Kingsman: The Secret Service

Un divertimento força entretingut que camina entre la paròdia de l'agent 007 i les sagues juvenils del tipus Hunger Games.
Amb força ritme i unes coreografies ben ideades encara que amb moviments de càmera massa moguts i no tant nítids com The Matrix, que també és cert que tirava molt de CGI.

El repartiment llueix en ocasions i en d'altres no massa. D'una banda tenim a l'etern solitari de les pel·lícules romàntiques Colin Firth (Harry Hart/Galahad) en un paper que li va a la mida però que sorprén en les escenes d'acció. Juntament a ell el jovenet de torn, Taron Egerton (Eggsy), que respon notablement al que s'espera d'un paper d'aquestes característiques i el magnific -en papers de dolent- Mark Strong (Merlin) que aquí interpreta sense massa floritures al suport de qualsevol agent secret que s'hi presti.

Això si, l'incombustible Samuel L. Jackson (Valentine) (amb una més que sobrant mala dicció) i, en aquest cas, l'anecdòtic Michael Caine (Arthur) donen la sensació de poca cosa a les seves aparicions.

A més a més, la pel·lícula canvia de to a tres quarts del metratge. Un to que està molt bé i és divertit, però que no és coherent amb la resta del film, de fet, estàs una bona estona perguntant què s'ha fumat lequip de guionistes i el director mateix... Amb tot, passes l'estona i rius, per que és una pel·lícula de riure, que quedi clar, el que passa que no se sap ben bé cap a quin cantó, si cap a l'astracanada o cap al sentit de l'humor més genuïnament britànic.

A banda d'això, si que té els seus gags, encara que a certs moments sembla no avançar i donar voltes al voltant del mateix fregant el fer-se pesada.

Una nota extra: m'agradaria saber el que ha pagat McDonald's per a la publicitat que ha fet a la pel·lícula... Ha da ser una morterada, tenint en compte que s'ha creat una escena especialment per a ells, incloent-hi un "Thanks for the Happy Meal" de la boca del mateix Firth.

Adient per als amants de la comèdia d'acció, encara que hi haurà moments d'humor anglès refinat com d'altres que freguen més l'humor absurd de Hot Shots. Contraindicada per qui creu que el tràiler ven bé la pel·lícula.

Fitxa:

Director: Matthew Vaughn

Guió: Jane Goldman, Matthew Vaughn, Mark Millar i Dave Gibbons

Repartiment: Colin Firth, Taron Egerton, Michael Caine, Samuel L. Jackson, ...

Track escollit:

Money For Nothing
Written by Mark Knopfler / Sting
Published by Straitjacket Songs Ltd / Universal Music Publishing Ltd & EMI Music Publishing Ltd. (c) 1985
Performed by Dire Straits
Courtesy of Virgin EMI Records Ltd
Under license from Universal Music Operations Ltd & Courtesy of Warner Bros. Records
By arrangement with Warner Music Group Film & TV licensing

Frase escollida:
Valentine: It's not that kind of movie

A Million Ways to Die in the West

És una llàstima, per que havent pogut fer una bona paròdia de westerns, aquí MacFarlane s'ha quedat curt.

Si que és cert que la pel·lícula té moments bons -molt bons-, però en alguns d'altres es fa massa lenta, com demanant a crits que succeeixi quelcom que et faci pixar de riure... però no.

A nivell tècnic no hi ha res que valgui la pena mencionar. Ni tan sols s'ha dignat a fer algun homenatge a la manera de filmar westerns de tota la vida -com Django Unchained, per exemple-, senzillament posa la càmera com si d'una soap opera es tractés.

Com a molt, algun travelling amb grua a tota velocitat seguint una persecució a cavall.

Aquestes mancances de tant en tant són oblidades per nombrosos gags que inunden la pel·lícula. Alguns de boníssims i d'altres de massa escatològics però, en resum, unes bones rialles amb aquest producte que, de fet, té aquest objectiu.

La banda sonora acompanya d'una manera correcte tota la cinta, cosa que tampoc és massa notori, però com a mínim s'ha d'agrair que no molesti i senzillament et condueixi per les escenes.

No donaré spoilers innecessaris, però el punt fort de la pel·lícula són els cameos i les diverses referències fílmiques que hi ha (algunes de realment memorables) i pel que fa a les interpretacions principals, té la gràcia de veure actors que normalment no entren en aquest tipus de comèdies.

És el cas de Liam Neeson o de Charlize Theron, que no és que tinguin moments especialment cómics, però com que les situacions ja ho són, ells es veuen immersos en elles amb posat seriós.

Sí que són més habituals Giovanni Ribisi (enorme) o Neil Patrick Harris, que broden els seus papers com ningú en aquesta cinta.

Òbviament no és una pel·lícula memorable i tampoc sé si val la pena veure-la al cinema, segurament és més raonable veure-la a la televisió, però si hi aneu, passareu una bona estona. Pel meu gust millor que Ted, l'anterior del director.

Adient per als que no tinguin massa ganes de pensar i passar una estona rient al cinema (tampoc rient massa, però en fi...). Contraindicada per als que tinguin coses més importants a fer com veure partits del Mundial. Ai, no, que s'ha acabat...

Fitxa:

Director: Seth MacFarlane

Guió: Seth MacFarlane, Alec Sulkin i Wellesley Wild

Repartiment: Seth MacFarlane, Charlize Theron, Amanda Seyfried, Giovanni Ribisi, Neil Patrick Harris, Liam Neeson, Sarah Silverman, ...

Track escollit:

"If You've Only Got a Moustache"

Written by Stephen Foster

Performed by Amick Byram

Additional Lyrics by Seth MacFarlane, Alec Sulkin and Wellesley Wild

Frase escollida:

Anna: You're a good sheep farmer!

Albert: Oh my god, please! I suck at sheep. Louise was right, I can't keep track of them.

There was a sheep in the whorehouse the last week.

Anna: Really?

Albert: Yeah. Wondered in there, and then when I went to pick it up, somehow it had made 20 dollars.

The Grand Budapest Hotel

Sensacional i exquisida cinta de Wes Anderson amb un look molt peculiar i plena de gags que beuen d'un guió excel·lent i d'una interpretació notable.
Farcida d'un elenc envejable que desenvolupa petits papers plens d'encant que nodreixen un entramat perfectament confeccionat que farà les delícies de l'espectador.

Per la manera de rodar-la, els enquadraments, els moviments de càmera i la il·luminació, es podria dir que es una barreja entre Mr. Nobody (Jaco Van Dormael, 2009) i Le fabuleux destin d'Amélie Poulain (Jean-Pierre Jeunet, 2001).
Els moviment de càmera són molt subjectius, com si l'espectador fos un més de l'escena i girés el cap cada vegada que algú parla o s'expressa amb la mirada, els enquadraments molt detallistes amb nombrosos plans detall i la il·luminació molt teatral.

Un guió molt pompós però efectiu i entranyable, amb unes interpretacions memorables. D'una banda el tàndem protagonista, en primer lloc Ralph Fiennes, encarnant el loquaç encarregat d'hotel Mr. Gustave, que recorda de vegades la pompositat -sense ser del tot histriònica- del paper de Tom Hanks (Professor D.H. Dorr) a The Ladykillers (Ethan Coen i Joel Coen, 2004), i en segon lloc el genial Tony Revolori, que encarna l'ajudant Zero, amb una química perfecta amb Fiennes.

La resta de l'extens mostrari de secundaris està perfectament triat, des del maquiavèl·lic Willem Dafoe fins a l'impertèrrit Bill Murray. També cal destacar papers com els que interpreten Edward Norton, Jeff Goldblum, Adrien Brody o el sorprenent Harvey Keitel.
Tot plegat destil·la una estranya bellesa, una cura mil·limètrica en tenir-ho tot pensat, no s'escapa res, res grinyola.

Fins i tot les maquetes fetes servir per a contextualitzar les localitzacions, la cura en la tria del vestuari d'època, de l'atrezzo... Tot està pensat i executat amb un finesa espectacular.

La banda sonora triada per acompanyar i no per suplir mancances, doncs el guió que camina entre el vodevil i la comèdia negra ho omple tot sense necessitat de floritures.
Aquí l'extravagància té un perquè, l'exageració té una raó, i el puzzle encaixa a la perfecció.

Memorables gags al llarg de la cinta fan que tingui un ritme pausat però constant i et deixen amb ganes de saber què passarà a continuació.
En resum, d'una senzillesa brillant. Molt recomanable.

Adient per a amants de les comèdies intel·ligents, amb ganes de veure alguna cosa que els deixi satisfets, contraindicada per a aquells que es pensin que aniran a veure quelcom lent com Life Aquatic (del mateix director).

Fitxa:
2014
Director: Wes Anderson
Guió: Wes Anderson i Hugo Guiness, inspirada en els relats de Stephan Zweig
Repartiment: Ralph Fiennes, Tony Revolori, Jeff Goldblum, Wilem Dafoe, Bill Murray, Adrien Brody, Harvey Keitel, Jude Law, ...

Track escollit:
"Mr. Moustafa"
by Alexandre Desplat

Frase escollida:
M. Gustave: You see, there are still faint glimmers of civilization left in this barbaric slaughterhouse that was once known as humanity. Indeed that's what we provide in our own modest, humble, insignificant... oh, fuck it!

Ocho Apellidos Vascos

Feia molt temps que no reia tant en un cinema...
Una comèdia de guió, fresca, entretinguda i divertida, però sobretot d'interpretació del guió.
Basada en un xoc de cultures (per dir-ho d'alguna manera) entre el tarannà basc i l'andalús, carregada de tòpics de les dues cultures (però ben portats) i de la impressió que es tenen l'una de l'altra.

Quan expliques la trama sembla, en realitat, que estiguis explicant un acudit ja de per sí. Un andalús anomenat Rafa (Dani Rovira, que demostra que té més dots artístiques que les de recitar monòlegs) deixa la seva estimada Sevilla per anar a buscar a una noia basca, Amaia (Clara Lago), que el farà passar pel seu promés Antxón davant del seu pare, Koldo (Karra Elejalde), un pescador dels de tota la vida.
Pel mig hi apareix (segurament la més descafeïnada de la cinta) Carmen Machi (que interpreta una dona de Córdoba que es farà passar per la mare de Rafa/Antxón.
A banda dels quatre protagonistes cal destacar la parella d'amics de l'andalús (sobretot el que sembla l'alt dels Morancos), que són brillants.

En resum, un vodevil en tota regla capaç d'arrencar rialles al més seriós dels espectadors. Si l'haguèssim de comparar amb algun producte ja vist, es podria dir que té un plantejament similar a Bienvenue chez les Ch'tis (Dany Boon, 2008), que també relatava de manera còmica el xoc entre els del sud i els del nord de França.

Rodada sense massa pretensions però totalment efectiva, amb una banda sonora adient per a la trama (que forma part d'alguns gags memorables) i amb el pilar bàsic del guió. Una pel·lícula que val la pena anar a veure. Se surt del cinema amb la sensació d'haver invertit bé temps i diners i amb un somriure als llavis.

Per desgràcia darrerament ens trobem ben poques vegades amb productes com aquest que et facin gaudir i evadir-te de la resta del món durant unes hores.

Adient per a tothom qui vulgui passar una estona rient, contraindicada per a qui el seu sentit de l'humor només el deixi entendre l'humor escatològic de la saga Torrente (de la qual se'n farà la cinquena en breu... cal?).

Fitxa:
2014
Director: Emilio Martínez Lázaro
Guió: Borja Cobeaga, Diego San José
Repartiment: Dani Rovira, Karra Elejalde, Clara Lago, Carmen Machi, ...

Track escollit:
"Sevilla Tiene un Color Especial"
by Los del Río

Frase escollida:
Rafa: Se esta haciendo la dura, eso es muy típico de las chicas vascas de aquí; eso y cortarse el flequillo que parece que le han dado un hachazo.

R.I.P.D.

D'entrada és impossible veure aquesta pel·lícula sense que ens vingui al cap la saga de Men In Black. Per la comèdia, pel tòpic de dos policies que en un principi no s'avenen i després llimen diferències i salven el món, per tot el tema sobrenatural.

Però el que té bo aquesta sense desmerèixer la ja mencionada saga és que li dóna una volta de rosca a l'humor, fent-lo més brètol encara.
La química entre Ryan Reynolds (Nick) i Jeff Bridges (Roy) és magnífica, per que no només són individus antagònics si no que a més a més venen de períodes històrics diferents. Només per la vestimenta d'ambdós s'endevina la diferència.

Si que resulta bastant previsible a vegades, però és que l'objectiu és el d'entretenir al personal amb efectes, explosions, acció i monstres força simpàtics.
En efecte, es tracta d'una comèdia sobrenatural, on els protagonistes són policies encarregats dels morts que vaguen pel món dels vius.
L'elenc de secundaris està força bé i resulta efectiu. La sempre graciosa Mary-Louise Parker en el paper de Proctor i un estirat Kevin Bacon com a Hayes.

Filmada per a la tecnologia 3D, podrem al·lucinar amb plans impossibles i piruetes a l'estil de les novel·les gràfiques (està basada en el còmic Dark Horse, de Peter M. Lenkov) però, amb tot, tampoc passa de ser mediocre. Encara que els diversos gags dels avatars dels personatges principals tenen la seva gràcia.
Hi ha una certa voluntat d'agafar-se a l'estil de comèdia de la primera entrega de Red (també dirigida per Robert Schwentke), però no li arriba ni a la sola de la sabata.

La banda sonora és correcta, amb els cops necessaris i alguna vegada formant part de la lleugeresa dels gags. De fet, si analitzem fredament la cinta s'aguanta pel carisma de Bridges més que cap altra cosa...

Adient per a qui vulgui passar una estona entretinguda sense massa pretensions, que no és MIB, contraindicada per a qui esperi veure una Red sobrenatural.

Fitxa:
2013
Director: Robert Schwentke
Guió: Phil Hay, Matt Manfredi, David Dobkin i Peter M. Lenkov (còmic)
Repartiment: Jeff Bridges, Ryan Raynolds, Kevin Bacon, Mary-Louise Parker, Stephanie Szostak, ...

Track escollit:
"Fat Elvis"
by Christopher Beck

Frase escollida:
Nick: When exactly was your day?
Roy Pulsipher: 1800s, buddy. I'm what we used to call a "lawman". Marshal Roicephus Pulsiper.
Nick: "Roicephus"?
Roy Pulsipher: It was considered a very sexy name at the time.
Nick: It sounds like an STD.

The Family

Una comèdia negra en tota regla. Gairebé dues hores de pura diversió macabra amb un elenc perfecte per a la ocasió. La pel·lícula es basa en la novel·la de Tonino Benacquista que narra les peripècies d'una família mafiosa que s'acull a la protecció de testimonis i se'n va a viure a un petit poblet de Normandia. No és que sigui res nou, però Luc Besson la dirigeix d'una manera molt fresca i donant-hi un quart de volta més al tipus de thrillers que ja coneixem.

Evidentment els antics hàbits són complicats de deixar enrere i cada membre de la família té els seus rampells a la seva manera, generalment amb violència, és clar.

El gran avantatge amb el que compta la cinta és que no pretén ser cap cosa fora de sèrie. Tan sols es tracta d'entretenir i divertir, i ho aconsegueix de sobres. Són tremendes les diferents situacions en les que es troben cadascun dels integrants d'aquest peculiar clan.

Robert De Niro encarna al pare de família (Fred Blake/Giovanni Manzoni), i ho fa amb aquella serietat tant seva, i és sensacionalment efectiu. Està molt per sobre d'altres comèdies que ha fet i és que, de fet, en aquesta sembla no pretendre fer riure i està genial. L'acompanyen amb la mateixa efectivitat Michelle Pfeiffer, que encarna la seva dona, Maggie Blake i els sorprenentment ideals fills, Dianna Agron (Belle Blake) i John D'Leo, que encarna el fill petit, Warren Blake que, fins i tot té una piga com la del pare (a la galta contrària). També cal citar Tommy Lee Jones en el paper de Robert Stansfield, l'agent que vetlla per la integritat de tota la protecció de testimonis.

La tria de les localitzacions és la que s'espera d'un poble petit del nord de França i la manera de rodar-la és efectiva sense floritures, molt a la francesa, i és que la importància la té el guió, les accions dels personatges (que no la construcció i l'evolució, que són inexistents). I és que d'això es tracta, de passar una estona memorable rient de les barbaritats que arriben a fer amb aquella naturalitat...

La banda sonora és correctíssima i, de fet, en un dels millors gags -que succeeix en el cinema del poble- hi té un pes especial. Evidentment no revelaré res, tan sols dir que és molt, molt digne de veure.

I és que en definitiva és senzilla i segurament per això genial. Una alenada d'aire fresc que entra molt bé, de debò.

Adient per a amants del cinema de comèdia negra, aquesta els encantarà. Contraindicada per a qui cregui anar a veure una pel·lícula de mafiosos seriosa.

Fitxa:

2013

Director: Luc Besson

Repartiment: Robert De Niro, Michelle Pfeiffer, Dianna Agron, John D'Leo, Tommy Lee Jones, ...

Track escollit (spoiler):

"Rags to Riches"

Written by Richard Adler, Jerry Ross

Performed by Tony Bennett

Frase escollida:

Maggie Blake: Oh, I definitely wouldn't have beaten him up. I mean, who's gonna fix the pipes now?

Fred Blake: Well who's gonna rebuild the supermarket that burned down the day we got here? Huh?

2 Guns

Refrescant pel·lícula d'acció al més pur estil de les buddy movies dels anys setanta, on la relació entre els dos protagonistes és l'eix principal de la mateixa.
Amb un guió sense més pretensions que les de fer riure i passar una bona estona d'acció, la química entre els dos personatges principals és sensacional. De fet, em pregunto com és que Mark Wahlberg (Michael 'Stig' Stigman) i Denzel Whasington (Robert 'Bobby' Trench) no han coincidit més vegades a la pantalla.

Escenes d'acció a dojo, ben planificades i rodades amb força dignitat al vell estil dels stunts, res d'ordinadors. Molts malvats a la vegada, la CIA, la DEA, l'exèrcit... Tot plegat girant entorn uns 43 milions cent vint-i-cinc mil dòlars que tothom vol, siguin o no siguin seus.

El punt fort de la cinta són evidentment els gags entre els dos protagonistes. Les frases, els acudits, les rèpliques. Aquí és on la cinta t'enganxa. I encara que hi ha un parell o tres de moments que la cinta sembla que perdi el ritme, sempre torna a haver alguna situació que et fa agafar el fil rialler o d'acció.
Es pot dir, doncs, que no és regular, però tampoc té talls incomprensibles.

La banda sonora acompanya a la perfecció, temes amb ganxo, amb ritme.
És a dir, el que no fa el guió ho acaba fent la interpretació i el soundtrack, i és que els secundaris són tots dignes de menció. Potser la més fluixa és la noia de la pel·lícula (tota buddy movie ha de tenir una noia vistosa), Paula Patton (Deb), que no acaba d'engranar bé en tot el mecanisme. Si que ho fa, per exemple, l'aquí magnífic Bill Paxton (Earl), que interpreta un dels malvats o Edward James Olmos, que interpreta el narco Papi Greco.

En resum, adient per a qui vulgui una bona dosi d'acció amanida amb bona comèdia. Contraindicada per a qui esperi un guió magistral.

Fitxa:
2013
Director: Baltasar Kormákur
Guió: Blake Masters, Steve Grant (Boom! Studios graphic novels)
Repartiment: Denzel Whashington, Mark Wahlberg, Paula Patton, Bill Paxton, Edward James Olmos, ...

Track escollit:
"All Along The Watchtower"
Written & perfomed by Bob Dylan

Frase escollida:
[Bobby and Stig have each other in a sleeper hold]
Bobby: All right, all right! On the count of three, we'll let each other go.
Stig: All right.
Bobby: One, two, three.
[nothing happens]
Stig: Now you're making me not be able to trust you.

The Lone Ranger

Adaptació de la sèrie de televisió dels anys cinquanta amb el mateix nom. La crítica dels EUA la va deixar per terra i no ha tingut tot l'èxit que es mereixia. D'entrada es va dir que el personatge de Tonto interpretat per Johnny Depp era una mena de Jack Sparrow amb diferent maquillatge. És cert que el recorda bastant i té força coses d'ell, però els matisos són realment diferents i si ens hi fixem no tenen massa a veure l'un amb l'altre.
El problema és que el director, Gore Verbinski, responsable també de la saga de Pirates of the Caribbean ha rodat la pel·lícula amb força similituds.

De tota manera, la pel·lícula és sensacional. Té ritme, empenta i nombrosos gags que fan arrencar més d'una rialla. Està pensada en gran. Tot en ella és espectacular. Des de l'ambientació, els efectes digitals i la planificació de les escenes. El moviment de càmera, a vegades impossible, però nítid i magnànim.

La interpretació potser és dels punts més fluixos, tot i que tampoc pretén ser el tret més característic. Abans de veure-la ja ens podem imaginar que Depp porta la batuta de l'acció tot i que, en principi, és un secundari.
El protagonista, John Reid (Lone Ranger), l'interpreta correctament Armie Hammer, amb una evolució esperada però adient. D'entre el nombrós elenc destaca especialment William Fichtner, que interpreta el malvat però carismàtic Bucth Cavendish i probablement Helena Bonham Carter (Red Harrington), que per primera vegada comparteix cartell amb Depp sense que la cinta la dirigeixi el seu marit, Tim Burton.

Les escenes d'acció són el plat fort de la pel·lícula. De fet, per problemes de pressupost se'n van eliminar algunes. Això si, el clímax final és brutal. Per la planificació en paral·lel de les diverses vessants de la gran batalla/persecució, pels efectes, per la potentíssima banda sonora (als tracks escollits, com no podia ser d'una altra manera).

Per tot plegat, sensacional. Ha estat injustament infravalorada, per que com a divertimento -que és al que realment aspira- és meravellosa.
Adient per a fans de la comèdia d'acció, en aquest cas en ple gènere western, contraindicada per a qui segueixi pensant que és Jack Sparrow el de la foto del cartell.

Fitxa:
Director: Gore Verbinski
Guió: Justin Haythe, Ted Elliott, Terry Rossio
Repartiment: Johnny Depp, Armie Hammer, William Fichtner, Tom Wilkinson, Helen Bonham Carter, ...

Track escollit:
William Tell Overture: Finale
music by Gioachino Rossini
(Hans Zimmer)

Frase escollida:
Tonto: Nice Shot.
John Reid: That was supposed to be a warning shot.
Tonto: In that case, not so good.

Fierce Creatures

Sense tractar-se d'un remake ni d'una segona part, podríem dir que aquesta sensacional i esbojarrada comèdia és una segona versió d'A Fish Called Wanda.
La història en aquest cas va d'una gran multinacional que comprar una altra empresa de la que en forma part un zoològic. L'empresa hi comença a fer canvis contraris a l'essència de l'establiment.
Repeteixen de manera magistral John Cleese i Jamie Lee Curtis (Rollo Lee i Willa Weston, respectivament), que tornen a jugar amb les dobles interpretacions sexuals, en aquesta ocasió encara més picants. Els acompanya una vegada més Michael Palin (Adrian 'Bugsy' Malone), que si a la primera interpretava a un tartamut, en aquesta encarna l'encarregat del zoo dels insectes, que xerra pels descosits.
I finalment l'immens Kevin Kline, que interpreta dos papers, pare i fill, el propietari de la multinacional i l'hereu, Rod i Vince McCain.

Al més pur estil del vodevil, la pel·lícula està carregada de gags, de situacions hilarants i de conyes amb segones que faran les delícies dels amants del gènere.
La química entre els actors és impressionant una vegada més i el guió impecable. La trama et va portant amb ganes de saber quina serà la propera bretolada i està pensada fins al darrer detall per fer-nos passar una estona sensacional.
I és que una vegada més el guió té la mà de John Cleese, ex-Monthy Python, i això es nota.

No destaquen ni la banda sonora (més aviat costumbrista) ni els recursos tècnics emprats, però és que d'això es tracta. La idea és que la importància de tot recaigui en el guió i les interaccions entre els personatges. Com si fos un sketch rere un altre.
Aquí no val allò de que les segones parts no són bones i a cada segon del metratge es detecta que els protagonistes s'ho van passar realment bé en crear aquesta segona versió igual de fresca que l'original, malgrat la diferència temporal entre elles (la primera data del 1988, gairebé una dècada de diferència!).

Adient per a qualsevol amant de la bona -boníssima- comèdia. Contraindicada per a qui només rigui amb productes com Jack-Ass o similars.

Fitxa:
1997
Director: Fred Schepisi, Robert Young
Guió: John Cleese, Iain Johnstone, William Goldman
Repartiment: John Cleese, Jamie Lee Curtis, Michael Palin, Kevin Kline, ...

Track escollit:
"Hungry Heart"
Written & performed by Bruce Springsteen

Frase escollida:
Rollo Lee: Oh, great... terrific!
[Advancing on Bugsy, who starts backing away]
Rollo Lee: He decides to keep the zoo open, so you kill him! Brilliant! Well done! Thank you so much, especially for shooting him right between the eyes,
[Points to his forehead]
Rollo Lee: so that it doesn't look like an accident. Because the people at Octopus will know that he was coming here to close us down, so there's our motive for murdering him. Stunning! Well, Mr. Brain of Britain, what are we going to tell the police, who are, of course, already on their way here? Another example of the thoroughness of your plan! Go on, I'm all ears.
[Bugsy stutters]
Rollo Lee: What do you suggest we do with the dead body of the incredibly famous man, who you have just... ASSASSINATED?
[Bugsy stutters some more]
Rollo Lee: Sorry, I didn't... quite catch it... What? What was that?... Pop him in the blender?

Red 2

Segona entrega del que ja es veu que serà la saga que seguirà Bruce Willis (Frank Moses) en detriment de Die Hard. I és que el paio ja no està per fer segons què amb dignitat.
I aquesta saga, en plan còmic, està força bé. Segurament la primera tenia més ritme que aquesta segona, però està farcida de gags i els personatges estan treballats. Arquetípics, però treballats.

Bàsicament ens trobem una sèrie de velles glòries del món de l'espionatge que es defensen d'uns complots en els que es veuen immersos. Entre ells trobem el magnífic John Malkovich (Marvin), la impressionant Helen Mirren (Victoria) i l'acompanyant de Bruce Willis, la histriònica Mary-Louise Parker en el paper de Sarah. En la primera entrega estava Morgan Freeman, però incomprensiblement el van eliminar de l'equació.

En aquesta entrega també hi ha d'altres aparicions estel·lars. D'una banda la graciosa interpretació d'Anthony Hopkins (Bailey) i la més que discreta Catherine Zeta-Jones, en una mena de femme fatale russa anomenada Katja. I també han inclós quelcom de Kung-Fu, amb un nano asiàtic que es baralla recordant molt al personatge de Jason Statham a Transporter.
Algun gag robat de pel·lícules com Wanted (la fantasmada de l'entrada al cotxe derrapant de Willis) però en general un bon divertimento.
Si que és cert que la part central de la cinta a vegades es fa lenta i un xic pesada, però tant el principi com, sobretot, el final tenen ritme i acabes amb bones sensacions.
No deixa de ser una pel·lícula d'estiu, però molt digna.

Les escenes d'acció estan ben rodades sense abusar de l'excessiu moviment de càmera i una vegada més (a la primera entrega ja va passar), la banda sonora és sensacional.
Adient per a passar una bona estona al cinema, riure i gaudir de l'acció. Contraindicat per a qui es pensi que gaudirà més que en la primera. Ja veurem si hi ha una tercera...

Fitxa:
2013
Director: Dean Parisot
Guió: John Hoeber, Eric Hoeber, Warren Ellis i Cully Hamner
Repartiment: Bruce Willis, John Malkovich, Mary-Louise Parker, Helen Mirren, Anthony Hopkins, ...

Track escollit:
(from tràiler)
"Shoot To Thrill"
performed by AC/DC

Frase escollida:
Sarah: I didn't know what to do, I didn't want to kill him!
Frank: So you chose to kiss him?

Despicable Me 2

Genial. Exemple perfecte del perquè la frase 'segones parts mai foren bones' és falsa.
Ja la primera pel·lícula, Despicable Me, va trencar el motlle. Se'ns va presentar una cinta d'animació que trencava esquemes i que va sorpendre per la frescor i l'atreviment.
I aquesta segona supera les espectatives. Ambdues narren les aventures i desventures d'un malvat en hores baixes (en competència amb d'altres de la seva condició) al que la seva tranquila (entre cometes) vida es veu pertorbada per diversos factors. En la primera varen ser tres nenes adoptades i en la segona una agent (i una feina) de la lliga anti malvats.
Els veritables protagonistes de la pel·lícula, però, són els Minions, uns éssers molt divertits, amb un llenguatge propi i un sentit de l'humor ben peculiar que conglomeren una mena d'exèrcit de Gru (Steve Carrell, Flo en la versió doblada al castellà), aquest malvat d'esquenes amples, cames estretes i nas prominent.
Ja en la primera entrega els Minions van tenir una importància espectacular i en aquesta segona part aquesta mena de lemmings descarats s'emporta tot el pes de la cinta.
Potser ells i els moments tendres amb la petita de les tres nenes a càrrec del malvat Gru, que molt malvat no és...

En definitiva una pel·lícula que arrencarà molts somriures i riallades, plena de gags i bromes que faran les delícies dels que vagin a veure-la.
Tot ben lligat amb una bona banda sonora, cosa molt pròpia de les pel·lícules d'animació.
Adient per a tot tipus de públic i contraindicat per als que se senten ridículs anant a veure'n una d'animació sense els fills...

Fitxa:
2013
Director: Pierre Coffin, Chris Renaud
Guió: Ken Daurio, Cinco Paul
Repartiment (veus): Steve Carrell, Kristen Wiig, Benjamin Bratt, Miranda Cosgrove, ...

Track escollit:
"Happy"
by Pharrell Williams

Frase escollida:
Silas: I am the league's director, Silas Ramsbottom.
Additional Minions: [giggles] Bottom.
[laughs]
Silas: Hilarious.

Get Shorty

Sensacional pel·lícula, basada en una novel·la d'Elmore Leonard, força infravalorada. No és que passés sense pena ni glòria, però segurament va merèixer més reconeixement del que va tenir.
La història d'un cobrador de morosos d'un mafiós (l'original en què es basa la pel·lícula fins i tot té un cameo) que deixa el món que l'envolta per endinsar-se en una altra màfia, la del cinema.
Una cinta de guió, amb diàlegs molt tarantinians que va anar com a anell al dit a John Travolta (Chilli Palmer) després de que, precisament Tarantino, el va redescobrir a Pulp Fiction. Per a Travolta era molt important que el seu redescobriment no fos flor d'un dia i gràcies a aquest producte no ho va ser i va continuar la seva segona joventut, per dir-ho així.

A banda de la virtut principal de la pel·lícula, hi ha dos aspectes destacats per a ser un producte a tenir molt en compte. D'una banda la meravellosa banda sonora encapçalada per Booker T. & The MG's i altres temes de similar estil. Tot aquest so lligat amb una estètica molt acurada i marcadament hollywoodiana fan que sigui memorable.
En segon lloc -i no per això menys important- està el magnífic elenc triat per a cada personatge que apareix. Impressionants interpretacions com la de Gene Hackman (Harry Zimm), en un paper força allunyat dels que ens té acostumats, un productor de sèrie B bastant poca cosa i estancat en una època passada més fructífera. O d'altres com la de Delroy Lindo (Bo Carlett) i els seus dos sequaços, Bear i Ronnie Wingate (interpretats pel malaurat James Gandolfini i per Jon Gries, respectivament).
Ara bé, qui s'emporta la palma és Dennis Farina, que interpreta un mafiós de poca monta anomenat Ray 'Bones' Barboni. És qui dóna més vida als diàlegs absurds i a les frases fetes. Un veritable plaer per als espectadors.

En general una pel·lícula memorable, que no és en cap cas una obra mestra, però si un bon entreteniment ple de moments per al record i de frases repetibles en converses de bar.
En van fer una mena de segona part, anomenada Be Cool, però aquesta sí que va ser un fracàs, i és que no li arriba ni a la sola de la sabata.

Adient per a qui vulgui gaudir d'un thriller ben estructurat, amb bon guió i que et deixa un molt bon somriure en acabar. Contraindicada per a qui no gaudeixi amb aquest gènere de pel·lícules. Incomprensiblement, la veritat...

Fitxa:
1995
Director: Barry Sonnenfield
Guió: Scott Frank i Elmore Leonard (novel·la)
Repartiment: John Travolta, Gene Hackman, Rene Russo, Delroy Lindo, James Gandolfini, Danny DeVito, Dennis Farina, ...

Track escollit:
"Green Onions"
by Booker T. & The MG's

Frase escollida:
Ray "Bones" Barboni: Let me explain something to you. Momo is dead. Which means that everything he had now belongs to Jimmy Cap, including you. Which also means, that when I speak, I speak for Jimmy. E.g., from now on, you start showing me the proper fucking respect.
Chili Palmer: "E.g." means "for example". What I think you want to say is "I.e.".
Ray "Bones" Barboni: Bullshit! That's short for "ergo".
Chili Palmer: Ask your man.
Bodyguard: To the best of my knowledge, "e.g." means "for example".
Ray "Bones" Barboni: E.g., i.e., fuck you! The point is this: is that, When I say "jump", you say "OK", okay?

Jeux d'enfants

Curiosa comèdia romàntica amb traces psicòpates i reminiscències als germans Grimm i una estètica que beu de manera bastant evident de la també francesa Amelie. La història d'un joc entre un nen i una nena que se'n riuen de tot reptant-se amb uns "ets capaç o no ets capaç?" al llarg de tota la seva vida.
Quan són nens les coses no passen de ser bretolades seguides de càstigs, però a mesura que van creixent les bretolades ingènues de dos menuts deriven en les cabronades de dos joves que acaben sent grotesques i de mal gust (per als protagonistes, no per a l'espectador).

Una manera diferent d'explicar una relació d'amor-odi entre els dos protagonistes. D'una banda l'excel·lent Marion Cotillard en el paper de Sofie Kowalsky (interpretat en la infantesa per Joséphine Lebas-Joly) i per l'altra Julien Janvier, interpretat per Guillaume Canet (i per Thibault Verhaeghe en la versió infantil).
Els dos tenen la suficient química entre ells, encara que Cotillard acostuma a menjar-se la pantalla per sobre del seu company i sovint les situacions a les que s'exposen mútuament tenen més interès que l'actuació en sí. Amb tot, l'elecció dels actors és correcta.

Una manera de rodar molt francesa, però amb la gràcia de que es tracta d'una comèdia negra per damunt del romanticisme. Segurament el final és qüestionable i s'hauria d'haver quedat sense l'escena dels ancians, però és, si més no, curiosa.
Amanida amb diverses versions de La Vie en Rose que ajuden a donar-li aquell caire romàntic ineludible en tota cinta de comèdia francesa que s'estili.

En general és un divertimento prou potable que es deixa veure, no imprescindible, però agradable i curiosament trencadora. A estones potser es fa un pèl lenta, però res desmesurat.

Adient per a amants de les comèdies romàntiques que vulguin alguna cosa més i contraindicada per als qui esperen veure un succedani de Pretty Woman o similar.

Fitxa:
2003
Director: Yann Samuel
Guió: Yann Samuel
Repartiment: Marion Cotillard, Guillaume Canet, Joséphine Lebas-Joly,  Thibault Verhaeghe, Emmanuelle Grövold, Gérard Watkins, Philippe Drecq, ...

Track escollit:
"La Vie en Rose"
Édith Piaf / Louiguy
performed by Louis Armstrong

Frase escollida:
(extret de la subtitulació en Anglès)
Julien Jeanvier: [as Julien is fleeing from the police] Sophie was back in the game! Pure, raw, explosive pleasure! Better than drugs, better than smack! Better than a dope-coke-crack-fix-shit-shoot-sniff-ganja-marijuana-blotter-acid-ecstasy! Better than sex, head, 69, orgies, masturbation, tantrism, Kama Sutra or Thai doggy-style! Better than banana milkshakes! Better than George Lucas's trilogy, the muppets and 2001! Better than Emma Peel, Marilyn, Lara Croft and Cindy Crawford's beauty mark! Better than the B-side to Abbey Road, Jimmy Hendrix and the first man on the moon! Space Mountain, Santa Claus, Bill Gates' fortune, the Dalai Lama, Lazarus raised from the dead! Schwarzenegger's testosterone shots, Pam Anderson's lips! Woodstock, raves... Better than Sade, Rimbaud, Morrison and Castaneda! Better than freedom, better than life!

Movie 43

Comèdia irreverent, de bretolada -una darrera l'altra-, de la cultura del pet. Una barreja entre l'humor de productes com American Pie, Scary Movie i molt lluny de l'humor intel·ligent.
Mal anomenada comèdia d'humor absurd -compte, que ho és-, doncs les bones d'aquest gènere eren aquelles interpretades en la seva majoria per l'entranyable Leslie Nielsen (a excepció de Hot Shots i Top Secret, per exemple...
No, això és una altra història. Es tracta d'històries impossibles, curtes i sovint fregant el mal gust. Però això ja fa gràcia, com a mínim a una certa classe de públic.

Amb tot, hi ha gags que fan molta gràcia. Gràcia per absurds, repeteixo. Però la pena és el fil conductor d'aquesta mena de contes curts, l'excusa per veure'ls l'un darrera l'altra.
Si s'haguessin estalviat aquesta història central o ho haguessin plantejat com en el seu dia es va fer amb Four Rooms, encara hagués tingut certa gràcia.

Això sí, el reclam bàsic de la cinta (a banda de les bretolades i les històries rocambolesques) és l'extens elenc que en forma part i la suposada gràcia de veure actors poc vistos en papers d'aquesta classe d'humor en situacions esperpèntiques.

A banda d'això, si a l'espectador potencial li agrada aquest tipus d'humor ben curiós, endavant a veure-la. Com deia abans, si que hi ha algun gag digne de menció o bé no pel gag si no per la interpretació d'algú en concret. És el cas de la història entre Kate Winslet i Hugh Jackman (Beth i Davis, respectivament), o el segment dels superherois, o qualsevol dels dos anuncis que hi apareixen.

En resum, que s'ha de veure, però tampoc passa res si la passem per alt, no és imprescindible tampoc...
Adient per a amants d'American Pie, Scary Movie i similars. Contraindicat per a qui espera que arribin Mel Brooks, Leslie Nielsen i companyia de nou.

Fitxa:
2013
Director: James Gunn, Peter Farrelly, Griffin Dunne, entre molts d'altres
Guió: vegeu el cast complet aquí
Repartiment: Hugh Jackman, Kate Winslet, Halle Berry, Liev Schreiber, Naomi Watts, Emma Stone, Richard Gere, Gerard Butler, ...

Track escollit:
"Back from Cali"
written by Saul Hudson
performed by Slash

Frase escollida:
Mikey: She’s having her period!
Amanda: What do I do!?
Nathan: [speaking to a 911 operator] 911? Yeah, my friend is bleeding out of her vagina!

Comme un Chef

Bastant típica comèdia francesa, en aquest cas, gastronòmica. La història no ens explica massa de nou, hi ha un personatge poderós amb problemes de comunicació amb algun familiar i un personatge dèbil, poca cosa, tímid i lleugerament tartamut que, en primer lloc no s'entenen però a mida que avança la pel·lícula comencen a trobar punts en comú fins que es fan molt amics. Podria tractar-se ben bé del clown seriós i el còmic.

Dit així sembla una mica fred, però en essència és del que tracta aquesta cinta.
Evidentment l'estètica és molt francesa, els colors dels ambients, dels paisatges i dels ingredients dels plats. Fins i tot fa gràcia la diferència d'ambients entre els restaurants clàssics i els moderns.

Malgrat ser un divertimento de dissabte a la tarda no està gens malament, ben feta i acurada. La pel·lícula és entretinguda i les mirades i diàlegs entre els protagonistes fan passar una bona estona. D'una banda Jean Reno (Alexandre Lagarde) que interpreta un cuiner d'èxit amb tres estrelles (no diu de quina guia) i de l'altra Michaël Youn, que interpreta un poca pena amb molt bon cor i una passió desmesurada per la cuina anomenat Jacky Bonnot. Així doncs aquesta convergència d'estils de fer les coses i visions particulars sobre com s'ha de fer un plat té moments realment àlgids, d'entre els quals hi ha la visita -disfressats- al restaurant de la competència, un modern local que es basa en la cuina molecular, o bé el programa de televisió de cuina que comparteixen discutint en antena.
També hi apareix Santiago Segura (Philippe Ortiz), un expert espanyol sobre la cuina experimental feta amb productes químics.

A banda de la potent crítica vers la cuina no convencional, no és que la pel·lícula doni massa receptes ni parli excessivament d'ingredients i plats. Bàsicament tracta de l'evolució d'uns personatges quan un entra en el món de l'altre i a la inversa. Alguns gags que fan riure amb elegància i correcte en tot, sense floritures.
Per cert, al final hi ha una escena bonus.

Adient per a passar la tarda i contraindicat per a qui esperi una mena de Ratatouille en carn i ossos.

Fitxa:
2012
Director: Daniel Cohen
Guió: Daniel Cohen
Repartiment: Jean Reno, Michaël Youn, Raphaële Agogué, Santiago Segura, Julien Boisselier, ...

Track escollit:
(none)

Frase escollida:
(traduïda del francès)
Philippe Ortiz: Esto es cocina molecular! No es lo que hace Martín Berasategui!

Stand Up Guys

Genial en gairebé tots els sentits. Una pel·lícula desenfadada i sense pretensions al servei de tres grandíssims actors amb carta blanca. I es nota. La comunió entre Al Pacino (Val) i Christopher Walken (Doc) és espectacular a cada frase que es dirigeixen l'un a l'altre. Una química perfecta que acaba de lligar-se amb la presència d'Alan Arkin (Hirsch), que acaba de formar aquest excel·lent trio.
La cinta està rodada a l'antiga. Amb enquadraments convencionals excepte algunes floritures (estàtiques, això sí), que queden perfectes.

La història: el retrobament de tres bandarres amb bon cor i de tornada de tot després d'un munt de temps de no haver coincidit, gairebé tres dècades. Les conseqüències: Riallades cada dos per tres, alguns moments emotius ben portats i una sensació enorme d'haver invertit bé els diners de l'entrada.
Amb un guió simple però excel·lent en els diàlegs, sens dubte una de les pel·lícules de l'any.

Brillants escenes sovint amb diàlegs absurds (molt tarantinians) i les actuacions dels secundaris que acaben d'amanir aquesta perfecta obra. Dignes de menció la madame Wendy interpretada per Lucy Punch i la dolça Alex, interpretada per Addison Timlin.
La banda sonora que acompanya la cinta és fantàstica, plena de ritme i digne de cadascuna de les escenes.

Realment es veu que ha estat planejada per als tres protagonistes i cada minut d'ella val la pena. Memorables un munt de moments. Destaco el moment farmàcia, la segona visita a casa de la madame i les converses mentre es condueix el Challenger i... Vaja! N'hi ha tants que podria enumerar-ne molts més.

Adient per a qui vulgui veure una comèdia en tota regla, 100% recomanable. Contraindicada per a ignorants...

Fitxa:
2013
Director: Fisher Stevens
Guió: Noah Haidle
Repartiment: Al Pacino, Christopher Walken, Alan Arkin, Mark Margolis, Lucy Punch, Vanessa Ferlito, Addison Timlin, ...

Track escollit:
"Hoochie Coochie Man"
by Muddy Waters

Frase escollida:
Val: Are you a real doctor?
Doctor: Are you a real patient? Is that a real penis?

A Fish Called Wanda

Hilarant comèdia dels anys vuitanta amb tots els ingredients necessaris per passar una boníssima estona. Amb dos dels sensacionals actors de Monty Python, John Cleese (en el paper d'Archie Leach) i Michael Palin (que encarna el tartamut Ken Pile), que fan les delícies de qualsevol situació còmica. Per completar l'elenc, el meravellós Kevin Kline (Otto) i l'exuberant Jamie Lee Curtis (Wanda Gershwitz).

L'argument no deixa de ser una història gairebé paròdica sobre uns lladres que es van traint entre sí, però si tenim en compte que tenim d'una banda una femme fatale mig de poble, un assassí desmesurat, inculte i neci que llegeix a Nietzsche, un mosso dels encàrrecs tartamut i amant dels animals i un jutge britànic pompós, les perspectives milloren, oi?

Nombroses escenes que faran recargolar-nos de riure i una trama embolicada i rocambolesca són els principals trets d'aquesta pel·lícula. I és que, de fet, la història és el de menys. La importància rau en la interacció entre els personatges i la bona química entre els actors que els interpreten.
És, doncs, una comèdia imprescindible.

Memorables moments com el de Cleese despullant-se i parlant en rus, la pedanteria mal entesa de Kline a tothora, els intents infructuosos de Palin per fer-se entendre... Són nombrosos els gags que hi trobarem i, malgrat la pel·lícula en sí no és gran cosa a nivell tècnic, tampoc cal destacar-ho, per que els seus creadors tampoc ho van voler així...

Com a curiositats del rodatge destacar que els peixos que es menja Kline en realitat eren de gelatina, encara que el mateix actor va oferir la idea de menjar-se'ls vius... Els assassinats dels gossos per part de Palin en realitat eren molt més crus, però en proves en públic no van tenir acceptació i es va optar per fer-los més paròdics.

Poca cosa més a dir, tan sols que val molt la pena veure-la. Adient per a amants de la bona comèdia, contraindicada als que els hi agradi la comèdia de la cultura del pet.

Fitxa:
1988
Director: Charles Crichton
Guió: John Cleese, Charles Crichton
Repartiment: John Cleese, Jamie Lee Curtis, Kevin Kline, Michael Palin, ...

Track escollit:
"Volare (Nel Blu Dipinto Di Blu)"
by Twilight Trio

Frase escollida:
[Otto dangles Archie out a window]
Archie: All right, all right, I apologise.
Otto: You're really sorry.
Archie: I'm really really sorry, I apologise unreservedly.
Otto: You take it back.
Archie: I do, I offer a complete and utter retraction. The imputation was totally without basis in fact, and was in no way fair comment, and was motivated purely by malice, and I deeply regret any distress that my comments may have caused you, or your family, and I hereby undertake not to repeat any such slander at any time in the future.
Otto: Ok.

Ted

Prescindible pel·lícula del creador de Family Guy, Seth MacFarlane (que posa veu al mateix Ted en la versió original). Bàsicament és una història infantil, pseudo romàntica, però amb uns quants afegits malsonants i irreverents. De fet, si un veu el tràiler, es pot dir que ja ha vist gairebé totes les sortides de to -presumptament gracioses- del maleït osset de peluix.
Carregada de referències estúpides pretesament divertides (n'hi ha per a tots els gustos, d'Star Wars, d'Indiana Jones, de Flash, de Green Lantern, Knight Rider, etc...) i amb poca voluntat de ser un producte per a crispetaires amb el reclam del seu creador, que pot ser molt bo creant irreverents series d'animació, però la seva òpera prima cinematogràfica és tota una decepció.

Ni Mark Wahlberg (John Bennett) ni Mila Kunis (Lori Collins) tenen la química que suposaria fer de Ted una pel·lícula decent, ni els secundaris -tret d'algun gag que sí que arrenca algun somriure- valen la pena.
I no és que el doblatge desmereixi l'original. El cert és que la versió original tampoc és per tirar cohets.
Té valor el fet de que sempre és un repte pels actors compartir escena amb quelcom fet per ordinador (un exemple n'és la baralla entre els dos protagonistes), però no deixa de ser una anècdota. Segur que té més mèrit haver rodat alguna seqüència d'Star Wars amb personatges digitals que no pas aquesta.

Per la resta, una història d'aquelles de tot molt bé al principi, un moment de crisis que s'ha de solucionar i quan tot sembla perdut, pam, tot torna a rutllar i hi ha alegria a dojo...

Adient per a crispetaires empedreïts i contraindicada per a qui de debò espera una pel·lícula irreverent amb tots els ets i uts.

Fitxa: 
2012
Director: Seth MacFarlane
Guió: Seth MacFarlane, Alec Sulkin i Wellesley Wild
Repartiment: Mark Wahlberg, Mila Kunis, Giovanni Ribisi, Patrick Warburton, ...

Track escollit:
"Flash"
written by Brian May
performed by Queen

Frase escollida:
Narrator: Remember Brandon Routh from that godawful "Superman" movie? Jesus Christ. Thanks for getting our hopes up and taking a giant shit on us.