A Million Ways to Die in the West

És una llàstima, per que havent pogut fer una bona paròdia de westerns, aquí MacFarlane s'ha quedat curt.

Si que és cert que la pel·lícula té moments bons -molt bons-, però en alguns d'altres es fa massa lenta, com demanant a crits que succeeixi quelcom que et faci pixar de riure... però no.

A nivell tècnic no hi ha res que valgui la pena mencionar. Ni tan sols s'ha dignat a fer algun homenatge a la manera de filmar westerns de tota la vida -com Django Unchained, per exemple-, senzillament posa la càmera com si d'una soap opera es tractés.

Com a molt, algun travelling amb grua a tota velocitat seguint una persecució a cavall.

Aquestes mancances de tant en tant són oblidades per nombrosos gags que inunden la pel·lícula. Alguns de boníssims i d'altres de massa escatològics però, en resum, unes bones rialles amb aquest producte que, de fet, té aquest objectiu.

La banda sonora acompanya d'una manera correcte tota la cinta, cosa que tampoc és massa notori, però com a mínim s'ha d'agrair que no molesti i senzillament et condueixi per les escenes.

No donaré spoilers innecessaris, però el punt fort de la pel·lícula són els cameos i les diverses referències fílmiques que hi ha (algunes de realment memorables) i pel que fa a les interpretacions principals, té la gràcia de veure actors que normalment no entren en aquest tipus de comèdies.

És el cas de Liam Neeson o de Charlize Theron, que no és que tinguin moments especialment cómics, però com que les situacions ja ho són, ells es veuen immersos en elles amb posat seriós.

Sí que són més habituals Giovanni Ribisi (enorme) o Neil Patrick Harris, que broden els seus papers com ningú en aquesta cinta.

Òbviament no és una pel·lícula memorable i tampoc sé si val la pena veure-la al cinema, segurament és més raonable veure-la a la televisió, però si hi aneu, passareu una bona estona. Pel meu gust millor que Ted, l'anterior del director.

Adient per als que no tinguin massa ganes de pensar i passar una estona rient al cinema (tampoc rient massa, però en fi...). Contraindicada per als que tinguin coses més importants a fer com veure partits del Mundial. Ai, no, que s'ha acabat...

Fitxa:

Director: Seth MacFarlane

Guió: Seth MacFarlane, Alec Sulkin i Wellesley Wild

Repartiment: Seth MacFarlane, Charlize Theron, Amanda Seyfried, Giovanni Ribisi, Neil Patrick Harris, Liam Neeson, Sarah Silverman, ...

Track escollit:

"If You've Only Got a Moustache"

Written by Stephen Foster

Performed by Amick Byram

Additional Lyrics by Seth MacFarlane, Alec Sulkin and Wellesley Wild

Frase escollida:

Anna: You're a good sheep farmer!

Albert: Oh my god, please! I suck at sheep. Louise was right, I can't keep track of them.

There was a sheep in the whorehouse the last week.

Anna: Really?

Albert: Yeah. Wondered in there, and then when I went to pick it up, somehow it had made 20 dollars.

Prometheus

Ridley Scott ha fet moltes coses bones per a la història del cinema, però aquesta pel·lícula no és una d'elles. Si eliminem el forçat final per fer que es tracti d'una preqüela d'Alien, no deixa de ser una caríssima seqüència de paisatges fantàstics i d'efectes especials pensats per a la tecnologia 3D.

La cinta sembla que comenci molt bé, amb un cert misteri i unes perspectives correctes, però de seguida es nota que el guió és buit i que la majoria dels diners de la superproducció s'han invertit en màrqueting i no en talent.
El problema més gran és que tothom amb una edat té com a referència Alien i la pel·lícula està més encaminada a entretenir el públic crispetaire. Lluny d'aconseguir reflexions o ni tan sols un clima angoixant com ho feia l'obra excepcional de 1979, aquesta no aconsegueix ni arribar a la sola de les sabates.

Només hi ha un parell d'aspectes dignes de menció. En primer lloc Michael Fassbender (David), actor de moda que interpreta magníficament un androide. També podríem mencionar a Noomi Rapace (Elizabeth Shaw), però intenta semblar-se massa a Sigourney Weaver (en general i sobretot a l'escena de l'operació) i això delata encara més la manca de guió, d'idees fresques i d'interès en general de la cinta.
En segon lloc, la fotografia. Segurament és el que destaca més del producte. Molt treballada, un ambient previsiblement barroc, però és digne de menció pel merit global resultant.

Però a banda de tot això em temo que no hi ha massa cosa més a posar en relleu. La trama buida i plena d'errors lògics és una constant. Les accions dels personatges són un despropòsit una darrera l'altra i si bé la història et va portant de la mà, acabes de veure-la preguntant si realment calia haver-se gastat tants diners en un producte tan mediocre.
Fa riure que en un suposat planeta desconegut (si realment vols infondre por o suspens) els personatges comprovin que l'aire és respirable i malgrat l'aspecte tètric i inhòspit de l'indret es treguin les escafandres com qui es treu la bufanda quan no té fred. És inversemblant que un biòleg es posi a jugar i a temptar la sort amb una criatura del tot inquietant sorgida d'una aigua negra que corre pel terra. És trist que un paio que se suposa que està allà per les seves qualitats de rastreig es perdi a la mínima de canvi.
En fi, per tot plegat, un despropòsit ben gran. Sense ritme, mancada de rigor i amb aquella impressió d'haver-se fet de mala gana, com per cobrir l'expedient, i és que no toca totes les tecles que hauria de tocar i les que toca, les toca malament.

Adient per a devoradors de crispetes sense més ambició que aquesta i contraindicada per als que sàpiguen que malauradament el cinema darrerament s'entén més com un producte a vendre que com una obra artística.

Fitxa:
2012
Director: Ridley Scott
Guió: Jon Spaihts, Damon Lidenlof, Dan O'Bannon i Ronald Shusett
Repartiment: Noomi Rapace, Michael Fassbender, Charlize Theron, Guy Pearce, Logan Marshall-Green, ...

Track escollit:
"Love the One You're with"
Written by Stephen Stills
Performed by Crosby, Stills & Nash

Frase escollida:
David: Big things have small beginnings.

The Italian Job

En realitat no es tracta d'un remake de la pel·lícula de 1969, està inspirada en ella, això si, i de fet deu el seu títol a l'escena inicial, on es perpetra un robatori a Venècia. A banda d'això, del cameo de Donald Sutherland i d'una fugaç aparició de Michael Caine (protagonista de l'original juntament amb Sutherland de l'original) en una televisió durant la cinta, és tot el que té a veure amb la primera.

La pel·lícula en si no té massa a oferir, senzillament hi ha un robatori, una traició i un robatori/venjança. S'utilitzen tres Mini Cooper (en realitat només un d'ells és Cooper S) dels actuals emulant els tres de la pel·lícula original dels mateixos colors, blau, vermell i blanc. També es roba or.

A partir d'aquí, la gràcia de la pel·lícula és que el director (F. Gary Gray) va voler que els actors realment conduíssin els Mini i per això va fer que fessin classes de conducció extrema per a les escenes de persecució de la cinta (molt ben rodades d'altra banda).

Per això Mark Wahlberg, Charlize Theron i Jason Statham (que gairebé sempre el veiem conduint a totes les pel·lícules que fa, o condueix o es baralla fardant de musculatura) van pendre classes de conducció per tal de fer més autèntiques les escenes de risc al volant.

Està ben construida i realment es va fer una bona feina planejant les curses urbanes i la manera de com perpetrar els robatoris. Els actors ho fan bé i hi ha gags que t'arrenquen un somriure. En general un divertimento que t'entreté agradablement.

Com a dada curiosa, per a l'escena en que els Minis entren al metro (a Hollywood, on passa gran part de  la part central de la pel·lícula), es varen haver de construir tres rèpliques exactes dels Mini elèctriques, perque dins de les instalacions del metro (si, si, es va rodar realment al metro) no es poden emetre fums.

La història també inclou dins de la trama uns ucraïnesos que no aporten massa més que uns gags paral·lels a la trama principal i un desenllaç pel dolent de la pel·lícula (Edward Norton).

Per la resta, adient per a qui gaudeixi d'unes bones persecucions i contraindicat per a qui esperi veure un remake en tota regla de l'original, que no té preu.

Fitxa:

2003

Director: F. Gary Gray

Guió: Troy Kennedy-Martin (guionista també de la de 1969), Donna i Wayne Powers

Repartiment: Mark Wahlberg, Charlize Theron, Donald Sutherland, Jason Statham, Seth Green, Edward Norton

Track escollit:

"Money"

by Roger Waters

Performed by Scott Weiland, Slash, Duff McKagan, Matt Sorum, and Dave Kushner

Produced by Nick Raskulinecz

Frase escollida:

Skinny Pete: If there's one thing I know, it's never to mess with mother nature, mother in-laws and, mother freaking Ukrainians.