Get Shorty

Sensacional pel·lícula, basada en una novel·la d'Elmore Leonard, força infravalorada. No és que passés sense pena ni glòria, però segurament va merèixer més reconeixement del que va tenir.
La història d'un cobrador de morosos d'un mafiós (l'original en què es basa la pel·lícula fins i tot té un cameo) que deixa el món que l'envolta per endinsar-se en una altra màfia, la del cinema.
Una cinta de guió, amb diàlegs molt tarantinians que va anar com a anell al dit a John Travolta (Chilli Palmer) després de que, precisament Tarantino, el va redescobrir a Pulp Fiction. Per a Travolta era molt important que el seu redescobriment no fos flor d'un dia i gràcies a aquest producte no ho va ser i va continuar la seva segona joventut, per dir-ho així.

A banda de la virtut principal de la pel·lícula, hi ha dos aspectes destacats per a ser un producte a tenir molt en compte. D'una banda la meravellosa banda sonora encapçalada per Booker T. & The MG's i altres temes de similar estil. Tot aquest so lligat amb una estètica molt acurada i marcadament hollywoodiana fan que sigui memorable.
En segon lloc -i no per això menys important- està el magnífic elenc triat per a cada personatge que apareix. Impressionants interpretacions com la de Gene Hackman (Harry Zimm), en un paper força allunyat dels que ens té acostumats, un productor de sèrie B bastant poca cosa i estancat en una època passada més fructífera. O d'altres com la de Delroy Lindo (Bo Carlett) i els seus dos sequaços, Bear i Ronnie Wingate (interpretats pel malaurat James Gandolfini i per Jon Gries, respectivament).
Ara bé, qui s'emporta la palma és Dennis Farina, que interpreta un mafiós de poca monta anomenat Ray 'Bones' Barboni. És qui dóna més vida als diàlegs absurds i a les frases fetes. Un veritable plaer per als espectadors.

En general una pel·lícula memorable, que no és en cap cas una obra mestra, però si un bon entreteniment ple de moments per al record i de frases repetibles en converses de bar.
En van fer una mena de segona part, anomenada Be Cool, però aquesta sí que va ser un fracàs, i és que no li arriba ni a la sola de la sabata.

Adient per a qui vulgui gaudir d'un thriller ben estructurat, amb bon guió i que et deixa un molt bon somriure en acabar. Contraindicada per a qui no gaudeixi amb aquest gènere de pel·lícules. Incomprensiblement, la veritat...

Fitxa:
1995
Director: Barry Sonnenfield
Guió: Scott Frank i Elmore Leonard (novel·la)
Repartiment: John Travolta, Gene Hackman, Rene Russo, Delroy Lindo, James Gandolfini, Danny DeVito, Dennis Farina, ...

Track escollit:
"Green Onions"
by Booker T. & The MG's

Frase escollida:
Ray "Bones" Barboni: Let me explain something to you. Momo is dead. Which means that everything he had now belongs to Jimmy Cap, including you. Which also means, that when I speak, I speak for Jimmy. E.g., from now on, you start showing me the proper fucking respect.
Chili Palmer: "E.g." means "for example". What I think you want to say is "I.e.".
Ray "Bones" Barboni: Bullshit! That's short for "ergo".
Chili Palmer: Ask your man.
Bodyguard: To the best of my knowledge, "e.g." means "for example".
Ray "Bones" Barboni: E.g., i.e., fuck you! The point is this: is that, When I say "jump", you say "OK", okay?

Heist

Fantàstica pel·lícula dirigida per David Mamet d'aquelles on res és el que sembla. Una cinta de lladres i gent de moral grisa filmada amb sobrietat i acuradament eficaç.
Malgrat alguna trampa de guió, l'engany rere engany i el fet que cap dels personatges és un sant, fa que la entretinguda trama d'un robatori excel·lentment planificat sigui digna de veure.
A tot això li afegim moments irònics i cínics propis del director i guionista (es nota el rerefons teatral d'aquest), i n'obtenim un producte força decent.
De tota manera, si que és cert que a la pel·lícula li manca alguna cosa. Potser un aprofundiment més acurat dels personatges que sovint es queda tan sols en els tòpics del gènere del cinema negre.

Sigui com sigui, és excel·lent. D'una banda per la interpretació. En primer lloc i com a centre de l'acció tenim el protagonisme de Gene Hackman (Joe Moore), que faci el paper que faci és un paio que dóna la talla i te'l creus. L'envolten Danny DeVito (el seu antagonista, Mickey Bergman) i el sempre fantàstic Sam Rockwell (Jimmy Silk) com a contrapunts. Pel que fa a l'equip del protagonista, els meravellosos Delroy Lindo (Bobby 'Bob' Blane) i Ricky Jay (Don 'Pinky' Pincus) i la femme fatale Fran Moore prefecta i ambiguament interpretada per Rebecca Pidgeon.
Tots ells fan que la pel·lícula camini sola, amb un guió calculat al mil·límetre (encara que en alguns moments excessivament enrevessat) i nombroses situacions dignes de ser recordades.
Això sí, reitero, segurament al final ens quedarem amb ganes de més, no sabem ben bé el què, però alguna cosa li falta.

Pel que fa als aspectes tècnics, una banda sonora sòbria, adient, i uns emplaçaments de càmera sense filigranes que fan que la importància la rebin els aspectes que l'han de rebre.
Potser peca de ser excessivament convencional i, de fet, tampoc és que aporti res d'especial al gènere  de les pel·lícules de lladres i estafadors, però sigui pel que sigui segur que una vegada vista ens queda la sensació d'haver empleat bé el temps.

Adient per a amants del gènere, potser n'esperarien quelcom més, però no quedaran decepcionats, contraindicada per a aquells que vulguin explosions i trets.

Fitxa:
2001
Director: David Mamet
Guió: David Mamet
Repartiment: Gene Hackman, Danny DeVito, Delroy Lindo, Sam Rockwell, Ricky Ray, Rebecca Pidgeon, ...

Track escollit:
(none)

Frase escollida:
Jimmy: So, is he going to be cool?
Pinky: My motherfucker is so cool, when he goes to bed, sheep count him.