Una bona història, sens dubte. Però Christopher Nolan va més enllà a l'hora de dirigir aquesta cinta i ho fa amb un recurs narratiu ben peculiar: la pel·lícula està estructurada en dos grans blocs. Una conversa telefònica llarguíssima rodada en blanc i negre que contextualitza el personatge com si fos una veu en off, i la trama en sí cronològicament invertida. D'aquesta manera l'espectador té un punt de vista similar al del personatge principal, si més no, comparteix l'angoixa de que els fets no van alhora i ha de fer un esforç en reconstruir la història marxa enrere.
Si que és cert que hi ha alguna trampa en el guió per enganyar-nos i no revelar-nos la sorpresa final abans d'hora, però com a mínim és una manera deliciosament sorprenent i diametralment oposada a l'habitual en el cinema.
Guy Pearce fa un paper correcte, secundat per Carrie-Anne Moss en el paper de l'ambigua Natalie i d'un Joe Pantoliano que interpreta l'enigmàtic Teddy Gammell, i no és que el personatge sigui enigmàtic, la trama i la visió del protagonista fan que ho sigui.
En molts moment, si no s'està atent, és fàcil perdre'n el fil i aquesta és precisament la grandesa d'aquesta cinta, que sense ser una proesa del guió, fa que cada coma sigui important.
Fins i tot l'ambientació i les localitzacions estan fetes per a que siguin fàcils d'oblidar, molt planes, sense trets massa diferenciats. Tot acompanya per a que ens sentim més propers a la malaltia del protagonista...
En el seu dia va ser un boom i encara avui dia, tretze anys després, cap cineasta s'ha dignat a fer una cosa similar. Només per això, val la pena tenir-la a la llista de pel·lícules imprescindibles.
Adient per a qui no li agradin les coses fàcils i mastegades i contraindicada per a qui pensar massa l'ofusca.
Fitxa:
2000
Director: Christopher Nolan
Guió: Christopher Nolan i Johnatan Nolan (short story "Memento Mori")
Repartiment: Guy Pearce, Carry-Anne Moss, Joe Pantoliano, Mark Boone Junior, ...
Track escollit:
"Something in the Air"
by David Bowie
Frase escollida:
Leonard Shelby: Memory can change the shape of a room; it can change the color of a car. And memories can be distorted. They're just an interpretation, they're not a record, and they're irrelevant if you have the facts.
