Hitchcock

Entretingut semi-biopic sobre els mesos de la preparació i el rodatge de Psycho i la relació entre Alfred Hitchcock (interpretat per Anthony Hopkins) i la seva dona Alma Reville (interpretada per Helen Mirren). D'entrada probablement trobarem que la caracterització del geni del suspens a sobre de Hopkins és excessiva, fins i tot grotesca. Però tot forma part d'un pla. La pel·lícula no prova de ser un biopic amb tots els ets i uts, una rigorosíssima explicació sobre aquells estressants mesos del 1959. Al contrari. Aquí el que prima és la construcció de personatges i tocar diversos (masses) botons i no aprofundir massa en cap aspecte, com es el cas dels somnis del protagonista amb els assassinats d'Ed Gein, que són meres anècdotes lligades amb calçador a la trama principal.
Hi ha nombrosos gags i picades d'ullet a l'univers Hitchcock, com no podia ser d'una altra manera quan es busca l'efectisme a tota costa.
I amb això no vull dir que sigui una mala pel·lícula. No, la cinta està molt bé i és entretinguda. Helen Miren es menja la pantalla i el pobre Hopkins sota les capes i capes de maquillatge (facial i corporal) fa una bona feina sobretot amb la veu (en versió doblada no es pot gaudir, clar), i en les postures estàtiques.
L'elenc que els acompanya està realment a l'alçada, tant d'interpretació com de caracterització. Fins i tot Jessica Biel (Vera Miles), gairebé predestinada a ser la noia maca de les pel·lícules en les que treballa, aquí es distancia bé d'aquest cartell i és convincent.
Els secundaris treballen bé i deixen que el protagonisme tingui el pes en Mirren i Hopkins, per que a fi de comptes la història tracta de la seva relació, la del matrimoni Hitchcock, de la tossuderia d'ell i la paciència d'ella.

Estèticament està molt cuidada, els moviments de càmera estan estudiats per a que ens recordin a la manera de filmar del protagonista, les il·luminacions i els enquadraments són sobris i adients, portant-nos sense adonar-nos al final de la poca durada (per tractar-se de quelcom biogràfic) de la cinta.
I el final és gran, molt gran. Segurament una mica excessivament pallasso, però les reaccions de Hitchcock/Hopkins fora de la sala de cinema pendent de les reaccions del públic que està veient l'estrena de Psycho són genials.
I l'acomiadament del protagonista com si es tractés d'un capítol de la seva sèrie de televisió, també és molt gran.

Evidentment no aprendrem res sobre el cineasta. De fet la gran majoria de coses que hi apareixen ja les sabem de sobres. El seu mal caràcter, la seva compulsiva golafreria, l'obsessió per les noies rosses i un llarg etcètera. I no es tracta de saber més del cineasta, si no de passar l'estona amb les xafarderies d'aquells mesos.

Adient per a qui vulgui passar una estona entretinguda sobre cinema clàssic i contraindicada per a qui es pensi que va a veure una extensa narració sobre Alfred Hitchcock i els seus secrets.

Fitxa:
2012
Director: Sacha Gervasi
Guió: John J. McLaughlin i Stephen Rebello (novel·la)
Repartiment: Anthony Hopkins, Helen Mirren, Scarlett Johansson, Danny Huston, Toni Collette, Michael Wincott, Jessica Biel, ...

Track escollit:
"Theme from 'Hitchcock'"
by Anthony Pleeth, Skaila Kanga, Everton Nelson, ...

Frase escollida:
Alfred Hitchcock: You may call me Hitch. Hold the Cock.

The Conspirator

Resulta força obvi que Robert Redford trobés interessant fer una pel·lícula sobre el judici entorn el magnicidi d'Abraham Lincoln. A banda d'això, en essència, la cinta és una de tantes sobre judicis com poden ser A Few Good Men, Rules of Engagement, The General's Daughter o, fins i tot, Basic (encara que sense judici pel mig).
Això sí, en aquesta hi ha matissos que li donen un valor afegit. En primer lloc que està basada en fets reals i, la gràcia del tema és que en sí, l'important de la pel·lícula no és el veredicte del jurat, si no les causes i conseqüències d'aquest. La frase que lloa el fet de lluita per a quelcom més gran que un mateix -citada a la pel·lícula- exemplifica perfectament de què tracta realment.
En segon lloc la posta en escena. Detalls molt ben cuidats i un temps narratiu correcte fan que la cinta tingui versemblança i li dóna una certa rigorositat que, desgraciadament, a Hollywood escasseja bastant.
La interpretació és d'alt nivell. Cadascun dels personatges t'endinsa a la història i amb molt menys que paraules es capta el significat i caràcter de les seves accions i el seu tarannà.
Kevin Kline (Edwin Stanton) per exemple, està sublim allunyant-se dels papers histriònics als que ens sol tenir acostumats i James McAvoy (Frederick Aiken) ha passat de fer la pèssima Wanted a interpretar l'advocat que evoluciona davant d'un judici totalment injust i canviant.

Així doncs, recomanable per la seva simplicitat i serietat. Per no voler fer floritures on no calen i per la sobrietat i perfecció de la interpretació.
Adient per a qui li agradi la cinematografia històrica ben feta i contraindicat per a qui cregui que una pel·lícula basada en fets reals no ha de sorprendre.

Fitxa:
2010
Director: Robert Redford
Guió: James D. Solomon i Gregory Bernstein
Repartiment: James McAvoy, Robin Wright, Kevin Kline, Danny Huston, Colm Meaney...

Track escollit:

"All Hail to Our Triumph"
"E Pluribus Unum"
Words and Music by Harry Buckline
Arranged and Performed by Curtis Roush

Frase escollida:

Frederick Aiken: It's John that you want, not Mary. 
Edwin Stanton: I'll take either.