The Departed

Els entesos diran que es tracta d'un remake d'una cinta de gran èxit del cinema de Hong Kong anomenada Mou gaan sou (aka: Infernal Affairs) i de fet, el guionista William Monahan assegurava no conèixer-la abans d'escriure el guió de la que ens ocupa.
Sigui com sigui, les dues cintes tenen bastantes similituds i els cinèfils asseguren que l'original és infinitament més bona que la d'Scorsese. Amb tot, no és el tema que ens ocupa.

La pel·lícula, como moltes de les d'Scorsese, és excessivament llarga, i el ritme no és que sigui molt ràpid, per tant, hi ha moments en els que cridaries allò de ¡Trata de arrancarlo, por dios!, però la cinta en sí té les suficients coses bones com per que valgui la pena veure-la.
Diria que el pilar principal que la sustenta és el repartiment i la feina que fa l'elenc en general.
D'una banda tenim el policia infiltrat Billy (Leonardo DiCaprio) i els seus caps al departament, Dignam i Queenan (Mark Wahlberg i Martin Sheen, respectivament). De l'altra tenim l'infiltrat dels dolents al departament de la policia Colin Sullivan (Matt Damon) i cap i subaltern dels malvats de la pel·lícula, Frank Costello i Mr. French (Jack Nicholson i Ray Winstone, respectivament). Tot i que el protagonisme recau en Damon i DiCaprio, tots aquests citats anteriorment porten el pes de la trama. Com a secundaris cal destacar els papers d'Alec Baldwin (Ellerby), un dels caps del departament de policia que vol caçar a Costello, i de Vera Farmiga (Madolyn), la psicòloga dels dos protagonistes.
Per no citar-los tan sols, dir que Nicholson és qui és i fa el paper que tothom espera (amb alguna anada d'olla inclosa) i criticar a DiCaprio per l'excessiu nerviosisme, un pèl sobreactuat.

En segon lloc, la manera de posar la càmera d'Scorsese és sempre interessant i la banda sonora escollida amb bon gust un dels seus trets característics. Aquests són els trets bàsics que fan de la cinta quelcom entretingut i digne de ser vist.
D'altra banda hi ha nombrosos aspectes negatius. Amb un elenc tan extens i amb cadascun dels personatges amb un llarg moment per a la seva construcció, la pel·lícula es fa pesada i la probable intensitat de l'acció es dilueix inexorablement...
Si que els diàlegs entre personatges són una delícia, grans dissertacions de Nicholson i batalles dialèctiques de Wahlberg, però en resum la cosa no surt d'aquí. Les comparacions són odioses (una mera excusa que quan es diu és com tenir via lliure a comparar), però havent vist Taxi Driver, Casino, Goodfellas, saps que Scorsese té més nivell que això.

Adient per a qui ja sap que a Scorsese li surt barat el metre de pel·lícula i contraindicat per a qui no aguanti més d'hora i dos quarts en una butaca del cinema.

Fitxa:
2006
Director: Martin Scorsese
Guió: William Monahan, Alan Mak i Felix Chong (quió de Mou gaan dou, guardant les aparences per si realment és un remake)
Repartiment: Matt Damon, Leonardo DiCaprio, Martin Sheen, Jack Nicholson, Mark Wahlberg, ...

Track escollit:
"Let It Loose"
by The Rolling Stones
&
"I'm Shipping Up To Boston"
by Dropkick Murphys

Frase escollida:
Ellerby: Go fuck yourself.
Dignam: I'm tired from fucking your wife.
Ellerby: How is your mother?
Dignam: Good, she's tired from fucking my father.

The Amazing Spider-Man

Quan es va saber que la franquícia de l'home aranya tornava a començar de cap i de nou, la sensació més generalitzada va ser la de que ens havien pres el pèl. Com podia ser que després de veure tres pel·lícules del superheroi en leotards no feia pas gaire tornessin a començar?
En primer lloc, resulta que Sam Raimi (el director de les darreres) tenia desavinences amb el guió i tota una serie d'excuses que se solen posar quan a hollywood no es posen d'acord amb els diners.

Així doncs, tenien diverses opcions com la de continuar igual però amb història nova, però finalment van decidir tornar als orígens (una mica com el que varen fer amb Hulk) i canviar de repartiment, director i tota la pesca.
De fet, el canvi d'actor era un imperatiu, perque (no) em sap greu, però Tobey Maguire era horrorós com a Peter Parker, el feia massa imbècil, i quan li van donar l'oportunitat de treure el seu costat fosc era tan lamentable que feia vergonya aliena.

En definitiva, s'hi estarà més o menys d'acord amb que Hollywood posi excuses cada vegada més estúpides per tal d'encobrir que no tenen idees bones per a fer pel·lícules (i tirar dels còmics gairebé sempre funciona), però el cas és que la nova entrega d'Spider-Man és d'allò més interessant.
Interessant pel que fa a les tres anteriors, és clar. No per ella mateixa.

El cas és que en aquesta els personatges cobren més importància, hi ha alguns matissos més. Amb tot, encara que la història és força similar, els trets diferencials fan que no sigui una mera cinta de superherois corrent i lluitant contra el mal.

El nou Peter Parker, per exemple és bo. És més normal. No la caricatura de l'anterior. Aquest d'ara no és el nano més popular de l'institut (que ja és això), però tampoc un retrassat mental sobretot quan parlava amb la cara-de-pa-de-ral de la Mary Jane (que per cert, aquí no surt, el personatge femení és Gwen Stacy, que a la saga de Raimi va sortir a la tercera.
Tornant a la figura de Parker, les millores substancials a banda del caràcter, com a mínim si el seu alter ego ha estat fent de les seves, a ell se li noten les ferides de guerra l'endemà. Això si, trobo que com a superheroi, no hauria de treure's la màscara tant sovint, no? Una de les gràcies dels superherois és la seva identitat secreta...

Amb poca acció per ser una cinta d'aquest gènere, té els seus gags (que potser podrien haver-se cuidat una mica més), i els seus moments tendres (que s'apropen perillosament a situacions de la talla de sagues juvenils de no-morts, saps?). Però en definitiva deixa més bon sabor de boca que les seves precedents.
Així que com a mínim tenim una de superherois en la que els personatges tenen més cos que els efectes especials.

Per cert, dos apunts: en primer lloc si aneu a veure-la al cinema no marxeu quan surtin els crèdits, que hi ha una mica d'escena més. I en segon lloc, el moment més memorable del film és durant el cameo d'Stan Lee.

Adient per als que volien alguna cosa més del dels leotards i contraindicat per a aquells que esperin veure molta acció i res de guió.

Fitxa:
2012
Director: Marc Webb
Guió: James Vanderbilt, Alvin Sargent, Steve Kloves i Stan Lee i Steve Ditko
Repartiment: Andrew Garfield, Emma Stone, Rhys Ifans, Denis Leary, Martin Sheen...

Track escollit:
(none)

Frase escollida:
Spider-Man: Oh, no! You've found my weakness! Small knives!