Red Lights

Rodrigo Cortés ens regala una vegada més una pel·lícula que no deixa indiferent. Sigui per la seva composició pel que fa a l'atmosfera, l'ambientació i la sensació d'angoixa (sense ser de terror) o bé pel gir final suposadament inesperat. Dic suposadament, per que en realitat és força previsible i durant la mateixa cinta es dóna el camí a la solució en diverses ocasions a mode de frase transcendental i profunda.

El director de Buried és un especialista en manipular l'espectador i mantenir-lo atent intentant desxifrar què vindrà a continuació, la causa de tot plegat i el perquè de la idiosincràsia dels personatges. I és que aquí, a més a més, compta amb un elenc envejable.
Els tres personatges principals són plasmats magníficament pels actors que els encarnen: Sigourney Weaver, que interpreta una psicòloga (Margaret Matheson) que estudia l'activitat paranormal, una dona escèptica i turmentada alhora que només amb una mirada ho diu tot. El seu ajudant Tom Buckley, interpretat per Cillian Murphy, a estones excessivament histriònic, però veraç. I Robert De Niro, encarnant de manera impecable un suposat home amb poders sobrenaturals i invident (Simon Silver).

Des de l'inici de la pel·lícula l'espectador té aquella sensació de no saber ben bé on està ni perquè, però tampoc pot deixar de estar atent a tot allò que passa, no vol deixar-ho estar. I aquesta és realment la magnificència de Red Lights.

Els recursos més evidents per a deixar tal sensació són la il·luminació, l'emplaçament de càmera i la banda sonora, que sovint guia els cops d'efecte. I és que Cortés és efectista, i li surt de meravella.
Segurament la trama en si peca d'aprofundir poc, i converteix alguns tòpics en espectacle de fira, però gràcies a la ja citada interpretació i la direcció encertada el producte surt ben parat del que, en unes altres mans, podria haver estat un desastre. Fins i tot els secundaris destaquen pel grau d'implicació en no ser uns mers espectadors del gran trio protagonista.

A tall d'anècdota, segurament hi haurà localitzacions que podrem reconèixer fàcilment, pel fet d'estar rodada, en part, a Barcelona. És el cas del hall de la facultat de Dret de la UAB, emplaçament que ha estat utilitzat en altres films.

Adient per a qui no es conformi amb pel·lícules buides i vulgui quelcom que, com a mínim, el faci cavil·lar una mica. Contraindicat per a la resta.

Fitxa:
2012
Director: Rodrigo Cortés
Guió: Rodrigo Cortés
Repartiment: Cillian Murphy, Sigourney Weaver, Robert De Niro, Toby Jones, Joely Richardson, Elisabeth Olsen, ...

Track escollit:
(none)

Frase escollida:
Margaret Matheson: There are two kinds of people out there with a special gift. The ones who really think they have some kind of power. And the other guys, who think we can't figure them out. They're both wrong.

Tinker Tailor Soldier Spy

Basada en una novel·la de John Le Carré amb el mateix títol (Calderero Sastre Soldado Espía seria la traducció literal, encara que aquí se li va posar el títol de El Topo, per si algú es perdia...), aquesta pel·lícula ens mostra d'una manera pausada, sense acció ni persecucions, la recerca i captura d'un infiltrat dins dels serveis secrets anglesos.
Ja el 1970 Alec Guiness va interpretar el personatge principal, George Smiley, i en aquesta ocasió, Gary Oldman broda el personatge fugint dels seus habituals personatges complicadament histriónics (amb algunes excepcions, és clar).

L'escena de l'abella dins del cotxe que molesta i enfada a tothom i la manera de reaccionar d'Smiley senzillament abaixant la finestra sense immutar-se és la representació perfecta del caràcter d'aquest personatge, que no diu la seva primera paraula fins al minut 18 de la cinta i que en l'únic moment en que se surt de la calma, serenor i control de la situació habitual és quan es tracta de rememorar el passat i, perquè no, hi ha unes copes de whisky pel mig.

Molt ben construïda, muntada i ambientada, aposta per la intel·ligència del que la veu, sense mastegar tots els aspectes i tot i que lenta, fent que l'espectador estigui concentrat en no perdre el fil.
Els detalls cuidadíssims, com el fet de denotar que es tracta d'un flashback pel canvi d'ulleres d'Smiley, per la il·luminació de cada escena, el so ambient i la banda sonora que li dóna l'empenta necessària sense ser trascendental.
Una pel·lícula de guió, d'interpretació. La majoria dels entrellats es resolen en mirades, en comunicació no verbal dels personatges.
Petits trets dignes d'una cinta d'espies com el tros de fusta enganxat a la porta de casa per saber si ha entrat algú, les cuidades localitzacions d'arxius i la burocràtica manera de les entrades, sortides, registres...

Al paperàs de Gary Oldman l'acompanya un bon elenc d'actors britànics que realment te'ls creus. En general sembla que no passi res, però cada moviment, cada mirada, cada detall a primera vista insignificant està pensat i, mica en mica, et porta a anar completant les peces del puzzle fins que finalitza amb un muntatge amb música de fons (sorprendrà l'intèrpret de la cançó, vegeu l'apartat track escollit) impecable, una vegada més mostrant amb petites mirades, gestos i complicitats, amb una sutilesa ben entesa, la conclusió de les diverses trames i el perquè d'elles.

Adient per a aquells que vulguin veure quelcom d'espies que no sigui jamesbondinià i contraindicat per als que estiguin acostumats a pel·lícules amb fletxes que indiquen per on has d'anar.

Fitxa:
2011
Director: Tomas Alferdson
Guió: Bridget O'Connor i Peter Straughan, basada en Tinker Tailor Soldier Spy de John Le Carré
Repartiment: Gary Oldman, John Hurt, Colin Firth. Gary Oldman, Mark Strong, Toby Jones...

Track escollit:
"La Mer"
Written by Charles Trenet
Performed by Julio Iglesias

Frase escollida:
Bill Haydon: [on the phone] As I said, you may fuck me but you still have to call me "Sir" in the morning