American Hustle

Ambientada a finals de la dècada dels setanta, la pel·lícula narra l'operació Abscam però de manera fictícia. De fet, a l'inici de la cinta se'ns adverteix amb un Some of this actually happened.
En general és una cinta rodada molt a la manera d'Scorsese, amb una molt bona ambientació d'espais i presentació dels personatges. De fet, s'utilitza molt el recurs de la càmera de seguiment mitjançant el tràveling, quelcom que l'esmentat director utilitza força als seus treballs. Però bàsicament el pilar fonamental és el guió i, intrínsecament, la interpretació.

Ja que parlàvem de presentació de personatges, deixeu-me que faci menció de la meravellosa caracterització d'aquests. En primer lloc per que els actors que els interpreten en algun cas disten molt del que estem acostumats a veure. És evident el cas de Christian Bale (Irving Rosenfeld), que està molt lluny del fibrat Bruce Wayne de la saga Batman. Aquí el veiem calb, gras i amb problemes de cor. Senzillament espectacular, molt ficat en el paper, digne de veure'l.
Similar és el cas de Jeremy Renner (Mayor Carmine Polito), que també s'allunya dels seus habituals papers d'acció amb armes de tot tipus a les mans. Aquí encarna un alcalde amb un look molt similar al de Joe Pesci a Goodfellas o Casino, i val a dir que és del tot convincent. Bradley Cooper (Richie DiMaso), en canvi, fa un paper força similar al que ens té acostumat i, malgrat té algun moment memorable, és possiblement el més descafeïnat de la funció.
A banda del cameo de Robert de Niro (Victor Tellegio) que interpreta -evidentment- un capo de la mafia, que omple la pantalla com ens té acostumats (i que, per cert, ni tan sols apareix als crèdits), pel que fa a l'elenc femení, destacar Amy Adams (Sydney Prosser) que fa un paperàs amb el canvi d'accents i que amb una mirada ho diu tot. Jennifer Lawrence ve a ser com Cooper, un pèl descafeïnada malgrat tenir els seus gags.

Interpretació a banda, el ritme de la cinta és correcte, molt probablement per que la sensacional tria de la banda sonora guia constantment escena a escena. Potser hi ha algun moment que realment sobra (com el playback de Lawrence), però en definitiva està feta de tal manera que t'atrapa. 

Pel que fa a d'altres aspectes, tenint en compte la naturalesa del protagonista, ja era de suposar un petit gir final, que tampoc és cap sorpresa, per que està tot bastant mastegat, però dóna un aire refrescant per concloure-ho tot.
La llàstima és que no sabrem mai ben bé com acaba la història de l'Ice fishing...

Adient per a qui gaudeixi de les pel·lícules ben construïdes en base a un bon guió, contraindicada per... no crec que sigui contraindicada, és molt recomanable. 


Fitxa:
2013
Director: David O. Russell
Guió: Eric Warren Singer, David O. Russell
Repartiment: Christian Bale, Amy Adams, Bradley Cooper, Jeremy Renner, Jennifer Lawrence, Robert de Niro, ...

Track escollit:
"10538 Overture"
by Electric Light Orchestra

Frase escollida:
Paco Hernandez: This whole thing is racist. Abscam? "Arab-scam"? It's completely racist!
Richie DiMaso: So what do you have to worry about, Sheik? You're Mexican.

The Family

Una comèdia negra en tota regla. Gairebé dues hores de pura diversió macabra amb un elenc perfecte per a la ocasió. La pel·lícula es basa en la novel·la de Tonino Benacquista que narra les peripècies d'una família mafiosa que s'acull a la protecció de testimonis i se'n va a viure a un petit poblet de Normandia. No és que sigui res nou, però Luc Besson la dirigeix d'una manera molt fresca i donant-hi un quart de volta més al tipus de thrillers que ja coneixem.

Evidentment els antics hàbits són complicats de deixar enrere i cada membre de la família té els seus rampells a la seva manera, generalment amb violència, és clar.

El gran avantatge amb el que compta la cinta és que no pretén ser cap cosa fora de sèrie. Tan sols es tracta d'entretenir i divertir, i ho aconsegueix de sobres. Són tremendes les diferents situacions en les que es troben cadascun dels integrants d'aquest peculiar clan.

Robert De Niro encarna al pare de família (Fred Blake/Giovanni Manzoni), i ho fa amb aquella serietat tant seva, i és sensacionalment efectiu. Està molt per sobre d'altres comèdies que ha fet i és que, de fet, en aquesta sembla no pretendre fer riure i està genial. L'acompanyen amb la mateixa efectivitat Michelle Pfeiffer, que encarna la seva dona, Maggie Blake i els sorprenentment ideals fills, Dianna Agron (Belle Blake) i John D'Leo, que encarna el fill petit, Warren Blake que, fins i tot té una piga com la del pare (a la galta contrària). També cal citar Tommy Lee Jones en el paper de Robert Stansfield, l'agent que vetlla per la integritat de tota la protecció de testimonis.

La tria de les localitzacions és la que s'espera d'un poble petit del nord de França i la manera de rodar-la és efectiva sense floritures, molt a la francesa, i és que la importància la té el guió, les accions dels personatges (que no la construcció i l'evolució, que són inexistents). I és que d'això es tracta, de passar una estona memorable rient de les barbaritats que arriben a fer amb aquella naturalitat...

La banda sonora és correctíssima i, de fet, en un dels millors gags -que succeeix en el cinema del poble- hi té un pes especial. Evidentment no revelaré res, tan sols dir que és molt, molt digne de veure.

I és que en definitiva és senzilla i segurament per això genial. Una alenada d'aire fresc que entra molt bé, de debò.

Adient per a amants del cinema de comèdia negra, aquesta els encantarà. Contraindicada per a qui cregui anar a veure una pel·lícula de mafiosos seriosa.

Fitxa:

2013

Director: Luc Besson

Repartiment: Robert De Niro, Michelle Pfeiffer, Dianna Agron, John D'Leo, Tommy Lee Jones, ...

Track escollit (spoiler):

"Rags to Riches"

Written by Richard Adler, Jerry Ross

Performed by Tony Bennett

Frase escollida:

Maggie Blake: Oh, I definitely wouldn't have beaten him up. I mean, who's gonna fix the pipes now?

Fred Blake: Well who's gonna rebuild the supermarket that burned down the day we got here? Huh?

Ronin

La història d'un ex-agent dels serveis d'intel·ligència dels EUA que s'afegeix a un grup que vol interceptar un objecte misteriós amagat en una maleta metàl·lica en poder d'una banda de russos. De fet, Ronin és el nom que es dóna als homes sense honor, mercenaris japonesos que treballaven per al millor postor i, de fet, no sabien qui era el seu amo. Hi ha una escena de la pel·lícula que ho contextualitza molt bé.

Una pel·lícula amb una sensacional construcció de personatges, un guió ben acurat i unes escenes d'acció i persecució rodades a la perfecció.
Hi ha diversos punts forts a la cinta. En primer lloc (està molt clar venint del director), unes de les millors persecucions d'automòvil (el perfecte exemple de com es roda i s'edita aquesta classe d'escenes) de la història del cinema. Si teniu l'oportunitat de veure'n els extres, veureu de què parlo.

En segon lloc les interpretacions. D'una banda el protagonisme de Robert De Niro (Sam) i la seva relació en constant evolució amb Jean Reno (Vincent). Cada personatge amb les seves caracteristiques molt ben definides. Sean Bean, que interpreta un perfecte fatxenda anomenat Spence (en una de les poques pel·lícules on aquest actor no interpreta algú que mor), l'ambiguïtat de Natascha McElhone a qui el paper de Deirdre li va com anell al dit i el vil Gregor, que interpreta Stellan Skarsgård.

Amb una banda sonora que cohesiona molt bé l'acció que s'hi desenvolupa és una cinta que prima la sobrietat, sense excentricitats, sense fantasmades (si un cotxe explota, té raó per fer-ho, per exemple). Les escenes d'acció creen l'angoixa necessària i els silencis estan molt ben utilitzats. T'enganxa des del minut zero, cosa que és d'agraïr...
En resum, una bona història molt ben portada, digna de ser visionada més d'una vegada i apreciar-ne tots els detalls.

Adient per a amants de l'acció ben filmada i contraindicada per a ignorants que creuen que la bona acció és la de sagues com To Fast To Furious.

Fitxa:
1998
Director: John Frankenheimer
Guió: J.D. Zeik
Repartiment: Robert De Niro, Jean Reno, Natascha McElhone, Stellan Skarsgård, Jonathan Pryce, ...

Track escollit:
"Time To Say Goodbye (Con te partirò)"
Composed by Francesco Sartori
Lyrics by Lucio Quarantotto
Enlgish lyrics by Frank Peterson
Performed by Sarah Brightman featuring 'Andrea Bocelli'

Frase escollida:
Sam: Either you're part of the problem or you're part of the solution or you're just part of the landscape.

The Untouchables

Considerada una de les grans obres del cinema de gàngsters contemporània, es tracta d'una cinta molt ben estructurada, ben interpretada i on l'ambientació i la banda sonora ho són tot.
Ja des d'un bon inici, el tema principal durant els crèdits inicials ens està dient que som davant d'una pel·lícula èpica. Ens trobem davant d'un personatge crucial durant la llei seca a Chicago, Al Capone (interpretat potser una mica còmicament per Robert de Niro, que es va engreixar més de trenta quilos per fer el paper, en una de les seves integracions viscerals del personatge), i un grup liderat per Eliot Ness (Kevin Costner, potser el més fluix de la cinta...) format per Jim Malone (un impressionant Sean Connery), l'agent George Stone -en realitat Giuseppe Petri- interpretat per Andy Garcia i Oscar Wallace (Charles Martin Smith).
Tots quatre faran tot el que és a les seves mans per aturar i engarjolar a Capone.
Pel que fa a les interpretacions secundaries, totes són excel·lents, però digna de ser mencionada la de Billy Drago com a Frank Nitti, que posa els pèls de punta tan sols amb una mirada.

Davant d'aquest panorama, Brian de Palma, conegut pels seus homenatges i la seva manera de filmar efectiva i molt visual, s'esplaia fotografiant-nos un món perillós d'època i des d'un primer moment ho aconsegueix. La història t'atrapa, t'identifiques amb el que els passa als personatges i et deixes guiar (com tot el grup) pel paternalisme de Connery.

Els acaraments entre protagonistes i antagonistes són mesurats però intensos i les escenes de la vida privada de Capone i els seus sequaços sovint ens posen en alerta.
Tots els aspectes de la cinta ens porten de la mà, hi ha una perfecta comunió entre personatges, localitzacions i banda sonora. Una delícia.

Famoses escenes com la de les escales de l'estació de tren, probablement amb un abús de la càmera lenta, però malgrat això, amb un perfecte manteniment de la tensió del moment (es diu que aquesta escena és un clar homenatge a una cinta de Sergei M. Eisenstein, del 1925, Bronenosets Potyomkin -El Cuirassat Potemkin-). A banda d'aquesta, l'escena de la frontera dels EUA amb el Canadà esperant el whisky de contraband és memorable.

Tot plegat fa que aquesta sigui una d'aquelles pel·lícules que no cansa veure-les vegades i vegades. I és que el cinema contemporani ens dóna joies de tant en tant. Imprescindible.
Adient per a amants del cinema de gàngsters i públic en general. Contraindicada per a ignorants crispetaires.

Fitxa:
1987
Director: Brian de Palma
Guió: Oscar Fraley i Eliot Ness (llibre), David Mamet
Repartiment: Kevin Costner, Sean Connery, Charles Martin Smith, Andy Garcia, Robert de Niro, Billy Drago, ...

Track escollit:
"The Strength of the Righteous" (Main Title)
by Ennio Morricone

Frase escollida:
Capone: You can get further with a kind word and a gun than you can with just a kind word.

The Good Shepherd

Segona incursió de Robert De Niro darrere les càmeres tretze anys després d'A Bronx Tale. La història gira entorn Edward Wilson (Matt Damon), un dels fundadors de la CIA (Central Intelligence Agency).
Es tracta d'una pel·lícula densa i complexa, s'ha d'estar atent durant els 167 minuts que dura per no deixar-se res i entendre-ho tot. Una manera de fer cinema a la que, malauradament, estem poc acostumats.
Està construïda en base a flashbacks que reconeixem gràcies als subtítols constants del lloc i l'any de l'escena en concret i és complicada, lenta i densa com ho era la vida dels espies d'aleshores.
Té ritme. Lent, però el té. I la interpretació dels personatges és sens dubte el pilar més important de la cinta.
És clar que l'ambientació, els vestuaris, les localitzacions i la il·luminació fan que ens transportem a aquelles èpoques, però això amb un bon pressupost i una mica de bon ull s'aconsegueix de sobres.
El veritablement important són els actors i la seva capacitat d'adaptar-se a un guió complex i, alhora, a la pròpia complexitat dels personatges. Si bé hi ha alguns secundaris que estan força desaprofitats (el cas de William Hurt o de Joe Pesci (aquest darrer brillant, però escàs), són memorables moltes de les aparicions cuidades al mil·límetre de cadascun dels rols.

Matt Damon, en el paper d'impertèrrit, fred, calculador i silenciós Edward Wilson, John Turturro com a contrapunt d'ell (Ray Brocco). L'impressionant Michael Gambon com a Dr. Fredericks o la sorprenent Angelina Jolie (Margaret 'Clover' Russell). El jove i sovint ambigu Eddie Redmayne (Edward Wilson Jr.) i fins i tot les breus aparicions del propi De Niro (Bill Sullivan). Tots tenen el seu moment de glòria, tots aporten el seu petit gra de sorra per fer que el conjunt sobresurti.

En aquesta pel·lícula són gairebé més importants els silencis que les pròpies paraules. Les mirades ho diuen tot i es nota el secretisme, el misteri, a cada segon de metratge.
Potser la mitja hora final és més amena, per la senzilla raó d'anar-se descobrint el pastís i algun cop d'efecte com a guinda final.
Per tot, un plaer amb mesura quan De Niro es posa darrere la càmera.

Adient per a qui gaudeixi amb una bona pel·lícula d'espionatge, contraespionatge i tots els embolics que això comporta. Contraindicada per als que s'avorreixen amb cintes denses com va ser The Godfather, que és una obra mestra, però densa de veritat.

Fitxa:
2006
Director: Robert De Niro
Guió: Eric Roth
Repartiment: Matt Damon, Angelina Jolie, Alec Baldwin, Tammy Blanchard, Michael Gambon, Eddie Redmayne, John Turturro, Robert De Niro, Joe Pesci, ...

Track escollit:
"Come Rain or Come Shine"
written by Harold Arlen, Johnny Mercer
performed by Ann Hampton Callaway
(spotify version by Ray Charles)

Frase escollida:
Joseph Palmi: Let me ask you something... we Italians, we got our families, and we got the church; the Irish, they have the homeland, Jews their tradition; even the niggers, they got their music. What about you people, Mr. Wilson, what do you have?
Edward Wilson: The United States of America. The rest of you are just visiting.

Red Lights

Rodrigo Cortés ens regala una vegada més una pel·lícula que no deixa indiferent. Sigui per la seva composició pel que fa a l'atmosfera, l'ambientació i la sensació d'angoixa (sense ser de terror) o bé pel gir final suposadament inesperat. Dic suposadament, per que en realitat és força previsible i durant la mateixa cinta es dóna el camí a la solució en diverses ocasions a mode de frase transcendental i profunda.

El director de Buried és un especialista en manipular l'espectador i mantenir-lo atent intentant desxifrar què vindrà a continuació, la causa de tot plegat i el perquè de la idiosincràsia dels personatges. I és que aquí, a més a més, compta amb un elenc envejable.
Els tres personatges principals són plasmats magníficament pels actors que els encarnen: Sigourney Weaver, que interpreta una psicòloga (Margaret Matheson) que estudia l'activitat paranormal, una dona escèptica i turmentada alhora que només amb una mirada ho diu tot. El seu ajudant Tom Buckley, interpretat per Cillian Murphy, a estones excessivament histriònic, però veraç. I Robert De Niro, encarnant de manera impecable un suposat home amb poders sobrenaturals i invident (Simon Silver).

Des de l'inici de la pel·lícula l'espectador té aquella sensació de no saber ben bé on està ni perquè, però tampoc pot deixar de estar atent a tot allò que passa, no vol deixar-ho estar. I aquesta és realment la magnificència de Red Lights.

Els recursos més evidents per a deixar tal sensació són la il·luminació, l'emplaçament de càmera i la banda sonora, que sovint guia els cops d'efecte. I és que Cortés és efectista, i li surt de meravella.
Segurament la trama en si peca d'aprofundir poc, i converteix alguns tòpics en espectacle de fira, però gràcies a la ja citada interpretació i la direcció encertada el producte surt ben parat del que, en unes altres mans, podria haver estat un desastre. Fins i tot els secundaris destaquen pel grau d'implicació en no ser uns mers espectadors del gran trio protagonista.

A tall d'anècdota, segurament hi haurà localitzacions que podrem reconèixer fàcilment, pel fet d'estar rodada, en part, a Barcelona. És el cas del hall de la facultat de Dret de la UAB, emplaçament que ha estat utilitzat en altres films.

Adient per a qui no es conformi amb pel·lícules buides i vulgui quelcom que, com a mínim, el faci cavil·lar una mica. Contraindicat per a la resta.

Fitxa:
2012
Director: Rodrigo Cortés
Guió: Rodrigo Cortés
Repartiment: Cillian Murphy, Sigourney Weaver, Robert De Niro, Toby Jones, Joely Richardson, Elisabeth Olsen, ...

Track escollit:
(none)

Frase escollida:
Margaret Matheson: There are two kinds of people out there with a special gift. The ones who really think they have some kind of power. And the other guys, who think we can't figure them out. They're both wrong.