The Wolf of Wall Street

Així d'entrada es nota que som davant d'una pel·lícula de Martin Scorsese per diverses raons. La primera és que el metratge dura tres hores ben bones, i és que el director no es caracteritza per fer productes curts.
En segon lloc, per l'estructura narrativa de la pel·lícula -salvant les distàncies calcada a la de Goodfellas-, un individu puja com l'escuma del no-res i s'acaba fotent una castanya bastant tremenda.

El problema pel qual no serà una pel·lícula que recordarem i que desitjarem tornar a veure és força senzill. Per que malgrat tot, el protagonista encarnat per Leonardo DiCaprio (Jordan Belfort) és digne de ser admirat. Tant per la interpretació com pel personatge en sí (basat en la figura real de Jordan Belfort, un veritable tauró de Wall Street).
El problema, doncs, rau en l'elenc de secundaris, que sembla tret directament de pel·lícules de la talla d'American Pie i similars.
Tots ells encapçalats per Jonah Hill (Donnie Azoff), un actor que bàsicament ha treballat en subproductes de comèdia de dubtosa reputació.
Així doncs, les escenes de consum de drogues, d'orgies (que n'hi ha un munt) i d'excessos en general són excessivament caricaturesques per la manera d'interpretar-les fent que fins i tot DiCaprio s'apunti al carro de l'astracanada...

Amb tot, hi ha escenes de la cinta que són memorables i molt ben realitzades. Són, per exemple, dignes de menció la conversa entre el protagonista i l'agent de l'FBI (Agent Patrick Denham, interpretat per Kyle Chandler) al iot. El petit paper que té Matthew McConaughey (Mark Hanna), que és sensacional i funciona perfectament com a introducció al món que veurem en les properes hores. I finalment com a escena graciosa -sobretot venint de DiCaprio-, la de la lluita contra els efectes de la droga per pujar al Lamborghini blanc.

Una vegada més la banda sonora és exquisida (marca de la casa Scorsese), i en aquesta ocasió és molt extensa i variada.
En definitiva, no és una obra mestra però s'hi nota la mà del director i això és un plaer.

Un darrer apunt. Així com en Goodfellas Scorsese utilitzava la veu en off del protagonista de la història per narrar-la, en aquesta també utilitza el que ja en el seu dia va emprar Woody Allen a Annie Hall, Groucho Marx a Animal Crackers i, més recentment Kevin Spacey a la sèrie House of Cards. El protagonista parla directament a càmera amb l'espectador. Un recurs que, si bé resulta artificiós, dóna un caire diferent al relat i, ben portat, és sensacional. 

Adient per a seguidors del director i per a qui vulgui veure una cinta d'excessos de tres hores. Contraindicada per a qui no vulgui perdre el temps amb un divertimento llarguíssim.

Fitxa:
(2013)
Director: Martin Scorsese
Guió: Terence Winter i Jordan Belfort (llibre)
Repartiment: Leonardo DiCaprio, Jonah Hill, Matthew McConaughey, Rob Reiner, Margot Robbie, Jon Bernthal, ...

Track escollit:
"Mrs. Robinson"
performed by The Lemonheads
&
"Dust My Broom"
by Elmore James

Frase escollida:
Jordan Belfort: On a daily basis I consume enough drugs to sedate Manhattan, Long Island, and Queens for a month. I take Quaaludes 10-15 times a day for my "back pain", Adderall to stay focused, Xanax to take the edge off, pot to mellow me out, cocaine to wake me back up again, and morphine... Well, because it's awesome.

Django Unchained

Tarantino torna amb un western. En primer lloc, cal destacar que el director de Knoxville és un mestre en contractar a velles glòries del món audiovisual, un mestre en rodar amb detalls que homenatgen films anteriors (sovint de sèrie B, tot sigui dit), i que tria com ningú la banda sonora que acompanya les seves peculiars imatges.
I aquesta cinta no n'és l'excepció. Les localitzacions es veuen triades al detall, tot molt ben enquadrat i utilitzant recursos molt propis del gènere (el zoom sobtat de pla general a primer pla n'és un bon exemple).
Però per sobre de tot estan els diàlegs i les interpretacions dels personatges. I és que aquí és on rau la bellesa de la pel·lícula. Més enllà de les escenes de sagnants tiroteigs, que hi són, prima per sobre de tot el que diuen els personatges i, en aquesta pel·lícula, també el que no diuen, les mirades...

És una molt bona pel·lícula. Amb petits errors de ràcord i algun detall que caldria polir una mica, però en termes generals resulta el divertimento que s'espera del seu autor.
Destaquen molts dels intèrprets que hi apareixen. Evidentment  Christoph Waltz (Dr. King Schultz), que fa d'una versió del seu anterior personatge a les ordres de Tarantino (Col. Hans Landa a Inglorious Basterds), encara que aquesta vegada una mica menys hipòcrita i menys somrient. També molt destacable Samuel L. Jackson (incondicional de les pel·lícules de Tarantino), en el paper de Stephen, un criat negre amb la ment d'un racista blanc. Jamie Foxx, Django, com a protagonista. I com a tal, amb les seves frases lapidàries de tot bon western i amb una química sorprenent amb Waltz.
També és curiós veure la implicació de Leonardo DiCaprio (Calvin Candie) dirigit per Quentin.
I a banda de l'anecdòtica interpretació de Kerry Washington com a la dona de Django, Broomhilda, podriem citar un munt de secundaris habituals del director (com Michael Parks) i el cameo de Franco Nero (Amerigo Vessepi), que fou l'original a la pel·lícula de 1966 Django, dirigida per Sergio Corbucci.
Això sí, el cameo del propi Quentin sembla un pedaç mal sargit. Com a mínim hauria d'haver demanat al departament de maquillatge que li hagués posat alguna cicatriu o deixar-se barba d'uns quants dies i embrutar-se, per que només li falta haver-se descuidat el Director Finder penjant del coll.

En definitiva, Tarantino volia fer un western i l'ha fet. Amb el seu estil peculiar, amb moltes notes d'humor per a tots els gustos, amb un bon grau de violència i amb escenes absurdes com la de la discussió entre uns assaltants sobre els mocadors que duen per tapar-se la cara (ho heu de veure, per que és absurd de nassos).

La banda sonora és genial, molt ben inclosa, fins i tot quan es tracta de temes molt moderns per tractar-se d'aquest gènere. Utilitza força talls bruscos, però això ja és marca de la casa. Hi ha molts detalls cuidats que són, si voleu, meres anècdotes. Però sense anar més lluny, la cinta comença amb el logo de Columbia dels anys seixanta i la tipografia dels crèdits és molt eloqüent...

Adient per a amants del gènere, no quedaran decepcionats (potser una mica sorpresos, però és molt millor que Appaloosa, d'Ed Harris). Contraindicada per a detractors de Tarantino, que n'hi segueix havent.

Fitxa:
2012
Director: Quentin Tarantino
Guió: Quentin Tarantino
Repartiment: Jamie Foxx, Christoph Waltz, Leonardo DiCaprio, Samuel L. Jackson, Kerry Washington, ...

Track escollit:
"To Old to Die Young"
Written by Dege Legg
Performed by Dege Legg (as Brother Dege)

Frase escollida:
Billy Crash: [after getting shot in the genitals] D-jango, you black son of a bitch!
Django: The "D" is silent, hillbilly.

The Departed

Els entesos diran que es tracta d'un remake d'una cinta de gran èxit del cinema de Hong Kong anomenada Mou gaan sou (aka: Infernal Affairs) i de fet, el guionista William Monahan assegurava no conèixer-la abans d'escriure el guió de la que ens ocupa.
Sigui com sigui, les dues cintes tenen bastantes similituds i els cinèfils asseguren que l'original és infinitament més bona que la d'Scorsese. Amb tot, no és el tema que ens ocupa.

La pel·lícula, como moltes de les d'Scorsese, és excessivament llarga, i el ritme no és que sigui molt ràpid, per tant, hi ha moments en els que cridaries allò de ¡Trata de arrancarlo, por dios!, però la cinta en sí té les suficients coses bones com per que valgui la pena veure-la.
Diria que el pilar principal que la sustenta és el repartiment i la feina que fa l'elenc en general.
D'una banda tenim el policia infiltrat Billy (Leonardo DiCaprio) i els seus caps al departament, Dignam i Queenan (Mark Wahlberg i Martin Sheen, respectivament). De l'altra tenim l'infiltrat dels dolents al departament de la policia Colin Sullivan (Matt Damon) i cap i subaltern dels malvats de la pel·lícula, Frank Costello i Mr. French (Jack Nicholson i Ray Winstone, respectivament). Tot i que el protagonisme recau en Damon i DiCaprio, tots aquests citats anteriorment porten el pes de la trama. Com a secundaris cal destacar els papers d'Alec Baldwin (Ellerby), un dels caps del departament de policia que vol caçar a Costello, i de Vera Farmiga (Madolyn), la psicòloga dels dos protagonistes.
Per no citar-los tan sols, dir que Nicholson és qui és i fa el paper que tothom espera (amb alguna anada d'olla inclosa) i criticar a DiCaprio per l'excessiu nerviosisme, un pèl sobreactuat.

En segon lloc, la manera de posar la càmera d'Scorsese és sempre interessant i la banda sonora escollida amb bon gust un dels seus trets característics. Aquests són els trets bàsics que fan de la cinta quelcom entretingut i digne de ser vist.
D'altra banda hi ha nombrosos aspectes negatius. Amb un elenc tan extens i amb cadascun dels personatges amb un llarg moment per a la seva construcció, la pel·lícula es fa pesada i la probable intensitat de l'acció es dilueix inexorablement...
Si que els diàlegs entre personatges són una delícia, grans dissertacions de Nicholson i batalles dialèctiques de Wahlberg, però en resum la cosa no surt d'aquí. Les comparacions són odioses (una mera excusa que quan es diu és com tenir via lliure a comparar), però havent vist Taxi Driver, Casino, Goodfellas, saps que Scorsese té més nivell que això.

Adient per a qui ja sap que a Scorsese li surt barat el metre de pel·lícula i contraindicat per a qui no aguanti més d'hora i dos quarts en una butaca del cinema.

Fitxa:
2006
Director: Martin Scorsese
Guió: William Monahan, Alan Mak i Felix Chong (quió de Mou gaan dou, guardant les aparences per si realment és un remake)
Repartiment: Matt Damon, Leonardo DiCaprio, Martin Sheen, Jack Nicholson, Mark Wahlberg, ...

Track escollit:
"Let It Loose"
by The Rolling Stones
&
"I'm Shipping Up To Boston"
by Dropkick Murphys

Frase escollida:
Ellerby: Go fuck yourself.
Dignam: I'm tired from fucking your wife.
Ellerby: How is your mother?
Dignam: Good, she's tired from fucking my father.