis decideixi que ja n'hi ha prou.
L'altre punt dolent -dolentíssim- és que sembla haver estat rodada amb presses, amb desgana i amb nombrosos errors de ràcord . Persecució per aquí, explosió per allà, un final ràpid sense una èpica batalla cos a cos final i apa, fins la propera. Per enèsima vegada criticar durament els enquadraments de càmera i el parkinson d'aquesta. No passa res si una escena d'especialistes no ha sortit com hauria, per que com que no es veu res definit, tu posa sorolls de xocs, motors, trets i explosions i avall. Això no es fa així. La història del cinema ens ha brindat nombroses persecucions plenes d'acció i realisme, acurats treballs dels especialistes per a que es vegi ben clar què passa sense necessitat de crear-ho digitalment. Que li preguntin a Frankenheimer (Ronin), per posar un exemple, com es roden les persecucions.

Això sí, hi ha moments que et fan arrencar una riallada. L'escena del taxista rus (genial Pasha D. Lychnikoff) cantant New York de Sinatra, alguna rèplica entre pare i fill, el moment del tot terreny a l'autopista...
Però tot plegat no deixa de ser una mera anècdota en una cinta plena de despropòsits. Entretinguda i divertida, però John McClane és un mite, i en aquesta pel·lícula cau.

El dolent (malgrat el gir final) tampoc té massa carisma ni entitat. Res a veure amb Alan Rickman a la primera entrega de 1988. Allò si que era un malvat en tota regla. I la meravellosa catchphrase del protagonista Yipee Ki-Yay, motherfucker aquí està posada amb calçador, més per no decepcionar per no haver-la inclòs que una altra cosa.

Adient per a amants de les convulsions constants de càmera i contraindicada per a fans, molt fans, de McClane.

Fitxa:
2013
Director: John Moore
Guió: Skip Woods, Roderick Thorp
Repartiment: Bruce Willis, Jail Courtney, Sebastian Koch, Rasha Bukvic, Pasha D. Lychnikoff, ...

Track escollit:
"Doom and Gloom"
by The Rolling Stones

Frase escollida:
John McClane: [as they gear up] You got a plan?
Jack McClane: Not really. I kinda thought we would just wing it, you know. Running in, guns blazing! Make it up as we go.

Looper

Interessant cinta de ciència-ficció on el pes el porten les interpretacions més que els efectes especials. La història va de que en un futur, quan les màfies es volen desempallegar d'algú l'envien al passat (30 anys enrere) on un looper l'assassina i es desfà del cos sense deixar rastre.
Aquests singulars sicaris reben la paga a l'esquena dels seus 'clients' en forma de lingots de plata. Si enlloc de plata hi ha or significa que s'han acabat els seus serveis, significa que s'han assassinat a sí mateixos i que disposen de 30 anys de vida.
La trama en sí ja és curiosa, però si analitzem bé, trobarem que hi ha una feinada considerable en la realització de la pel·lícula. I és que d'entrada, els pocs efectes especials que hi ha (donada la categoria de ciència-ficció), estan realitzats a l'antiga. Si hi ha quelcom que levita (a la pel·lícula hi ha gent que té poders de telequinèsia) es fan servir cables que posteriorment s'esborren digitalment.

Però la gràcia de la cinta és la interpretació.
D'una banda tenim Joseph Gordon-Levitt en el paper de Joe i Bruce Willis en el d'Old Joe. A banda d'una caracterització raonablement eficaç per a que Gordon-Levitt s'assembli al que podria haver estat Willis de jove, el treball del primer imitant gestos, el caminar, les mirades i fins i tot la veu (en versió original, això el doblatge òbviament s'ho carrega) de Willis és espectacular. I és que Gordon-Levitt ha fet una feina magnífica per interpretar el seu personatge.
D'altra banda és digne de menció la interpretació de Jeff Daniels (Abe) que fa de perfecte capo en un paper força inusual en ell.
Però si cal mencionar a algú és, sens dubte, el petit Pierce Gagnon en el paper de Cid. Increïble plasmació de sentiments, bipolaritats i rareses d'aquest peculiar nen. Val la pena veure-la només per meravellar-se amb la interpretació del menut.

Pel que fa a altres aspectes de la pel·lícula, sí que és cert que a estones es fa pesada i lenta, però la mitja hora final recompensa les mancances de l'hora i mitja anterior. I és que tots els esdeveniments t'hi porten, encara que sigui lentament i amb escenes que bé podrien haver estat omeses.
La banda sonora acompanya, i bé. Bona tria per a cada moment sense que s'estigui més pendent de la música que del que passa a la pantalla.

No és una obra mestra, però tampoc és una pèrdua de temps veure-la. Adient per a qui tingui curiositat per coses noves i contraindicada per a qui s'hagi quedat només amb el concepte de viatjar en el temps.

Fitxa:
2012
Director: Rian Johnson
Guió: Rian Johnson
Repartiment: Joseph Gordon-Levitt, Bruce Willis, Emily Blunt, Jeff Daniels, Pierce Gagnon, ...

Track escollit:
"I Want to See the Bright Lights Tonight"
Written by Richard Thompson
Performed by Richard Thompson and Linda Thompson

Frase escollida:
Sara: This is a Remington 870. One blast could cut you the fuck in half.
Joe: ...in half, yeah, that's telling. You're holding a gun, I say I'm not afraid, so you describe the gun to me. It's not the gun I'm not afraid of.

Surrogates

Mediocre pel·lícula de ciència ficció que beu en part del boom -efímer- que va suposar Second Life, aquella mena de vida online on podies crear el teu propi personatge i fer vida normal mitjançant l'ordinador. Un fenomen que va dur a sociòlegs i diversos estudiosos a plantejar-se si en un futur tot es faria per delegació emprant aquests robots substituts enlloc de l'ésser humà en sí.
D'això tracta Surrogates, però el que podria haver estat una pel·lícula ben portada es perd en aspectes efímers i en una plasticitat més pròpia del museu de la cera que no fa creïble -o com a mínim veraç- la trama.
Pel que fa als aspectes visuals, ens veiem immersos en un món de llum càlida regentat pels substituts mentre que l'entorn dels pocs éssers humans que encara viuen com a ells mateixos es presenta com a quelcom pobre i deixat, brut i desemparat. I aquest és el recurs fàcil. La vida mitjançant substituts representada com a una cosa perfecta i sense lacres però buida i inexpressiva al mateix temps. És una opció, però segurament no molt vàlida.

La interpretació que més val la pena -sense ser res de l'altre món- és la de Bruce Willis (Greer), un policia sol davant el perill que lluita contra tot i tots en una cursa contra rellotge que ni ell mateix entén. Amb aquelles cares d'em-fa-mal-tot tan pròpies d'ell. Ni tan sols Ving Rhames (The Prophet) que representa la salvació de la humanitat SPOILER(del qual se'n descobreix l'engany més que previsible) FI SPOILER, ens fa creure en la trama que ens ocupa.

Les escenes d'acció molt desaprofitades i, en general, un despropòsit que podria haver estat molt, molt més ben portat. En definitiva una bona idea de la qual no se n'ha tret tot el suc que mereixia.

Adient per a qui es conforma amb qualsevol cosa i contraindicat per a qui no vulgui perdre el temps, no val la pena.

Fitxa:
2009
Director: Jonathan Mostow
Guió: Michael Ferris, John D. Brancato i Robert Venditti, Brett Weldele (novel·la gràfica)
Repartiment: Bruce Willis, Radha Mitchell, Rosamund Pike, James Cromwell, Ving Rhames, ...

Track escollit:
"Air on a G String (From Overture No. 3 In D Bwv 1068"
written by Johann Sebastian Bach

Frase escollida:
Female Counsel: Agent Greer, we're not doctors.
Tom Greer: Honey, I don't know what you are. I mean, for all I know, you could be some big, fat dude sitting in his stim chair with his dick hanging out.

Pulp Fiction

Després de l'èxit de Reservoir Dogs Tarantino va saltar definitivament a la palestra amb aquesta pel·lícula farcida d'homenatges, picades d'ullet i diàlegs memorables per bé que sovint absurds.
Més enllà de les infinites lectures que es poden fer de la pel·lícula, de les nombroses interpretacions i de les influències de les revistes Pulp, hi ha diversos aspectes que fan que estigui en un lloc molt alt del rànquing de la història del cinema. I és que nombrosos detalls de la cinta han estat adaptats, afegits o deliveradament copiats per altres que han vingut després, i és que Tarantino ha creat escola.

Anant a pams, l'estructura narrativa per tall, com un collage, desordenada cronològicament va ser una novetat que havia estat gairebé impensable fins aleshores. Muntada en capítols que se solapen sense deixar cap detall a l'atzar, fa que estiguis pendent de la pantalla continuament malgrat els plans seqüència de seguiment sovint excessivament llargs i sense massa a aportar. Tota la pel·lícula està impregnada d'un estil senzill, sense massa floritures i amb aquell color rentat que emula les cintes de serie B que tant fascinen al director.

Pel que fa al repartiment, hi ha un munt de coses a dir, perque no és habitual disposar d'un elenc tan impressionant que s'entengui tan bé davant de les càmeres i ens ofereixi interpretacions de molt alt nivell. Hauriem de citar pràcticament a tots els personatges per tal de ser justos, però deixeu-me destacar-ne alguns.
En primer lloc Samuel L. Jackson (Jules Winnfield) que està impressionant i realitza sens dubte una de les seves millors interpretacions en el paper de gàngster en un moment de lucidesa -com ell mateix diu a la pel·lícula-. L'acompanya John Travolta (Vincent Vega), que gràcies a aquest film va catapultar la seva carrera, doncs va poder demostrar que sabia fer més coses que ballar i parlar amb nou nats i gossos que conversen com adults. Travolta fa una actuació realment bona, de tota manera l'èxit de tot plegat és la parella de gàngsters en sí. I per destacar algun altres dels molts que destacaria, Christopher Walken (Captain Koons) que apareix per deixar anar un monòleg i llestos. I quin monòleg!

Un altre aspecte de la pel·lícula (marca de la casa) és la banda sonora, sempre tan ben escollida, ja a Reservoir Dogs com en les predecessores. Les cançons que sonen casen perfectament amb el que es veu a la pantalla i sempre (o gairebé sempre) formen part de l'escena. Sonen a la ràdio, a la televisió, formen part del so ambient, en resum. Serà doncs complicat escollir-ne una al track escollit.

El guió, un altre dels aspectes que van fer famosa la cinta són sovint banals i absurds, però no deixen de ser escenes quotidianes de la vida dels personatges, de les seves circumstàncies. I tot plegat cohesiona fantàsticament la trama. També serà difícil triar-ne la frase escollida.

Així doncs, una cinta imprescindible, adient per a pràcticament tothom i contraindicada per a detractors de Tarantino, que n'hi ha.

Fitxa:
Director: Quentin Tarantino
Guió: Quentin Tarantino, Roger Avary
Repartiment: John Travolta, Samuel L. Jackson, Uma Thurman, Harvey Keitel, Tim Roth, Amanda Plummer, Maria de Medeiros, Ving Rhames, Eric Stoltz, Rosanna Arquette, Christopher Walken, Bruce Willis, Quentin Tarantino, ...

Track escollit:
"Rumble"
Link Wray and his Wray Men

Frase escollida:
Jimmie: [interupting] No, No, No, No, let me ask you a question. When you came pulling in here, did you notice a sign out in front of my house that said "Dead Nigger Storage"? 
Jules: Jimmie, you know I ain't seen no...
Jimmie: [cutting him off again; getting angry] Did you notice a sign out in front of my house that said Dead Nigger Storage"?
Jules: [pause] No. I didn't.
Jimmie: You know WHY you didn't see that sign?
Jules: Why?
Jimmie: 'Cause it ain't there, 'cause storing dead niggers ain't my fucking business, that's why!

Four Rooms

Quatre amics, directors de cinema i escriptors de guions decideixen fer una pel·lícula composta per quatre històries diferents (cadascú dirigeix una d'elles) amb un nexe comú, el grum d'un hotel decadent durant la nit de cap d'any.

Aquest grum (Ted the Bellhop) l'interpreta magistralment Tim Roth, exagerant-lo fins a límits insospitats i expressament sobreactuat.

La primera història, The missing ingredient, és fluixa. Un akelarre de bruixes que volen reviure la seva deesa a la suite nupcial on anys enrere va ser víctima d'un malefici. No negaré que l'atrezzo està molt cuidat, que hi ha alguns gags dignes de menció (generalment involucren a Roth), però en general és pobra i plena de situacions gratuïtes com el top-less general de les bruixes en ple ritual.

La segona és magistral. The wrong man narra les peripècies que ha de passar el grum Ted en una habitació de l'hotel en la que entra per error on un matrimoni juga a una macabra situació de gelosia i infidelitat absurdes. Meravellós la interpretació de David Proval, que fa de marit, Sigfried. És genial la compenetració entre ell i Tim Roth i pràcticament no pares de riure en tot el que dura l'escena. Sens dubte una de les millors, per no dir la que més entitat té. Estèticament molt cuidada, entre retro i inquietant gràcies a la iluminació perfectament dissenyada i els moviments de càmera perfectes.

Pel que fa la tercera, The Misbehavers, està força bé. Els menuts que interpreten els fills d'un mafiós mexicà (Antonio Banderas), fan un magnífic trio amb Tim Roth. És curiós com el nen petit (Danny Verduzco) recorda el petit Michael Banks de Mary Poppins, bastant més irreverent, evidentment.

La història es fa més histriònica cada minut de cinta que passa, en part gràcies a l'histrionisme propi de Roth, que ens posa tensos de collons.

I finalment el quart capítol, The Man from Hollywood. Encara que no veiéssim qui és el personatge principal de la història, el que parla més, el que més presència té; sabriem que aquesta l'ha dirigida i escrita Quentin Tarantino. Els diàlegs, les referències i cites al cinema anterior són marca de la casa d'aquest paio que fa meravelles gairebé cada vegada que es posa darrera la càmera o davant d'un full en blanc. Els secundaris el comparsen bé, però és ell qui es llueix. Fins i tot Tim Roth passa a un segon pla en aquesta quarta entrega.

Especialment digne de menció el llarguíssim pla-seqüència de l'inici de l'escena. Un dels nombrosos homenatges als que ens té acostumats Tarantino.

En general és sensacional. De fet ja està bé que comenci un pèl fluixa, mica en mica ja es va fent gran i més gran...

Adient per a fans dels diàlegs hil·larants, absurds, irreverents i un llaaaarg i sensacional etcètera; contraindicat per a qui odiï Tarantino i els seus colegues.

Fitxa:

1995

Directors i guionistes:

Allison Anders - The missing ingredient

Alexandre Rockwell - The Wrong Man

Robert Rodríguez - The Misbehavers

Quentin Tarantino - The Man from Hollywood
Repartiment: Tim Roth, Madonna, Antonio Banderas, David Proval, Bruce Willis, Quentin Tarantino, ...

Track escollit:

"Sentimental Journey"

Written by Bud Green, Les Brown, Ben Homer

Performed by Juan García Esquivel (as Esquivel)

Courtesy of The RCA Records label of BMG Music

Frase escollida:

Chester: Ted, what do you think of that tasty beverage? 

Ted the Bellhop: It's quite good sir. 

Chester: No, no, no! It's *Fucking* good. Now let's do that again. Ted, what do you think of that tasty beverage? 

Ted the Bellhop: It's *Fucking* good sir! 

Lucky Number Slevin

Sense pretensions però immensa. La trama de la venjança portada amb molta resolució, t'enganxa gràcies a l'absurditat de certes situacions, gràcies a la construcció de cadascun dels personatges de la pel·lícula.

Memorable Josh Hartnett, que es passa mitja película amb una tovallola a la cintura i encantadora Lucy Liu amb una entranyable coqueteria.

Per parlar de la resta del repartiment, tan sols anomenant-los ja n'hi hauria prou, tots i cadascun d'ells broda el paper: Morgan Freeman, Sir Ben Kingsley, Bruce Willis... Potser el que menys m'agrada és el secundari que fa de fill del Rabí, podrien haver-ne trobat un de millor, no te'l creus (i mira que té poc paper el nano...). La resta de secundaris són perfectes, els sequaços dels dos bàndols són exactament com haurien de ser segons tots els clixés.

Sensacionals les localitzacions. Acurades. Fins al darrer detall l'emplaçament del Rabí i del Jefe i divertidíssims els estampats del paper de la paret dels diferents apartaments.

Per tant, adient per a qui li agradi que els sorprenguin de tant en tant i gaudeixi d'un bon guió/trama i contraindicat per a qui esperi que com que surt Bruce Willis veurà persecucions, explosions i el bo d'en Bruce sagnant tota la pel·lícula (malgrat el cartell, que enganya).

Fitxa:

2006

Director: Paul McGuigan

Guió: Jason Smilovic

Repartiment: Josh Hartnett, Morgan Freeman, Sir Ben Kingsley, Bruce Willis, Lucy Liu, Stanley Tucci...

Track escollit:

"Kansas City Shuffle"

Written by J. Ralph

Performed by The Rumor Mill

Frase escollida:

Slevin: I'm gonna say the same thing any man with two penises says when his tailor asks him if he dresses to the right or left. 

Lindsey: What's that? 

Slevin: Yes.