Iron Man 3

La més fluixa de les tres entregues de la saga, amb algun gag digne de menció que t'arrenca alguna riallada i alguna escena d'acció, alguna, ben portada. I és que es nota que la cinta no està dirigida com les dues anteriors per Jon Favreau (que interpreta el servicial Happy Hogan a les tres entregues).
La càmera no deixa endevinar què dimonis passa a les escenes de baralles cos a cos (que són la majoria) i ens guiem més pel so que per una altra cosa.

És l'entrega més seriosa a nivell de construcció de personatges, d'humanització de l'heroi. I de fet es passa de llarg. Hi ha massa coses que s'expliquen que podrien ser resoltes de maneres més solvents i ni tan sols la banda sonora ajuda a que la cosa vagi més rodada. Com a mínim en les anteriors hi sonava AC/DC donant-li més marxa a l'assumpte. I es fa llarga. Una mica més de dues hores esperant que arrenqui d'una vegada el que esperem venir a veure. Però no acaba d'arribar i et deixa amb mal sabor de boca.

Sense entrar en comparacions amb el còmic original, al malvat de la pel·lícula potser li manca una mica de veracitat, no acaba de ser convincent. Ni tan sols el joc de les nines russes sorprèn massa.
Això si, la posada en escena és espectacular (de fet hi ha la versió en tres dimensions). Els plans generals són d'allò més sucosos i faran les delícies dels amants del sistema nord-americà: fem-ho tot ben gran. 

I finalment -per que no hi ha massa cosa més a dir- pel que fa al repartiment, a banda de Robert Downey Jr. que no crec que cap actor pogués fer tan bé de Tony Stark com ell, citar el menut Ty Simpkins, que encarna Harley, una mena de versió petita d'Stark que connecta molt bé amb el personatge principal de la cinta i proporciona bons diàlegs. La resta prou previsible, Guy Pearce està correcte, però no és un dels seus millors papers, mentre que Ben Kingsley és anecdòtic i la Paltrow explora nous camins.

Adient per a qui no li importi el nivell mentre hi hagi força explosions i contraindicada per a qui es pensi que va a veure una com la primera i segona, que eren genials.

Fitxa:
2013
Director: Shane Black
Guió: Drew Pearce, Shane Black i Stan Lee, Don Heck, Larry Lieber, Jack Kirby (còmic)
Repartiment: Robert Downey Jr., Gwyneth Paltrow, Rebecca Hall, Guy Pearce, Ben Kingsley, ...

Track escollit:
"Can You Dig It (Iron Man 3 Main Titles)"
by Brian Tyler

Frase escollida:
Tony Stark: Dads leave. No need to be such a pussy about it.

Memento

D'entrada la historia en sí no és altra que les desventures d'un home que té problemes de memòria. No amnèsia. Si no manca de memòria a curt plaç. Tant és així que el protagonista, Leonard Shelby, interpretat per Guy Pearce, es dedica a tatuar-se records i fer fotografies amb la seva càmera polaroid per organitzar-se l'existència.
Una bona història, sens dubte. Però Christopher Nolan va més enllà a l'hora de dirigir aquesta cinta i ho fa amb un recurs narratiu ben peculiar: la pel·lícula està estructurada en dos grans blocs. Una conversa telefònica llarguíssima rodada en blanc i negre que contextualitza el personatge com si fos una veu en off, i la trama en sí cronològicament invertida. D'aquesta manera l'espectador té un punt de vista similar al del personatge principal, si més no, comparteix l'angoixa de que els fets no van alhora i ha de fer un esforç en reconstruir la història marxa enrere.

Si que és cert que hi ha alguna trampa en el guió per enganyar-nos i no revelar-nos la sorpresa final abans d'hora, però com a mínim és una manera deliciosament sorprenent i diametralment oposada a l'habitual en el cinema.
Guy Pearce fa un paper correcte, secundat per Carrie-Anne Moss en el paper de l'ambigua Natalie i d'un Joe Pantoliano que interpreta l'enigmàtic Teddy Gammell, i no és que el personatge sigui enigmàtic, la trama i la visió del protagonista fan que ho sigui.

En molts moment, si no s'està atent, és fàcil perdre'n el fil i aquesta és precisament la grandesa d'aquesta cinta, que sense ser una proesa del guió, fa que cada coma sigui important.
Fins i tot l'ambientació i les localitzacions estan fetes per a que siguin fàcils d'oblidar, molt planes, sense trets massa diferenciats. Tot acompanya per a que ens sentim més propers a la malaltia del protagonista...

En el seu dia va ser un boom i encara avui dia, tretze anys després, cap cineasta s'ha dignat a fer una cosa similar. Només per això, val la pena tenir-la a la llista de pel·lícules imprescindibles.
Adient per a qui no li agradin les coses fàcils i mastegades i contraindicada per a qui pensar massa l'ofusca.

Fitxa:
2000
Director: Christopher Nolan
Guió: Christopher Nolan i Johnatan Nolan (short story "Memento Mori")
Repartiment: Guy Pearce, Carry-Anne Moss, Joe Pantoliano, Mark Boone Junior, ...

Track escollit:
"Something in the Air"
by David Bowie

Frase escollida:
Leonard Shelby: Memory can change the shape of a room; it can change the color of a car. And memories can be distorted. They're just an interpretation, they're not a record, and they're irrelevant if you have the facts.

Prometheus

Ridley Scott ha fet moltes coses bones per a la història del cinema, però aquesta pel·lícula no és una d'elles. Si eliminem el forçat final per fer que es tracti d'una preqüela d'Alien, no deixa de ser una caríssima seqüència de paisatges fantàstics i d'efectes especials pensats per a la tecnologia 3D.

La cinta sembla que comenci molt bé, amb un cert misteri i unes perspectives correctes, però de seguida es nota que el guió és buit i que la majoria dels diners de la superproducció s'han invertit en màrqueting i no en talent.
El problema més gran és que tothom amb una edat té com a referència Alien i la pel·lícula està més encaminada a entretenir el públic crispetaire. Lluny d'aconseguir reflexions o ni tan sols un clima angoixant com ho feia l'obra excepcional de 1979, aquesta no aconsegueix ni arribar a la sola de les sabates.

Només hi ha un parell d'aspectes dignes de menció. En primer lloc Michael Fassbender (David), actor de moda que interpreta magníficament un androide. També podríem mencionar a Noomi Rapace (Elizabeth Shaw), però intenta semblar-se massa a Sigourney Weaver (en general i sobretot a l'escena de l'operació) i això delata encara més la manca de guió, d'idees fresques i d'interès en general de la cinta.
En segon lloc, la fotografia. Segurament és el que destaca més del producte. Molt treballada, un ambient previsiblement barroc, però és digne de menció pel merit global resultant.

Però a banda de tot això em temo que no hi ha massa cosa més a posar en relleu. La trama buida i plena d'errors lògics és una constant. Les accions dels personatges són un despropòsit una darrera l'altra i si bé la història et va portant de la mà, acabes de veure-la preguntant si realment calia haver-se gastat tants diners en un producte tan mediocre.
Fa riure que en un suposat planeta desconegut (si realment vols infondre por o suspens) els personatges comprovin que l'aire és respirable i malgrat l'aspecte tètric i inhòspit de l'indret es treguin les escafandres com qui es treu la bufanda quan no té fred. És inversemblant que un biòleg es posi a jugar i a temptar la sort amb una criatura del tot inquietant sorgida d'una aigua negra que corre pel terra. És trist que un paio que se suposa que està allà per les seves qualitats de rastreig es perdi a la mínima de canvi.
En fi, per tot plegat, un despropòsit ben gran. Sense ritme, mancada de rigor i amb aquella impressió d'haver-se fet de mala gana, com per cobrir l'expedient, i és que no toca totes les tecles que hauria de tocar i les que toca, les toca malament.

Adient per a devoradors de crispetes sense més ambició que aquesta i contraindicada per als que sàpiguen que malauradament el cinema darrerament s'entén més com un producte a vendre que com una obra artística.

Fitxa:
2012
Director: Ridley Scott
Guió: Jon Spaihts, Damon Lidenlof, Dan O'Bannon i Ronald Shusett
Repartiment: Noomi Rapace, Michael Fassbender, Charlize Theron, Guy Pearce, Logan Marshall-Green, ...

Track escollit:
"Love the One You're with"
Written by Stephen Stills
Performed by Crosby, Stills & Nash

Frase escollida:
David: Big things have small beginnings.

Lockout

Traduïda aquí per MS1: Máxima Seguridad tracta bàsicament d'un paio dur, Snow (Guy Pearce), que ha de salvar a la noia (Maggie Grace), en aquest cas, la filla del President dels EUA en un futur situat cronológicament al 2078. L'acció es desenvolupa en gran part en una presó de màxima seguretat en òrbita a la Terra, MS1, on hi ha convictes realment perillosos.

La pel·lícula en sí és una pèrdua de temps. Si que arrenca algun somriure a costa del caràcter malcarat del personatge principal, però altrament no deixa de ser un híbrid entre John McClane a la saga de Die Hard (pel caràcter desafiant i rude) i Ethan Hunt a la també saga de Mission: Impossible.
És especialment aberrant i barroera l'escena de la persecució al principi de la cinta en la que Snow condueix una mena de motocicleta futurista (visualment similar a subproductes terribles com Torque).

A banda d'això, l'objectiu d'entretenir està acomplert. I pel que fa a la interpretació, és destacable el paper de Joseph Gilgun com a Hydell, un pres que està com una cabra i sempre disposat a fer el més imprevisible.

Així doncs, la idea té quelcom de bo, però està portada a la manera de moltes altres i no aporta res d'interessant. Suposo que a Guy Pearce li va agradar el personatge (segurament és el millor que té la pel·lícula) per aquestes frases lapidàries i aquest tantsememfumisme que practica.
És curiós com l'aspecte de Pearce ha derivat en una barreja de Matt Dammon a la saga Bourne i Mark Wahlberg a Shooter.

Adient per a aquells que vulguin passar una bona estona rient de les canallades del protagonista i contraindicat per als que esperin quelcom més que unes quantes frases i una acció dubtosa.

Fitxa:
2012
Director: James Mather i Stephen St. Leger
Guió: Stephen St. Leger, James Mather i Luc Besson (idea original)
Repartiment: Guy Pearce, Maggie Grace, Joseph Gilgun, Peter Stormare, ...

Track escollit:
"Beat City"
The Raveonettes

Frase escollida:
Langral: I can have Rupert bludgeon you all night.
Snow: Wait, I'm being beaten by a guy called Rupert?