Jack Reacher

Jack Reacher podria ser perfectament l'ombra d'Ethan Hunt a Mission: Impossible. Dit això, es tracta d'una pel·lícula correcte, amb bona trama i guió acurat, però potser es passa una mica de ser un mer lluïment de Tom Cruise (productor de la mateixa), que interpreta a un paio sobrat, calculador i perfecte.
La cinta es basa en la novel·la One Shot, de Lee Child i té un plantejament molt similar a Basic (John McTiernan, 2003). Conspiració, encobriment i un sol home, un creuat que lluita contra tot.

El producte en sí no explica ni aporta res de nou, però la manera de rodar-la, el ritme contingut i les petites notes d'humor fan que sigui molt entretinguda durant els 130 minuts de metratge.
A banda de Tom Cruise, que interpreta al protagonista a la perfecció per que és el tipus de paper que li va bé a ell encara que, aquesta vegada, sense massa floritures acrobàtiques (per a això ja tenim Mission: Impossible), hi ha la resta de personatges que ajuden a donar versemblança a la trama.

Per una banda tenim als malvats. Jail Courtney és l'antagonista de Cruise (Charlie) un paio impertorbable fins al final, que és pertorbat per que ha de guanyar Cruise, que això és Hollywood, senyors. El suposat cervell de tot plegat, The Zec, interpretat per Werner Herzog, que fa un bon paper però força irrellevant al cap i a la fi.
I els bons, a banda de Jack Reacher (Tom Cruise). Helen (Rosamund Pike), advocada sexy per antonomàsia en aquest tipus de pel·lícules (només cal que digui que ha aparegut a la segona de Johnny English i a una de l'agent 007). Fa un paper correcte, però potser han abusat massa del seu escot.
I Robert Duvall, Cash, que podria molt bé ser el mentor del protagonista. Duvall és entranyable i, probablement el millor de la pel·lícula malgrat apareix en un bastant avançat metratge.

Està ben rodada, les persecucions en cotxe i els tirotejos són dignes i sense floritures. En tot moment es veu ben bé què passa en l'acció, i això és d'agrair. Però en definitiva no passa de ser una croada d'un paio que és el puto amo i que tot li surt bé i li queda bé.

Adient per a passar una bona estona al cinema, alguna rialla amb algun bon gag i acció ben portada. Contraindicada per a qui esperi explosions espectaculars i acrobàcies a l'estil d'Ethan Hunt.

Fitxa:
2013
Director: Christopher McQuarrie
Guió: Christopher McQuarrie i Lee Child (novel·la)
Repartiment: Tom Cruise, Rosamund Pike, Richard Jenkins, Robert Duvall, Jail Courtney, ...

Track escollit:
"Who is Jack Reacher?"
by Joe Kraemer

Frase escollida:
Jack Reacher: You think I'm a hero? I am not a hero. And if you're smart, that scares you. Because I have nothing to lose.

Falling Down

La història d'un home de classe mitjana que un dia es lleva amb el peu esquerre.
Michael Douglas (William 'D-Fens' Foster) fa una de les seves millor interpretacions encarnant aquest home -vestit amb impecable camisa blanca amb bolígrafs a la butxaca, corbata fosca, ulleres d'oficinista i maletí- amb tendència violenta (per això té una ordre d'allunyament a la seva ex-dona) en una cinta que descriu prefectament l'infern que envolta una societat decadent amb misèria per totes bandes.
Els plans generals ens contextualitzen magistralment l'angoixa i l'estrés causants de l'ira del personatge i els primers plans ens fan gaudir de la interpretació dels dos protagonistes, el ja citat Douglas i Robert Duvall (Detective Prendergast).

Si bé és cert que la pel·lícula juga amb una moralitat dubtosa que prioritza l'alleujament personal en detriment de la racionalitat, la gran majoria de les queixes del protagonista fan que ens identifiquem amb ell per la santa raó que té, per bé que els mètodes utilitzats no acaben de combregar amb molts de nosaltres. 
La cinta està estructurada en diversos actes ben diferenciats, en les escenes que va patint i superant el protagonista. Memorables l'escena de la botiga del coreà i la del restaurant de menjar ràpid.
La gràcia de la història és que sovint ens trobem en aquestes situacions a la vida i que en un entorn hostil les coses se solen tòrcer.
En alguns aspectes podriem dir que té similituds amb Taxi Driver, però Joel Schumacher dirigeix a la seva manera i si bé pot estar-ne inspirada, la cinta en qüestió se sustenta per si sola.

Un retrat, doncs, d'una societat en caiguda lliure on a ningú li importa la vida de ningú, on no hi ha respecte per a res i, la veritat, és esfereidor el que n'arriba a ser d'actual...

Potser la pega de la pel·lícula és el final, poc elaborat, fàcil i fluix. Amb un parell de personatges amb caràcter segurament se li podria haver tret més suc. Enlloc d'això s'opta per titllar de boig al protagonista desvirtuant el fons de perquè fa el que fa.

Adient per a qui li agradi els retrats de la decadència ben portats i contraindicat per als que la seva màxima aspiració sigui esperar que arribi divendres per sortir de festa i pillar la taja.

Fitxa:
1993
Director: Joel Schumacher
Guió: Ebbe Roe Smith
Repartiment: Michael Douglas, Robert Duvall, Barbara Hershey, Rachel Ticotin...

Track escollit:
"The Stripper"
Written by David Rose
Performed by David Rose and His Orchestra
Courtesy of POLYGRAM SPECIAL MARKETS

Frase escollida:
Mr. Lee: Drink, eighty-fie sen. You pay or go!
William 'D-Fens' Foster: I don't understand "fie". There's a "v" in the word "five". No "v's" in China?
Mr. Lee: Not Chinese. I'm Korean.
William 'D-Fens' Foster: Whatever.