Total Recall

Remake innecessari de la de 1990 que no té ni molt menys la genuïnitat i la visceralitat de l'original.
Aquí ens endossen un sempre-amb-la-mateixa-expressió Colin Farrell (Douglas Quaid/Hauser) enlloc d'Arnold Schwarzenegger, que d'acord que no sap ni caminar, però com a mínim el paper feia per a ell. La millor de la pel·lícula és Kate Beckinsale, que substitueix Sharon Stone en el paper de Lori.
La trama es basa única i exclusivament en el fet que el protagonista li han canviat els records i és un individu que en realitat no és, però el rerefons de la cinta original es perd completament.
A la de 1990 hi havia un perquè, una causa de tot i un objectiu final que en aquesta no hi és en absolut. Tot és una excusa per fer una sèrie d'efectes especials poc agradables visualment.
Fins i tot el gag de la prostituta de tres pits tan memorable a la cinta oficial ens l'endossen aquí sense cap raó de ser. En la de Paul Verhoeven tenia una raó de ser donades les mutacions generalitzades, en aquesta hi és per que sí.

Les úniques coses a destacar d'aquesta pel·lícula és el fet que al món només són habitables Austràlia i part d'Europa i que per viatjar d'un lloc a l'altre  es fa servir el mètode de la "caiguda", que es basa en un viatge subterrani travessant la Terra. Això és enginyós, però a banda d'aquest punt i de la persecució inicial pels terrats de les cases, la resta és prescindible. I això és trist.

Destacable el curt paper de Bill Nighy, que deixa anar diverses sentències que fan accentuar la cara de mai-he-trencat-un-plat de Farrell i desapercebuda intervenció de Jessica Biel, que és molt maca la noia, però no la recordarem per les seves actuacions.

En resum, desafortunada. Adient per a crispetaires enfervorits i contraindicada per a qui pretengui veure quelcom a la Total Recall de 1990.

Fitxa:
2012
Director: Len Wiseman
Guió: Kurt Wimmer, Mark Bomback, ...
Repartiment: Colin Farrell, Kate Beckinsale, Jessica Biel, Bryan Cranston, Bill Nighy, ...

Track escollit:
"Typhoon"
Written by Ebow Graham
Performed by Foreign Beggars featuring Chasing Shadows

Frase escollida:
Lori Quaid: How the hell should I know? I just work here.

Rango

Una cinta d'animació que d'entrada no deixa de ser una història d'allò més tòpica, amb la seva moralina, en aquest cas, el creu en tu mateix. El pròleg de la mateixa és excessivament llarg i fa que es tardi en entrar a la pel·lícula, però una vegada dins, i desgranant-ne els diversos aspectes, es pot arribar a trobar-ne el què.
En realitat Gore Verbinski es dedica a fer homenatges, picades d'ullet i referències a l'spaguetti western a tort i a dret, i d'això en fa una pel·lícula. Si bé és cert que hi ha moments memorables, no passa de ser un divertimento de dissabte a la tarda.

Els aspectes destacables de la cinta els tenim en els personatges, molt ben creats tant estèticament com de caràcter. Es podria dir que cadascun dels personatges és l'animal que és (o que sembla ser) en funció del que -segons la cultura popular- s'adapta més al seu caràcter. D'altra banda tenim la banda sonora, un dels trets més atractius de la pel·lícula. Cada nota casa perfectament amb l'escena i fins i tot és un dels recursos emprats per a certs homenatges.

Les escenes d'acció estan ben plantejades i portades a terme, de fet no s'espera menys de Verbinski, alguna cosa s'ha de notar de les tres entregues de Pirates Of The Caribbean.

I el que més es recordarà són els ja citats homenatges i referències (sobretot als westerns de Sergio Leone). D'una banda tenim els mussols mariachis que fan de narradors, un recurs que van utilitzar els germans Farrelly a There's Something About Mary. En segon lloc hi ha l'aparició de l'Spirit of the West, personatge creat a semblança de Clint Eastwood.
Pel que fa a picades d'ullet de la banda sonora, tenim la cançó dels crèdits a càrreg de Los Lobos, que recorda molt a una barreja entre el Misirlou de Pulp Fiction i Green Hornet a Kill Bill, i l'escena de l'atac aeri amb Ride Of The Valkyries emula l'Apocalypse Now de Coppola.
I per últim, la camisa hawaiana de Rango, un homenatge al doblador del personatge (que té un cameo als inicis de la pel·lícula) Johnny Deep, en el seu paper a Fear and Loathing in Las Vegas.

Poca cosa més a destacar de la cinta. Una ambientació prou bona i uns efectes dignes de la tecnologia de que disposem. Adient per a la canalla i alguns pares que veuran reflexats molts moments dels seus westerns preferits i contraindicat pels que s'esperin trobar quelcom brillant com Monsters, INC. o Shrek.

Fitxa:
2011
Director: Gore Verbinski
Guió: John Logan
Repartiment (veus): Johnny Deep, Bill Nighy, Ned Beatty, Timothy Olyphant, ...

Track escollit:
"Walk Don't Rango"
Written by John Thum & David Thum
Performed by Los Lobos featuring Arturo Sandoval
Produced by Hans Zimmer & Gore Verbinski
Los Lobos performs courtesy of Shout! Factory
Arturo Sandoval performs courtesy of Concord Picante

Frase escollida:
Rango: I couldn't help but notice you noticing me noticing you.

Hot Fuzz

Una comèdia d'acció trepidant amb humor anglès, dosis de Cluedo i en la que cada aspecte i element que apareix està calculat a la perfecció per arribar al resultat final.
A banda de la desfilada d'actors d'exitoses sèries britàniques i el munt de referències cinematogràfiques, es tracta d'una pel·lícula molt ben planificada, molt ben estructurada i amb molt bon sentit de l'humor (dit sigui de passada que aquest sentit de l'humor s'aprecia molt més en versió original, ja no només en els acudits o gags, si no també en el cognom dels personatges).
De fet, els seguidors del treball de Simon Pegg i Edgar Wright ja estaran al corrent del tipus de cinta de què es tracta (Shaun of the Dead).

En el parell d'hores que dura la pel·lícula no n'hi ha cap moment que sobri, tot el que passa és per alguna cosa i fins i tot les cites d'altres films com Bad Boys 2 i Point Break tenen el seu perquè.
Pel que fa a la interpretació ens trobem davant d'actors impecables. Per petit que sigui el paper (en el cas de Bill Nighy per exemple) broden l'actuació. Pel que fa a Simon Pegg (que la majoria recordaran pels papers en les dues darreres entregues de Mission:Impossible), deixa de banda el paper de poca cosa i passa a ser un super agent -ben lluny de l'aspecte que tenen els super agents, d'aquí l'estil d'humor britànic- amb un mètode sagrat que fins i tot li ha costat la parella per estar més per la feina que per cap altra cosa.

El muntatge -per passar ja a un aspecte més tècnic- és correctíssim. Des de la presentació del personatge principal a els muntatges entre escenes per tall, tot molt ben portat per tal de donar ritme i constància a la història.
Per tant, una cinta que prioritza la trama, l'humor i el guió per davant de l'acció, i és que això, els britànics, ho saben fer molt bé...

Adient per als seguidors de Penn i Wright i per als que no tenen ni idea de qui són, doncs és una pel·lícula que es agraïda de veure. I contraindicat per a aquells que esperin veure només explosions, persecucions i tiroteigs (que ei, n'hi ha...).

Fitxa:
2007
Director: Edgar Wright
Guió: Edgar Wright i Simon Pegg
Repartiment: Simon Pegg, Nick Frost, Jim Broadbent, Timothy Dalton, Bill Nighy...

Track escollit:
"Slippery Rock 70's"
Stavely Makepeace
from The Scrap Iron Rhythm Revue

Frase escollida:
DS Andy Wainwright: You do know there are more guns in the country than there are in the city.
DS Andy Cartwright: Everyone and their mums is packin' round here!
Nicholas Angel: Like who?
DS Andy Wainwright: Farmers.
Nicholas Angel: Who else?
DS Andy Cartwright: Farmers' mums.