No és que la cinta no tingui coses bones, alguna en té, però tan descafeïnada que passa sense pena ni glòria. La història, d'entrada, ja la tenim força vista. Els de dalt -rics- i els de sota -pobres-. Un tema que ja s'ha tocat força vegades i més bé. La història que ens ocupa, carregada de tòpics, en realitat sembla que no acabi d'arrencar durant bona part del metratge. I és que sí que passen coses, però sembla que siguin a desgana.
La cosa va dels merders en els que es veu immers Max (Matt Damon), un ex-convicte que intenta sobreviure no ficant-se en massa embolics i que pateix un accident laboral que només li deixa una sortida per seguir amb vida. Pujar a Elysium, una impressionant estació espacial orbitant al voltant de la Terra on viuen els rics, els que tenen de tot (una mica com els que tenien molt 'temps' a In Time). A partir d'aquí tota una odissea rodada de manera tan caòtica que no sembla que ho sigui.
La dolenta de la pel·lícula se suposa que és Jodie Foster, que encarna una mena de ministra de defensa anomenada Delancourt, però en realitat es passa tota l'estona arrufant el nas i donant ordres letals per preservar el benestar propi i el dels seus conciutadans. Ni una batalla entre protagonista i antagonista (ni física ni dialèctica).
I és que l'autèntic dolent de la funció és el millor de la pel·lícula. El que fou el protagonista de la citada District 9, Sharlto Copley, encarna de manera magistral a Kruger, un agent d'Elysium sense escrúpols que està a la Terra fent la feina bruta dels de dalt.
És el que val més la pena de tot plegat, tret d'alguns enquadraments meritoris i de l'ambientació en general. Però fins i tot el millor de la cinta s'acaba descafeïnant en una batalla final més còmica que una altra cosa i amb poca visibilitat del que està passant a causa de la maleïda mania del parkinson de càmera.
Totes les escenes d'acció tenen un moviment excessiu de càmera, totes. Fins i tot algunes que no són d'acció.
D'altra banda hi ha una diluïda història d'amor encabida amb calçador d'una antiga amiga de la infància del protagonista (Frey, interpretada per Alice Braga) que, previsiblement té una filla malalta que també necessita una visita als de dalt per a curar-se amb la meravellosa tecnologia de què disposen. Paradoxalment, l'instant d'interpretació més genuí passa entre Damon i la nena malalta (Matilda, Emma Tremblay) mentre comenten un conte infantil i el seu significat. Aquella escena, amb enquadraments subjectius dels personatges és digna, però són un parell de minuts.
Per acabar, un parell de moments tristíssims de les acaballes de la cinta. D'una banda la solució al problema amb un senzill canvi de codi de programació, canviar la paraula ILLEGAL per *LEGAL, un insult a qualsevol persona que s'hagi estat empassant la cinta, que en realitat no passa de les dues hores però es fa lenta com si en durés gairebé tres. I el desesperat intent de donar-li llagrimeta al final pretesament èpic i heroic del protagonista.
En resum, adient per als que es conformen fàcilment i no han vist l'anterior obra de Blomkamp i contraindicat per als que sí l'han vista i esperen trobar-se quelcom a l'alçada.
Fitxa:
2013
Director: Neill Blomkamp
Guió: Neill Blomkamp
Repartiment: Matt Damon, Sharlto Copley, Jodie Foster, Alice Braga, Diego Luna, William Fichtner, ...
Track escollit:
"Theme of Elysium"
(from Elysium Trailer 2013)
Instrumental Mix
Frase escollida:
John Carlyle: Don't breathe on me. Cover your mouth.
