The Ladykillers

Entretinguda versió dels germans Coen d'una cinta de 1955 amb el mateix títol protagonitzada per Alec Guiness (en el paper de Professor G.H. Dorr, interpretat en aquesta per Tom Hanks). La base de la trama és la mateixa amb lleugers canvis de localitzacions i objectius i, evidentment, passada pel peculiar filtre de cinema negre dels Coen.
El resultat és una refrescant comèdia negra farcida de crims, d'humor i una excel·lent banda sonora que amaneix aquesta història de lladres i assassins ben peculiars.

Un guió genial, sense fregar el mal gust (cosa que hagués estat força fàcil) i unes interpretacions excel·lents. Especial menció a Tom Hanks, que s'allunya dels seus papers habituals per encarnar un divertidíssim líder d'una banda de lladres amb una pedanteria fora de mida, una retòrica abusiva i que es pot dir que, enlloc de parlar gairebé recita.
L'acompanyen un manetes potiner que la pífia en gairebé cada cosa que fa (Garth Pancake, J.K. Simmons), un militar asiàtic amb bigoti hitlerià (The General, Tzi Ma), un afroamericà que no sap tancar la boca (Gawain MacSam, Marlon Wayans) i el neci musculós que acabarà tenint les més bones idees (Lump Hudson, Ryan Hurst). Tots ells amb una interpretació hilarant en conjunt i sense excés protagonisme. Tot lligat amb la pobra dona Marva Munson, interpretada per Irma P. Hall, que els dóna allotjament i espai per tocar (ja que són un suposat conjunt de música barroca), que els servirà per dur a terme els seus plans.

Tant la música com les localitzacions estan molt ben triades i et transporten des dels títols inicials a l'ambient que ens ocupa. Un ambient anacrònic encara que antic i arcaic que, en realitat representa una època actual.
Per tot plegat, és una cinta impressionant que no és ben bé un remake si no més aviat una versió molt particular.

Especial menció a l'escena de l'església, la meravellosa interpretació de "Let the Light from the Lighthouse Shine On Me" per part del grup de gospel i en especial a la interpretació del director del cor, Rickey Grundy (amb una semblança impressionant amb Eddie Murphy), els seus gestos i la manera de viure la música segur que arrenquen un somriure a més d'un bon observador.

Adient per a seguidors dels Coen (encara que no està a l'alçada d'altres títols dels germans) i amants del cinema negre. Contraindicada per a qui no sàpiga canviar de xip i riure's de la mort.

Fitxa:
2004
Director: Ethan Coen, Joel Coen
Guió: Joel i Ethan Coen i William Rose (The Ladykillers, 1955)
Repartiment: Tom Hanks, Irma P. Hall, Marlon Wayans, J.K. Simmons, Tzi Ma, Ryan Hurst, ...

Track escollit:
"Come, Let Us Go back to God"
Written by Thomas A. Dorsey
Performed by The Soul Stirrers

Frase escollida:
Professor G.H. Dorr: You, madam, are addressing a man, who is in fact quiet... and yet, not quiet, if I may offer to you a riddle.

Se7en

A primer cop d'ull no deixa de ser una pel·lícula policíaca amb un parell de protagonistes ben diferents i una sèrie de crims força aberrants. Hi ha força coses que primen l'efectisme i, de fet, podriem dir que l'excusa dels set pecats capitals va formidablement bé per fer que els assassinats siguin el més escabrosos possibles.
A banda del citat efectisme, la pel·lícula en sí aconsegueix l'ambient hostil i opressiu desitjat només amb un parell de coses ben senzilles. D'una banda tenim la Ciutat com a protagonista, un personatge més. Una ciutat que no es cita i que de la que contemplem la brutícia, la pobresa a cada racó, a cada cantonada. És la il·luminació i el color pobre que ens fa palpar la decadència extrema de la societat que se'ns descriu.
En segon lloc tenim la pluja constant, molt utilitzada des de Blade Runner. La pluja crea confusió, les imatges borroses, angoixa constant. De fet no para de ploure fins al desenllaç de la història. Sens dubte que és un factor important de la pel·lícula i el seu resultat.

Pel que fa a la interpretació dels personatges, tenim a Brad Pitt (Detective David Mills), que gràcies a aquesta pel·lícula es podria dir que va deixar de ser només una cara bonica. Pitt fa molt bé de detectiu jove, impulsiu i una mica fatxenda. En segon lloc tenim a Morgan Freeman (Detective Lt. William Somerset), el clàssic detectiu aturmentat per tot el que ha viscut, amb ganes de deixar-ho i constantment en desacord amb les maneres del seu company.
Amdós personatges evolucionen durant la trama i si bé es pot dir que Mills s'apropa més a la manera de fer de Somerset, l'evolució es mútua.
I en darrer lloc però no menys important tenim al provocador Kevin Spacey (John Doe), que malgrat apareix als últims minuts, omple la pantalla i de quina manera.
Els secundaris fan el seu paper a la perfecció sense eclipsar als tres principals.

Un darrer apunt. Memorable la primera escena de la biblioteca, música inclosa (track escollit).

En definitiva un producte amb un argument força habitual amb matissos que la fan especial, adient per a aquells que vulguin veure una policíaca que no et permeti apartar els ulls de la pantalla i contraindicada per als que detestin la sensació plujosa angoixant.

Fitxa:
1995
Director: David Fincher
Guió: Andrew Kevin Walker
Repartiment: Brad Pitt, Morgan Freeman, Kevin Spacey, Gwyneth Paltrow, ...

Track escollit:
"Suite No. 3 in D Major, BWV 1068 Air"
Written by Johann Sebastian Bach

Frase escollida:
Dr. Beardsley: He's experienced about as much pain and suffering as anyone I've encountered, give or take, and he still has Hell to look forward to.