Olympus Has Fallen

Una de les moltíssimes pel·lícules patriòtiques nord-americanes. En aquest cas ens trobem davant d'una mala còpia de les primeres entregues de Die Hard barrejada amb qualsevol altra cinta en la que el President dels Estats Units d'Amèrica està en perill. Traces de patriotisme extrem tant pel que fa a la caiguda de la Casa Blanca en sí, com en la manera de recuperar el poder mitjançant un heroi.
Quan la veus, trobes a faltar aquella essència que tenia (atenció a l'exemple) Independence Day.

Excel·lent però pel que fa a acció, ja que en cap moment de la pel·lícula tens un moment per a respirar, sempre en passa alguna. En aquest cas, una colla de nord-coreans molt emprenyats assalten el famós edifici i posen a la vora de l'escac i mat a tota una potencia mundial.

L'heroi que ens condueix és Mike Banning, interpretat per Gerard Butler. Un ex-agent del servei secret que molt convenientment és capaç d'entrar a la Casa Blanca enmig de tot el merder per, sense que pràcticament ningú se n'adoni, anar fent via liquidant enemics.
Digne de menció l'actuació de Rick Yune (encara que sempre fa la mateixa cara), que fa de dolent de la pel·lícula, Kang.
I evidentment, com a reclam d'entitat i serietat, Morgan Freeman, que interpreta al portaveu de l'Administració Trumbull, que acaba actuant de President en funcions. Té els seus moments. Aaron Eckhart, que interpreta el President segrestat, ens deixa indiferents.

En general, doncs, una pel·lícula previsible, entretinguda a moments i sense cap valor afegit per sobre de les altres que s'han fet del mateix gènere. No és millor que Air Force One, on també el President dels EUA estava en perill, ni tampoc millor que The Sum of All Fears on, per cert, també hi estava Freeman.

En resum, molts trets, explosions i sentiment nord-americà. Molta crispeta i expressions de sorpresa explosiva. Adient per a crispetaires compulsius amb ganes de foc, trets i morts, contraindicada per a qui estigui fart de que li diguin "veus com hem d'estar sempre en guerra?".

Fitxa:
2013
Director: Antonie Fuqua
Guió: Creighton Rothenberger, Katrin Benedikt
Repartiment: Gerard Butler, Morgan Freeman, Aaron Eckhart, ...

Track escollit:
"Christmas With The Man I Love"
Written by Andrew Kingslow and Sarah Dowling

Frase escollida:
Speaker Trumbull: Get me some coffee. Half and half. Three sweet'n lows. In a real cup. Not one of those paper or Styrofoam things.
[pause]
Speaker Trumbull: Alright, let's secure all nuclear sites. Get me our expert on North Korea. Then I want to speak with the premier of North Korea on a secure line. After that I want to speak with the Russians, the Chinese, the British, and the French. And set up a press conference. In that order.

Now You See Me

Sempre és complicada una pel·lícula de mags. Sovint són d'època, quan els prestidigitadors tenien un cert prestigi... De bones a primeres fer una pel·lícula d'aquest gènere i actual ja és tot un repte i, de fet, se'n surten prou bé en aquesta, però hi ha massa angles morts, conceptes inconnexos i escenes buides.
El concepte, la base, és ben simple. Un grup de mags sospitosos de cometre robatoris a bancs i que, com si d'un Robin Hood es tractés, als seus espectacles es dediquen a regalar els bitlles sostrets als espectadors atònits.

Fins aquí bé. De fet, la presentació dels personatges és genial i augura una bona trama, doncs tothom té una personalitat ben marcada, un ego desmesurat... Però malauradament tot es dilueix per acabar en res. Bé, en res no. Tan sols un gir inesperat que tampoc es que sigui genial, senzillament que giren la truita, però tampoc hi ha res que indiqui que has estat entabanat durant tota la cinta. Senzillament canvien de terç i tan feliços.
El punt fort de la cinta, doncs, és la citada presentació dels personatges i en concret la interpretació d'algun d'ells. D'una banda Woody Harrelson (Merritt McKinney), que està sublim i que arrenca més d'una riallada. Sí, sempre fa els mateixos papers d'eixelebrat, però reconegueu que els broda. I en segon lloc la preciosa Mélanie Laurent (descoberta al món ianqui probablement pel seu paper a Inglorious Basterds, de Quentin Tarantino), que interpreta a l'agent de la Interpol Alma Dray i es menja a cada escena al suposat policia protagonista, l'agent de l'FBI Dylan Rhodes, interpretat per Mark Ruffalo.

També són dignes de menció, per veterans si més no, Michael Kane i Morgan Freeman (Arthur Tressler i Thaddeus Bradley, respectivament), que no és que interpretin magnífics papers, són allà més per reclam que per a una altra cosa, però sempre tenen una presència imponent a la pantalla, oi?

Una banda sonora digne d'un espectacle de màgia (que destaca cada cop d'efecte sense excepció), i alguna escena de persecució digne tant a peu com en cotxe. En aquest cas, el mareig que provoca la persecució a peu és raonable per crear l'ansietat del moment.

Alguns recursos com els flashbacks narrats per la veu imponent (en VO) del senyor Freeman i una certa bona química entre els protagonistes. De fet, Jesse Eisenberg (J. Daniel Atlas) i Harrelson ja havien coincidit amb molt bons resultats a Zombieland, de Ruben Fleischer.

Adient per a passar l'estona, contraindicada per als que sentin 'pel·lícula de mags' i creguin anar a veure perles com The Prestige, de Christopher Nolan.

Fitxa:
2013
Director: Louis Leterrier
Guió: Ed Solomon, Boaz Yakin, Edward Ricourt
Repartiment: Jesse Eisenberg, Mark Ruffalo, Woody Harrelson, Isla Fisher, Dave Franco, Mélanie Laurent, Morgan Freeman, Michael Caine, ...

Track escollit:
"Cineramascope"
Written by Ben Ellman, Robert Joseph Mercurio, Stanton Moore (as Stanton Emery Moore), Jeffery H. Raines and Richard Vogel
Performed by Galactic feat. Trombone Shorty and Corey Henry

Frase escollida:
J. Daniel Atlas: The closer you think you are, the less you'll actually see.

Oblivion

Qui vulgui gaudir d'un revival en tota regla de nombroses cintes de ciència ficció, aquesta és la seva pel·lícula. Tom Cruise encarna a Jack Harper, un mecànic de drons, la missió dels quals és vetllar per la seguretat d'unes plataformes que extreuen aigua del mar d'una Terra devastada per una guerra. Suposadament la resta de la humanitat resta en una estació espacial a l'espera de viatjar -una vegada aconseguits tots els recursos necessaris que queden a la Terra- cap a una nova vida a Tità, lluna de Saturn.

Aquesta és la història que comença per agafar trets de la cinta d'animació de Pixar i Disney Wall-E. La primera mitja hora de pel·lícula és sensacional. Uns efectes espectaculars, uns paisatges colpidors (les imatges de contextualització apocalíptica, les imatges de la lluna destruïda al cel...) i una introducció molt ben portada i creïble. Malgrat aquest inici prometedor, a mesura que va avançant la trama l'interès es dilueix i acaba sent una amalgama d'homenatges (per no dir còpies vils i premeditades) de diversos productes anteriors.
Hi trobarem traces de Matrix, d'una banda (entre d'altres coses) els drons s'assemblen perillosament als sentinelles de la trilogia. En segon lloc, el personatge interpretat per Morgan Freeman (Beech) que, això sí, li dóna una certa entitat i credibilitat, recorda molt al Morpheus de Laurence Fishburne. També hi apareix Star Wars (una persecució de naus molt similar a una entre el Falcó Mil·lenari i les naus imperials) o bé I, Robot, per la resolució final de tot plegat i, de fet, en podria anomenar d'altres.

A banda dels dos personatges masculins ja citats destaquen les dues protagonistes femenines. D'una banda la bonica Olga Kurylenko, en el paper de Julia i de l'altra l'ambigua, gairebé robòtica, Andrea Riseborough com a Victoria. Són actuacions convincents i de fet la pel·lícula té bon ritme exceptuant els moments tendres entre el descobriment principal de la trama i la resolució final.

La banda sonora acompanya i, en alguna ocasió fa taral·lejar alguna cançó.
En resum, i malgrat les nombroses referències a d'altres films, és un bon entreteniment que és del que es tracta, però més val anar-hi amb les expectatives baixes que fins i tot ens sorprendrà.
Val la pena la primera mitja hora, com ja he dit. Després va de capa caiguda fins a un final que, sincerament, sobra.

Adient per a curiosos, contraindicada per a amants de la ciència ficció.

Fitxa:
2013
Director: Joseph Kosinski
Guió: Joseph Kosinski (guió i còmic), Karl Gajdusek, Michael Arndt i Arvid Nelson (còmic)
Repartiment: Tom Cruise, Morgan Freeman, Olga Kurylenko, Andrea Riseborough, ...

Track escollit:
"A Whiter Shade of Pale"
Written by Keith Reid, Gary Brooker, Matthew Fisher
Performed by Procol Harum

Frase escollida:
Jack Harper: 60 years ago, Earth was attacked. We won the war, but they destroyed half the planet.
Everyone's been evacuated. Nothing human remains. We're here for drone repair. We're the "mop-up crew".

Se7en

A primer cop d'ull no deixa de ser una pel·lícula policíaca amb un parell de protagonistes ben diferents i una sèrie de crims força aberrants. Hi ha força coses que primen l'efectisme i, de fet, podriem dir que l'excusa dels set pecats capitals va formidablement bé per fer que els assassinats siguin el més escabrosos possibles.
A banda del citat efectisme, la pel·lícula en sí aconsegueix l'ambient hostil i opressiu desitjat només amb un parell de coses ben senzilles. D'una banda tenim la Ciutat com a protagonista, un personatge més. Una ciutat que no es cita i que de la que contemplem la brutícia, la pobresa a cada racó, a cada cantonada. És la il·luminació i el color pobre que ens fa palpar la decadència extrema de la societat que se'ns descriu.
En segon lloc tenim la pluja constant, molt utilitzada des de Blade Runner. La pluja crea confusió, les imatges borroses, angoixa constant. De fet no para de ploure fins al desenllaç de la història. Sens dubte que és un factor important de la pel·lícula i el seu resultat.

Pel que fa a la interpretació dels personatges, tenim a Brad Pitt (Detective David Mills), que gràcies a aquesta pel·lícula es podria dir que va deixar de ser només una cara bonica. Pitt fa molt bé de detectiu jove, impulsiu i una mica fatxenda. En segon lloc tenim a Morgan Freeman (Detective Lt. William Somerset), el clàssic detectiu aturmentat per tot el que ha viscut, amb ganes de deixar-ho i constantment en desacord amb les maneres del seu company.
Amdós personatges evolucionen durant la trama i si bé es pot dir que Mills s'apropa més a la manera de fer de Somerset, l'evolució es mútua.
I en darrer lloc però no menys important tenim al provocador Kevin Spacey (John Doe), que malgrat apareix als últims minuts, omple la pantalla i de quina manera.
Els secundaris fan el seu paper a la perfecció sense eclipsar als tres principals.

Un darrer apunt. Memorable la primera escena de la biblioteca, música inclosa (track escollit).

En definitiva un producte amb un argument força habitual amb matissos que la fan especial, adient per a aquells que vulguin veure una policíaca que no et permeti apartar els ulls de la pantalla i contraindicada per als que detestin la sensació plujosa angoixant.

Fitxa:
1995
Director: David Fincher
Guió: Andrew Kevin Walker
Repartiment: Brad Pitt, Morgan Freeman, Kevin Spacey, Gwyneth Paltrow, ...

Track escollit:
"Suite No. 3 in D Major, BWV 1068 Air"
Written by Johann Sebastian Bach

Frase escollida:
Dr. Beardsley: He's experienced about as much pain and suffering as anyone I've encountered, give or take, and he still has Hell to look forward to.

The Dark Knight Rises

El problema més gran de la tercera entrega del Batman de Christopher Nolan és voler crear girs argumentals sorprenents sense aconseguir-ho per culpa de ser previsible.

I és que si coneixes el treball del director te n'adones que hi ha certs actors que són allà per alguna raó. Aviso que el que segueix és spoiler en tota regla, així que si seguiu llegint, més val que hagueu vist la pel·lícula o us l'esguerraré...

Només havent vist Inception saps que si Marion Cotillard és allà és perque té un pes important en la pel·lícula, i els bons ja estan agafats. El mateix passa amb Joseph Gordon-Levitt, però per la banda dels bons. I és que des de la primera aparició ja saps qui serà Robin en un futur.

La cinta està molt ben feta visualment parlant, això si, tot i que les escenes d'acció -les de baralles i persecucions- no estan tan ben aconseguides com les seves dues predecessores. El dolent de la pel·lícula (o de gairebé tota ella), Bane, és realment bo, interpretat per Tom Hardy (actor també d'Inception), realment aconseguit. I pel que fa a l'altra novetat, Anne Hathaway (com a un intent de Catwoman), és prou digne.

Pel que fa a la resta de l'elenc, Michael Cane deixa una petjada molt poc profunda i Morgan Freeman també. Són dos actorassos als que se'ls hauria hagut de treure més suc tal i com es fa en Batman Begins i The Dark Knight. L'aparició de Cillian Murphy com a Dr. Johnatan Crane convertit a jutge, no deixa de ser un gag efímer. El comissari Gordon, una vegada més Gary Oldman, té pràcticament la mateixa funció que en les anteriors entregues, potser una mica més aturmentat, però res més.

Hi ha moments molt intensos gràcies a la banda sonora, realment similar (per no dir idèntica) a les dues anteriors, i molt encertada l'absència de música en la primera trobada entre Batman i Bane.

En principi, els 164 minuts que dura no s'haurien de fer pesats, però a estones es fa massa lenta, tot i que -si no fos per les previsibilitats del guió- és força coherent.

Per tant, adient per a qui va gaudir amb les dues primeres i vol veure com segueix el fil i contraindicat per a qui pensi trobar-se amb quelcom a l'alçada de les dues anteriors.

Fitxa:

2012

Director: Christopher Nolan

Guió: Johnatan Nolan, Christopher Nolan, David S. Goyer i Bob Kane

Repartiment: Christian Bale, Tom Hardy, Anne Hathaway, Morgan Freeman, Gary Oldman, Michael Cane...

Track escollit:

"En Bateau"

from Petite Suite

Written by Claude Debussy

(uncredited)

Frase escollida:

Catwoman: My mother warned me about getting into cars with strange men. 

Batman: This isn't a car.

The Dark Knight

Segona entrega de Batman de Christopher Nolan. Aquesta suposava un enorme repte, doncs tornava a les pantalles el presonatge del Joker i Jach Nicholson (a la de Tim Burton) havia deixat el llistó altíssim.

El malaguanyat Heath Ledger tenia una pressió enorme i amb l'ajut dels guionistes va optar per la millor decisió que es podia pendre: no copiar el Joker de Nicholson (dels 80, molt 'pop' tot ell, un pallasso...) i crear-ne un de nou.

Així doncs, Ledger va fer del personatge algú imprevisible, sense codi moral, una mena de psicópata, i realment ho broda. De fet, el mateix Joker té una frase a la pel·lícula en la que s'autodefineix perfectament: "Do I really look like a guy with a plan? You know what I am? I'm a dog chasing cars. I wouldn't know what to do with one if I caught it! You know, I just... *do* things".

Deixant de banda la magistral actuació de Ledger, aquesta segona entrega té bastant més ritme que la primera (evidentment perque aquí ja sabem d'on ve Batman i tota la pesca. L'acció és més trepidant i la complicitat en l'entorn de Bruce Wayne/Batman es fa més i més gran. Alfred, Lucius Fox i Jim Gordon (Michael Caine, Morgan Freeman i Gary Oldman, respectivament) prenen un caire més important cobrint les espatlles i proveïnt a l'heroi.

Per altra banda, els més secundaris mafiosos de torn estan a l'altura, però el canvi de Rachel Dawes (de Katie Holmes a Maggie Gyllenhaal) tampoc no acaba de ser del més fructífer. Harvey Dent et deixa fred. No acaba de ser un bon fiscal i amb mitja cara cremada com a Two-face encara te'l creus menys (sobretot pel canvi rapidíssim de mentalitat, una mica com el pas d'Anakin Skywalker a Darth Vader, permeteu-me la referència)

La trama, com no podia ser d'una altra manera, gira entorn al Joker i no decepciona, la veritat. Hi ha moments magistrals a la pel·lícula, perfectament ambientada, tot sigui dit. En destaco un en plena persecució entre el Joker (en un camió) i Batman (en una motocicleta, per dir-ho d'alguna manera). Quan Batman entortolliga un cable d'acer entre els eixos del tràiler que condueix el Joker i en enganxar-ho en una columna d'acer i tensar-se el camió vola pels aires com si tingués una molla als eixos posteriors; en aquell moment, es fa un silenci. Silenci. Ni música, ni efectes de so per uns breus segons... Impressionant.

En resum, a la altura de les espectatives. Adient per a aquells que es van quedar amb ganes de més després de la primera i contraindicat per a aquells que hagin decidit que les bones pel·lícules de Batman no els acaben de convèncer.

Un apunt final. Grans diàlegs per part de molts dels personatges. Des de la ironia fina de Lucius Fox i Alfred, fins a les inquietants reflexions lapidàries de Joker.

Fitxa:

2008

Director: Christopher Nolan

Guió: Bob Kane (personatges), David S. Goyer (història), Christopher Nolan, Johnatan Nolan

Repartiment: Christian Bale, Heath Ledger, Michael Cane, Gary Oldman, Morgan Freeman, Aaron Eckhart...

Track escollit:

"I am The Batman"

Composer: Hans Zimmer & James Newton Howard

Frase escollida:

The Joker: Wanna know how I got these scars? 

Batman Begins

D'entrada era molt difícil superar l'únic Batman que ha valgut la pena, el de Burton. La resta fins a Christopher Nolan ha estat una serie de despropòsits.

Però va arribar, amb un pressupost quantiós, una colla d'estrelles i va sorprendre per l'elegància, la riquesa i la coherència.

Segurament aquesta entrega (que com moltes actualment tornen als inicis) peca de llarga i lenta. Quan algú va a veure Batman s'espera gent disfressada creant caos i el ratpenat que baixa dels cels per solucionar el tema.

No en aquest cas. Nolan es recrea en ben bé mitja cinta en explicar-nos com i perqué neix l'heroi ratpenat. Potser en fa un gra massa, però Nolan és així, tot ho fa gran (i sovint bé, les coses com siguin). Aquí hi ha molt treball de personatges, tots escollits a la perfecció a excepció de Katie Holmes interpretant l'amigueta de la infància de Bruce Wayne (Christian Bale). El problema de Holmes és, bàsicament, que no te la creus...

A banda d'això la cinta, tot i ser llarga, és exquisita. Una ambientació collonuda, una banda sonora sense protagonisme però ben cosida a la pel·lícula, il·luminació perfecta a la cova (o pre-cova) i ben explicat tot plegat, potser en excés.

Pel que fa a les interpretacions, Christian Bale fa un convincent Bruce Wayne/Batman, és sensacional Morgan Freeman com a Lucius Fox (a mode de Q a la saga James Bond), i no hi havia ningú més que pogués ser Alfred més que l'impecable Michael Cane.

Katie Holmes no cal anomenar-la més i pel que fa a la resta, Liam Neeson fa un gran paper, però potser molt lineal (de fet ja ho porta el personatge). Magnífic Cillian Murphy com a Dr. Crane/The Scarecrow, i com a menció especial el brillant Gary Oldman (a part de la semblança tremenda amb el Jim Gordon del còmic).

Per tot, Batman Begins és una obra digne del llistó que va posar Burton. No copia, recrea. Innova i li surt bé. Adaptar Batman als nostres temps no era fàcil i tot està cuidadíssim i és d'agrair. Per tant, adient per a seguidors del ratpenat, evidentment, però també per aquells que aprecien les coses ben fetes i que tot i ser d'acció, tenen un bon guió i uns bons personatges, amb caràcter... i contraindicat per a aquells que van gaudir amb Mr. Freeze, Poison Ivy o bé amb Enigma i Two-face.

Fitxa:

2005

Director: Christopher Nolan

Guió: Bob Kane (personatges), David S. Goyer (història), Christopher Nolan

Repartiment: Christian Bale, Michael Cane, Gary Oldman, Morgan Freeman, Liam Neeson...

Track escollit:

"Vespertilio"

Composer: Hans Zimmer, James Newton Howard

Frase escollida:

Bruce Wayne: Too expensive for the Army? 

Lucius Fox: I don't think they tried to market it to the billionaire, spelunking, BASE-jumping crowd.

Bruce Wayne: Look, Mr. Fox.

Lucius Fox: Yes, sir?

Bruce Wayne: If you're uncomfortable...

Lucius Fox: Mister Wayne, if you don't want to tell me exactly what you're doing, when I'm asked, I don't have to lie. But don't think of me as an idiot.

Bruce Wayne: Fair enough.

Lucky Number Slevin

Sense pretensions però immensa. La trama de la venjança portada amb molta resolució, t'enganxa gràcies a l'absurditat de certes situacions, gràcies a la construcció de cadascun dels personatges de la pel·lícula.

Memorable Josh Hartnett, que es passa mitja película amb una tovallola a la cintura i encantadora Lucy Liu amb una entranyable coqueteria.

Per parlar de la resta del repartiment, tan sols anomenant-los ja n'hi hauria prou, tots i cadascun d'ells broda el paper: Morgan Freeman, Sir Ben Kingsley, Bruce Willis... Potser el que menys m'agrada és el secundari que fa de fill del Rabí, podrien haver-ne trobat un de millor, no te'l creus (i mira que té poc paper el nano...). La resta de secundaris són perfectes, els sequaços dels dos bàndols són exactament com haurien de ser segons tots els clixés.

Sensacionals les localitzacions. Acurades. Fins al darrer detall l'emplaçament del Rabí i del Jefe i divertidíssims els estampats del paper de la paret dels diferents apartaments.

Per tant, adient per a qui li agradi que els sorprenguin de tant en tant i gaudeixi d'un bon guió/trama i contraindicat per a qui esperi que com que surt Bruce Willis veurà persecucions, explosions i el bo d'en Bruce sagnant tota la pel·lícula (malgrat el cartell, que enganya).

Fitxa:

2006

Director: Paul McGuigan

Guió: Jason Smilovic

Repartiment: Josh Hartnett, Morgan Freeman, Sir Ben Kingsley, Bruce Willis, Lucy Liu, Stanley Tucci...

Track escollit:

"Kansas City Shuffle"

Written by J. Ralph

Performed by The Rumor Mill

Frase escollida:

Slevin: I'm gonna say the same thing any man with two penises says when his tailor asks him if he dresses to the right or left. 

Lindsey: What's that? 

Slevin: Yes.