Ronin

La història d'un ex-agent dels serveis d'intel·ligència dels EUA que s'afegeix a un grup que vol interceptar un objecte misteriós amagat en una maleta metàl·lica en poder d'una banda de russos. De fet, Ronin és el nom que es dóna als homes sense honor, mercenaris japonesos que treballaven per al millor postor i, de fet, no sabien qui era el seu amo. Hi ha una escena de la pel·lícula que ho contextualitza molt bé.

Una pel·lícula amb una sensacional construcció de personatges, un guió ben acurat i unes escenes d'acció i persecució rodades a la perfecció.
Hi ha diversos punts forts a la cinta. En primer lloc (està molt clar venint del director), unes de les millors persecucions d'automòvil (el perfecte exemple de com es roda i s'edita aquesta classe d'escenes) de la història del cinema. Si teniu l'oportunitat de veure'n els extres, veureu de què parlo.

En segon lloc les interpretacions. D'una banda el protagonisme de Robert De Niro (Sam) i la seva relació en constant evolució amb Jean Reno (Vincent). Cada personatge amb les seves caracteristiques molt ben definides. Sean Bean, que interpreta un perfecte fatxenda anomenat Spence (en una de les poques pel·lícules on aquest actor no interpreta algú que mor), l'ambiguïtat de Natascha McElhone a qui el paper de Deirdre li va com anell al dit i el vil Gregor, que interpreta Stellan Skarsgård.

Amb una banda sonora que cohesiona molt bé l'acció que s'hi desenvolupa és una cinta que prima la sobrietat, sense excentricitats, sense fantasmades (si un cotxe explota, té raó per fer-ho, per exemple). Les escenes d'acció creen l'angoixa necessària i els silencis estan molt ben utilitzats. T'enganxa des del minut zero, cosa que és d'agraïr...
En resum, una bona història molt ben portada, digna de ser visionada més d'una vegada i apreciar-ne tots els detalls.

Adient per a amants de l'acció ben filmada i contraindicada per a ignorants que creuen que la bona acció és la de sagues com To Fast To Furious.

Fitxa:
1998
Director: John Frankenheimer
Guió: J.D. Zeik
Repartiment: Robert De Niro, Jean Reno, Natascha McElhone, Stellan Skarsgård, Jonathan Pryce, ...

Track escollit:
"Time To Say Goodbye (Con te partirò)"
Composed by Francesco Sartori
Lyrics by Lucio Quarantotto
Enlgish lyrics by Frank Peterson
Performed by Sarah Brightman featuring 'Andrea Bocelli'

Frase escollida:
Sam: Either you're part of the problem or you're part of the solution or you're just part of the landscape.

Comme un Chef

Bastant típica comèdia francesa, en aquest cas, gastronòmica. La història no ens explica massa de nou, hi ha un personatge poderós amb problemes de comunicació amb algun familiar i un personatge dèbil, poca cosa, tímid i lleugerament tartamut que, en primer lloc no s'entenen però a mida que avança la pel·lícula comencen a trobar punts en comú fins que es fan molt amics. Podria tractar-se ben bé del clown seriós i el còmic.

Dit així sembla una mica fred, però en essència és del que tracta aquesta cinta.
Evidentment l'estètica és molt francesa, els colors dels ambients, dels paisatges i dels ingredients dels plats. Fins i tot fa gràcia la diferència d'ambients entre els restaurants clàssics i els moderns.

Malgrat ser un divertimento de dissabte a la tarda no està gens malament, ben feta i acurada. La pel·lícula és entretinguda i les mirades i diàlegs entre els protagonistes fan passar una bona estona. D'una banda Jean Reno (Alexandre Lagarde) que interpreta un cuiner d'èxit amb tres estrelles (no diu de quina guia) i de l'altra Michaël Youn, que interpreta un poca pena amb molt bon cor i una passió desmesurada per la cuina anomenat Jacky Bonnot. Així doncs aquesta convergència d'estils de fer les coses i visions particulars sobre com s'ha de fer un plat té moments realment àlgids, d'entre els quals hi ha la visita -disfressats- al restaurant de la competència, un modern local que es basa en la cuina molecular, o bé el programa de televisió de cuina que comparteixen discutint en antena.
També hi apareix Santiago Segura (Philippe Ortiz), un expert espanyol sobre la cuina experimental feta amb productes químics.

A banda de la potent crítica vers la cuina no convencional, no és que la pel·lícula doni massa receptes ni parli excessivament d'ingredients i plats. Bàsicament tracta de l'evolució d'uns personatges quan un entra en el món de l'altre i a la inversa. Alguns gags que fan riure amb elegància i correcte en tot, sense floritures.
Per cert, al final hi ha una escena bonus.

Adient per a passar la tarda i contraindicat per a qui esperi una mena de Ratatouille en carn i ossos.

Fitxa:
2012
Director: Daniel Cohen
Guió: Daniel Cohen
Repartiment: Jean Reno, Michaël Youn, Raphaële Agogué, Santiago Segura, Julien Boisselier, ...

Track escollit:
(none)

Frase escollida:
(traduïda del francès)
Philippe Ortiz: Esto es cocina molecular! No es lo que hace Martín Berasategui!