Now You See Me

Sempre és complicada una pel·lícula de mags. Sovint són d'època, quan els prestidigitadors tenien un cert prestigi... De bones a primeres fer una pel·lícula d'aquest gènere i actual ja és tot un repte i, de fet, se'n surten prou bé en aquesta, però hi ha massa angles morts, conceptes inconnexos i escenes buides.
El concepte, la base, és ben simple. Un grup de mags sospitosos de cometre robatoris a bancs i que, com si d'un Robin Hood es tractés, als seus espectacles es dediquen a regalar els bitlles sostrets als espectadors atònits.

Fins aquí bé. De fet, la presentació dels personatges és genial i augura una bona trama, doncs tothom té una personalitat ben marcada, un ego desmesurat... Però malauradament tot es dilueix per acabar en res. Bé, en res no. Tan sols un gir inesperat que tampoc es que sigui genial, senzillament que giren la truita, però tampoc hi ha res que indiqui que has estat entabanat durant tota la cinta. Senzillament canvien de terç i tan feliços.
El punt fort de la cinta, doncs, és la citada presentació dels personatges i en concret la interpretació d'algun d'ells. D'una banda Woody Harrelson (Merritt McKinney), que està sublim i que arrenca més d'una riallada. Sí, sempre fa els mateixos papers d'eixelebrat, però reconegueu que els broda. I en segon lloc la preciosa Mélanie Laurent (descoberta al món ianqui probablement pel seu paper a Inglorious Basterds, de Quentin Tarantino), que interpreta a l'agent de la Interpol Alma Dray i es menja a cada escena al suposat policia protagonista, l'agent de l'FBI Dylan Rhodes, interpretat per Mark Ruffalo.

També són dignes de menció, per veterans si més no, Michael Kane i Morgan Freeman (Arthur Tressler i Thaddeus Bradley, respectivament), que no és que interpretin magnífics papers, són allà més per reclam que per a una altra cosa, però sempre tenen una presència imponent a la pantalla, oi?

Una banda sonora digne d'un espectacle de màgia (que destaca cada cop d'efecte sense excepció), i alguna escena de persecució digne tant a peu com en cotxe. En aquest cas, el mareig que provoca la persecució a peu és raonable per crear l'ansietat del moment.

Alguns recursos com els flashbacks narrats per la veu imponent (en VO) del senyor Freeman i una certa bona química entre els protagonistes. De fet, Jesse Eisenberg (J. Daniel Atlas) i Harrelson ja havien coincidit amb molt bons resultats a Zombieland, de Ruben Fleischer.

Adient per a passar l'estona, contraindicada per als que sentin 'pel·lícula de mags' i creguin anar a veure perles com The Prestige, de Christopher Nolan.

Fitxa:
2013
Director: Louis Leterrier
Guió: Ed Solomon, Boaz Yakin, Edward Ricourt
Repartiment: Jesse Eisenberg, Mark Ruffalo, Woody Harrelson, Isla Fisher, Dave Franco, Mélanie Laurent, Morgan Freeman, Michael Caine, ...

Track escollit:
"Cineramascope"
Written by Ben Ellman, Robert Joseph Mercurio, Stanton Moore (as Stanton Emery Moore), Jeffery H. Raines and Richard Vogel
Performed by Galactic feat. Trombone Shorty and Corey Henry

Frase escollida:
J. Daniel Atlas: The closer you think you are, the less you'll actually see.

Seven Psychopaths

Hilarant encara que segurament no tan brillant com l'anterior cinta dirigida per Martin McDonagh, In Bruges. Es tracta d'una pel·lícula amb quelcom de metaficció, i amb un guió sense pretensions que cal valorar des de la senzillesa dels seus diàlegs a la vegada que surrealistes.
I és que aquest és el punt fort de la cinta, una barreja de sentiments profunds i absurditats en contextos creats pels propis personatges i les seves circumstàncies.

La trama es basa en el guió que està intentant escriure el protagonista, un guionista alcohòlic anomenat Marty (Colin Farrell en una de les seves millors interpretacions, per no dir la millor), que vol compilar les misèries de set psicòpates i relacionar-les entre elles.
L'acompanyen Billy (impressionant Sam Rockwell), un actor fracassat i segrestador de gossos, i Hans (incommensurable Christopher Walken), el soci del primer en el seu peculiar negoci.

Pel camí surrealista i tortuós s'anirà trobant per diverses circumstàncies (o senzillament li explicaran la història) amb els psicòpates per al seu anhelat guió. A destacar les interpretacions de Woody Harrelson (Charlie), un mafiós amb veritables problemes amb la seva arma i curioses maneres de veure les coses i Tom Waits (Zachariah), un paio inquietant només pel fet de que es passeja per tota la pel·lícula acaronant un preciós conillet blanc.

A banda de que la manera de filmar de McDonagh és força interessant i que la banda sonora està ben escollida, el pes de la pel·lícula el porten els actors i les seves brillants interpretacions. Sense anar més lluny, el diàleg entre els dos primers personatges que apareixen, Larry i Tommy (Michael Pitt i Michael Stuhlbarg, respectivament), ja et dóna indicis del caire que pren tot plegat.
Evidentment no hi ha res que no estigui inventat, tot sol ser sofregit d'una altra cosa. I òbviament aquesta pel·lícula no n'és l'excepció, doncs beu de Tarantino, dels Coen i d'algun altre més.
Amb tot, és un producte que val la pena i que fa passar una bona estona entre rialles.

Adient per a amants de l'humor negre i les absurditats, contraindicada per a qui cregui anar a veure una pel·lícula de set paios sense pietat.

Fitxa:
2012
Director: Martin McDonagh
Guió: Martin McDonagh
Repartiment: Colin Farrell, Sam Rockwell, Christopher Walken, Tom Waits, Woody Harrelson, Olga Kurylenko, ...

Track escollit:
"Stranded"
written and performed by The Walkmen

Frase escollida:
Paulo: Put your hands up!
Hans: No.
Paulo: What?
Hans: I said no.
Paulo: Why not?
Hans: Because I don't want to.
Paulo: But I've got a gun...
Hans: I don't care.
Paulo: It doesn't make any sense!
Hans: Too bad!

The Hunger Games

Està de moda fer pel·lícules basades en sagues juvenils (Harry Potter, Twilight) i aquesta no n'és una excepció. La cosa va d'uns jocs similars a les lluites de gladiadors de l'època romana, ambientats aquí en un futur dictatorial on la societat està dividida en districtes (més aviat pobres) i governada pel Capitoli amb mà dura i fortes restriccions dels drets bàsics.

La història en sí deixa moltes coses sense explicar i moltes d'altres resoltes amb una simple pinzellada sense ni tan sols aprofundir lleugerament. Perque si es tracta d'una lluita d'entre vint-i-quatre joves a vida o mort, en primer lloc se'ns explica ben poc dels contrincants de la protagonista (Jannifer Lawrence) i és que en realitat l'enemic és la societat organitzadora i els jocs en sí.

Hi ha pinzellades d'història d'amor, però sense que això sigui el motor de la història, més aviat un mitjà per a un fi major. Tampoc s'estén (malgrat les dues hores i escaig que dura la cinta) en detalls del funcionament de la societat, el perquè de la diferència de classes i, de fet, sembla només importar el Capitoli i el districte 12.
En realitat, la única diferència ben mostrada entre una classe social i una altra rau en la hortera vestimenta d'uns i la d'estil rural de l'altra. Això és tot el que aprofundeix.

Probablement la part de la pel·lícula que més es deixa veure és en la de la preparació dels tributs (noi i noia escollits de cada districte). Sembla mentida que sigui la part on tenen protagonisme Woody Harrelson i Lenny Kravitz (si, si, el de Are You Gonna Go My Way).

Pel que fa a la part dels jocs en sí... Horrorosa. Quina mania amb el parkinson de càmera. No hi ha manera de distingir qui clava què ni qui es ferit a causa de què. Una tortura per a la vista, acabes ben marejat.
Malgrat tants despropòsits, la pel·lícula té la gran capacitat de plasmar els sentiments i pensaments dels diferents personatges sense que calgui que parlin (evidentment en això hi juga un paper important els actors i actrius que, com a mínim, no es queden en la capacitat interpretativa de quatre marrecs de Sensación de Vivir que juguen a matar-se els uns als altres.

Per tant, excepte algunes interpretacions, un desastre. Adient per a seguidors acèrrims de les sagues juvenils amb molta acció i poca percepció de la mateixa i contraindicat per aquells que com a acció tenen com a exemple Indiana Jones, per dir-ne algun...

Fitxa:
2012
Director: Gary Ross
Guió: Gary Ross i Suzzane Collins (novel·la)
Repartiment: Jennifer Lawrence, Stanley Tucci, Josh Hutcherson, Woody Harrelson, Donald Sutherland, Lenny Kravitz, ...

Track escollit:
"Dark Days"
by Punch Brothers

Frase escollida:
Haymitch Abernathy: [to Katniss] That's a beautiful dress.
Haymitch Abernathy: [to Effie] Not yours.