Mr. & Mrs. Smith

Entretinguda cinta d'acció que barreja moments de romanticisme crispetaire i dosis d'humor negre. Són obvis els referents de la mateixa amb True Lies de James Cameron, i d'altres pel·lícules que barregen la vida quotidiana d'un matrimoni amb l'espionatge i l'acció.

Els punts forts d'aquesta producció dissenyada per campanya de màrqueting explotant la parella de moda del moment són els constants gags de situacions habituals del dia a dia en el context de la vida d'uns agents secrets antagonistes. John i Jane Smith (Brad Pitt i Angelina Jolie, respectivament), són un matrimoni en crisi degut a tot el que no es diuen en part per la seva feina.
Si bé la trama deixa molt punts sense lligar i passa de puntetes per sobre de molts altres, no hem d'oblidar que el propòsit de la cinta és la d'entretenir a qualsevol preu i, com a mínim, si no aprofundeixes, això ho aconsegueix de sobres.

Pitt es menja la pantalla, cosa que no es pot dir de Jolie, que exceptuant alguns moments, tan sols es dedica a fer expressions de Tomb Raider durant tot el metratge. En canvi, el secundari Vince Vaughn (Eddie) és brillant a cada moment que apareix.

Fan gràcia les diferencies entre les agències per les que treballen els protagonistes, la de Pitt més d'estar per casa amb un soci que encara viu amb sa mare i la de Jolie, amb tecnologia punta, un toc futurista i poblada tota per dones a excepció del seu cap (molt a l'estil de Charlie's Angels).
Moments de paròdia (o homenatge) i molta complicitat entre els protagonistes, encara que repeteixo que qui val la pena és Pitt. O la relació amb els veïns com si fossin una parella més. Els gags de vida matrimonial en plena escena d'acció o l'humor negre constant (sobretot en l'escena del tango, que segur que us recordarà a d'altres pel·lícules).

El final decepciona una mica per les ganes d'acabar ràpid, tot i que la coreografia de la batalla és digne.
En definitiva adient per a aquells que vulguin desinhibir-se amb una bona comèdia d'acció carregada de frases que arrencaran més d'un somriure i contraindicada per als que no saben apreciar un notable divertimento.

NOTA POSTERIOR A LA PUBLICACIÓ DE L'ENTRADA: Moltes diferències de muntatge entre la versió original estrenada als EUA i la versió doblada a l'Estat Espanyol. Escenes eliminades i/o afegides per ambdues versions i muntatge de la batalla final sense música a la versió ianqui... 

Fitxa:
2005
Director: Doug Liman
Guió: Simon Kinberg
Repartiment: Brad Pitt, Angelina Jolie, Vince Vaughn, ...

Track escollit:
"Express Yourself"
Written by Charles Wright
Performed by Charles Wright & The Watts 103rd Street Rhythm Band

Frase escollida:
Mom #1: Eddie?
Eddie: [shouts] Mom! We are on high alert here. I almost killed you right then! You do not even realize!
Mom #1: [pause] Never mind.

Tinker Tailor Soldier Spy

Basada en una novel·la de John Le Carré amb el mateix títol (Calderero Sastre Soldado Espía seria la traducció literal, encara que aquí se li va posar el títol de El Topo, per si algú es perdia...), aquesta pel·lícula ens mostra d'una manera pausada, sense acció ni persecucions, la recerca i captura d'un infiltrat dins dels serveis secrets anglesos.
Ja el 1970 Alec Guiness va interpretar el personatge principal, George Smiley, i en aquesta ocasió, Gary Oldman broda el personatge fugint dels seus habituals personatges complicadament histriónics (amb algunes excepcions, és clar).

L'escena de l'abella dins del cotxe que molesta i enfada a tothom i la manera de reaccionar d'Smiley senzillament abaixant la finestra sense immutar-se és la representació perfecta del caràcter d'aquest personatge, que no diu la seva primera paraula fins al minut 18 de la cinta i que en l'únic moment en que se surt de la calma, serenor i control de la situació habitual és quan es tracta de rememorar el passat i, perquè no, hi ha unes copes de whisky pel mig.

Molt ben construïda, muntada i ambientada, aposta per la intel·ligència del que la veu, sense mastegar tots els aspectes i tot i que lenta, fent que l'espectador estigui concentrat en no perdre el fil.
Els detalls cuidadíssims, com el fet de denotar que es tracta d'un flashback pel canvi d'ulleres d'Smiley, per la il·luminació de cada escena, el so ambient i la banda sonora que li dóna l'empenta necessària sense ser trascendental.
Una pel·lícula de guió, d'interpretació. La majoria dels entrellats es resolen en mirades, en comunicació no verbal dels personatges.
Petits trets dignes d'una cinta d'espies com el tros de fusta enganxat a la porta de casa per saber si ha entrat algú, les cuidades localitzacions d'arxius i la burocràtica manera de les entrades, sortides, registres...

Al paperàs de Gary Oldman l'acompanya un bon elenc d'actors britànics que realment te'ls creus. En general sembla que no passi res, però cada moviment, cada mirada, cada detall a primera vista insignificant està pensat i, mica en mica, et porta a anar completant les peces del puzzle fins que finalitza amb un muntatge amb música de fons (sorprendrà l'intèrpret de la cançó, vegeu l'apartat track escollit) impecable, una vegada més mostrant amb petites mirades, gestos i complicitats, amb una sutilesa ben entesa, la conclusió de les diverses trames i el perquè d'elles.

Adient per a aquells que vulguin veure quelcom d'espies que no sigui jamesbondinià i contraindicat per als que estiguin acostumats a pel·lícules amb fletxes que indiquen per on has d'anar.

Fitxa:
2011
Director: Tomas Alferdson
Guió: Bridget O'Connor i Peter Straughan, basada en Tinker Tailor Soldier Spy de John Le Carré
Repartiment: Gary Oldman, John Hurt, Colin Firth. Gary Oldman, Mark Strong, Toby Jones...

Track escollit:
"La Mer"
Written by Charles Trenet
Performed by Julio Iglesias

Frase escollida:
Bill Haydon: [on the phone] As I said, you may fuck me but you still have to call me "Sir" in the morning