The Grand Budapest Hotel

Sensacional i exquisida cinta de Wes Anderson amb un look molt peculiar i plena de gags que beuen d'un guió excel·lent i d'una interpretació notable.
Farcida d'un elenc envejable que desenvolupa petits papers plens d'encant que nodreixen un entramat perfectament confeccionat que farà les delícies de l'espectador.

Per la manera de rodar-la, els enquadraments, els moviments de càmera i la il·luminació, es podria dir que es una barreja entre Mr. Nobody (Jaco Van Dormael, 2009) i Le fabuleux destin d'Amélie Poulain (Jean-Pierre Jeunet, 2001).
Els moviment de càmera són molt subjectius, com si l'espectador fos un més de l'escena i girés el cap cada vegada que algú parla o s'expressa amb la mirada, els enquadraments molt detallistes amb nombrosos plans detall i la il·luminació molt teatral.

Un guió molt pompós però efectiu i entranyable, amb unes interpretacions memorables. D'una banda el tàndem protagonista, en primer lloc Ralph Fiennes, encarnant el loquaç encarregat d'hotel Mr. Gustave, que recorda de vegades la pompositat -sense ser del tot histriònica- del paper de Tom Hanks (Professor D.H. Dorr) a The Ladykillers (Ethan Coen i Joel Coen, 2004), i en segon lloc el genial Tony Revolori, que encarna l'ajudant Zero, amb una química perfecta amb Fiennes.

La resta de l'extens mostrari de secundaris està perfectament triat, des del maquiavèl·lic Willem Dafoe fins a l'impertèrrit Bill Murray. També cal destacar papers com els que interpreten Edward Norton, Jeff Goldblum, Adrien Brody o el sorprenent Harvey Keitel.
Tot plegat destil·la una estranya bellesa, una cura mil·limètrica en tenir-ho tot pensat, no s'escapa res, res grinyola.

Fins i tot les maquetes fetes servir per a contextualitzar les localitzacions, la cura en la tria del vestuari d'època, de l'atrezzo... Tot està pensat i executat amb un finesa espectacular.

La banda sonora triada per acompanyar i no per suplir mancances, doncs el guió que camina entre el vodevil i la comèdia negra ho omple tot sense necessitat de floritures.
Aquí l'extravagància té un perquè, l'exageració té una raó, i el puzzle encaixa a la perfecció.

Memorables gags al llarg de la cinta fan que tingui un ritme pausat però constant i et deixen amb ganes de saber què passarà a continuació.
En resum, d'una senzillesa brillant. Molt recomanable.

Adient per a amants de les comèdies intel·ligents, amb ganes de veure alguna cosa que els deixi satisfets, contraindicada per a aquells que es pensin que aniran a veure quelcom lent com Life Aquatic (del mateix director).

Fitxa:
2014
Director: Wes Anderson
Guió: Wes Anderson i Hugo Guiness, inspirada en els relats de Stephan Zweig
Repartiment: Ralph Fiennes, Tony Revolori, Jeff Goldblum, Wilem Dafoe, Bill Murray, Adrien Brody, Harvey Keitel, Jude Law, ...

Track escollit:
"Mr. Moustafa"
by Alexandre Desplat

Frase escollida:
M. Gustave: You see, there are still faint glimmers of civilization left in this barbaric slaughterhouse that was once known as humanity. Indeed that's what we provide in our own modest, humble, insignificant... oh, fuck it!

The Family

Una comèdia negra en tota regla. Gairebé dues hores de pura diversió macabra amb un elenc perfecte per a la ocasió. La pel·lícula es basa en la novel·la de Tonino Benacquista que narra les peripècies d'una família mafiosa que s'acull a la protecció de testimonis i se'n va a viure a un petit poblet de Normandia. No és que sigui res nou, però Luc Besson la dirigeix d'una manera molt fresca i donant-hi un quart de volta més al tipus de thrillers que ja coneixem.

Evidentment els antics hàbits són complicats de deixar enrere i cada membre de la família té els seus rampells a la seva manera, generalment amb violència, és clar.

El gran avantatge amb el que compta la cinta és que no pretén ser cap cosa fora de sèrie. Tan sols es tracta d'entretenir i divertir, i ho aconsegueix de sobres. Són tremendes les diferents situacions en les que es troben cadascun dels integrants d'aquest peculiar clan.

Robert De Niro encarna al pare de família (Fred Blake/Giovanni Manzoni), i ho fa amb aquella serietat tant seva, i és sensacionalment efectiu. Està molt per sobre d'altres comèdies que ha fet i és que, de fet, en aquesta sembla no pretendre fer riure i està genial. L'acompanyen amb la mateixa efectivitat Michelle Pfeiffer, que encarna la seva dona, Maggie Blake i els sorprenentment ideals fills, Dianna Agron (Belle Blake) i John D'Leo, que encarna el fill petit, Warren Blake que, fins i tot té una piga com la del pare (a la galta contrària). També cal citar Tommy Lee Jones en el paper de Robert Stansfield, l'agent que vetlla per la integritat de tota la protecció de testimonis.

La tria de les localitzacions és la que s'espera d'un poble petit del nord de França i la manera de rodar-la és efectiva sense floritures, molt a la francesa, i és que la importància la té el guió, les accions dels personatges (que no la construcció i l'evolució, que són inexistents). I és que d'això es tracta, de passar una estona memorable rient de les barbaritats que arriben a fer amb aquella naturalitat...

La banda sonora és correctíssima i, de fet, en un dels millors gags -que succeeix en el cinema del poble- hi té un pes especial. Evidentment no revelaré res, tan sols dir que és molt, molt digne de veure.

I és que en definitiva és senzilla i segurament per això genial. Una alenada d'aire fresc que entra molt bé, de debò.

Adient per a amants del cinema de comèdia negra, aquesta els encantarà. Contraindicada per a qui cregui anar a veure una pel·lícula de mafiosos seriosa.

Fitxa:

2013

Director: Luc Besson

Repartiment: Robert De Niro, Michelle Pfeiffer, Dianna Agron, John D'Leo, Tommy Lee Jones, ...

Track escollit (spoiler):

"Rags to Riches"

Written by Richard Adler, Jerry Ross

Performed by Tony Bennett

Frase escollida:

Maggie Blake: Oh, I definitely wouldn't have beaten him up. I mean, who's gonna fix the pipes now?

Fred Blake: Well who's gonna rebuild the supermarket that burned down the day we got here? Huh?

The Ladykillers

Entretinguda versió dels germans Coen d'una cinta de 1955 amb el mateix títol protagonitzada per Alec Guiness (en el paper de Professor G.H. Dorr, interpretat en aquesta per Tom Hanks). La base de la trama és la mateixa amb lleugers canvis de localitzacions i objectius i, evidentment, passada pel peculiar filtre de cinema negre dels Coen.
El resultat és una refrescant comèdia negra farcida de crims, d'humor i una excel·lent banda sonora que amaneix aquesta història de lladres i assassins ben peculiars.

Un guió genial, sense fregar el mal gust (cosa que hagués estat força fàcil) i unes interpretacions excel·lents. Especial menció a Tom Hanks, que s'allunya dels seus papers habituals per encarnar un divertidíssim líder d'una banda de lladres amb una pedanteria fora de mida, una retòrica abusiva i que es pot dir que, enlloc de parlar gairebé recita.
L'acompanyen un manetes potiner que la pífia en gairebé cada cosa que fa (Garth Pancake, J.K. Simmons), un militar asiàtic amb bigoti hitlerià (The General, Tzi Ma), un afroamericà que no sap tancar la boca (Gawain MacSam, Marlon Wayans) i el neci musculós que acabarà tenint les més bones idees (Lump Hudson, Ryan Hurst). Tots ells amb una interpretació hilarant en conjunt i sense excés protagonisme. Tot lligat amb la pobra dona Marva Munson, interpretada per Irma P. Hall, que els dóna allotjament i espai per tocar (ja que són un suposat conjunt de música barroca), que els servirà per dur a terme els seus plans.

Tant la música com les localitzacions estan molt ben triades i et transporten des dels títols inicials a l'ambient que ens ocupa. Un ambient anacrònic encara que antic i arcaic que, en realitat representa una època actual.
Per tot plegat, és una cinta impressionant que no és ben bé un remake si no més aviat una versió molt particular.

Especial menció a l'escena de l'església, la meravellosa interpretació de "Let the Light from the Lighthouse Shine On Me" per part del grup de gospel i en especial a la interpretació del director del cor, Rickey Grundy (amb una semblança impressionant amb Eddie Murphy), els seus gestos i la manera de viure la música segur que arrenquen un somriure a més d'un bon observador.

Adient per a seguidors dels Coen (encara que no està a l'alçada d'altres títols dels germans) i amants del cinema negre. Contraindicada per a qui no sàpiga canviar de xip i riure's de la mort.

Fitxa:
2004
Director: Ethan Coen, Joel Coen
Guió: Joel i Ethan Coen i William Rose (The Ladykillers, 1955)
Repartiment: Tom Hanks, Irma P. Hall, Marlon Wayans, J.K. Simmons, Tzi Ma, Ryan Hurst, ...

Track escollit:
"Come, Let Us Go back to God"
Written by Thomas A. Dorsey
Performed by The Soul Stirrers

Frase escollida:
Professor G.H. Dorr: You, madam, are addressing a man, who is in fact quiet... and yet, not quiet, if I may offer to you a riddle.

Heist

Fantàstica pel·lícula dirigida per David Mamet d'aquelles on res és el que sembla. Una cinta de lladres i gent de moral grisa filmada amb sobrietat i acuradament eficaç.
Malgrat alguna trampa de guió, l'engany rere engany i el fet que cap dels personatges és un sant, fa que la entretinguda trama d'un robatori excel·lentment planificat sigui digna de veure.
A tot això li afegim moments irònics i cínics propis del director i guionista (es nota el rerefons teatral d'aquest), i n'obtenim un producte força decent.
De tota manera, si que és cert que a la pel·lícula li manca alguna cosa. Potser un aprofundiment més acurat dels personatges que sovint es queda tan sols en els tòpics del gènere del cinema negre.

Sigui com sigui, és excel·lent. D'una banda per la interpretació. En primer lloc i com a centre de l'acció tenim el protagonisme de Gene Hackman (Joe Moore), que faci el paper que faci és un paio que dóna la talla i te'l creus. L'envolten Danny DeVito (el seu antagonista, Mickey Bergman) i el sempre fantàstic Sam Rockwell (Jimmy Silk) com a contrapunts. Pel que fa a l'equip del protagonista, els meravellosos Delroy Lindo (Bobby 'Bob' Blane) i Ricky Jay (Don 'Pinky' Pincus) i la femme fatale Fran Moore prefecta i ambiguament interpretada per Rebecca Pidgeon.
Tots ells fan que la pel·lícula camini sola, amb un guió calculat al mil·límetre (encara que en alguns moments excessivament enrevessat) i nombroses situacions dignes de ser recordades.
Això sí, reitero, segurament al final ens quedarem amb ganes de més, no sabem ben bé el què, però alguna cosa li falta.

Pel que fa als aspectes tècnics, una banda sonora sòbria, adient, i uns emplaçaments de càmera sense filigranes que fan que la importància la rebin els aspectes que l'han de rebre.
Potser peca de ser excessivament convencional i, de fet, tampoc és que aporti res d'especial al gènere  de les pel·lícules de lladres i estafadors, però sigui pel que sigui segur que una vegada vista ens queda la sensació d'haver empleat bé el temps.

Adient per a amants del gènere, potser n'esperarien quelcom més, però no quedaran decepcionats, contraindicada per a aquells que vulguin explosions i trets.

Fitxa:
2001
Director: David Mamet
Guió: David Mamet
Repartiment: Gene Hackman, Danny DeVito, Delroy Lindo, Sam Rockwell, Ricky Ray, Rebecca Pidgeon, ...

Track escollit:
(none)

Frase escollida:
Jimmy: So, is he going to be cool?
Pinky: My motherfucker is so cool, when he goes to bed, sheep count him.

Broken City

Les coses com siguin, la corrupció política està a l'ordre del dia. Aquesta pel·lícula que recupera la narració lineal del cinema negre convencional, carregat de traïcions, especulacions, assassinats i personatges arquetípics podria haver estat molt més del que realment ha resultat.
Si que s'hi veu una certa bona voluntat, però tant la trama (valgui la redundància per ser el títol en espanyol de la cinta), els personatges i les diverses accions ja estan molt vistes. Un cas de corrupció urbanística en plena campanya electoral no és una cosa que no s'hagi tocat mai i, en aquest cas, no ens ofereix cap valor afegit que la destaqui de la resta.

No aprofundeix tot el que hauria, ni en certs personatges que passen sense pena ni glòria, ni en el dramatisme que s'espera de tal producte. En definitiva no es treu el suc que es podria esperar.
Mark Wahlberg (Billy Taggart) es veu immers en un seguit de dobles jocs i trampes i no se'l veu massa veraç seguint amb aquelles mirades desafiants que va mostrar a Shooter i no dóna el pes esperat. En canvi, salva la mediocritat general de la pel·lícula Russell Crow (Mayor Hostetler) fent molt bé d'alcalde sense un pam de net amb somriure hipòcrita i gens de fiar. És realment el que val la pena de la cinta, per que el seu antagonista a la pel·lícula, Barry Pepper (el candidat a l'alcaldia Jack Valliant) tampoc és que brilli gaire. No per les aptituds de l'actor, senzillament per que el guió, una vegada més, no aprofundeix massa en res.
Anecdòtics els papers de Catherine Zeta-Jones (la dona de l'alcalde, Cathleen Hostetler) i Natalie Martínez (la parella del protagonista, Natalie Barrow).
Dignes de menció els secundaris Jeffrey Wright (que interpreta el seriós policia Carl Fairbanks i Alona Tal, que dóna vida a l'ajudant de Wahlberg, Katy Bradshaw.

A banda d'aquestes interpretacions que donen una mica d'ales a la història, la resta és molt superficial, sense cap tret que destaqui sobre altres productes que han tractat el tema i sí tenien quelcom d'especial.
Adient per a passar l'estona i gaudir de la interpretació de Crow (tot i que n'hi ha d'altres que a part de la seva interpretació també gaudireu de la pel·lícula en sí) i contraindicada per a amants del gènere, n'hi ha de molt millors.

Fitxa:
2013
Director: Allen Hughes
Guió: Brian Tucker
Repartiment: Mark Wahlberg, Russell Crow, Catherine Zeta-Jones, Jeffrey Wright, Barry Pepper, Alona Tal, ...

Track escollit:
"Chasing Shadows"
by Claudia Sarne, Leopold Ross, Atticus Ross

Frase escollida:
Mayor Hostetler: He's like a damn phantom. You need to find out what he wants.
Billy Taggart: He wants justice, sir.
Mayor Hostetler: Nobody gets that.