Hitchcock

Entretingut semi-biopic sobre els mesos de la preparació i el rodatge de Psycho i la relació entre Alfred Hitchcock (interpretat per Anthony Hopkins) i la seva dona Alma Reville (interpretada per Helen Mirren). D'entrada probablement trobarem que la caracterització del geni del suspens a sobre de Hopkins és excessiva, fins i tot grotesca. Però tot forma part d'un pla. La pel·lícula no prova de ser un biopic amb tots els ets i uts, una rigorosíssima explicació sobre aquells estressants mesos del 1959. Al contrari. Aquí el que prima és la construcció de personatges i tocar diversos (masses) botons i no aprofundir massa en cap aspecte, com es el cas dels somnis del protagonista amb els assassinats d'Ed Gein, que són meres anècdotes lligades amb calçador a la trama principal.
Hi ha nombrosos gags i picades d'ullet a l'univers Hitchcock, com no podia ser d'una altra manera quan es busca l'efectisme a tota costa.
I amb això no vull dir que sigui una mala pel·lícula. No, la cinta està molt bé i és entretinguda. Helen Miren es menja la pantalla i el pobre Hopkins sota les capes i capes de maquillatge (facial i corporal) fa una bona feina sobretot amb la veu (en versió doblada no es pot gaudir, clar), i en les postures estàtiques.
L'elenc que els acompanya està realment a l'alçada, tant d'interpretació com de caracterització. Fins i tot Jessica Biel (Vera Miles), gairebé predestinada a ser la noia maca de les pel·lícules en les que treballa, aquí es distancia bé d'aquest cartell i és convincent.
Els secundaris treballen bé i deixen que el protagonisme tingui el pes en Mirren i Hopkins, per que a fi de comptes la història tracta de la seva relació, la del matrimoni Hitchcock, de la tossuderia d'ell i la paciència d'ella.

Estèticament està molt cuidada, els moviments de càmera estan estudiats per a que ens recordin a la manera de filmar del protagonista, les il·luminacions i els enquadraments són sobris i adients, portant-nos sense adonar-nos al final de la poca durada (per tractar-se de quelcom biogràfic) de la cinta.
I el final és gran, molt gran. Segurament una mica excessivament pallasso, però les reaccions de Hitchcock/Hopkins fora de la sala de cinema pendent de les reaccions del públic que està veient l'estrena de Psycho són genials.
I l'acomiadament del protagonista com si es tractés d'un capítol de la seva sèrie de televisió, també és molt gran.

Evidentment no aprendrem res sobre el cineasta. De fet la gran majoria de coses que hi apareixen ja les sabem de sobres. El seu mal caràcter, la seva compulsiva golafreria, l'obsessió per les noies rosses i un llarg etcètera. I no es tracta de saber més del cineasta, si no de passar l'estona amb les xafarderies d'aquells mesos.

Adient per a qui vulgui passar una estona entretinguda sobre cinema clàssic i contraindicada per a qui es pensi que va a veure una extensa narració sobre Alfred Hitchcock i els seus secrets.

Fitxa:
2012
Director: Sacha Gervasi
Guió: John J. McLaughlin i Stephen Rebello (novel·la)
Repartiment: Anthony Hopkins, Helen Mirren, Scarlett Johansson, Danny Huston, Toni Collette, Michael Wincott, Jessica Biel, ...

Track escollit:
"Theme from 'Hitchcock'"
by Anthony Pleeth, Skaila Kanga, Everton Nelson, ...

Frase escollida:
Alfred Hitchcock: You may call me Hitch. Hold the Cock.

Heist

Fantàstica pel·lícula dirigida per David Mamet d'aquelles on res és el que sembla. Una cinta de lladres i gent de moral grisa filmada amb sobrietat i acuradament eficaç.
Malgrat alguna trampa de guió, l'engany rere engany i el fet que cap dels personatges és un sant, fa que la entretinguda trama d'un robatori excel·lentment planificat sigui digna de veure.
A tot això li afegim moments irònics i cínics propis del director i guionista (es nota el rerefons teatral d'aquest), i n'obtenim un producte força decent.
De tota manera, si que és cert que a la pel·lícula li manca alguna cosa. Potser un aprofundiment més acurat dels personatges que sovint es queda tan sols en els tòpics del gènere del cinema negre.

Sigui com sigui, és excel·lent. D'una banda per la interpretació. En primer lloc i com a centre de l'acció tenim el protagonisme de Gene Hackman (Joe Moore), que faci el paper que faci és un paio que dóna la talla i te'l creus. L'envolten Danny DeVito (el seu antagonista, Mickey Bergman) i el sempre fantàstic Sam Rockwell (Jimmy Silk) com a contrapunts. Pel que fa a l'equip del protagonista, els meravellosos Delroy Lindo (Bobby 'Bob' Blane) i Ricky Jay (Don 'Pinky' Pincus) i la femme fatale Fran Moore prefecta i ambiguament interpretada per Rebecca Pidgeon.
Tots ells fan que la pel·lícula camini sola, amb un guió calculat al mil·límetre (encara que en alguns moments excessivament enrevessat) i nombroses situacions dignes de ser recordades.
Això sí, reitero, segurament al final ens quedarem amb ganes de més, no sabem ben bé el què, però alguna cosa li falta.

Pel que fa als aspectes tècnics, una banda sonora sòbria, adient, i uns emplaçaments de càmera sense filigranes que fan que la importància la rebin els aspectes que l'han de rebre.
Potser peca de ser excessivament convencional i, de fet, tampoc és que aporti res d'especial al gènere  de les pel·lícules de lladres i estafadors, però sigui pel que sigui segur que una vegada vista ens queda la sensació d'haver empleat bé el temps.

Adient per a amants del gènere, potser n'esperarien quelcom més, però no quedaran decepcionats, contraindicada per a aquells que vulguin explosions i trets.

Fitxa:
2001
Director: David Mamet
Guió: David Mamet
Repartiment: Gene Hackman, Danny DeVito, Delroy Lindo, Sam Rockwell, Ricky Ray, Rebecca Pidgeon, ...

Track escollit:
(none)

Frase escollida:
Jimmy: So, is he going to be cool?
Pinky: My motherfucker is so cool, when he goes to bed, sheep count him.

Red Lights

Rodrigo Cortés ens regala una vegada més una pel·lícula que no deixa indiferent. Sigui per la seva composició pel que fa a l'atmosfera, l'ambientació i la sensació d'angoixa (sense ser de terror) o bé pel gir final suposadament inesperat. Dic suposadament, per que en realitat és força previsible i durant la mateixa cinta es dóna el camí a la solució en diverses ocasions a mode de frase transcendental i profunda.

El director de Buried és un especialista en manipular l'espectador i mantenir-lo atent intentant desxifrar què vindrà a continuació, la causa de tot plegat i el perquè de la idiosincràsia dels personatges. I és que aquí, a més a més, compta amb un elenc envejable.
Els tres personatges principals són plasmats magníficament pels actors que els encarnen: Sigourney Weaver, que interpreta una psicòloga (Margaret Matheson) que estudia l'activitat paranormal, una dona escèptica i turmentada alhora que només amb una mirada ho diu tot. El seu ajudant Tom Buckley, interpretat per Cillian Murphy, a estones excessivament histriònic, però veraç. I Robert De Niro, encarnant de manera impecable un suposat home amb poders sobrenaturals i invident (Simon Silver).

Des de l'inici de la pel·lícula l'espectador té aquella sensació de no saber ben bé on està ni perquè, però tampoc pot deixar de estar atent a tot allò que passa, no vol deixar-ho estar. I aquesta és realment la magnificència de Red Lights.

Els recursos més evidents per a deixar tal sensació són la il·luminació, l'emplaçament de càmera i la banda sonora, que sovint guia els cops d'efecte. I és que Cortés és efectista, i li surt de meravella.
Segurament la trama en si peca d'aprofundir poc, i converteix alguns tòpics en espectacle de fira, però gràcies a la ja citada interpretació i la direcció encertada el producte surt ben parat del que, en unes altres mans, podria haver estat un desastre. Fins i tot els secundaris destaquen pel grau d'implicació en no ser uns mers espectadors del gran trio protagonista.

A tall d'anècdota, segurament hi haurà localitzacions que podrem reconèixer fàcilment, pel fet d'estar rodada, en part, a Barcelona. És el cas del hall de la facultat de Dret de la UAB, emplaçament que ha estat utilitzat en altres films.

Adient per a qui no es conformi amb pel·lícules buides i vulgui quelcom que, com a mínim, el faci cavil·lar una mica. Contraindicat per a la resta.

Fitxa:
2012
Director: Rodrigo Cortés
Guió: Rodrigo Cortés
Repartiment: Cillian Murphy, Sigourney Weaver, Robert De Niro, Toby Jones, Joely Richardson, Elisabeth Olsen, ...

Track escollit:
(none)

Frase escollida:
Margaret Matheson: There are two kinds of people out there with a special gift. The ones who really think they have some kind of power. And the other guys, who think we can't figure them out. They're both wrong.

Prometheus

Ridley Scott ha fet moltes coses bones per a la història del cinema, però aquesta pel·lícula no és una d'elles. Si eliminem el forçat final per fer que es tracti d'una preqüela d'Alien, no deixa de ser una caríssima seqüència de paisatges fantàstics i d'efectes especials pensats per a la tecnologia 3D.

La cinta sembla que comenci molt bé, amb un cert misteri i unes perspectives correctes, però de seguida es nota que el guió és buit i que la majoria dels diners de la superproducció s'han invertit en màrqueting i no en talent.
El problema més gran és que tothom amb una edat té com a referència Alien i la pel·lícula està més encaminada a entretenir el públic crispetaire. Lluny d'aconseguir reflexions o ni tan sols un clima angoixant com ho feia l'obra excepcional de 1979, aquesta no aconsegueix ni arribar a la sola de les sabates.

Només hi ha un parell d'aspectes dignes de menció. En primer lloc Michael Fassbender (David), actor de moda que interpreta magníficament un androide. També podríem mencionar a Noomi Rapace (Elizabeth Shaw), però intenta semblar-se massa a Sigourney Weaver (en general i sobretot a l'escena de l'operació) i això delata encara més la manca de guió, d'idees fresques i d'interès en general de la cinta.
En segon lloc, la fotografia. Segurament és el que destaca més del producte. Molt treballada, un ambient previsiblement barroc, però és digne de menció pel merit global resultant.

Però a banda de tot això em temo que no hi ha massa cosa més a posar en relleu. La trama buida i plena d'errors lògics és una constant. Les accions dels personatges són un despropòsit una darrera l'altra i si bé la història et va portant de la mà, acabes de veure-la preguntant si realment calia haver-se gastat tants diners en un producte tan mediocre.
Fa riure que en un suposat planeta desconegut (si realment vols infondre por o suspens) els personatges comprovin que l'aire és respirable i malgrat l'aspecte tètric i inhòspit de l'indret es treguin les escafandres com qui es treu la bufanda quan no té fred. És inversemblant que un biòleg es posi a jugar i a temptar la sort amb una criatura del tot inquietant sorgida d'una aigua negra que corre pel terra. És trist que un paio que se suposa que està allà per les seves qualitats de rastreig es perdi a la mínima de canvi.
En fi, per tot plegat, un despropòsit ben gran. Sense ritme, mancada de rigor i amb aquella impressió d'haver-se fet de mala gana, com per cobrir l'expedient, i és que no toca totes les tecles que hauria de tocar i les que toca, les toca malament.

Adient per a devoradors de crispetes sense més ambició que aquesta i contraindicada per als que sàpiguen que malauradament el cinema darrerament s'entén més com un producte a vendre que com una obra artística.

Fitxa:
2012
Director: Ridley Scott
Guió: Jon Spaihts, Damon Lidenlof, Dan O'Bannon i Ronald Shusett
Repartiment: Noomi Rapace, Michael Fassbender, Charlize Theron, Guy Pearce, Logan Marshall-Green, ...

Track escollit:
"Love the One You're with"
Written by Stephen Stills
Performed by Crosby, Stills & Nash

Frase escollida:
David: Big things have small beginnings.

The Usual Suspects

Enorme pel·lícula dirigida magistralment per Bryan Singer. La cinta va acompanyada d'una fotografia excel·lent que passar a ser un personatge més. La il·luminació, l'enquadrament meticulós i uns elements subliminals molt ben escollits fan que no et moguis de la cadira en el que dura la cinta.
Potser el fet que ni el propi repartiment de la película sabés fins a l'estrena de la mateixa qui era el dolent fa que sigui més veraç la interpretació, i és que qualsevol dels personatges és digne d'un dels millors guions de la dècada dels noranta.
Magistral Kevin Spacey en el paper de Roger "Verbal" Kint, que és qui porta el pes de la narració, però tots, absolutament tots estan pletòrics... Des de Gabriel Byrne (Dean Keaton) fins a Pete Postlethwaite (Kobayashi) passant per Chazz Palminteri (Dave Kujan, US Costums).

Una pel·lícula on tots els recursos -tant tècnics com d'interpretació- estan al servei del guió, que no delataré per no espatllar el final d'algú que no l'hagi vista (a aquest algú: ja aniria sent hora de veure-la).
El cas és que 17 anys després de la seva estrena, és una pel·lícula que no ha envellit i malgrat les cintes amb sorpresa final solen perdre un cop ja el saps, és tal la grandesa de tot plegat, que tant de temps després, segueix vigent com el primer dia.
Cert és que el guió és una mica trampós, però el cas és que és efectiu i aconsegueix que t'ho empassis fins que al final, després d'una mica més d'hora i mitja, exclamis el que sigui que exclamis quan destapes el regal.

Sens dubte una d'entre el top 100 de la història del cinema, adient per a qui vulgui estar enganxat i atent a tot el que passa (és important) durant tota l'estona i contraindicat per al que vulgui que explosions i efectes diversos siguin l'eix transversal d'una pel·lícula entorn a la Mafia.

Fitxa:
1995
Director: Bryan Singer
Guió: Christopher McQuarrie
Repartiment: Stephen Baldwin, Gabriel Byrne, Benicio del Toro, Kevin Pollak, Kevin Spacey, Chazz Palminteri, Pete Postlethwaite, ...

Track escollit:
"Main Theme"
by John Ottman
OST

Frase escollida:
Verbal: Who is Keyser Soze? He is supposed to be Turkish. Some say his father was German. Nobody believed he was real. Nobody ever saw him or knew anybody that ever worked directly for him, but to hear Kobayashi tell it, anybody could have worked for Soze. You never knew. That was his power. The greatest trick the Devil ever pulled was convincing the world he didn't exist. And like that, poof. He's gone. 

The Conspirator

Resulta força obvi que Robert Redford trobés interessant fer una pel·lícula sobre el judici entorn el magnicidi d'Abraham Lincoln. A banda d'això, en essència, la cinta és una de tantes sobre judicis com poden ser A Few Good Men, Rules of Engagement, The General's Daughter o, fins i tot, Basic (encara que sense judici pel mig).
Això sí, en aquesta hi ha matissos que li donen un valor afegit. En primer lloc que està basada en fets reals i, la gràcia del tema és que en sí, l'important de la pel·lícula no és el veredicte del jurat, si no les causes i conseqüències d'aquest. La frase que lloa el fet de lluita per a quelcom més gran que un mateix -citada a la pel·lícula- exemplifica perfectament de què tracta realment.
En segon lloc la posta en escena. Detalls molt ben cuidats i un temps narratiu correcte fan que la cinta tingui versemblança i li dóna una certa rigorositat que, desgraciadament, a Hollywood escasseja bastant.
La interpretació és d'alt nivell. Cadascun dels personatges t'endinsa a la història i amb molt menys que paraules es capta el significat i caràcter de les seves accions i el seu tarannà.
Kevin Kline (Edwin Stanton) per exemple, està sublim allunyant-se dels papers histriònics als que ens sol tenir acostumats i James McAvoy (Frederick Aiken) ha passat de fer la pèssima Wanted a interpretar l'advocat que evoluciona davant d'un judici totalment injust i canviant.

Així doncs, recomanable per la seva simplicitat i serietat. Per no voler fer floritures on no calen i per la sobrietat i perfecció de la interpretació.
Adient per a qui li agradi la cinematografia històrica ben feta i contraindicat per a qui cregui que una pel·lícula basada en fets reals no ha de sorprendre.

Fitxa:
2010
Director: Robert Redford
Guió: James D. Solomon i Gregory Bernstein
Repartiment: James McAvoy, Robin Wright, Kevin Kline, Danny Huston, Colm Meaney...

Track escollit:

"All Hail to Our Triumph"
"E Pluribus Unum"
Words and Music by Harry Buckline
Arranged and Performed by Curtis Roush

Frase escollida:

Frederick Aiken: It's John that you want, not Mary. 
Edwin Stanton: I'll take either.

Tinker Tailor Soldier Spy

Basada en una novel·la de John Le Carré amb el mateix títol (Calderero Sastre Soldado Espía seria la traducció literal, encara que aquí se li va posar el títol de El Topo, per si algú es perdia...), aquesta pel·lícula ens mostra d'una manera pausada, sense acció ni persecucions, la recerca i captura d'un infiltrat dins dels serveis secrets anglesos.
Ja el 1970 Alec Guiness va interpretar el personatge principal, George Smiley, i en aquesta ocasió, Gary Oldman broda el personatge fugint dels seus habituals personatges complicadament histriónics (amb algunes excepcions, és clar).

L'escena de l'abella dins del cotxe que molesta i enfada a tothom i la manera de reaccionar d'Smiley senzillament abaixant la finestra sense immutar-se és la representació perfecta del caràcter d'aquest personatge, que no diu la seva primera paraula fins al minut 18 de la cinta i que en l'únic moment en que se surt de la calma, serenor i control de la situació habitual és quan es tracta de rememorar el passat i, perquè no, hi ha unes copes de whisky pel mig.

Molt ben construïda, muntada i ambientada, aposta per la intel·ligència del que la veu, sense mastegar tots els aspectes i tot i que lenta, fent que l'espectador estigui concentrat en no perdre el fil.
Els detalls cuidadíssims, com el fet de denotar que es tracta d'un flashback pel canvi d'ulleres d'Smiley, per la il·luminació de cada escena, el so ambient i la banda sonora que li dóna l'empenta necessària sense ser trascendental.
Una pel·lícula de guió, d'interpretació. La majoria dels entrellats es resolen en mirades, en comunicació no verbal dels personatges.
Petits trets dignes d'una cinta d'espies com el tros de fusta enganxat a la porta de casa per saber si ha entrat algú, les cuidades localitzacions d'arxius i la burocràtica manera de les entrades, sortides, registres...

Al paperàs de Gary Oldman l'acompanya un bon elenc d'actors britànics que realment te'ls creus. En general sembla que no passi res, però cada moviment, cada mirada, cada detall a primera vista insignificant està pensat i, mica en mica, et porta a anar completant les peces del puzzle fins que finalitza amb un muntatge amb música de fons (sorprendrà l'intèrpret de la cançó, vegeu l'apartat track escollit) impecable, una vegada més mostrant amb petites mirades, gestos i complicitats, amb una sutilesa ben entesa, la conclusió de les diverses trames i el perquè d'elles.

Adient per a aquells que vulguin veure quelcom d'espies que no sigui jamesbondinià i contraindicat per als que estiguin acostumats a pel·lícules amb fletxes que indiquen per on has d'anar.

Fitxa:
2011
Director: Tomas Alferdson
Guió: Bridget O'Connor i Peter Straughan, basada en Tinker Tailor Soldier Spy de John Le Carré
Repartiment: Gary Oldman, John Hurt, Colin Firth. Gary Oldman, Mark Strong, Toby Jones...

Track escollit:
"La Mer"
Written by Charles Trenet
Performed by Julio Iglesias

Frase escollida:
Bill Haydon: [on the phone] As I said, you may fuck me but you still have to call me "Sir" in the morning

Inside Man

Magistral pel·lícula que relata un atracament a un banc. La gràcia del tema és que no es tracta d'un atracament convencional. És una cinta d'aquelles que et donen un valor afegit a un tema ja molt tocat.

Una de les coses que la fan especial (a banda del desenllaç) és la manera com està muntada. Petites porcions de flaixbacs a partir de mitja pel·lícula fan que comencis a preguntar-te el perquè de tot plegat en veure que els policies van tan perduts com tu.

Gairebé tota la cinta es desenvolupa entre el banc i el camió de la policia des d'on s'intenta treure l'entrellat de a què juga l'atracador. Aquest lladre veritablement llest l'interpreta meravellosament Clive Owen, antítesi del policia principal, Denzel Washington.

Està bé que en una pel·lícula d'aquestes característiques es jugui amb el res és el que sembla i no es caigui en el recurs fàcil del lladre que vol robar un munt de diners i el policia de torn, molt ianqui ell, li ho impedeix. Aquí la cosa no va d'això, i és d'agrair...

D'altra banda hi ha l'aportació de Jodie Foster, enigmàtica com ella sola, no se m'acudeix una altra actriu per dur a terme aquest paper, tot i que la seva part de la trama serveix per a ben poc en el resultat final. Tan sols per marejar una mica la perdiu i potser contextualitzar la figura del president del banc en qüestió. I la més que irrellevant aparició de Willem Dafoe.

El que més val la pena sens dubte és la relació lladre-policia. Per la sobradesa d'Owen contra el "vull que siguem amics" de Washington. A banda d'això, potser s'haurien d'haver buscat alguns secundaris millors d'entre els hostatges del banc. N'hi ha de brillants, però també de pèssims.

Per tant, adient per a qui gaudeixi de les cintes de robatoris amb més intel·ligència que gadgets i contraindicat per a aquells que varen disfrutar amb Atraco por Duplicado.

Fitxa:

2006

Director: Spike Lee

Guió: Russell Gewirtz

Repartiment: Clive Owen, Denzel Washington, Willem Dafoe, Christopher Plummer, Jodie Foster...

Track escollit:

"Gold Digger"

Written by Kanye West (as Kanye Omari West), Ray Charles, Renald Richard

Performed by Kanye West featuring Jamie Foxx

Courtesy of Roc-A-Fella Records, L.L.C.Under license from Universal Music EnterprisesContains a sample of "I Got a Woman"Performed by Ray Charles

Courtesy of Atlantic Recording Corp.By Arrangement with Warner Music Group Film & TV Licensing

Frase escollida:

Four Seasons Maitre: Good afternoon, sir. Do you have a reservation? 

Keith Frazier: Looking for the mayor. 

Four Seasons Maitre: May I have your hat, please? 

Keith Frazier: No, you cannot! Get your own.