Ronin

La història d'un ex-agent dels serveis d'intel·ligència dels EUA que s'afegeix a un grup que vol interceptar un objecte misteriós amagat en una maleta metàl·lica en poder d'una banda de russos. De fet, Ronin és el nom que es dóna als homes sense honor, mercenaris japonesos que treballaven per al millor postor i, de fet, no sabien qui era el seu amo. Hi ha una escena de la pel·lícula que ho contextualitza molt bé.

Una pel·lícula amb una sensacional construcció de personatges, un guió ben acurat i unes escenes d'acció i persecució rodades a la perfecció.
Hi ha diversos punts forts a la cinta. En primer lloc (està molt clar venint del director), unes de les millors persecucions d'automòvil (el perfecte exemple de com es roda i s'edita aquesta classe d'escenes) de la història del cinema. Si teniu l'oportunitat de veure'n els extres, veureu de què parlo.

En segon lloc les interpretacions. D'una banda el protagonisme de Robert De Niro (Sam) i la seva relació en constant evolució amb Jean Reno (Vincent). Cada personatge amb les seves caracteristiques molt ben definides. Sean Bean, que interpreta un perfecte fatxenda anomenat Spence (en una de les poques pel·lícules on aquest actor no interpreta algú que mor), l'ambiguïtat de Natascha McElhone a qui el paper de Deirdre li va com anell al dit i el vil Gregor, que interpreta Stellan Skarsgård.

Amb una banda sonora que cohesiona molt bé l'acció que s'hi desenvolupa és una cinta que prima la sobrietat, sense excentricitats, sense fantasmades (si un cotxe explota, té raó per fer-ho, per exemple). Les escenes d'acció creen l'angoixa necessària i els silencis estan molt ben utilitzats. T'enganxa des del minut zero, cosa que és d'agraïr...
En resum, una bona història molt ben portada, digna de ser visionada més d'una vegada i apreciar-ne tots els detalls.

Adient per a amants de l'acció ben filmada i contraindicada per a ignorants que creuen que la bona acció és la de sagues com To Fast To Furious.

Fitxa:
1998
Director: John Frankenheimer
Guió: J.D. Zeik
Repartiment: Robert De Niro, Jean Reno, Natascha McElhone, Stellan Skarsgård, Jonathan Pryce, ...

Track escollit:
"Time To Say Goodbye (Con te partirò)"
Composed by Francesco Sartori
Lyrics by Lucio Quarantotto
Enlgish lyrics by Frank Peterson
Performed by Sarah Brightman featuring 'Andrea Bocelli'

Frase escollida:
Sam: Either you're part of the problem or you're part of the solution or you're just part of the landscape.

Taken 2

Seqüela de Taken, cinta d'acció amb el segrest com a eix de tot i el rescat/venjança com a plantejament. Ja en la primera hi ha una sèrie de coses agafades amb calçador, i és que hi ha dues maneres de veure-ho: o bé la noia segrestada té la grandíssima sort que el seu pare és un ex-espia molt ben qualificat, o bé els malvats de la pel·lícula tenen la mala llet de segrestar precisament la seva filla (vaja, que tenen tots els números de sortir malparats). Amb tot, és evident que no hi hauria pel·lícula si no fos així. Aquest és el guió, i ja està.

El que val la pena de la cinta (de les dues, de fet) és l'actuació de Liam Neeson (Bryan Mills) ja no per tot el ventall d'aptituds que desplega al llarg del metratge, si no per l'actitud, les mirades i la interpretació més visceral.

La resta d'intèrprets passen sense pena ni glòria. Començant per Maggie Grace, que interpreta la seva filla Kim és curiosa l'evolució del mateix personatge d'una pel·lícula a l'altra, seguint per l'ex-parella del protagonista, Lenore (Famke Janssen) i acabant per la resta de gent amb la que es troba el protagonista, siguin malvats o amics puntuals. Tot passa bastant desapercebut. Una llàstima per Rade Serbedzija (Murad Krasniqi), el dolent, que no fa honor a les seves, sovint, tremendes interpretacions.

Pel que fa a la banda sonora, la clàssica de les pel·lícules d'acció mediocres, que s'oblida amb la mateixa rapidesa amb la que es percep.

Les escenes d'acció tot i estar ben planificades els manca una mica d'intenció i menys parkinson de càmera. Per que com a idea estan bé, però la realització deixa bastant a desitjar, i és que perdó per l'acudit dolent, però algú que porta el cognom més digne d'un transformer que d'un humà...

Com que tant la primera com la segona tenen la mateixa estructura, els mateixos errors i les mateixes poques virtuts, podria valdre la mateixa crítica per les dues, la veritat. Amb la única diferència que en la primera la acció es desenvolupa a París i la segona a Istambul. Molt recorrent quan  es filma en aquesta ciutat, per cert, les persecucions pels terrats, ja que entre banda i banda de teulada sempre hi ha un caminet o bé per correr o, anant més lluny com va fer Daniel Craig a Skyfall, en moto.

En resum, a aquesta segona entrega li falta ràbia, la breu empenta visceral de la primera. És com una repetició amb menys suc. Amb alguns canvis, però sense cap valor afegit digne.

Adient per a consumidors d'acció sense pretensions, contraindicat per a qui ja no va gaudir amb la primera.

Fitxa:

2012

Director: Olivier Megaton

Guió: Luc Besson, Robert Mark Kamen

Repartiment: Liam Neeson, Maggie Grace, Famke Janssen, Leland Orser, Rade Serbedzija, ...

Track escollit:

"Too Close"

written and performed by Alex Care

Frase escollida:

Bryan Mills: If I kill you... your other sons will come and seek revenge?

Murad: They will.

Bryan Mills: And I will kill them too.

In Time

Una bona idea rodada com si es tractés d'un videojoc on s'han d'anar 'passant pantalles' i córrer i saltar de plataforma en plataforma. Brillen més les interpretacions secundàries que les principals i l'estètica futurista és força minimalista (sobretot entre els de la franja horària rica) i, de fet, també ho és la profunditat dels personatges, que és gairebé nul·la.

La part bona de la cinta és la primera, on fa reflexionar sobre el sistema monetari basat en el temps. Representa que gràcies a la ciència es deixa d'envellir als 25 anys (i sembla que això impliqui que tothom és ben plantat, prim i atlètic), això si, a partir del moment en que es compleixen els 25 tan sols queda un any al rellotge dels leds verds del braç i si no guanyes temps (treballant o robant-lo als altres) mors.
La premissa és senzilla i cruel per als més desfavorits, per això hi ha zones horàries en funció de la quantitat de temps del rellotge que porten. Ja ho diuen nombroses vegades a la pel·lícula (com volent fer que sigui la frase transcendental): Per a que uns pocs siguin immortals, molts han de morir.

A banda de si són reflexions profundes o no, la pel·lícula és, si més no, entretinguda. Molta corredissa, un look bastant cool i un ritme accelerat que no cansa. Les interpretacions són bastant planes, no oblidem que el protagonista, en realitat és cantant/ballarí. Justin Timberlake (Will Salas) resulta correcte. Una interpretació d'aquelles que s'oblida ràpidament. La seva companya d'aventures, Amanda Seyfried (Sylvia Weis) tampoc és res de l'altre món però encaixa bé en el paper de nena mimada. El que no és massa versemblant és que de cop i volta tingui consciència de Robin Hood només per que ha estat passant la nit amb un noi senzill del guetto.
Qui sí que fa un paper meritori és Cillian Murphy (Raymond Leon), sempre amb aquell lleuger toc d'ambigüitat que el caracteritza. Realment convincent.
La resta són anecdòtics, com el paper de Johnny Galecki (Borel), l'amic alcohòlic del protagonista.

En definitiva, una cinta bastant buida però entretinguda. Que explica un sistema cruel però es queda en la superfície i hi passa de puntetes, però malgrat tot, es deixa veure.
Adient per a fans dels videojocs de plataformes, està estructurada d'una manera molt similar. Contraindicada per als que la idea els sedueix i espera un desenvolupament extens de la mateixa.

Fitxa:
2011
Director: Andrew Niccol
Guió: Andrew Niccol
Repartiment: Justin Timberlake, Amanda Seyfried, Cillian Murphy, Vincent Kartheiser, ...

Track escollit:
"In a Manner of Speaking"
written by Winston Tong
performed by Nouvelle Vague

Frase escollida:
Sylvia Weis: What have we got?
Will Salas: A day. You can do a lot in a day.

Knight and Day

Efímera cinta d'acció de dos productes de Hollywood: Tom Cruise (Roy Miller) i Cameron Díaz (June Havens). El paper d'ell, un Ethan Hunt en un entorn caòtic i còmic, amb moltes acrobàcies i trets i amb un control excel·lent de cada situació (per molt enrevessada que sembli). El paper d'ella, molt pallasso, d'una noia que no sap ben bé què passa i que s'adapta com pot i que, no sabem com, desenvolupa unes qualitats d'espia del no-res com aquell qui no vol la cosa.

El paper de Cruise és similar al que anys després ha fet a Jack Reacher, però en aquesta tracta de ser més còmic i més juganer. Vaja, que no deixa de ser una paròdia crispetaire sense massa a aportar.
Es tracta d'un producte híbrid entre la saga de Mission:Impossible i True Lies.

Mal traduïda -per variar- a l'espanyol com a "Noche y Día" (sabem que knight vol dir 'cavaller'), aquest no és el major despropòsit de la pel·lícula. La molt coneguda dislèxia cultural nord-americana aquesta vegada ens porta els sanfermines ni més ni menys que a Sevilla.

A banda d'aquesta calamitat de localització, l'acció és divertida, l'entreteniment està garantit si el que s'espera és una colla de trets, persecucions, piruetes i resolucions airoses al darrer moment. La química entre els dos personatges principals és correcta i fins i tot bona en alguns moments, per molt absurda que sigui la trama.

Els papers dels secundaris passen força desapercebuts però són correctes. És el cas de Jordi Mollà (Antonio Quintana), que interpreta un traficant amb més pinta de llatí que una altra cosa, i de Paul Dano (Simon Feck), que és el cervellet culpable de tot el merder muntat, tot per que ha inventat una pila que suposadament no s'esgota.
Digne de menció tot el tema de les persecucions per Sevilla, convincents i ben rodades. Com a mínim això sí que està bé. 

Adient per a crispetaires àvids d'acció, persecucions i trets, contraindicada per a qui cregui que veurà una altra True Lies.

Fitxa:
2010
Director: James Mangold
Guió: Patrick O'Neill
Repartiment: Tom Cruise, Cameron Díaz, Peter Sarsgaard, Jordi Mollà, Viola Davis, Paul Dano, ...

Track escollit:
"Ride Like the Wind"
by Christopher Cross

Frase escollida
Roy Miller: On the count of 3. Ready? 1...
[June runs around madly while she is shot at wildly]
June Havens: Sorry! I panicked!
Roy Miller: What number would you like?
June Havens: Three. Yeah, let's just stick with three. It's good.
Roy Miller: Okay...

The French Connection

Va ser una cinta molt guardonada en el seu dia, encara que segurament sobrevalorada. Però aquestes coses s'han de veure en la distància que ens dóna el temps. Si aquesta pel·lícula va tenir l'èxit que va tenir va ser gràcies a les circumstàncies del cinema que sorgia als anys setanta. Un realisme pur que primava l'estètica i la contundència per sobre de tot.
La pel·lícula destaca pels moviments ràpids de càmera, l'aparició del recurs de la càmera a l'espatlla i els escombrats. Les interpretacions viscerals de Gene Hackman (Det. Jimmy Doyle), Roy Scheider (Det. Buddy Russo) i la continguda i europea de Fernando Rey (Alain Charnier).
Altres aspectes dignes de ser destacats són les localitzacions, la il·luminació d'aquestes i la diferència de tractament dels emplaçaments de Marsella i Nova York com a grans contrastos. L'elegància i la il·luminació càlida de la primera vers la brutícia, el caos i la fredor de la segona.
Fins i tot aquesta diferència és plasmada en el guió amb l'actitud tan contraposada dels rivals en la trama.
Memorables escenes com la persecució a peu acabada al metro on es contraposa l'astúcia a l'esforç brut i, per descomptat, la persecució entre el tren i el cotxe entre Gene Hackman i Marcel Bozzuffi (Pierre Nicoli).

I és que aquesta és una pel·lícula de persecucions. Bàsicament tota ella n'és una. Una cacera realista, lenta, sembla que no passi res, però et quedes atent per veure què passarà per molt que no passi ben bé res en molta estona.

Per tot plegat és una pel·lícula de referència en la història del cinema, per que sense ella no haurien sorgit altres directors seguidors del gènere, altres persecucions frenètiques memorables del cinema.

Adient per als que gaudeixin de guions simples i viscerals com la vida mateixa i contraindicada per als que necessitin efectes d'ordinador per gaudir d'una pel·lícula d'acció.

Fitxa:
1971
Director: William Friedkin
Guió: Ernest Tidyman i Robin Moore (novel·la)
Repartiment: Gene Hackman, Fernando Rey, Roy Scheider, Tony Lo Bianco, Marcel Bozzuffi, ...

Track escollit:
"Theme from The French Connection"
by Don Ellis

Frase escollida:
Jimmy 'Popeye' Doyle: All right! You put a shiv in my partner. You know what that means? Goddammit! All winter long I got to listen to him gripe about his bowling scores. Now I'm gonna bust your ass for those three bags and I'm gonna nail you for picking your feet in Poughkeepsie.

The Italian Job

En realitat no es tracta d'un remake de la pel·lícula de 1969, està inspirada en ella, això si, i de fet deu el seu títol a l'escena inicial, on es perpetra un robatori a Venècia. A banda d'això, del cameo de Donald Sutherland i d'una fugaç aparició de Michael Caine (protagonista de l'original juntament amb Sutherland de l'original) en una televisió durant la cinta, és tot el que té a veure amb la primera.

La pel·lícula en si no té massa a oferir, senzillament hi ha un robatori, una traició i un robatori/venjança. S'utilitzen tres Mini Cooper (en realitat només un d'ells és Cooper S) dels actuals emulant els tres de la pel·lícula original dels mateixos colors, blau, vermell i blanc. També es roba or.

A partir d'aquí, la gràcia de la pel·lícula és que el director (F. Gary Gray) va voler que els actors realment conduíssin els Mini i per això va fer que fessin classes de conducció extrema per a les escenes de persecució de la cinta (molt ben rodades d'altra banda).

Per això Mark Wahlberg, Charlize Theron i Jason Statham (que gairebé sempre el veiem conduint a totes les pel·lícules que fa, o condueix o es baralla fardant de musculatura) van pendre classes de conducció per tal de fer més autèntiques les escenes de risc al volant.

Està ben construida i realment es va fer una bona feina planejant les curses urbanes i la manera de com perpetrar els robatoris. Els actors ho fan bé i hi ha gags que t'arrenquen un somriure. En general un divertimento que t'entreté agradablement.

Com a dada curiosa, per a l'escena en que els Minis entren al metro (a Hollywood, on passa gran part de  la part central de la pel·lícula), es varen haver de construir tres rèpliques exactes dels Mini elèctriques, perque dins de les instalacions del metro (si, si, es va rodar realment al metro) no es poden emetre fums.

La història també inclou dins de la trama uns ucraïnesos que no aporten massa més que uns gags paral·lels a la trama principal i un desenllaç pel dolent de la pel·lícula (Edward Norton).

Per la resta, adient per a qui gaudeixi d'unes bones persecucions i contraindicat per a qui esperi veure un remake en tota regla de l'original, que no té preu.

Fitxa:

2003

Director: F. Gary Gray

Guió: Troy Kennedy-Martin (guionista també de la de 1969), Donna i Wayne Powers

Repartiment: Mark Wahlberg, Charlize Theron, Donald Sutherland, Jason Statham, Seth Green, Edward Norton

Track escollit:

"Money"

by Roger Waters

Performed by Scott Weiland, Slash, Duff McKagan, Matt Sorum, and Dave Kushner

Produced by Nick Raskulinecz

Frase escollida:

Skinny Pete: If there's one thing I know, it's never to mess with mother nature, mother in-laws and, mother freaking Ukrainians.