High Fidelity

Curiosa comèdia auto-irònica amb tocs de romàntica que es basa en un llibre amb el mateix títol de Nick Hornby. La pel·lícula està estructurada en un monòleg interior que enlloc de resoldre'l amb una veu en off (que seria bastant avorrit), se soluciona amb el protagonista parlant directament a càmera. Recurs en clar homenatge a Annie Hall, de Woody Allen, però portat a l'extrem, ja que Rob Gordon, interpretat per John Cusack, es passa gairebé més de mig metratge fent monòleg davant la càmera.

Així a primer cop d'ull té la pinta de ser lenta i avorrida i, de fet, no és ràpida, però passa la mar de bé. En gran part per la interpretació dels diferents personatges que apareixen, bastant nombrosos i que fins al secundari més insignificant, estan ben construïts.

El punt fort de la cinta és la banda sonora. De fet, és una excusa perfecta per posar i citar un munt de bones cançons de la història del Pop. I la complicitat entre els personatges principals que fa que, juntament amb les històries que ens explica el protagonista, ens identifiquem amb una o diverses de les situacions que es descriuen.
A banda de John Cusack i les seves cinc principals (fa una llista de les relacions més importants de la seva vida com si es tractés d'una llista d'èxits a la ràdio), hi ha els dos empleats del seu negoci  i amics (Todd Louiso i Jack Black, Dick i Barry, respectivament) que podríem definir com a una mena d'àngel i dimoni, d'R2D2 i C3PO amb el tarannà de les pel·lícules de Kevin Smith. Una curiosa barreja que dóna molt bon resultat.
Altres mencions que cal fer són les de Tim Robbins (Ian 'Ray' Raymond), sobretot en l'escena repetida tres vegades recreant els pensaments del protagonista (el mateix sensacional recurs que utilitzava la sèrie d'Ally McBeal), i el cameo de Bruce Springsteen, que en la versió doblada sembla forçat, però a l'original té la seva gràcia...

No es tracta d'una obra mestra i hi haurà qui la veurà avorrida i sense massa interès (també per que estem poc acostumats a aquest tipus de pel·lícula), però com a mínim és original, és fresca, sincera i àgil. És honesta, en resum. Sense artificis.

Adient per a qui vulgui passar una bona estona amb una història versemblant explicada en primera persona i contraindicat per a detractors de Cusack, per que se'n faran un tip de veure'l.

Fitxa:
2000
Director: Stephen Frears
Guió: Nick Hornby (novel·la), D.V. DeVicentis, Steve Pink, John Cusack i Scott Rosenberg
Repartiment: John Cusack, Jack Black, Todd Louiso, Iben Hjejle, Catherine Zeta-Jones, Tim Robbins, Joan Cusack, ...

Track escollit:
"Let's Get It On"
written by Marvin Gaye and Ed Townsend
performed by Jack Black

NOTA: Tota la banda sonora val la pena, així que deixo el link d'Spotify de tots els tracks que hi apareixen: High Fidelity soundtrack

Frase escollida:
Barry: Rob, I'm telling you this for your own good, that's the worst sweater I've ever seen, that's a Cosby sweater. [Imitating Bill Cosby] A Cossssssssssby sweater!

Con Air

És difícil trobar una pel·lícula on hi surti Nicolas Cage que sigui bona, i aquesta no n'és l'excepció. Una cinta d'acció carregada de tòpics i despropòsits on l'acció -simplificada en trets, explosions i baralles- és el fil conductor d'una trama buida i d'una construcció de personatges (tret de comptades excepcions) inexistent.

La cosa va d'un avió que trasllada presos fent una escala. Resulta que en aquest avió de màxima seguretat hi posen el bo i millor de la societat criminal i és clar, emboliquen la troca d'una manera exponencial. Només algunes frases, alguns personatges i poca cosa més ajuden a empassar-te els moments intermedis entre una cosa i l'altra.
En general molt pobra.

Les poques coses que valen la pena són John Malkovic (Cyrus 'The Virus' Grissom), en un paper que li va com anell al dit i l'ambigüitat de Steve Buscemi (Garland 'The Marietta Mangler' Greene) que en realitat fa una entrada en escena brutal com si fos un paio perillosíssim i al final li acabes agafant afecte. Alguna frase memorable d'aquests dos personatges com l'al·lusió de Buscemi a la ironia que suposa celebrar una "festa" en un avió al ritme de la cançó d'un grup que precisament va morir estavellant-se en un accident aeri.

Pel que fa a la resta, ni les escenes d'acció estan massa aconseguides, ni res destaca especialment. Hi ha molt errors de lògica i qui se suposa que porta el pes del protagonisme, Cage, cansa molt amb aquest posat grunge amb la cabellera llarga i la barba d'uns quants dies (que escolta, si se suposa que et deixen lliure i vas a veure la teva filla de vuit anys per primera vegada, cony!, afaitat i tallat els cabells per no semblar un convicte més, no?).
Però deixant nimietats a banda, una de les coses més lamentables de la cinta són els constants tòpics, que si fossin fets expressament fins i tot farien gràcia (ja que es tractaria d'una paròdia), però que dos policies motoristes llencin un donnuts mig mossegat per iniciar una persecució, per exemple, és força patètic. Tot és del mateix estil.

Adient per a incondicionals de Cage (feu-vos-ho mirar) i contraindicat per als que tinguin dos dits de front, pel·lícules d'acció n'hi ha moltes més...

Fitxa:
1997
Director: Simon West
Guió: Scott Rosenberg
Repartiment: Nicolas Cage, John Cusack, John Malkovic, Steve Buscemi, Colm Meaney, ...

Track escollit:
"Sweet Home Alabama"
by Lynyrd Skynyrd

Frase escollida:
[Holding a gun up to the head of a stuffed pink bunny]
Cyrus 'The Virus' Grissom: Make a move and the bunny gets it.