R.I.P.D.

D'entrada és impossible veure aquesta pel·lícula sense que ens vingui al cap la saga de Men In Black. Per la comèdia, pel tòpic de dos policies que en un principi no s'avenen i després llimen diferències i salven el món, per tot el tema sobrenatural.

Però el que té bo aquesta sense desmerèixer la ja mencionada saga és que li dóna una volta de rosca a l'humor, fent-lo més brètol encara.
La química entre Ryan Reynolds (Nick) i Jeff Bridges (Roy) és magnífica, per que no només són individus antagònics si no que a més a més venen de períodes històrics diferents. Només per la vestimenta d'ambdós s'endevina la diferència.

Si que resulta bastant previsible a vegades, però és que l'objectiu és el d'entretenir al personal amb efectes, explosions, acció i monstres força simpàtics.
En efecte, es tracta d'una comèdia sobrenatural, on els protagonistes són policies encarregats dels morts que vaguen pel món dels vius.
L'elenc de secundaris està força bé i resulta efectiu. La sempre graciosa Mary-Louise Parker en el paper de Proctor i un estirat Kevin Bacon com a Hayes.

Filmada per a la tecnologia 3D, podrem al·lucinar amb plans impossibles i piruetes a l'estil de les novel·les gràfiques (està basada en el còmic Dark Horse, de Peter M. Lenkov) però, amb tot, tampoc passa de ser mediocre. Encara que els diversos gags dels avatars dels personatges principals tenen la seva gràcia.
Hi ha una certa voluntat d'agafar-se a l'estil de comèdia de la primera entrega de Red (també dirigida per Robert Schwentke), però no li arriba ni a la sola de la sabata.

La banda sonora és correcta, amb els cops necessaris i alguna vegada formant part de la lleugeresa dels gags. De fet, si analitzem fredament la cinta s'aguanta pel carisma de Bridges més que cap altra cosa...

Adient per a qui vulgui passar una estona entretinguda sense massa pretensions, que no és MIB, contraindicada per a qui esperi veure una Red sobrenatural.

Fitxa:
2013
Director: Robert Schwentke
Guió: Phil Hay, Matt Manfredi, David Dobkin i Peter M. Lenkov (còmic)
Repartiment: Jeff Bridges, Ryan Raynolds, Kevin Bacon, Mary-Louise Parker, Stephanie Szostak, ...

Track escollit:
"Fat Elvis"
by Christopher Beck

Frase escollida:
Nick: When exactly was your day?
Roy Pulsipher: 1800s, buddy. I'm what we used to call a "lawman". Marshal Roicephus Pulsiper.
Nick: "Roicephus"?
Roy Pulsipher: It was considered a very sexy name at the time.
Nick: It sounds like an STD.

Man of Steel

Innecessària i lenta cinta amb referències a d'altres pel·lícules i sèries de ciència ficció. El producte que ens recorda que ja no hi ha res més a explicar sobre l'home d'acer. Un superheroi caduc que, com a mínim, ja no porta els calçotets per fora dels pantalons, i amb això no vull ni tocar el món del còmic, que no controlo gens i només parlo en referència al cinema en sí.

La pel·lícula té el pressupost de les grans ocasions i es nota amb el ventall ben vistós d'efectes especials i d'imatges espectaculars. Em fa l'efecte que mai havia vist una cinta on es malmetés tant de mobiliari urbà (estaran contents els de l'ajuntament de Metròpolis/Nova York).

La cosa comença amb referències d'Avatar amb Russell Crowe fent de Jor-El, el pare de Kal-El (Henry Cavill), més conegut com a Superman, volant a lloms d'un drac alat que esquiva explosions al moribund Krypton que, de fet, veiem per primera vegada al cinema, que jo recordi.

Després d'aquella mà de floritures aèries, l'acció fa un salt en el temps des de l'entrada de la nau que porta al protagonista de menut a la Terra fins a l'actualitat, on treballa en un vaixell pesquer que, mira per on, es troba amb una plataforma petrolífera en plena destrucció... Evidentment sabem que el barbut Clark Kent salvarà als indefensos obrers de la plataforma.

A partir d'aquí es forma la història d'aquest prodigi de nano amb un muntatge a base d'eterns flashbacks que semblen no tenir aturador.

Quan ja es porten prop de dues hores de pel·lícula i després de veure el malvat General Zod (Michael Shannon) amb una sobreactuació afectada aparèixer del no-res i les lliçons del pare-Crowe, corre'm-hi tots, que hem d'acabar la cosa amb alguna batalla èpica.

La banda sonora és similar a la de la trilogia recent de l'alter ego de Bruce Wayne barrejada amb la d'Inception.

Segurament el millor de la pel·lícula són els pares adoptius del superheroi, interpretats per Kevin Costner i Diane Lane, perque Lois Lane (Amy Adams), sembla més una nena rebel que just acaba de finalitzar la carrera de periodisme (però ei, fardant d'haver guanyat un Pulitzer).

En resum, després de tota una caminada per una història que ja coneixem i que no aporta cap novetat ni valor afegit (tret del parkinson abusiu de la càmera), cal acabar la pel·lícula amb una batalla èpica que es fa eterna tot i durar deu minuts pel cap baix.

Una batalla que ben bé sembla un pinball per la ciutat al més pur estil de Bola de Drac. De fet, es pot dir que és una barreja entre Matrix i la sèrie japonesa.

Totalment prescindible, encara que l'actor protagonista té una miqueta més de credibilitat que l'anterior substitut del gran Christopher Reeve.

Per cert, dues coses, la frase final d'una militar a mode de gag, lamentable. I una pregunta a l'aire... Superman no suava, no?

Adient per als no coneixedors del superheroi i ignorants en general, contraindicada per a fanàtics de les pel·lícules de la dècada dels setanta i vuitanta.

Fitxa:

Director: Zack Snyder

Guió: David S. Goyer, Christopher Nolan, Jerry Siegel i Joe Shuster

Repartiment: Henry Cavill, Amy Adams, Russell Crowe, Kevin Costner, Diane Lane, Laurence Fishburne, ...

Track escollit:

"Look to the Stars"

by Hans Zimmer

Frase escollida:

Lois Lane: Welcome to the Planet.

Iron Man 3

La més fluixa de les tres entregues de la saga, amb algun gag digne de menció que t'arrenca alguna riallada i alguna escena d'acció, alguna, ben portada. I és que es nota que la cinta no està dirigida com les dues anteriors per Jon Favreau (que interpreta el servicial Happy Hogan a les tres entregues).
La càmera no deixa endevinar què dimonis passa a les escenes de baralles cos a cos (que són la majoria) i ens guiem més pel so que per una altra cosa.

És l'entrega més seriosa a nivell de construcció de personatges, d'humanització de l'heroi. I de fet es passa de llarg. Hi ha massa coses que s'expliquen que podrien ser resoltes de maneres més solvents i ni tan sols la banda sonora ajuda a que la cosa vagi més rodada. Com a mínim en les anteriors hi sonava AC/DC donant-li més marxa a l'assumpte. I es fa llarga. Una mica més de dues hores esperant que arrenqui d'una vegada el que esperem venir a veure. Però no acaba d'arribar i et deixa amb mal sabor de boca.

Sense entrar en comparacions amb el còmic original, al malvat de la pel·lícula potser li manca una mica de veracitat, no acaba de ser convincent. Ni tan sols el joc de les nines russes sorprèn massa.
Això si, la posada en escena és espectacular (de fet hi ha la versió en tres dimensions). Els plans generals són d'allò més sucosos i faran les delícies dels amants del sistema nord-americà: fem-ho tot ben gran. 

I finalment -per que no hi ha massa cosa més a dir- pel que fa al repartiment, a banda de Robert Downey Jr. que no crec que cap actor pogués fer tan bé de Tony Stark com ell, citar el menut Ty Simpkins, que encarna Harley, una mena de versió petita d'Stark que connecta molt bé amb el personatge principal de la cinta i proporciona bons diàlegs. La resta prou previsible, Guy Pearce està correcte, però no és un dels seus millors papers, mentre que Ben Kingsley és anecdòtic i la Paltrow explora nous camins.

Adient per a qui no li importi el nivell mentre hi hagi força explosions i contraindicada per a qui es pensi que va a veure una com la primera i segona, que eren genials.

Fitxa:
2013
Director: Shane Black
Guió: Drew Pearce, Shane Black i Stan Lee, Don Heck, Larry Lieber, Jack Kirby (còmic)
Repartiment: Robert Downey Jr., Gwyneth Paltrow, Rebecca Hall, Guy Pearce, Ben Kingsley, ...

Track escollit:
"Can You Dig It (Iron Man 3 Main Titles)"
by Brian Tyler

Frase escollida:
Tony Stark: Dads leave. No need to be such a pussy about it.

Oblivion

Qui vulgui gaudir d'un revival en tota regla de nombroses cintes de ciència ficció, aquesta és la seva pel·lícula. Tom Cruise encarna a Jack Harper, un mecànic de drons, la missió dels quals és vetllar per la seguretat d'unes plataformes que extreuen aigua del mar d'una Terra devastada per una guerra. Suposadament la resta de la humanitat resta en una estació espacial a l'espera de viatjar -una vegada aconseguits tots els recursos necessaris que queden a la Terra- cap a una nova vida a Tità, lluna de Saturn.

Aquesta és la història que comença per agafar trets de la cinta d'animació de Pixar i Disney Wall-E. La primera mitja hora de pel·lícula és sensacional. Uns efectes espectaculars, uns paisatges colpidors (les imatges de contextualització apocalíptica, les imatges de la lluna destruïda al cel...) i una introducció molt ben portada i creïble. Malgrat aquest inici prometedor, a mesura que va avançant la trama l'interès es dilueix i acaba sent una amalgama d'homenatges (per no dir còpies vils i premeditades) de diversos productes anteriors.
Hi trobarem traces de Matrix, d'una banda (entre d'altres coses) els drons s'assemblen perillosament als sentinelles de la trilogia. En segon lloc, el personatge interpretat per Morgan Freeman (Beech) que, això sí, li dóna una certa entitat i credibilitat, recorda molt al Morpheus de Laurence Fishburne. També hi apareix Star Wars (una persecució de naus molt similar a una entre el Falcó Mil·lenari i les naus imperials) o bé I, Robot, per la resolució final de tot plegat i, de fet, en podria anomenar d'altres.

A banda dels dos personatges masculins ja citats destaquen les dues protagonistes femenines. D'una banda la bonica Olga Kurylenko, en el paper de Julia i de l'altra l'ambigua, gairebé robòtica, Andrea Riseborough com a Victoria. Són actuacions convincents i de fet la pel·lícula té bon ritme exceptuant els moments tendres entre el descobriment principal de la trama i la resolució final.

La banda sonora acompanya i, en alguna ocasió fa taral·lejar alguna cançó.
En resum, i malgrat les nombroses referències a d'altres films, és un bon entreteniment que és del que es tracta, però més val anar-hi amb les expectatives baixes que fins i tot ens sorprendrà.
Val la pena la primera mitja hora, com ja he dit. Després va de capa caiguda fins a un final que, sincerament, sobra.

Adient per a curiosos, contraindicada per a amants de la ciència ficció.

Fitxa:
2013
Director: Joseph Kosinski
Guió: Joseph Kosinski (guió i còmic), Karl Gajdusek, Michael Arndt i Arvid Nelson (còmic)
Repartiment: Tom Cruise, Morgan Freeman, Olga Kurylenko, Andrea Riseborough, ...

Track escollit:
"A Whiter Shade of Pale"
Written by Keith Reid, Gary Brooker, Matthew Fisher
Performed by Procol Harum

Frase escollida:
Jack Harper: 60 years ago, Earth was attacked. We won the war, but they destroyed half the planet.
Everyone's been evacuated. Nothing human remains. We're here for drone repair. We're the "mop-up crew".

Surrogates

Mediocre pel·lícula de ciència ficció que beu en part del boom -efímer- que va suposar Second Life, aquella mena de vida online on podies crear el teu propi personatge i fer vida normal mitjançant l'ordinador. Un fenomen que va dur a sociòlegs i diversos estudiosos a plantejar-se si en un futur tot es faria per delegació emprant aquests robots substituts enlloc de l'ésser humà en sí.
D'això tracta Surrogates, però el que podria haver estat una pel·lícula ben portada es perd en aspectes efímers i en una plasticitat més pròpia del museu de la cera que no fa creïble -o com a mínim veraç- la trama.
Pel que fa als aspectes visuals, ens veiem immersos en un món de llum càlida regentat pels substituts mentre que l'entorn dels pocs éssers humans que encara viuen com a ells mateixos es presenta com a quelcom pobre i deixat, brut i desemparat. I aquest és el recurs fàcil. La vida mitjançant substituts representada com a una cosa perfecta i sense lacres però buida i inexpressiva al mateix temps. És una opció, però segurament no molt vàlida.

La interpretació que més val la pena -sense ser res de l'altre món- és la de Bruce Willis (Greer), un policia sol davant el perill que lluita contra tot i tots en una cursa contra rellotge que ni ell mateix entén. Amb aquelles cares d'em-fa-mal-tot tan pròpies d'ell. Ni tan sols Ving Rhames (The Prophet) que representa la salvació de la humanitat SPOILER(del qual se'n descobreix l'engany més que previsible) FI SPOILER, ens fa creure en la trama que ens ocupa.

Les escenes d'acció molt desaprofitades i, en general, un despropòsit que podria haver estat molt, molt més ben portat. En definitiva una bona idea de la qual no se n'ha tret tot el suc que mereixia.

Adient per a qui es conforma amb qualsevol cosa i contraindicat per a qui no vulgui perdre el temps, no val la pena.

Fitxa:
2009
Director: Jonathan Mostow
Guió: Michael Ferris, John D. Brancato i Robert Venditti, Brett Weldele (novel·la gràfica)
Repartiment: Bruce Willis, Radha Mitchell, Rosamund Pike, James Cromwell, Ving Rhames, ...

Track escollit:
"Air on a G String (From Overture No. 3 In D Bwv 1068"
written by Johann Sebastian Bach

Frase escollida:
Female Counsel: Agent Greer, we're not doctors.
Tom Greer: Honey, I don't know what you are. I mean, for all I know, you could be some big, fat dude sitting in his stim chair with his dick hanging out.

Astérix et Obélix: Au service de Sa Majesté

Decepcionant entrega dels herois gals que va començar bé l'any 1999 amb Astérix et Obélix contre César i va tenir el seu punt àlgid el 2002 amb Astérix et Obélix: Mission Cléopâtre. Des d'aleshores n'hi ha hagut un parell més, la dels Jocs Olímpics (amb cameos com a reclam) i la que ens ocupa, desastrosa sense mesura...
Si bé és cert que hi ha algun acudit graciós i que el doblatge accentua la manera de parlar dels bretons (com suposo que farà la versió original francesa), no deixa de ser una pel·lícula sosa en la que durant les gairebé dues hores que dura estàs esperant que acabi d'arrencar.

Gérard Depardieu (Obélix) tornar a fer santament del grassonet amb super força, però tot i la tendresa del personatge, la cosa es queda en un no-res. L'elecció d'Edouard Baer com a Astérix és lamentable (més si es recorda que el seu paper a la cinta del 2002 feia de brillant Otis), i és que res és comparable al meravellós Astérix interpretat per Christian Clavier en la mateixa entrega.
Pel que fa a la resta del repartiment, destaca Guillaume Galliene (Jolitorax), i alguns bretons molt més secundaris. Després d'això, ni tan sols Catherine Deneuve (Reine Cordelia) fa honor a la seva reputació.

Fins i tot els decorats de cartró pedra no són tan genuïns com en entregues anteriors, i a les ambientacions realitzades amb l'ordinador se'ls veu el llautó. 
La gran majoria d'acudits són forçats, com fets amb desgana i algun anacronisme, l'ús del qual fa plorar més que riure.
Com no podia ser d'altra manera hi ha alguna referència a d'altres pel·lícules com Star Wars o 300 però ni així aconsegueix arrencar un somriure sincer de la platea (literalment, doncs estava completament sol al cine i no, no he rigut).
Digne de menció l'escena on apareix Jean Rochefort (Lucius Fonius), que fa una auditoria a César al·legant que els comptes i despeses no són clars, i és que fins i tot aquí apareixen casos de malversació de fons públics (ui, quina gràcia...).

Sense massa més a destacar, adient per a families amb nens que desitgin tenir-los quietets una estona i contraindicat per a la resta, de debò, no malgasteu el temps (i els diners, és clar).

Fitxa:
2012
Director: Laurent Tirard
Guió: René Goscinny, Albert Uderzo, Laurent Tirard, Grégoire Vigneron
Repartiment: Gérard Depardieu, Edouard Baer, Guillaume Gallienne, Vincent Lacoste, Charlotte Lebon, Catherine Deneuve, ...

Track escollit:
"For Ever, and Ever, And Ever Ever Ever"
BB Brunes

Frase escollida:
(doblatge espanyol)
César: Organizad una orgía, que eso siempre anima!

The Chronicles of Riddick

Pel·lícula de ciència-ficció amb una estètica molt extrema tant d'una banda com de l'altra. Farcida de referències a d'altres estils i gèneres, amb profecies i escollits (bevent una mica de The Matrix, però sense passar-se). Molt treballades les indumentàries i els ambients, els ítems de cada raça i els seus costums, però amb força mancances argumentals.

La cinta, de fet, ve a ser una segona part de Pitch Black, amb qui comparteix nombrosos personatges i de la que en segueix el fil conductor. 
La cosa va d'un furià, Riddick (Vin Diesel), que se suposa que segons una profecia ha d'acabar amb el 'regnat' de Lord Marshal (Colm Feroe), líder de la raça dels Necròfers, un éssers dominants, convertidors a la seva fe o botxins en trobar resistència a aquest objectiu... Hi trobem altres races d'altres planetes, però explicades amb poc detall o mal aprofundides, les elementals (interpretades per Judi Dench), els habitans del planeta Helion Prime, assetjats en aquesta ocasió pels Necròfers, i no com a raça però sí com a part suposadament important de la trama els habitans del planeta Crematòria, un planeta-presó on de dia és un infern i de nit un congelador.

El dolent d'aquesta seqüela és que vol tocar massa tecles i no n'acaba tocant cap de bé. La trama és perd massa en l'escena del planeta-presó (excusa per introduïr-hi el personatge femení de torn, Kyra, interpretada per Alexa Davalos, que és una versió femenina de Riddick) i deixa molts buits d'altres personatges que, ben desenvolupats, podrien haver donat quelcom més d'entitat al film.
És el cas del furià convertit a necròfer interpretat per Linus Roache, Purifier, del que se'n sap ben poc de la seva història i del perquè dels seus ambigus actes. O el de la parella Vaako i Dame Vaako (Karl Urban i Thandie Newton, respectivament), una barroera imitació espacial del matrimoni Macbeth...

En definitiva, el millor de la pel·lícula -sorprenentment- és Vin Diesel, que encarna a la perfecció l'assassí en sèrie perseguit per la majoria que és passa la pel·lícula deixant anar una sèrie de frases lapidàries que faran les delícies dels amants d'aquest gènere de frases del paio dur de la pel·li...
Lamentables errors i contrasentits en el guió i poc aprofundiment general que fan que només sigui un divertimento quan no es té res més a fer un dissabte a la tarda.

Adient per a incondicionals de Diesel i les seves frases i contraindicat per als que prefereixin emprar la tarda de dissabte amb un bon llibre (o normalet, tampoc cal que sigui una obra mestra de llibre, segur que ho supera...).

Fitxa:
2004
Director: David Twohy
Guió: David Twohy (guió), Jim Wheat i Ken Wheat (personatges)
Repartiment: Vin Diesel, Colm Feroe, Judi Dench, Alexa Davalos, Thandie Newton, Karl Urban, Nick Chinlund, ...

Track escollit:
"The Chronicles of Riddick" (theme)
by Graeme Revell

Frase escollida:
Richard B. Riddick: You made three mistakes. First, you took the job. Second, you came light. A four man crew for me? Fucking insulting. But the worst mistake you made...
[Toombs darts for the gun rack which he finds to be empty while Riddick smiles]
Richard B. Riddick: ...empty gun rack.

The Amazing Spider-Man

Quan es va saber que la franquícia de l'home aranya tornava a començar de cap i de nou, la sensació més generalitzada va ser la de que ens havien pres el pèl. Com podia ser que després de veure tres pel·lícules del superheroi en leotards no feia pas gaire tornessin a començar?
En primer lloc, resulta que Sam Raimi (el director de les darreres) tenia desavinences amb el guió i tota una serie d'excuses que se solen posar quan a hollywood no es posen d'acord amb els diners.

Així doncs, tenien diverses opcions com la de continuar igual però amb història nova, però finalment van decidir tornar als orígens (una mica com el que varen fer amb Hulk) i canviar de repartiment, director i tota la pesca.
De fet, el canvi d'actor era un imperatiu, perque (no) em sap greu, però Tobey Maguire era horrorós com a Peter Parker, el feia massa imbècil, i quan li van donar l'oportunitat de treure el seu costat fosc era tan lamentable que feia vergonya aliena.

En definitiva, s'hi estarà més o menys d'acord amb que Hollywood posi excuses cada vegada més estúpides per tal d'encobrir que no tenen idees bones per a fer pel·lícules (i tirar dels còmics gairebé sempre funciona), però el cas és que la nova entrega d'Spider-Man és d'allò més interessant.
Interessant pel que fa a les tres anteriors, és clar. No per ella mateixa.

El cas és que en aquesta els personatges cobren més importància, hi ha alguns matissos més. Amb tot, encara que la història és força similar, els trets diferencials fan que no sigui una mera cinta de superherois corrent i lluitant contra el mal.

El nou Peter Parker, per exemple és bo. És més normal. No la caricatura de l'anterior. Aquest d'ara no és el nano més popular de l'institut (que ja és això), però tampoc un retrassat mental sobretot quan parlava amb la cara-de-pa-de-ral de la Mary Jane (que per cert, aquí no surt, el personatge femení és Gwen Stacy, que a la saga de Raimi va sortir a la tercera.
Tornant a la figura de Parker, les millores substancials a banda del caràcter, com a mínim si el seu alter ego ha estat fent de les seves, a ell se li noten les ferides de guerra l'endemà. Això si, trobo que com a superheroi, no hauria de treure's la màscara tant sovint, no? Una de les gràcies dels superherois és la seva identitat secreta...

Amb poca acció per ser una cinta d'aquest gènere, té els seus gags (que potser podrien haver-se cuidat una mica més), i els seus moments tendres (que s'apropen perillosament a situacions de la talla de sagues juvenils de no-morts, saps?). Però en definitiva deixa més bon sabor de boca que les seves precedents.
Així que com a mínim tenim una de superherois en la que els personatges tenen més cos que els efectes especials.

Per cert, dos apunts: en primer lloc si aneu a veure-la al cinema no marxeu quan surtin els crèdits, que hi ha una mica d'escena més. I en segon lloc, el moment més memorable del film és durant el cameo d'Stan Lee.

Adient per als que volien alguna cosa més del dels leotards i contraindicat per a aquells que esperin veure molta acció i res de guió.

Fitxa:
2012
Director: Marc Webb
Guió: James Vanderbilt, Alvin Sargent, Steve Kloves i Stan Lee i Steve Ditko
Repartiment: Andrew Garfield, Emma Stone, Rhys Ifans, Denis Leary, Martin Sheen...

Track escollit:
(none)

Frase escollida:
Spider-Man: Oh, no! You've found my weakness! Small knives!

The League of Extraordinary Gentlemen

Basada en la novel·la gràfica amb el mateix títol d'Alan Moore i Kevin O'Neill, els fans del gènere Steampunk, quedaran realment decepcionats.
Aquest gènere tracta de conflictes socials, econòmics i violència en un segle XIX on la tecnologia basada en la màquina de vapor ha evolucionat exponencialment (ajuntant-se amb la contemporània). Altres exemples cinematogràfics que recorden aquest gènere poden ser Wild Wild West, o la locomotora de vapor/màquina del temps de Back To The Future III.

La pel·lícula ajunta, doncs, personatges literaris cèlebres i forma una mena de The Avengers però al segle XIX. En primer lloc tenim Allan Quatermain (Sean Connery), caçador anglès de la novel·la de H. Rider Haggard Las Minas del Rey Salomón. A la cinta és més una barreja entre Indiana Jones i el seu pare. En segon lloc hi ha l'home invisible Rodney Skinner (Tony Curran), la feina del qual és encarregar-se de les frases suposadament gracioses i de puntualitzar que quan no se'l veu és que va despullat.
També hi surt el Capità Nemo (Naseeruddin Shah), que ara resulta que està instruït en les arts marcials, Mina Harker (ho sento, però interpretada per Peta Wilson hi segueixo veient Nikita), que es vampira definitivament, mossegant i tot, Tom Sawyer (Shane West) reconvertit en un agent especial nordamericà, Dr. Jeckyll (i Mr. Hyde, obviament, interpretat per Jason Flemyng) que s'apropa més al tàndem Bruce Banner/Hulk del que es desitjaria i Dorian Gray -que jo diria que a la novel·la era un nano ros- interpretat per Stuart Townsend, que algú li ha dit que s'assembla a Johnny Deep i s'ho ha cregut.

La trama en sí, no té res en especial, el guió forçat (se li suposa un gir final inesperat, però és lamentable) i els efectes especials expressament inacabats. No hi ha una cohesió veritable entre els personatges i potser la única cosa que crida l'atenció és aquesta estètica entre victoriana i gótica, una barreja del Batman de Tim Burton i els decorats teatrals pintats de Mary Poppins.

Adient per a aquells que vulguin passar l'estona ignorant un munt de pífies literàries, de coherència i que esbossen un somriure quan senten noms propis que els sonen d'alguna cosa i no saben ben bé de què i contraindicat per als que han seguit Alan Moore i els ha agradat (amb raó Moore es va desvincular d'aquesta pel·lícula).

Fitxa:
2003
Director: Stephen Norrington
Guió: Alan Moore i Kevin O'Neill (còmic) i James Dale Robinson (adaptació)
Repartiment: Sean Connery, Naseeruddin Shah, Peta Wilson, Tony Curran, Stuart Townsend, Shane West, Jason Flemyng, Richard Roxburgh...

Track escollit:
"Largo al quadrupede"
(Traviata)
By Giuseppe Verdi

Frase escollida:
Rodney Skinner: Kicking us out already? A moment ago it was sherry and giggles

The Dark Knight Rises

El problema més gran de la tercera entrega del Batman de Christopher Nolan és voler crear girs argumentals sorprenents sense aconseguir-ho per culpa de ser previsible.

I és que si coneixes el treball del director te n'adones que hi ha certs actors que són allà per alguna raó. Aviso que el que segueix és spoiler en tota regla, així que si seguiu llegint, més val que hagueu vist la pel·lícula o us l'esguerraré...

Només havent vist Inception saps que si Marion Cotillard és allà és perque té un pes important en la pel·lícula, i els bons ja estan agafats. El mateix passa amb Joseph Gordon-Levitt, però per la banda dels bons. I és que des de la primera aparició ja saps qui serà Robin en un futur.

La cinta està molt ben feta visualment parlant, això si, tot i que les escenes d'acció -les de baralles i persecucions- no estan tan ben aconseguides com les seves dues predecessores. El dolent de la pel·lícula (o de gairebé tota ella), Bane, és realment bo, interpretat per Tom Hardy (actor també d'Inception), realment aconseguit. I pel que fa a l'altra novetat, Anne Hathaway (com a un intent de Catwoman), és prou digne.

Pel que fa a la resta de l'elenc, Michael Cane deixa una petjada molt poc profunda i Morgan Freeman també. Són dos actorassos als que se'ls hauria hagut de treure més suc tal i com es fa en Batman Begins i The Dark Knight. L'aparició de Cillian Murphy com a Dr. Johnatan Crane convertit a jutge, no deixa de ser un gag efímer. El comissari Gordon, una vegada més Gary Oldman, té pràcticament la mateixa funció que en les anteriors entregues, potser una mica més aturmentat, però res més.

Hi ha moments molt intensos gràcies a la banda sonora, realment similar (per no dir idèntica) a les dues anteriors, i molt encertada l'absència de música en la primera trobada entre Batman i Bane.

En principi, els 164 minuts que dura no s'haurien de fer pesats, però a estones es fa massa lenta, tot i que -si no fos per les previsibilitats del guió- és força coherent.

Per tant, adient per a qui va gaudir amb les dues primeres i vol veure com segueix el fil i contraindicat per a qui pensi trobar-se amb quelcom a l'alçada de les dues anteriors.

Fitxa:

2012

Director: Christopher Nolan

Guió: Johnatan Nolan, Christopher Nolan, David S. Goyer i Bob Kane

Repartiment: Christian Bale, Tom Hardy, Anne Hathaway, Morgan Freeman, Gary Oldman, Michael Cane...

Track escollit:

"En Bateau"

from Petite Suite

Written by Claude Debussy

(uncredited)

Frase escollida:

Catwoman: My mother warned me about getting into cars with strange men. 

Batman: This isn't a car.

The Dark Knight

Segona entrega de Batman de Christopher Nolan. Aquesta suposava un enorme repte, doncs tornava a les pantalles el presonatge del Joker i Jach Nicholson (a la de Tim Burton) havia deixat el llistó altíssim.

El malaguanyat Heath Ledger tenia una pressió enorme i amb l'ajut dels guionistes va optar per la millor decisió que es podia pendre: no copiar el Joker de Nicholson (dels 80, molt 'pop' tot ell, un pallasso...) i crear-ne un de nou.

Així doncs, Ledger va fer del personatge algú imprevisible, sense codi moral, una mena de psicópata, i realment ho broda. De fet, el mateix Joker té una frase a la pel·lícula en la que s'autodefineix perfectament: "Do I really look like a guy with a plan? You know what I am? I'm a dog chasing cars. I wouldn't know what to do with one if I caught it! You know, I just... *do* things".

Deixant de banda la magistral actuació de Ledger, aquesta segona entrega té bastant més ritme que la primera (evidentment perque aquí ja sabem d'on ve Batman i tota la pesca. L'acció és més trepidant i la complicitat en l'entorn de Bruce Wayne/Batman es fa més i més gran. Alfred, Lucius Fox i Jim Gordon (Michael Caine, Morgan Freeman i Gary Oldman, respectivament) prenen un caire més important cobrint les espatlles i proveïnt a l'heroi.

Per altra banda, els més secundaris mafiosos de torn estan a l'altura, però el canvi de Rachel Dawes (de Katie Holmes a Maggie Gyllenhaal) tampoc no acaba de ser del més fructífer. Harvey Dent et deixa fred. No acaba de ser un bon fiscal i amb mitja cara cremada com a Two-face encara te'l creus menys (sobretot pel canvi rapidíssim de mentalitat, una mica com el pas d'Anakin Skywalker a Darth Vader, permeteu-me la referència)

La trama, com no podia ser d'una altra manera, gira entorn al Joker i no decepciona, la veritat. Hi ha moments magistrals a la pel·lícula, perfectament ambientada, tot sigui dit. En destaco un en plena persecució entre el Joker (en un camió) i Batman (en una motocicleta, per dir-ho d'alguna manera). Quan Batman entortolliga un cable d'acer entre els eixos del tràiler que condueix el Joker i en enganxar-ho en una columna d'acer i tensar-se el camió vola pels aires com si tingués una molla als eixos posteriors; en aquell moment, es fa un silenci. Silenci. Ni música, ni efectes de so per uns breus segons... Impressionant.

En resum, a la altura de les espectatives. Adient per a aquells que es van quedar amb ganes de més després de la primera i contraindicat per a aquells que hagin decidit que les bones pel·lícules de Batman no els acaben de convèncer.

Un apunt final. Grans diàlegs per part de molts dels personatges. Des de la ironia fina de Lucius Fox i Alfred, fins a les inquietants reflexions lapidàries de Joker.

Fitxa:

2008

Director: Christopher Nolan

Guió: Bob Kane (personatges), David S. Goyer (història), Christopher Nolan, Johnatan Nolan

Repartiment: Christian Bale, Heath Ledger, Michael Cane, Gary Oldman, Morgan Freeman, Aaron Eckhart...

Track escollit:

"I am The Batman"

Composer: Hans Zimmer & James Newton Howard

Frase escollida:

The Joker: Wanna know how I got these scars? 

Batman Begins

D'entrada era molt difícil superar l'únic Batman que ha valgut la pena, el de Burton. La resta fins a Christopher Nolan ha estat una serie de despropòsits.

Però va arribar, amb un pressupost quantiós, una colla d'estrelles i va sorprendre per l'elegància, la riquesa i la coherència.

Segurament aquesta entrega (que com moltes actualment tornen als inicis) peca de llarga i lenta. Quan algú va a veure Batman s'espera gent disfressada creant caos i el ratpenat que baixa dels cels per solucionar el tema.

No en aquest cas. Nolan es recrea en ben bé mitja cinta en explicar-nos com i perqué neix l'heroi ratpenat. Potser en fa un gra massa, però Nolan és així, tot ho fa gran (i sovint bé, les coses com siguin). Aquí hi ha molt treball de personatges, tots escollits a la perfecció a excepció de Katie Holmes interpretant l'amigueta de la infància de Bruce Wayne (Christian Bale). El problema de Holmes és, bàsicament, que no te la creus...

A banda d'això la cinta, tot i ser llarga, és exquisita. Una ambientació collonuda, una banda sonora sense protagonisme però ben cosida a la pel·lícula, il·luminació perfecta a la cova (o pre-cova) i ben explicat tot plegat, potser en excés.

Pel que fa a les interpretacions, Christian Bale fa un convincent Bruce Wayne/Batman, és sensacional Morgan Freeman com a Lucius Fox (a mode de Q a la saga James Bond), i no hi havia ningú més que pogués ser Alfred més que l'impecable Michael Cane.

Katie Holmes no cal anomenar-la més i pel que fa a la resta, Liam Neeson fa un gran paper, però potser molt lineal (de fet ja ho porta el personatge). Magnífic Cillian Murphy com a Dr. Crane/The Scarecrow, i com a menció especial el brillant Gary Oldman (a part de la semblança tremenda amb el Jim Gordon del còmic).

Per tot, Batman Begins és una obra digne del llistó que va posar Burton. No copia, recrea. Innova i li surt bé. Adaptar Batman als nostres temps no era fàcil i tot està cuidadíssim i és d'agrair. Per tant, adient per a seguidors del ratpenat, evidentment, però també per aquells que aprecien les coses ben fetes i que tot i ser d'acció, tenen un bon guió i uns bons personatges, amb caràcter... i contraindicat per a aquells que van gaudir amb Mr. Freeze, Poison Ivy o bé amb Enigma i Two-face.

Fitxa:

2005

Director: Christopher Nolan

Guió: Bob Kane (personatges), David S. Goyer (història), Christopher Nolan

Repartiment: Christian Bale, Michael Cane, Gary Oldman, Morgan Freeman, Liam Neeson...

Track escollit:

"Vespertilio"

Composer: Hans Zimmer, James Newton Howard

Frase escollida:

Bruce Wayne: Too expensive for the Army? 

Lucius Fox: I don't think they tried to market it to the billionaire, spelunking, BASE-jumping crowd.

Bruce Wayne: Look, Mr. Fox.

Lucius Fox: Yes, sir?

Bruce Wayne: If you're uncomfortable...

Lucius Fox: Mister Wayne, if you don't want to tell me exactly what you're doing, when I'm asked, I don't have to lie. But don't think of me as an idiot.

Bruce Wayne: Fair enough.