Els seguidors de la serie dels sèrie dels vuitanta van quedar decepcionats amb la versió de Michael Mann, perque en realitat no té massa a veure amb l'assolellada Califòrnia plagada de camises hawaianes, cotxes potents i noies en bikini que va fer que tothom volgués ser Sonny Crockett i Ricardo Tubbs (a la sèrie Don Johnson i Philip Michael Thomas i a la pel·lícula Colin Farrell i Jamie Foxx, respectivament).
El cas és que Mann, encisat per la tecnologia HD, defuig la homogeneïtat i coherència estètica i porta més enllà l'ús d'aquesta tecnologia supeditant la mateixa pel·lícula i fent que l'HD mani. La càmera canvia de focus, d'il·luminació i fins i tot de color com li dóna la gana.
I és que precisament la pel·lícula està estructurada de la mateixa manera que l'estil de vida dels personatges, sense sentit aparent, al llindar del que està bé i del que està malament, fent d'agent doble, sent policia sense que es noti, sent pel·lícula, però sense que ho sembli...
Aquesta manera de rodar undercover que fa que et sentis molt proper a l'acció, sense abusar del parkinson de càmera i creant una confusió molt adient per al propòsit de la cinta.
Perque la història no va de la missió, no va de traficants perseguits per policies, això només és el pretext. El nus de la història és precisament això, el dilema de fer de bo i de dolent al mateix temps, la perillositat de viure al llindar i de treballar pel bé a la vegada que fas de dolent. De triar finalment en quin bàndol et quedes.
Pel que fa a la interpretació és correcte. Farrell sempre fa la mateixa cara a totes les pel·lícules i és un posturitas, però aquí li queda bé. Cal subratllar el paper de Luís Tosar, que amb una mirada i molt poques paraules ho diu tot. Genial.
Cal fer una menció especial -honorífica diria jo- al tiroteig final. Gràcies probablement a la tecnologia HD i a la manera de rodar de Mann, és una de les millors escenes de trets en la història del cinema. El punt de vista de la càmera et fa viure-ho com si fossis allà (sobretot els que van anar a veure-la al cinema amb un bon sistema de so). Les armes tenen so d'armes, aterrador. Sembla que ho visquis en primera persona i és el que ha de ser, cruel. Sense floritures ni malabarismes. Trets en estat pur.
Només per aquesta escena val la pena.
Adient per a qui vulgui entrar dins el film sense complexes i deixar-se portar i contraindicat per als fans incondicionals de la sèrie dels vuitanta que vulguin fer un revival.
Fitxa:
2006
Director: Michael Mann
Guió: Michael Mann, Anthony Yerkovich
Repartiment: Colin Farrell, Jamie Foxx, Li Gong, Luís Tosar, ...
Track escollit:
"Numb/Encore"
Written by Jay-Z (as Shawn C. Carter), Kanye West (as Kanye Omari West), Mike Shinoda, Brad Delson, Chester Bennington (as Chester C. Bennington), Rob Bourdon (as Robert G. Bourdon), Phoenix Farrell (as David Farrell), Joseph Hahn
Performed by Jay-Z / Linkin Park
Frase escollida:
Det. James 'Sonny' Crockett: [while walking through an alley under heavy guard] Why do I get the feeling everyone knows we're here 15 blocks out?
Det. Ricardo Tubbs: 'Cause everyone knows we're here 15 blocks out.
Enorme pel·lícula dirigida magistralment per Bryan Singer. La cinta va acompanyada d'una fotografia excel·lent que passar a ser un personatge més. La il·luminació, l'enquadrament meticulós i uns elements subliminals molt ben escollits fan que no et moguis de la cadira en el que dura la cinta.
Potser el fet que ni el propi repartiment de la película sabés fins a l'estrena de la mateixa qui era el dolent fa que sigui més veraç la interpretació, i és que qualsevol dels personatges és digne d'un dels millors guions de la dècada dels noranta.
Magistral Kevin Spacey en el paper de Roger "Verbal" Kint, que és qui porta el pes de la narració, però tots, absolutament tots estan pletòrics... Des de Gabriel Byrne (Dean Keaton) fins a Pete Postlethwaite (Kobayashi) passant per Chazz Palminteri (Dave Kujan, US Costums).
Una pel·lícula on tots els recursos -tant tècnics com d'interpretació- estan al servei del guió, que no delataré per no espatllar el final d'algú que no l'hagi vista (a aquest algú: ja aniria sent hora de veure-la).
El cas és que 17 anys després de la seva estrena, és una pel·lícula que no ha envellit i malgrat les cintes amb sorpresa final solen perdre un cop ja el saps, és tal la grandesa de tot plegat, que tant de temps després, segueix vigent com el primer dia.
Cert és que el guió és una mica trampós, però el cas és que és efectiu i aconsegueix que t'ho empassis fins que al final, després d'una mica més d'hora i mitja, exclamis el que sigui que exclamis quan destapes el regal.
Sens dubte una d'entre el top 100 de la història del cinema, adient per a qui vulgui estar enganxat i atent a tot el que passa (és important) durant tota l'estona i contraindicat per al que vulgui que explosions i efectes diversos siguin l'eix transversal d'una pel·lícula entorn a la Mafia.
Fitxa:
1995
Director: Bryan Singer
Guió: Christopher McQuarrie
Repartiment: Stephen Baldwin, Gabriel Byrne, Benicio del Toro, Kevin Pollak, Kevin Spacey, Chazz Palminteri, Pete Postlethwaite, ...
Track escollit:
"Main Theme"
by John Ottman
OST
Frase escollida:
Verbal: Who is Keyser Soze? He is supposed to be Turkish. Some say his father was German. Nobody believed he was real. Nobody ever saw him or knew anybody that ever worked directly for him, but to hear Kobayashi tell it, anybody could have worked for Soze. You never knew. That was his power. The greatest trick the Devil ever pulled was convincing the world he didn't exist. And like that, poof. He's gone.
En realitat no deixa de ser una americanada patriòtica plena de tòpics, però està bastant més ben portada que les habituals dels "durs" del cinema.
Mark Wahlberg encarna al Sergent Bob Lee Swagger, un paio amb molts recursos que després d'un mal dia estant de servei es retira a la muntanya.
Una de les enèssimes pel·lícules sobre corrupció del poder que, en aquest cas, implica al govern (Ned Beatty) i als estaments militars (Danny Glover) -o com a mínim a representants d'aquests-, que fan i desfan mentre l'FBI beu a galet.
Els bons de la pel·lícula són doncs, el pobre Sergent inculpat injustament, un agent de l'FBI novell que no sap ben bé què fa però té molt bona voluntat (Michael Peña) i la jove vídua del col·lega d'armes del Sergent (la preciosa Kate Mara).
En sí la pel·lícula t'enganxa. Et porta. L'argument és ràpid i no s'estén en detalls innecessaris. Molts trets, explosions i accions dignes de MacGyver. A més a més, com que Bob Lee Swagger és un franctirador d'èlit, podem gaudir de trets de llarga distància i totes les explicacions més o menys físiques o científiques dels trets en qüestió.
Malgrat algunes escenes excessivament patriòtiques i els clixés típics de militars i governadors, la cinta es deixa veure, és entretinguda i la gaudeixes.
Són d'especial menció les interpretacions de Elias Koteas, el gos falder del Coronel interpretat per Glover, i de Rade Serbedzija com a agent d'èlit retirat, en cadira de rodes i, en realitat, donat per desaparegut.
En definitiva, adient per als que els agrada una bona pel·lícula d'acció si saben obviar els elements patriòtics (que d'altra banda tampoc són tants, n'hi ha que en tenen moltíssims més) i contraindicat per als que no creuen que es pugui encertar un tret des de més de mil cinc-cents metres.
Fitxa:
2007
Director: Antoine Fuqua
Guió: Jonathan Lemkin i Stephen Hunter (novel·la)
Repartiment: Mark Wahlberg, Danny Glover, Michael Peña, Kate Mara, Rhona Mitra, ...
Track escollit:
"Nasty Letter"
Written and Performed by Ottis Taylor
Frase escollida:
Colonel Isaac Johnson: I won. You lost. Get used to the idea, son.
Bob Lee Swagger: I'm not your son.
Que Jason Statham està encasellat és una obvietat. Li passa com en el seu dia a Bruce Willis, que sempre feia de paio dur (encara ho fa, de fet). La diferència és que Statham té el seu estil, el de barallar-se amb tot el que troba per davant i utilitzar qualsevol eina que tingui al seu voltant per fer-ho.
Per tant, estem davant d'una altra mostra de les virtuts bruceleenianes del noi rapat amb cara de pocs amics.
Si bé la trama ens porta en una pugna a tres bandes ben construïda entre la policia, els xinesos i els rusos, la pel·lícula en sí no aporta massa més que una serie consecutiva de persecucions (amb el maleït moviment epilèptic de la càmera a l'espatlla -o a la mà fins i tot-), baralles, trets, etcètera.
La qüestió és que aquí no hi ha ningú que tingui un pam de net i, evidentment, ningú que sàpiga lluitar i disparar millor que Statham, que no té ni una rascada després de cada una de les tombarelles i amanides de trets en les que es troba.
La gràcia de tot plegat és la coprotagonista de Statham, una nena xinesa bastant marisabidilla que té una facultat especial amb el tema del números i com que memoritza una combinació llarguíssima d'una caixa forta (d'aquí el títol, si és que si han esmerat), tothom va darrere d'ella.
I qui és el salvador? Statham.
No hi ha massa més a dir, adient per a fans incondicionals de Jason Statham i contraindicat per qui ja en tingui prou de Transporter, Crank i similars.
Fitxa:
2012
Director: Boaz Yakin
Guió: Boaz Yakin
Repartiment: Jason Statham, Catherine Chan, Chris Sarandon, ...
Track escollit:
"Piano Sonata No. 14 in C Sharp Minor Moonlight - Adagio Sostenuto"
Written by Ludwig van Beethoven
Frase escollida:
Luke Wright: [to Mei] There's a school for gifted children up in Seattle. It's a nice drive... if you like trees and shit.
Cinta futurista amb molt bones intencions però potser poc aprofitada. La trama és bona i la idea és original i ben pensada, però es queda en una mera serie d'efectes especials i persecucions.
Malgrat el producte final et deixa bastant indiferent i no serà una pel·lícula que passi a ser recordada en excés, té alguns aspectes dignes de menció, per bé que d'altres no...
En primer lloc, la presentació del personatge principal (segueixo pensant que Tom Cruise només sap fer bé d'Ethan Hunt a Mission:Impossible) és tediosa. Hi ha moltes maneres de presentar l'enèssim policia ionqui i aturmentat, la història del cinema ens n'ha regalat un munt. En el cas del que ens ocupa, a Cruise no te'l creus ni de pare ni de marit i només a les seqüències d'acció se'l veu en el seu territori.
Pel que fa a Colin Farrell, segueix en un paper fet a la seva mida, el de fatxenda, encara que aquí està bastant contingut. Però quan el veus irrompre en l'escena mastegant xiclet (i amb un got de cafè a la vegada, com un campió), ja veus que és el mateix tarannà dels papers de SWAT, The Recruit, entre d'altres.
En canvi, Max Von Sydow (Lamar Burgess) i Samantha Morton (Agatha) claven els respectius papers.
I en l'apartat dels secundaris més secundaris cal destacar el paper de Tim Blake Nelson, el cel·lador que toca l'orgue (Gideon) i el de Peter Stormare (Dr. Solomon Eddie)
En altres aspectes de la pel·lícula, no aporta res aquesta imatge borrosa que pregona en moltes escenes i la iluminació suposadament futurista dista molt de ser efectiva. En les escenes de persecucions i baralles (en les úniques en que Cruise és creïble) si eliminèssim el so, podriem endossar-li el theme de Mission:Impossible sense cap mena de problemes.
Hi ha un gag que no molts hauran captat, i és que quan el personatge camina entre anuncis "vivents" que li venen tota mena de productes dirigint-se directament a ell (mare meva si el futur és així...) n'hi ha un d'ells que constantment pregunta si està estressat...
I alguna altra curiositat com veure com n'és de fàcil entrar en una cadena de muntatge del futur (no m'imagino poder fer això a la Seat de Martorell).
Això si, un final molt ben construït i efectiu, segurament el millor de la pel·lícula, evidentment si eliminem els dos minuts de hapily ever after després del desenllaç.
Així doncs adient per als incondicionals de Cruise i contraindicat per als que creguin que la idea és boníssima, perque la manera de dur-la a terme decepciona.
Fitxa:
2002
Director: Steven Spielberg
Guió: Scott Frank i John Cohen
Repartiment: Tom Cruise, Colin Farrell, Max Von Sydow, Samantha Morton, ...
Track escollit:
"Symphony Nr. 7 h-Moll, D.759"
Written by Franz Schubert
Conducted by Carlos Kleiber
Performed by Wiener Philharmoniker
Frase escollida:
Dr. Solomon: For true enlightenment there is nothing like... well, let's just say taking a shower while this large fellow with an attitude you couldn't knock down with a hammer, that keeps whispering in your ear: Oh nancy, Oh nancy. Now that was a lot of fun, thank you so very much John for putting me in there, thank you so very much for giving me an opportunity to get to know myself much better.
Curiosa cinta que recorda bastant al plantejament de Phone Booth de Joel Schumacher, per allò de que tot succeeix en un mateix lloc, i és que de fet, la cruïlla de Madison Avenue i la 45th és un personatge de la pel·lícula en sí mateixa...
Amb tot, aporta moltes més coses que el plantejament de l'altra i manté l'interés en tot moment. No és una obra mestra del guió, doncs hi ha força coses que podriem endevinar abans que succeeixin, però malgrat això es pot gaudir perfectament.
Un dels alicients que podem apreciar és que realment els actors estaven allà dalt, no es tracta d'un decorat amb croma, i això suposa una dificultat extra a l'hora de rodar-la.
Pel que fa a la interpretació, tant Sam Worthington (el suposat suïcida) com Elisabeth Banks fan una bona tasca. Això si, es mereix una especial menció Ed Harris, molt envellit, que aconsegueix inquietar al personal sense fer gairebé res, amb quatre gestos... un actoràs. Els secundaris acaben d'amanir-ho tot plegat amb solvència.
Ben construïda argumentalment i sense masses trampes, la pel·lícula sap centrar l'atenció sobre el que cal en cada moment i fa bon ús del muntatge en paral·lel sense arribar a cansar.
En definitiva, una mica més d'hora i mitja que passa volant i acaba sense aquell sentiment d'haver perdut el temps, que avui dia ja és molt...
Adient per als que els agraden els plantejaments d'una sola localització i contraindicat per als que pensin que va d'un tio que es vol suïcidar i a veure si sí o si no...
Fitxa:
2012
Director: Asger Leth
Guió: Pablo F. Fenjves
Repartiment: Sam Worthington, Elisabeth Banks, Ed Harris, Jamie Bell, Genesis Rodríguez, William Sadler, ...
Track escollit:
"Police On My Back"
Written by Eddy Grant
Performed by The Clash
Courtesy of Sony Music Entertainment (UK) Limited
By arrangement with Sony Music Licensing
Frase escollida:
Dante Marcus: 240 bucks for breakfast?
Valet: It *is* the most important meal of the day.
Una comèdia d'acció trepidant amb humor anglès, dosis de Cluedo i en la que cada aspecte i element que apareix està calculat a la perfecció per arribar al resultat final.
A banda de la desfilada d'actors d'exitoses sèries britàniques i el munt de referències cinematogràfiques, es tracta d'una pel·lícula molt ben planificada, molt ben estructurada i amb molt bon sentit de l'humor (dit sigui de passada que aquest sentit de l'humor s'aprecia molt més en versió original, ja no només en els acudits o gags, si no també en el cognom dels personatges).
De fet, els seguidors del treball de Simon Pegg i Edgar Wright ja estaran al corrent del tipus de cinta de què es tracta (Shaun of the Dead).
En el parell d'hores que dura la pel·lícula no n'hi ha cap moment que sobri, tot el que passa és per alguna cosa i fins i tot les cites d'altres films com Bad Boys 2 i Point Break tenen el seu perquè.
Pel que fa a la interpretació ens trobem davant d'actors impecables. Per petit que sigui el paper (en el cas de Bill Nighy per exemple) broden l'actuació. Pel que fa a Simon Pegg (que la majoria recordaran pels papers en les dues darreres entregues de Mission:Impossible), deixa de banda el paper de poca cosa i passa a ser un super agent -ben lluny de l'aspecte que tenen els super agents, d'aquí l'estil d'humor britànic- amb un mètode sagrat que fins i tot li ha costat la parella per estar més per la feina que per cap altra cosa.
El muntatge -per passar ja a un aspecte més tècnic- és correctíssim. Des de la presentació del personatge principal a els muntatges entre escenes per tall, tot molt ben portat per tal de donar ritme i constància a la història.
Per tant, una cinta que prioritza la trama, l'humor i el guió per davant de l'acció, i és que això, els britànics, ho saben fer molt bé...
Adient per als seguidors de Penn i Wright i per als que no tenen ni idea de qui són, doncs és una pel·lícula que es agraïda de veure. I contraindicat per a aquells que esperin veure només explosions, persecucions i tiroteigs (que ei, n'hi ha...).
Fitxa:
2007
Director: Edgar Wright
Guió: Edgar Wright i Simon Pegg
Repartiment: Simon Pegg, Nick Frost, Jim Broadbent, Timothy Dalton, Bill Nighy...
Track escollit:
"Slippery Rock 70's"
Stavely Makepeace
from The Scrap Iron Rhythm Revue
Frase escollida:
DS Andy Wainwright: You do know there are more guns in the country than there are in the city.
DS Andy Cartwright: Everyone and their mums is packin' round here!
Nicholas Angel: Like who?
DS Andy Wainwright: Farmers.
Nicholas Angel: Who else?
DS Andy Cartwright: Farmers' mums.
La història d'un home de classe mitjana que un dia es lleva amb el peu esquerre.
Michael Douglas (William 'D-Fens' Foster) fa una de les seves millor interpretacions encarnant aquest home -vestit amb impecable camisa blanca amb bolígrafs a la butxaca, corbata fosca, ulleres d'oficinista i maletí- amb tendència violenta (per això té una ordre d'allunyament a la seva ex-dona) en una cinta que descriu prefectament l'infern que envolta una societat decadent amb misèria per totes bandes.
Els plans generals ens contextualitzen magistralment l'angoixa i l'estrés causants de l'ira del personatge i els primers plans ens fan gaudir de la interpretació dels dos protagonistes, el ja citat Douglas i Robert Duvall (Detective Prendergast).
Si bé és cert que la pel·lícula juga amb una moralitat dubtosa que prioritza l'alleujament personal en detriment de la racionalitat, la gran majoria de les queixes del protagonista fan que ens identifiquem amb ell per la santa raó que té, per bé que els mètodes utilitzats no acaben de combregar amb molts de nosaltres.
La cinta està estructurada en diversos actes ben diferenciats, en les escenes que va patint i superant el protagonista. Memorables l'escena de la botiga del coreà i la del restaurant de menjar ràpid.
La gràcia de la història és que sovint ens trobem en aquestes situacions a la vida i que en un entorn hostil les coses se solen tòrcer.
En alguns aspectes podriem dir que té similituds amb Taxi Driver, però Joel Schumacher dirigeix a la seva manera i si bé pot estar-ne inspirada, la cinta en qüestió se sustenta per si sola.
Un retrat, doncs, d'una societat en caiguda lliure on a ningú li importa la vida de ningú, on no hi ha respecte per a res i, la veritat, és esfereidor el que n'arriba a ser d'actual...
Potser la pega de la pel·lícula és el final, poc elaborat, fàcil i fluix. Amb un parell de personatges amb caràcter segurament se li podria haver tret més suc. Enlloc d'això s'opta per titllar de boig al protagonista desvirtuant el fons de perquè fa el que fa.
Adient per a qui li agradi els retrats de la decadència ben portats i contraindicat per als que la seva màxima aspiració sigui esperar que arribi divendres per sortir de festa i pillar la taja.
Fitxa:
1993
Director: Joel Schumacher
Guió: Ebbe Roe Smith
Repartiment: Michael Douglas, Robert Duvall, Barbara Hershey, Rachel Ticotin...
Track escollit:
"The Stripper"
Written by David Rose
Performed by David Rose and His Orchestra
Courtesy of POLYGRAM SPECIAL MARKETS
Frase escollida:
Mr. Lee: Drink, eighty-fie sen. You pay or go!
William 'D-Fens' Foster: I don't understand "fie". There's a "v" in the word "five". No "v's" in China?
Mr. Lee: Not Chinese. I'm Korean.
William 'D-Fens' Foster: Whatever.
