In Time

Una bona idea rodada com si es tractés d'un videojoc on s'han d'anar 'passant pantalles' i córrer i saltar de plataforma en plataforma. Brillen més les interpretacions secundàries que les principals i l'estètica futurista és força minimalista (sobretot entre els de la franja horària rica) i, de fet, també ho és la profunditat dels personatges, que és gairebé nul·la.

La part bona de la cinta és la primera, on fa reflexionar sobre el sistema monetari basat en el temps. Representa que gràcies a la ciència es deixa d'envellir als 25 anys (i sembla que això impliqui que tothom és ben plantat, prim i atlètic), això si, a partir del moment en que es compleixen els 25 tan sols queda un any al rellotge dels leds verds del braç i si no guanyes temps (treballant o robant-lo als altres) mors.
La premissa és senzilla i cruel per als més desfavorits, per això hi ha zones horàries en funció de la quantitat de temps del rellotge que porten. Ja ho diuen nombroses vegades a la pel·lícula (com volent fer que sigui la frase transcendental): Per a que uns pocs siguin immortals, molts han de morir.

A banda de si són reflexions profundes o no, la pel·lícula és, si més no, entretinguda. Molta corredissa, un look bastant cool i un ritme accelerat que no cansa. Les interpretacions són bastant planes, no oblidem que el protagonista, en realitat és cantant/ballarí. Justin Timberlake (Will Salas) resulta correcte. Una interpretació d'aquelles que s'oblida ràpidament. La seva companya d'aventures, Amanda Seyfried (Sylvia Weis) tampoc és res de l'altre món però encaixa bé en el paper de nena mimada. El que no és massa versemblant és que de cop i volta tingui consciència de Robin Hood només per que ha estat passant la nit amb un noi senzill del guetto.
Qui sí que fa un paper meritori és Cillian Murphy (Raymond Leon), sempre amb aquell lleuger toc d'ambigüitat que el caracteritza. Realment convincent.
La resta són anecdòtics, com el paper de Johnny Galecki (Borel), l'amic alcohòlic del protagonista.

En definitiva, una cinta bastant buida però entretinguda. Que explica un sistema cruel però es queda en la superfície i hi passa de puntetes, però malgrat tot, es deixa veure.
Adient per a fans dels videojocs de plataformes, està estructurada d'una manera molt similar. Contraindicada per als que la idea els sedueix i espera un desenvolupament extens de la mateixa.

Fitxa:
2011
Director: Andrew Niccol
Guió: Andrew Niccol
Repartiment: Justin Timberlake, Amanda Seyfried, Cillian Murphy, Vincent Kartheiser, ...

Track escollit:
"In a Manner of Speaking"
written by Winston Tong
performed by Nouvelle Vague

Frase escollida:
Sylvia Weis: What have we got?
Will Salas: A day. You can do a lot in a day.

Red Lights

Rodrigo Cortés ens regala una vegada més una pel·lícula que no deixa indiferent. Sigui per la seva composició pel que fa a l'atmosfera, l'ambientació i la sensació d'angoixa (sense ser de terror) o bé pel gir final suposadament inesperat. Dic suposadament, per que en realitat és força previsible i durant la mateixa cinta es dóna el camí a la solució en diverses ocasions a mode de frase transcendental i profunda.

El director de Buried és un especialista en manipular l'espectador i mantenir-lo atent intentant desxifrar què vindrà a continuació, la causa de tot plegat i el perquè de la idiosincràsia dels personatges. I és que aquí, a més a més, compta amb un elenc envejable.
Els tres personatges principals són plasmats magníficament pels actors que els encarnen: Sigourney Weaver, que interpreta una psicòloga (Margaret Matheson) que estudia l'activitat paranormal, una dona escèptica i turmentada alhora que només amb una mirada ho diu tot. El seu ajudant Tom Buckley, interpretat per Cillian Murphy, a estones excessivament histriònic, però veraç. I Robert De Niro, encarnant de manera impecable un suposat home amb poders sobrenaturals i invident (Simon Silver).

Des de l'inici de la pel·lícula l'espectador té aquella sensació de no saber ben bé on està ni perquè, però tampoc pot deixar de estar atent a tot allò que passa, no vol deixar-ho estar. I aquesta és realment la magnificència de Red Lights.

Els recursos més evidents per a deixar tal sensació són la il·luminació, l'emplaçament de càmera i la banda sonora, que sovint guia els cops d'efecte. I és que Cortés és efectista, i li surt de meravella.
Segurament la trama en si peca d'aprofundir poc, i converteix alguns tòpics en espectacle de fira, però gràcies a la ja citada interpretació i la direcció encertada el producte surt ben parat del que, en unes altres mans, podria haver estat un desastre. Fins i tot els secundaris destaquen pel grau d'implicació en no ser uns mers espectadors del gran trio protagonista.

A tall d'anècdota, segurament hi haurà localitzacions que podrem reconèixer fàcilment, pel fet d'estar rodada, en part, a Barcelona. És el cas del hall de la facultat de Dret de la UAB, emplaçament que ha estat utilitzat en altres films.

Adient per a qui no es conformi amb pel·lícules buides i vulgui quelcom que, com a mínim, el faci cavil·lar una mica. Contraindicat per a la resta.

Fitxa:
2012
Director: Rodrigo Cortés
Guió: Rodrigo Cortés
Repartiment: Cillian Murphy, Sigourney Weaver, Robert De Niro, Toby Jones, Joely Richardson, Elisabeth Olsen, ...

Track escollit:
(none)

Frase escollida:
Margaret Matheson: There are two kinds of people out there with a special gift. The ones who really think they have some kind of power. And the other guys, who think we can't figure them out. They're both wrong.