A Good Day to Die Hard

No ens enganyem. La cinquena entrega de la saga de Die Hard està caduca i no té gairebé res a veure amb les anteriors (sobretot les tres primeres). Amb tot, com a pel·lícula d'entreteniment, té els seus moments, comptats, i algun gag digne de menció.
D'entrada la idea de posar el fill de l'heroi John McClane (Bruce Willis), Jack, interpretat per Jail Courtney, ja feia tremolar de valent. I és que una de les nombroses gràcies del personatge era que s'enfrontava a terroristes ell solet, amb aquella samarreta de tirants que al final de la pel·lícula ja no era blanca, sagnant per totes bandes, rebent per totes bandes i amb aquell cinisme tan característic...
Aquí tot està descafeïnat, sembla que se n'hagin oblidat de què va fer famós al personatge.

Si bé és cert que la química entre els dos personatges no acaba d'anar malament, es nota massa que volen esprémer la saga a tota costa i que fins i tot es plantegen de continuar-la amb el cadell McClane quan Willis decideixi que ja n'hi ha prou.
L'altre punt dolent -dolentíssim- és que sembla haver estat rodada amb presses, amb desgana i amb nombrosos errors de ràcord . Persecució per aquí, explosió per allà, un final ràpid sense una èpica batalla cos a cos final i apa, fins la propera. Per enèsima vegada criticar durament els enquadraments de càmera i el parkinson d'aquesta. No passa res si una escena d'especialistes no ha sortit com hauria, per que com que no es veu res definit, tu posa sorolls de xocs, motors, trets i explosions i avall. Això no es fa així. La història del cinema ens ha brindat nombroses persecucions plenes d'acció i realisme, acurats treballs dels especialistes per a que es vegi ben clar què passa sense necessitat de crear-ho digitalment. Que li preguntin a Frankenheimer (Ronin), per posar un exemple, com es roden les persecucions.

Això sí, hi ha moments que et fan arrencar una riallada. L'escena del taxista rus (genial Pasha D. Lychnikoff) cantant New York de Sinatra, alguna rèplica entre pare i fill, el moment del tot terreny a l'autopista...
Però tot plegat no deixa de ser una mera anècdota en una cinta plena de despropòsits. Entretinguda i divertida, però John McClane és un mite, i en aquesta pel·lícula cau.

El dolent (malgrat el gir final) tampoc té massa carisma ni entitat. Res a veure amb Alan Rickman a la primera entrega de 1988. Allò si que era un malvat en tota regla. I la meravellosa catchphrase del protagonista Yipee Ki-Yay, motherfucker aquí està posada amb calçador, més per no decepcionar per no haver-la inclòs que una altra cosa.

Adient per a amants de les convulsions constants de càmera i contraindicada per a fans, molt fans, de McClane.

Fitxa:
2013
Director: John Moore
Guió: Skip Woods, Roderick Thorp
Repartiment: Bruce Willis, Jail Courtney, Sebastian Koch, Rasha Bukvic, Pasha D. Lychnikoff, ...

Track escollit:
"Doom and Gloom"
by The Rolling Stones

Frase escollida:
John McClane: [as they gear up] You got a plan?
Jack McClane: Not really. I kinda thought we would just wing it, you know. Running in, guns blazing! Make it up as we go.

Jack Reacher

Jack Reacher podria ser perfectament l'ombra d'Ethan Hunt a Mission: Impossible. Dit això, es tracta d'una pel·lícula correcte, amb bona trama i guió acurat, però potser es passa una mica de ser un mer lluïment de Tom Cruise (productor de la mateixa), que interpreta a un paio sobrat, calculador i perfecte.
La cinta es basa en la novel·la One Shot, de Lee Child i té un plantejament molt similar a Basic (John McTiernan, 2003). Conspiració, encobriment i un sol home, un creuat que lluita contra tot.

El producte en sí no explica ni aporta res de nou, però la manera de rodar-la, el ritme contingut i les petites notes d'humor fan que sigui molt entretinguda durant els 130 minuts de metratge.
A banda de Tom Cruise, que interpreta al protagonista a la perfecció per que és el tipus de paper que li va bé a ell encara que, aquesta vegada, sense massa floritures acrobàtiques (per a això ja tenim Mission: Impossible), hi ha la resta de personatges que ajuden a donar versemblança a la trama.

Per una banda tenim als malvats. Jail Courtney és l'antagonista de Cruise (Charlie) un paio impertorbable fins al final, que és pertorbat per que ha de guanyar Cruise, que això és Hollywood, senyors. El suposat cervell de tot plegat, The Zec, interpretat per Werner Herzog, que fa un bon paper però força irrellevant al cap i a la fi.
I els bons, a banda de Jack Reacher (Tom Cruise). Helen (Rosamund Pike), advocada sexy per antonomàsia en aquest tipus de pel·lícules (només cal que digui que ha aparegut a la segona de Johnny English i a una de l'agent 007). Fa un paper correcte, però potser han abusat massa del seu escot.
I Robert Duvall, Cash, que podria molt bé ser el mentor del protagonista. Duvall és entranyable i, probablement el millor de la pel·lícula malgrat apareix en un bastant avançat metratge.

Està ben rodada, les persecucions en cotxe i els tirotejos són dignes i sense floritures. En tot moment es veu ben bé què passa en l'acció, i això és d'agrair. Però en definitiva no passa de ser una croada d'un paio que és el puto amo i que tot li surt bé i li queda bé.

Adient per a passar una bona estona al cinema, alguna rialla amb algun bon gag i acció ben portada. Contraindicada per a qui esperi explosions espectaculars i acrobàcies a l'estil d'Ethan Hunt.

Fitxa:
2013
Director: Christopher McQuarrie
Guió: Christopher McQuarrie i Lee Child (novel·la)
Repartiment: Tom Cruise, Rosamund Pike, Richard Jenkins, Robert Duvall, Jail Courtney, ...

Track escollit:
"Who is Jack Reacher?"
by Joe Kraemer

Frase escollida:
Jack Reacher: You think I'm a hero? I am not a hero. And if you're smart, that scares you. Because I have nothing to lose.