The Untouchables

Considerada una de les grans obres del cinema de gàngsters contemporània, es tracta d'una cinta molt ben estructurada, ben interpretada i on l'ambientació i la banda sonora ho són tot.
Ja des d'un bon inici, el tema principal durant els crèdits inicials ens està dient que som davant d'una pel·lícula èpica. Ens trobem davant d'un personatge crucial durant la llei seca a Chicago, Al Capone (interpretat potser una mica còmicament per Robert de Niro, que es va engreixar més de trenta quilos per fer el paper, en una de les seves integracions viscerals del personatge), i un grup liderat per Eliot Ness (Kevin Costner, potser el més fluix de la cinta...) format per Jim Malone (un impressionant Sean Connery), l'agent George Stone -en realitat Giuseppe Petri- interpretat per Andy Garcia i Oscar Wallace (Charles Martin Smith).
Tots quatre faran tot el que és a les seves mans per aturar i engarjolar a Capone.
Pel que fa a les interpretacions secundaries, totes són excel·lents, però digna de ser mencionada la de Billy Drago com a Frank Nitti, que posa els pèls de punta tan sols amb una mirada.

Davant d'aquest panorama, Brian de Palma, conegut pels seus homenatges i la seva manera de filmar efectiva i molt visual, s'esplaia fotografiant-nos un món perillós d'època i des d'un primer moment ho aconsegueix. La història t'atrapa, t'identifiques amb el que els passa als personatges i et deixes guiar (com tot el grup) pel paternalisme de Connery.

Els acaraments entre protagonistes i antagonistes són mesurats però intensos i les escenes de la vida privada de Capone i els seus sequaços sovint ens posen en alerta.
Tots els aspectes de la cinta ens porten de la mà, hi ha una perfecta comunió entre personatges, localitzacions i banda sonora. Una delícia.

Famoses escenes com la de les escales de l'estació de tren, probablement amb un abús de la càmera lenta, però malgrat això, amb un perfecte manteniment de la tensió del moment (es diu que aquesta escena és un clar homenatge a una cinta de Sergei M. Eisenstein, del 1925, Bronenosets Potyomkin -El Cuirassat Potemkin-). A banda d'aquesta, l'escena de la frontera dels EUA amb el Canadà esperant el whisky de contraband és memorable.

Tot plegat fa que aquesta sigui una d'aquelles pel·lícules que no cansa veure-les vegades i vegades. I és que el cinema contemporani ens dóna joies de tant en tant. Imprescindible.
Adient per a amants del cinema de gàngsters i públic en general. Contraindicada per a ignorants crispetaires.

Fitxa:
1987
Director: Brian de Palma
Guió: Oscar Fraley i Eliot Ness (llibre), David Mamet
Repartiment: Kevin Costner, Sean Connery, Charles Martin Smith, Andy Garcia, Robert de Niro, Billy Drago, ...

Track escollit:
"The Strength of the Righteous" (Main Title)
by Ennio Morricone

Frase escollida:
Capone: You can get further with a kind word and a gun than you can with just a kind word.

Indiana Jones and the Last Crusade

Sens dubte la millor de les -per ara- quatre entregues de l'heroi del fuet i la fedora.
Anant a pams, The Last Crusade ho té tot. Tot el que s'espera d'una pel·lícula d'aventures i més fins i tot. La posada en escena, els paisatges, localitzacions i decorats aconsegueixen embolcallar-te en la història, farcida de detalls, de construcció de personatges, d'humor, intriga i acció.
Tots els aspectes de la cinta casen perfectament i si bé hi ha alguns enganys en el guió i alguns errors garrafals de ràcord, allò de segundas partes nunca fueron buenas (en aquest cas la tercera) és del tot incorrecte.
La història en sí, sempre lligant la fantasia i l'arqueologia, tracta del Sant Greal, encara que l'objecte en sí no té massa pes en la trama. Senzillament els nazis el volen per allò de la vida eterna.
La trama es basa en les proves, els obstacles i els enigmes que han de superar els protagonistes.

Parlo de protagonistes, en plural, per que una de les meravelloses gràcies d'aquesta cinta és que no només tira del carro Harrison Ford (Indiana Jones), si no que forma tàndem amb Sean Connery (Professor Henry Jones) fent de pare del protagonista.
És tanta la complicitat dels dos personatges, tant l'humor que desprenen els seus diàlegs, que la crua i distant relació que porten (no es parlaven des de feia anys, la mare va morir, ...) passa a un segon pla per gaudir de l'antagonisme de tots dos.
Aquí no hi ha ben bé un malvat definit de la pel·lícula. El dolent és el repte al que s'enfronten. Si bé els papers d'Alison Doody (Dr. Elsa Schneider), Julian Glover (Walter Donovan) i el sempre magnífic Michael Byrne (General Vogel) són mil·limetrats i ben construïts, no porten del tot el pes de contricant.
Brillants també, cohesionant-ho tot, John Rhys-Davies (Sallah) i Denholm Elliott (Marcus Brody), que ja havien sortit en edicions anteriors.

Un altre tret característic de la saga són les localitzacions, generalment deserts, estepes i coves. D'això no en falta i a més, molt ben dibuixats buscant aquesta estètica de cartró-pedra. I és que cada escena ens fa entrar dins de la trama i gaudim com a nens petits, per molts anys que faci que l'hem vista i, per què no, per moltes vegades que l'haguem vista.

Segurament per a molts la tercera entrega de la saga no ha estat la més imaginativa, però si la més emocionant. Aquí, a més, s'introdueix des del pròleg la infància del protagonista (el gag de com es fa la cicatriu que té l'actor a la barbeta o la fòbia a les serps). Que dit sigui de passada, gran elecció la del jove (ja mort) actor River Phoenix, amb les mateixes expressions que Ford fent d'Indiana Jones adult.

En definitiva, una obra mestra del cinema d'aventures, una pel·lícula farcida de frases memorables (molt difícil escollir-ne una), d'escenes memorables i que no passarà mai de moda. Adient per a tothom i contraindicada per als que no hagin entrat mai en un cinema en la vida...

Fitxa:
1989
Director: Steven Spielberg
Guió: Jeffrey Boam, George Lucas i Menno Meyjes (història), George Lucas i Philip Kaufman (personatges)
Repartiment: Harrison Ford, Sean Connery, Denholm Elliott, Alison Doody, John Rhys-Davies, Julian Glover, River Phoenix, Michael Byrne, ...

Track escollit:
"Scherzo for Motorcycle and Orchestra"
by John Williams
&*
"Raiders March"
by John Williams

Frase escollida:
Professor Henry Jones: Our situation has not improved.

* He posat també Raiders March per ser un clàssic del cinema.

The League of Extraordinary Gentlemen

Basada en la novel·la gràfica amb el mateix títol d'Alan Moore i Kevin O'Neill, els fans del gènere Steampunk, quedaran realment decepcionats.
Aquest gènere tracta de conflictes socials, econòmics i violència en un segle XIX on la tecnologia basada en la màquina de vapor ha evolucionat exponencialment (ajuntant-se amb la contemporània). Altres exemples cinematogràfics que recorden aquest gènere poden ser Wild Wild West, o la locomotora de vapor/màquina del temps de Back To The Future III.

La pel·lícula ajunta, doncs, personatges literaris cèlebres i forma una mena de The Avengers però al segle XIX. En primer lloc tenim Allan Quatermain (Sean Connery), caçador anglès de la novel·la de H. Rider Haggard Las Minas del Rey Salomón. A la cinta és més una barreja entre Indiana Jones i el seu pare. En segon lloc hi ha l'home invisible Rodney Skinner (Tony Curran), la feina del qual és encarregar-se de les frases suposadament gracioses i de puntualitzar que quan no se'l veu és que va despullat.
També hi surt el Capità Nemo (Naseeruddin Shah), que ara resulta que està instruït en les arts marcials, Mina Harker (ho sento, però interpretada per Peta Wilson hi segueixo veient Nikita), que es vampira definitivament, mossegant i tot, Tom Sawyer (Shane West) reconvertit en un agent especial nordamericà, Dr. Jeckyll (i Mr. Hyde, obviament, interpretat per Jason Flemyng) que s'apropa més al tàndem Bruce Banner/Hulk del que es desitjaria i Dorian Gray -que jo diria que a la novel·la era un nano ros- interpretat per Stuart Townsend, que algú li ha dit que s'assembla a Johnny Deep i s'ho ha cregut.

La trama en sí, no té res en especial, el guió forçat (se li suposa un gir final inesperat, però és lamentable) i els efectes especials expressament inacabats. No hi ha una cohesió veritable entre els personatges i potser la única cosa que crida l'atenció és aquesta estètica entre victoriana i gótica, una barreja del Batman de Tim Burton i els decorats teatrals pintats de Mary Poppins.

Adient per a aquells que vulguin passar l'estona ignorant un munt de pífies literàries, de coherència i que esbossen un somriure quan senten noms propis que els sonen d'alguna cosa i no saben ben bé de què i contraindicat per als que han seguit Alan Moore i els ha agradat (amb raó Moore es va desvincular d'aquesta pel·lícula).

Fitxa:
2003
Director: Stephen Norrington
Guió: Alan Moore i Kevin O'Neill (còmic) i James Dale Robinson (adaptació)
Repartiment: Sean Connery, Naseeruddin Shah, Peta Wilson, Tony Curran, Stuart Townsend, Shane West, Jason Flemyng, Richard Roxburgh...

Track escollit:
"Largo al quadrupede"
(Traviata)
By Giuseppe Verdi

Frase escollida:
Rodney Skinner: Kicking us out already? A moment ago it was sherry and giggles