Taken 2

Seqüela de Taken, cinta d'acció amb el segrest com a eix de tot i el rescat/venjança com a plantejament. Ja en la primera hi ha una sèrie de coses agafades amb calçador, i és que hi ha dues maneres de veure-ho: o bé la noia segrestada té la grandíssima sort que el seu pare és un ex-espia molt ben qualificat, o bé els malvats de la pel·lícula tenen la mala llet de segrestar precisament la seva filla (vaja, que tenen tots els números de sortir malparats). Amb tot, és evident que no hi hauria pel·lícula si no fos així. Aquest és el guió, i ja està.

El que val la pena de la cinta (de les dues, de fet) és l'actuació de Liam Neeson (Bryan Mills) ja no per tot el ventall d'aptituds que desplega al llarg del metratge, si no per l'actitud, les mirades i la interpretació més visceral.

La resta d'intèrprets passen sense pena ni glòria. Començant per Maggie Grace, que interpreta la seva filla Kim és curiosa l'evolució del mateix personatge d'una pel·lícula a l'altra, seguint per l'ex-parella del protagonista, Lenore (Famke Janssen) i acabant per la resta de gent amb la que es troba el protagonista, siguin malvats o amics puntuals. Tot passa bastant desapercebut. Una llàstima per Rade Serbedzija (Murad Krasniqi), el dolent, que no fa honor a les seves, sovint, tremendes interpretacions.

Pel que fa a la banda sonora, la clàssica de les pel·lícules d'acció mediocres, que s'oblida amb la mateixa rapidesa amb la que es percep.

Les escenes d'acció tot i estar ben planificades els manca una mica d'intenció i menys parkinson de càmera. Per que com a idea estan bé, però la realització deixa bastant a desitjar, i és que perdó per l'acudit dolent, però algú que porta el cognom més digne d'un transformer que d'un humà...

Com que tant la primera com la segona tenen la mateixa estructura, els mateixos errors i les mateixes poques virtuts, podria valdre la mateixa crítica per les dues, la veritat. Amb la única diferència que en la primera la acció es desenvolupa a París i la segona a Istambul. Molt recorrent quan  es filma en aquesta ciutat, per cert, les persecucions pels terrats, ja que entre banda i banda de teulada sempre hi ha un caminet o bé per correr o, anant més lluny com va fer Daniel Craig a Skyfall, en moto.

En resum, a aquesta segona entrega li falta ràbia, la breu empenta visceral de la primera. És com una repetició amb menys suc. Amb alguns canvis, però sense cap valor afegit digne.

Adient per a consumidors d'acció sense pretensions, contraindicat per a qui ja no va gaudir amb la primera.

Fitxa:

2012

Director: Olivier Megaton

Guió: Luc Besson, Robert Mark Kamen

Repartiment: Liam Neeson, Maggie Grace, Famke Janssen, Leland Orser, Rade Serbedzija, ...

Track escollit:

"Too Close"

written and performed by Alex Care

Frase escollida:

Bryan Mills: If I kill you... your other sons will come and seek revenge?

Murad: They will.

Bryan Mills: And I will kill them too.

Lockout

Traduïda aquí per MS1: Máxima Seguridad tracta bàsicament d'un paio dur, Snow (Guy Pearce), que ha de salvar a la noia (Maggie Grace), en aquest cas, la filla del President dels EUA en un futur situat cronológicament al 2078. L'acció es desenvolupa en gran part en una presó de màxima seguretat en òrbita a la Terra, MS1, on hi ha convictes realment perillosos.

La pel·lícula en sí és una pèrdua de temps. Si que arrenca algun somriure a costa del caràcter malcarat del personatge principal, però altrament no deixa de ser un híbrid entre John McClane a la saga de Die Hard (pel caràcter desafiant i rude) i Ethan Hunt a la també saga de Mission: Impossible.
És especialment aberrant i barroera l'escena de la persecució al principi de la cinta en la que Snow condueix una mena de motocicleta futurista (visualment similar a subproductes terribles com Torque).

A banda d'això, l'objectiu d'entretenir està acomplert. I pel que fa a la interpretació, és destacable el paper de Joseph Gilgun com a Hydell, un pres que està com una cabra i sempre disposat a fer el més imprevisible.

Així doncs, la idea té quelcom de bo, però està portada a la manera de moltes altres i no aporta res d'interessant. Suposo que a Guy Pearce li va agradar el personatge (segurament és el millor que té la pel·lícula) per aquestes frases lapidàries i aquest tantsememfumisme que practica.
És curiós com l'aspecte de Pearce ha derivat en una barreja de Matt Dammon a la saga Bourne i Mark Wahlberg a Shooter.

Adient per a aquells que vulguin passar una bona estona rient de les canallades del protagonista i contraindicat per als que esperin quelcom més que unes quantes frases i una acció dubtosa.

Fitxa:
2012
Director: James Mather i Stephen St. Leger
Guió: Stephen St. Leger, James Mather i Luc Besson (idea original)
Repartiment: Guy Pearce, Maggie Grace, Joseph Gilgun, Peter Stormare, ...

Track escollit:
"Beat City"
The Raveonettes

Frase escollida:
Langral: I can have Rupert bludgeon you all night.
Snow: Wait, I'm being beaten by a guy called Rupert?