Mr. Nobody

Pel·lícula complexa i atípica que no deixa indiferent. Es tracta d'una amalgama confusa de flashbacks i flashforwards sobre les possibles vides del protagonista en funció de les seves decisions.
Tot i que degut al muntatge complicat i laberíntic és d'aquelles cintes que convé veure diverses vegades atentament, es pot resumir en dos aspectes ben coneguts que segur que hem sentit anomenar alguna vegada. D'una banda la metàfora científica de la Paradoxa de Schrödinger i en segon lloc el famós Efecte Papallona.
La qüestió, sense entrar en masses detalls, és que la trama va de tots els possibles camins que pot prendre la vida de Nemo Nobody (Jared Leto, principalment) segons què decideixi (principalment si es queda amb la mare o amb el pare quan aquests decideixen separar-se). Representa que el protagonista té la capacitat de veure què passarà amb la seva vida si tria una cosa o l'altra.

Per complicar més la història, s'hi barregen les teories del Big Bang, la teoria de Cordes, la teoria del Big Crunch i el concepte d'entropia. Tot plegat fa que la cinta sigui espessa i, ben bé fins al final, no se sàpiga ben bé de què va la cosa.
Amb tot, ja ho diuen que el que val la pena és el viatge, i de fet el camí pel qual ens porta la trama és sensacional. Bon acompanyament de música, uns enquadraments de càmera ben curiosos i una barreja d'efectes i elements amb una força visual molt potent.
La interpretació de cadascun dels personatges fa que aquest viatge sigui més amè del que en un principi ens podríem pensar, i és que la gran majoria d'escenes tenen algun factor que fan que no puguis desenganxar-te de la pantalla.

La manera de filmar, el so ambient i la banda sonora o l'absència d'aquests, fan de les escenes quelcom molt proper i gairebé real (com a mostra la relació d'amor entre els dos germanastres Nemo i Anna en la seva versió de 15 anys).

Tot plegat molt curiós i frescament diferent al que estem acostumats. Val la pena.
Adient per a curiosos que no vulguin deixar passar una pel·lícula diferent a la resta, contraindicat per a qui li agradi que li donin tot mastegat.

Fitxa:
2009
Director: Jaco Van Dormael
Guió: Jaco Van Dormael
Repartiment: Jared Leto, Sarah Polley, Diane Kruger, Linh Dan Pham, Rhys Ifans, Natasha Little, Toby Regbo, Juno Temple, Clare Stone, ...

Track escollit:
"For Your Precious Love"
(A. Brooks/J. Butler/R. Brooks)
performed by Otis Redding

Frase escollida:
Nemo Nobody: We can not go back. That's why it's hard to choose.

The Amazing Spider-Man

Quan es va saber que la franquícia de l'home aranya tornava a començar de cap i de nou, la sensació més generalitzada va ser la de que ens havien pres el pèl. Com podia ser que després de veure tres pel·lícules del superheroi en leotards no feia pas gaire tornessin a començar?
En primer lloc, resulta que Sam Raimi (el director de les darreres) tenia desavinences amb el guió i tota una serie d'excuses que se solen posar quan a hollywood no es posen d'acord amb els diners.

Així doncs, tenien diverses opcions com la de continuar igual però amb història nova, però finalment van decidir tornar als orígens (una mica com el que varen fer amb Hulk) i canviar de repartiment, director i tota la pesca.
De fet, el canvi d'actor era un imperatiu, perque (no) em sap greu, però Tobey Maguire era horrorós com a Peter Parker, el feia massa imbècil, i quan li van donar l'oportunitat de treure el seu costat fosc era tan lamentable que feia vergonya aliena.

En definitiva, s'hi estarà més o menys d'acord amb que Hollywood posi excuses cada vegada més estúpides per tal d'encobrir que no tenen idees bones per a fer pel·lícules (i tirar dels còmics gairebé sempre funciona), però el cas és que la nova entrega d'Spider-Man és d'allò més interessant.
Interessant pel que fa a les tres anteriors, és clar. No per ella mateixa.

El cas és que en aquesta els personatges cobren més importància, hi ha alguns matissos més. Amb tot, encara que la història és força similar, els trets diferencials fan que no sigui una mera cinta de superherois corrent i lluitant contra el mal.

El nou Peter Parker, per exemple és bo. És més normal. No la caricatura de l'anterior. Aquest d'ara no és el nano més popular de l'institut (que ja és això), però tampoc un retrassat mental sobretot quan parlava amb la cara-de-pa-de-ral de la Mary Jane (que per cert, aquí no surt, el personatge femení és Gwen Stacy, que a la saga de Raimi va sortir a la tercera.
Tornant a la figura de Parker, les millores substancials a banda del caràcter, com a mínim si el seu alter ego ha estat fent de les seves, a ell se li noten les ferides de guerra l'endemà. Això si, trobo que com a superheroi, no hauria de treure's la màscara tant sovint, no? Una de les gràcies dels superherois és la seva identitat secreta...

Amb poca acció per ser una cinta d'aquest gènere, té els seus gags (que potser podrien haver-se cuidat una mica més), i els seus moments tendres (que s'apropen perillosament a situacions de la talla de sagues juvenils de no-morts, saps?). Però en definitiva deixa més bon sabor de boca que les seves precedents.
Així que com a mínim tenim una de superherois en la que els personatges tenen més cos que els efectes especials.

Per cert, dos apunts: en primer lloc si aneu a veure-la al cinema no marxeu quan surtin els crèdits, que hi ha una mica d'escena més. I en segon lloc, el moment més memorable del film és durant el cameo d'Stan Lee.

Adient per als que volien alguna cosa més del dels leotards i contraindicat per a aquells que esperin veure molta acció i res de guió.

Fitxa:
2012
Director: Marc Webb
Guió: James Vanderbilt, Alvin Sargent, Steve Kloves i Stan Lee i Steve Ditko
Repartiment: Andrew Garfield, Emma Stone, Rhys Ifans, Denis Leary, Martin Sheen...

Track escollit:
(none)

Frase escollida:
Spider-Man: Oh, no! You've found my weakness! Small knives!