Elysium

Decepcionant pel·lícula de l'autor de la colpidora District 9. Així com en la seva anterior obra ens va sorprendre amb un tractament de la ciència ficció com mai havíem vist, en aquesta flirteja amb els tòpics de Hollywood del gènere sense voler deixar de banda els seus trets característics i fa una barreja lamentable.

No és que la cinta no tingui coses bones, alguna en té, però tan descafeïnada que passa sense pena ni glòria. La història, d'entrada, ja la tenim força vista. Els de dalt -rics- i els de sota -pobres-. Un tema que ja s'ha tocat força vegades i més bé. La història que ens ocupa, carregada de tòpics, en realitat sembla que no acabi d'arrencar durant bona part del metratge. I és que sí que passen coses, però sembla que siguin a desgana.

La cosa va dels merders en els que es veu immers Max (Matt Damon), un ex-convicte que intenta sobreviure no ficant-se en massa embolics i que pateix un accident laboral que només li deixa una sortida per seguir amb vida. Pujar a Elysium, una impressionant estació espacial orbitant al voltant de la Terra on viuen els rics, els que tenen de tot (una mica com els que tenien molt 'temps' a In Time). A partir d'aquí tota una odissea rodada de manera tan caòtica que no sembla que ho sigui.
La dolenta de la pel·lícula se suposa que és Jodie Foster, que encarna una mena de ministra de defensa anomenada Delancourt, però en realitat es passa tota l'estona arrufant el nas i donant ordres letals per preservar el benestar propi i el dels seus conciutadans. Ni una batalla entre protagonista i antagonista (ni física ni dialèctica).
I és que l'autèntic dolent de la funció és el millor de la pel·lícula. El que fou el protagonista de la citada District 9, Sharlto Copley, encarna de manera magistral a Kruger, un agent d'Elysium sense escrúpols que està a la Terra fent la feina bruta dels de dalt.
És el que val més la pena de tot plegat, tret d'alguns enquadraments meritoris i de l'ambientació en general. Però fins i tot el millor de la cinta s'acaba descafeïnant en una batalla final més còmica que una altra cosa i amb poca visibilitat del que està passant a causa de la maleïda mania del parkinson de càmera.
Totes les escenes d'acció tenen un moviment excessiu de càmera, totes. Fins i tot algunes que no són d'acció.

D'altra banda hi ha una diluïda història d'amor encabida amb calçador d'una antiga amiga de la infància del protagonista (Frey, interpretada per Alice Braga) que, previsiblement té una filla malalta que també necessita una visita als de dalt per a curar-se amb la meravellosa tecnologia de què disposen. Paradoxalment, l'instant d'interpretació més genuí passa entre Damon i la nena malalta (Matilda, Emma Tremblay) mentre comenten un conte infantil i el seu significat. Aquella escena, amb enquadraments subjectius dels personatges és digna, però són un parell de minuts.

Per acabar, un parell de moments tristíssims de les acaballes de la cinta. D'una banda la solució al problema amb un senzill canvi de codi de programació, canviar la paraula ILLEGAL per *LEGAL, un insult a qualsevol persona que s'hagi estat empassant la cinta, que en realitat no passa de les dues hores però es fa lenta com si en durés gairebé tres. I el desesperat intent de donar-li llagrimeta al final pretesament èpic i heroic del protagonista.

En resum, adient per als que es conformen fàcilment i no han vist l'anterior obra de Blomkamp i contraindicat per als que sí l'han vista i esperen trobar-se quelcom a l'alçada.

Fitxa:
2013
Director: Neill Blomkamp
Guió: Neill Blomkamp
Repartiment: Matt Damon, Sharlto Copley, Jodie Foster, Alice Braga, Diego Luna, William Fichtner, ...

Track escollit:
"Theme of Elysium"
(from Elysium Trailer 2013)
Instrumental Mix

Frase escollida:
John Carlyle: Don't breathe on me. Cover your mouth.

Oblivion

Qui vulgui gaudir d'un revival en tota regla de nombroses cintes de ciència ficció, aquesta és la seva pel·lícula. Tom Cruise encarna a Jack Harper, un mecànic de drons, la missió dels quals és vetllar per la seguretat d'unes plataformes que extreuen aigua del mar d'una Terra devastada per una guerra. Suposadament la resta de la humanitat resta en una estació espacial a l'espera de viatjar -una vegada aconseguits tots els recursos necessaris que queden a la Terra- cap a una nova vida a Tità, lluna de Saturn.

Aquesta és la història que comença per agafar trets de la cinta d'animació de Pixar i Disney Wall-E. La primera mitja hora de pel·lícula és sensacional. Uns efectes espectaculars, uns paisatges colpidors (les imatges de contextualització apocalíptica, les imatges de la lluna destruïda al cel...) i una introducció molt ben portada i creïble. Malgrat aquest inici prometedor, a mesura que va avançant la trama l'interès es dilueix i acaba sent una amalgama d'homenatges (per no dir còpies vils i premeditades) de diversos productes anteriors.
Hi trobarem traces de Matrix, d'una banda (entre d'altres coses) els drons s'assemblen perillosament als sentinelles de la trilogia. En segon lloc, el personatge interpretat per Morgan Freeman (Beech) que, això sí, li dóna una certa entitat i credibilitat, recorda molt al Morpheus de Laurence Fishburne. També hi apareix Star Wars (una persecució de naus molt similar a una entre el Falcó Mil·lenari i les naus imperials) o bé I, Robot, per la resolució final de tot plegat i, de fet, en podria anomenar d'altres.

A banda dels dos personatges masculins ja citats destaquen les dues protagonistes femenines. D'una banda la bonica Olga Kurylenko, en el paper de Julia i de l'altra l'ambigua, gairebé robòtica, Andrea Riseborough com a Victoria. Són actuacions convincents i de fet la pel·lícula té bon ritme exceptuant els moments tendres entre el descobriment principal de la trama i la resolució final.

La banda sonora acompanya i, en alguna ocasió fa taral·lejar alguna cançó.
En resum, i malgrat les nombroses referències a d'altres films, és un bon entreteniment que és del que es tracta, però més val anar-hi amb les expectatives baixes que fins i tot ens sorprendrà.
Val la pena la primera mitja hora, com ja he dit. Després va de capa caiguda fins a un final que, sincerament, sobra.

Adient per a curiosos, contraindicada per a amants de la ciència ficció.

Fitxa:
2013
Director: Joseph Kosinski
Guió: Joseph Kosinski (guió i còmic), Karl Gajdusek, Michael Arndt i Arvid Nelson (còmic)
Repartiment: Tom Cruise, Morgan Freeman, Olga Kurylenko, Andrea Riseborough, ...

Track escollit:
"A Whiter Shade of Pale"
Written by Keith Reid, Gary Brooker, Matthew Fisher
Performed by Procol Harum

Frase escollida:
Jack Harper: 60 years ago, Earth was attacked. We won the war, but they destroyed half the planet.
Everyone's been evacuated. Nothing human remains. We're here for drone repair. We're the "mop-up crew".

In Time

Una bona idea rodada com si es tractés d'un videojoc on s'han d'anar 'passant pantalles' i córrer i saltar de plataforma en plataforma. Brillen més les interpretacions secundàries que les principals i l'estètica futurista és força minimalista (sobretot entre els de la franja horària rica) i, de fet, també ho és la profunditat dels personatges, que és gairebé nul·la.

La part bona de la cinta és la primera, on fa reflexionar sobre el sistema monetari basat en el temps. Representa que gràcies a la ciència es deixa d'envellir als 25 anys (i sembla que això impliqui que tothom és ben plantat, prim i atlètic), això si, a partir del moment en que es compleixen els 25 tan sols queda un any al rellotge dels leds verds del braç i si no guanyes temps (treballant o robant-lo als altres) mors.
La premissa és senzilla i cruel per als més desfavorits, per això hi ha zones horàries en funció de la quantitat de temps del rellotge que porten. Ja ho diuen nombroses vegades a la pel·lícula (com volent fer que sigui la frase transcendental): Per a que uns pocs siguin immortals, molts han de morir.

A banda de si són reflexions profundes o no, la pel·lícula és, si més no, entretinguda. Molta corredissa, un look bastant cool i un ritme accelerat que no cansa. Les interpretacions són bastant planes, no oblidem que el protagonista, en realitat és cantant/ballarí. Justin Timberlake (Will Salas) resulta correcte. Una interpretació d'aquelles que s'oblida ràpidament. La seva companya d'aventures, Amanda Seyfried (Sylvia Weis) tampoc és res de l'altre món però encaixa bé en el paper de nena mimada. El que no és massa versemblant és que de cop i volta tingui consciència de Robin Hood només per que ha estat passant la nit amb un noi senzill del guetto.
Qui sí que fa un paper meritori és Cillian Murphy (Raymond Leon), sempre amb aquell lleuger toc d'ambigüitat que el caracteritza. Realment convincent.
La resta són anecdòtics, com el paper de Johnny Galecki (Borel), l'amic alcohòlic del protagonista.

En definitiva, una cinta bastant buida però entretinguda. Que explica un sistema cruel però es queda en la superfície i hi passa de puntetes, però malgrat tot, es deixa veure.
Adient per a fans dels videojocs de plataformes, està estructurada d'una manera molt similar. Contraindicada per als que la idea els sedueix i espera un desenvolupament extens de la mateixa.

Fitxa:
2011
Director: Andrew Niccol
Guió: Andrew Niccol
Repartiment: Justin Timberlake, Amanda Seyfried, Cillian Murphy, Vincent Kartheiser, ...

Track escollit:
"In a Manner of Speaking"
written by Winston Tong
performed by Nouvelle Vague

Frase escollida:
Sylvia Weis: What have we got?
Will Salas: A day. You can do a lot in a day.

I Am Legend

La prova de que les superproduccions de Hollywood actuals poden ser obres a tenir molt en compte. Basada en la novel·la de Richard Matheson amb el mateix títol però amb lleugeres diferències, com tota adaptació de la indústria cinematogràfica dels EUA.
Malgrat això, la cinta pot presumir de ser una obra de capa a peus i amb pocs aspectes a ser criticats negativament.
D'entrada, comparant-la amb la novel·la, hi ha un parell o tres de diferències importants a tenir en compte. En primer lloc, la pel·lícula situa l'acció a Nova York, mentre que el llibre ho fa a Los Angeles. Hi ha una raó per la qual es va fer aquest canvi, i és que a L.A. poden sovint trobar-se llocs gairebé deserts i, per contra, és impossible concebre la ciutat de Nova York sense ni una ànima. Un canvi merament visual...
En segon lloc, Robert Neville, el protagonista meravellosament interpretat per Will Smith, a la novel·la és més aviat la contraposició del que veiem a la pel·lícula. Smith està en forma, és organitzat i calcula cada moviment. Segueix una rutina que el fa estar lúcid. En canvi el personatge descrit per Matheson està més aviat gras, alcohòlic i totalment tancat a casa seva sense pràcticament cap contacte amb l'exterior hostil.
I la diferència més important és el final de la història. De fet, es van rodar dos finals (qui sap si més) i es van sotmetre a estudi. El que va tenir més acceptació pel públic és el que es va acabar veient als cinemes. Sigui com sigui, cap dels finals triats és el que realment succeeix a la novel·la. La conclusió d'aquesta dóna més sentit al títol -I Am Legend-, ja que Matheson fa que Neville acabi pres dels infectats esdevenint ell l'estrany, el temut. I acaba morint sent llegenda, sent el darrer de la seva raça, acaba sent ell el monstre...

Tornant a la pel·lícula, els efectes especials són perfectes, excel·lents. El fet de 'buidar' Nova York, el fet de crear els infectats, l'escena, feta flashback, de l'evacuació de la ciutat (una de les mes cares de la història del cinema), la dificultat de rodar pràcticament totes les escenes en localitzacions reals i passar-les pels filtres digitals posteriorment... Tot això té un mèrit impressionant.
Però el que fa que encara sigui més meritori tot plegat és el fet de que no és una pel·lícula que es basi en els efectes i la pirotècnia (el tràiler una vegada més ens enganya vilment). Es tracta d'una pel·lícula propera, de construcció de personatges, d'interpretació, amb dos personatges principals (Smith i la gossa que l'acompanya) i la resta es tracta d'una massa indefinida (els infectats), que vol acabar amb ell. No hi ha un malvat definit (encara que sí que es deixa entreveure un líder entre ells).

La interpretació d'Smith és impecable, però és digne de menció l'actuació de Kona i Abbey, les dues gosses que interpreten Sam, la pastor alemany que acompanya en una simbiosi perfecta al protagonista. És impressionant el grau de complicitat que es plasma entre els dos protagonistes malgrat la diferència d'espècie. Senzillament sensacional.
En aquest cas, per que val realment la pena, deixo el link amb el making of de la pel·lícula (o part d'ell), realment interessant veure com es va rodar en les localitzacions reals i com es va fer l'escena (aquesta sí, en estudi) de Times Square. Realment impressionant.

Adient per a tothom, s'ha de veure. Contraindicada per a tots aquells que es creguin el tràiler.

Fitxa:
2007
Director: Francis Lawrence
Guió: Mark Protosevich, Akiva Goldsman. Richard Matheson (novel·la). John William Corrington i Joyce Hooper Corrington (guió de la pel·lícula de 1971)
Repartiment: Will Smith, Alice Braga, Abbey, Kona, ...

Track escollit:
"Three Little Birds"
Written by Bob Marley
Performed by Bob Marley & The Wailers

Frase escollida:
Neville: [to Sam]  Eat your vegetables. Don't just push 'em around, eat 'em. I ain't playin'!