Sens dubte la millor de les -per ara- quatre entregues de l'heroi del fuet i la fedora.
Anant a pams, The Last Crusade ho té tot. Tot el que s'espera d'una pel·lícula d'aventures i més fins i tot. La posada en escena, els paisatges, localitzacions i decorats aconsegueixen embolcallar-te en la història, farcida de detalls, de construcció de personatges, d'humor, intriga i acció.
Tots els aspectes de la cinta casen perfectament i si bé hi ha alguns enganys en el guió i alguns errors garrafals de ràcord, allò de segundas partes nunca fueron buenas (en aquest cas la tercera) és del tot incorrecte.
La història en sí, sempre lligant la fantasia i l'arqueologia, tracta del Sant Greal, encara que l'objecte en sí no té massa pes en la trama. Senzillament els nazis el volen per allò de la vida eterna.
La trama es basa en les proves, els obstacles i els enigmes que han de superar els protagonistes.
Parlo de protagonistes, en plural, per que una de les meravelloses gràcies d'aquesta cinta és que no només tira del carro Harrison Ford (Indiana Jones), si no que forma tàndem amb Sean Connery (Professor Henry Jones) fent de pare del protagonista.
És tanta la complicitat dels dos personatges, tant l'humor que desprenen els seus diàlegs, que la crua i distant relació que porten (no es parlaven des de feia anys, la mare va morir, ...) passa a un segon pla per gaudir de l'antagonisme de tots dos.
Aquí no hi ha ben bé un malvat definit de la pel·lícula. El dolent és el repte al que s'enfronten. Si bé els papers d'Alison Doody (Dr. Elsa Schneider), Julian Glover (Walter Donovan) i el sempre magnífic Michael Byrne (General Vogel) són mil·limetrats i ben construïts, no porten del tot el pes de contricant.
Brillants també, cohesionant-ho tot, John Rhys-Davies (Sallah) i Denholm Elliott (Marcus Brody), que ja havien sortit en edicions anteriors.
Un altre tret característic de la saga són les localitzacions, generalment deserts, estepes i coves. D'això no en falta i a més, molt ben dibuixats buscant aquesta estètica de cartró-pedra. I és que cada escena ens fa entrar dins de la trama i gaudim com a nens petits, per molts anys que faci que l'hem vista i, per què no, per moltes vegades que l'haguem vista.
Segurament per a molts la tercera entrega de la saga no ha estat la més imaginativa, però si la més emocionant. Aquí, a més, s'introdueix des del pròleg la infància del protagonista (el gag de com es fa la cicatriu que té l'actor a la barbeta o la fòbia a les serps). Que dit sigui de passada, gran elecció la del jove (ja mort) actor River Phoenix, amb les mateixes expressions que Ford fent d'Indiana Jones adult.
En definitiva, una obra mestra del cinema d'aventures, una pel·lícula farcida de frases memorables (molt difícil escollir-ne una), d'escenes memorables i que no passarà mai de moda. Adient per a tothom i contraindicada per als que no hagin entrat mai en un cinema en la vida...
Fitxa:
1989
Director: Steven Spielberg
Guió: Jeffrey Boam, George Lucas i Menno Meyjes (història), George Lucas i Philip Kaufman (personatges)
Repartiment: Harrison Ford, Sean Connery, Denholm Elliott, Alison Doody, John Rhys-Davies, Julian Glover, River Phoenix, Michael Byrne, ...
Track escollit:
"Scherzo for Motorcycle and Orchestra"
by John Williams
&*
"Raiders March"
by John Williams
Frase escollida:
Professor Henry Jones: Our situation has not improved.
* He posat també Raiders March per ser un clàssic del cinema.
Remake innecessari de la de 1990 que no té ni molt menys la genuïnitat i la visceralitat de l'original.
Aquí ens endossen un sempre-amb-la-mateixa-expressió Colin Farrell (Douglas Quaid/Hauser) enlloc d'Arnold Schwarzenegger, que d'acord que no sap ni caminar, però com a mínim el paper feia per a ell. La millor de la pel·lícula és Kate Beckinsale, que substitueix Sharon Stone en el paper de Lori.
La trama es basa única i exclusivament en el fet que el protagonista li han canviat els records i és un individu que en realitat no és, però el rerefons de la cinta original es perd completament.
A la de 1990 hi havia un perquè, una causa de tot i un objectiu final que en aquesta no hi és en absolut. Tot és una excusa per fer una sèrie d'efectes especials poc agradables visualment.
Fins i tot el gag de la prostituta de tres pits tan memorable a la cinta oficial ens l'endossen aquí sense cap raó de ser. En la de Paul Verhoeven tenia una raó de ser donades les mutacions generalitzades, en aquesta hi és per que sí.
Les úniques coses a destacar d'aquesta pel·lícula és el fet que al món només són habitables Austràlia i part d'Europa i que per viatjar d'un lloc a l'altre es fa servir el mètode de la "caiguda", que es basa en un viatge subterrani travessant la Terra. Això és enginyós, però a banda d'aquest punt i de la persecució inicial pels terrats de les cases, la resta és prescindible. I això és trist.
Destacable el curt paper de Bill Nighy, que deixa anar diverses sentències que fan accentuar la cara de mai-he-trencat-un-plat de Farrell i desapercebuda intervenció de Jessica Biel, que és molt maca la noia, però no la recordarem per les seves actuacions.
En resum, desafortunada. Adient per a crispetaires enfervorits i contraindicada per a qui pretengui veure quelcom a la Total Recall de 1990.
Fitxa:
2012
Director: Len Wiseman
Guió: Kurt Wimmer, Mark Bomback, ...
Repartiment: Colin Farrell, Kate Beckinsale, Jessica Biel, Bryan Cranston, Bill Nighy, ...
Track escollit:
"Typhoon"
Written by Ebow Graham
Performed by Foreign Beggars featuring Chasing Shadows
Frase escollida:
Lori Quaid: How the hell should I know? I just work here.
Sembla que com més avancem en la saga, James Bond és menys Bond. Aquestes ganes de modificar quelcom per modernitzar-ho o ves a saber per a què, fan que les pel·lícules de Bond ja no siguin les que eren. Ja van començar amb Casino Royale, que com a pel·lícula està bé, però no és el que esperes (o no és tot el que esperes) quan vas a veure'n una de l'agent 007.
En l'era de Daniel Craig han volgut dotar a James Bond de més humanitat, de més vulnerabilitat, i això no és.
Quan un va a veure una pel·lícula d'aquesta llarguíssima saga (Skyfall és la que fa 23) espera veure un individu mascilsta i lleugerament misògin producte de la Guerra Freda, carregat de gadgets proporcionats per un ancià sarcàstic (Q), que fa un munt de fantasmades en missions complicadíssimes sense ni despentinar-se. Un agent secret que s'ho fa amb la dolenta i amb la bona de la pel·lícula (les noies Bond) i que acaba en una lluita gairebé èpica amb el malvat de torn.
Si bé tot sembla indicar després d'aquesta tercera entrega del llegat Craig que la cosa va avançant per a tornar als trets clàssics que van fer d'aquesta saga el que és, l'espera s'està fent eterna.
Skyfall és la que menys acció té d'aquestes tres darreres i, de fet, la cinta no gira al voltant de l'agent 007, sinó del seu cap, M (Judi Dench), amb qui l'agent secret té una relació gairebé materno-filial que fins i tot en certs moments té alguns aspectes de matrimoni.
La trama s'endinsa en coses passades del personatge suposadament principal, els orígens, la seva infantesa (cosa que té força similituds amb el Bruce Wayne de Christopher Nolan a la saga recent de Batman), i defineix molt més els personatges que qualsevol altra entrega anterior.
També el dolent de la pel·lícula és diferent, Silva (Javier Bardem), que busca venjança amb la cap de l'MI6 per raons que també entren en el terreny de les relacions personals. Bardem possiblement sigui el millor de la cinta, i dic probablement per que molt em penso que el doblatge no fa justícia a la seva interpretació (tinc pendent de veure-la en VO, segur que val més la pena)*.
SPOILER
Així doncs, bàsicament aquesta entrega va destinada a relatar un canvi en les línies de la saga. És a dir, està al servei d'ella mateixa. La trama serveix per explicar el canvi del personatge M (de Judi Dench a Ralph Fiennes), la incorporació de Q (Ben Whishaw), que passa de ser l'ancià sarcàstic a un jove superdotat informàtic pedant -molt malament, a la darrera de l'era Brosnan van fer el magnífic canvi del malaurat Desmond Llewelyn a John Cleese- i l'aparició de Miss Moneypenny, que ara ho serà l'actriu afroamericana Naomi Harris.
FI SPOILER
Per cert, molt patillera l'escena que emula l'arribada dels helicòpters d'Apocalypse Now...
En definitiva, que encara no és James Bond en estat pur, però se li va acostant. Adient per als no seguidors de l'agent secret que vulguin veure una pel·lícula força coherent i amb una digne construcció de personatges sense deixar la seva part d'acció pura i dura i contraindicada (malgrat molta crítica entesa digui el contrari) per seguidors incondicionals de l'agent 007.
*NOTA D'ACTUALITZACIÓ: Una vegada vista la pel·lícula en VO, confirmo les meves previsions. Bardem és probablement el millor de la cinta i el doblatge no li fa justícia (ho sento pel doblador, que havia estat professor meu). El personatge de Silva si que té algun punt provocador cap a Bond que frega l'homosexualitat, però no fins al punt caricaturitzat que ens fa creure la versió doblada. Les tessitures de Bardem amb la veu són genials i val molt la pena veure-la en la seva versió original, tota una altra pel·lícula.
Fitxa:
2012
Director: Sam Mendes
Guió: Neal Purvis, Robert Wade i John Logan
Repartiment: Daniel Craig, Judi Dench, Javier Bardem, Ralph Fiennes, ...
Track escollit:
"Skyfall"
Written by Adele Adkins & Paul Epworth
Performed by Adele
Frase escollida:
Q: It always makes me feel a bit melancholy. Grand old war ship. being ignominiously haunted away to crap... The inevitability of time, don't you think? What do you see?
James Bond: A bloody big ship. Excuse me.
Q: Double-O Seven. I'm your new Quartermaster.
James Bond: You must be joking.
Q: Why, Because I'm not wearing a lab coat?
James Bond: Because you still have spots.
Q: My complexion is hardly relevant.
James Bond: Your competence is.
Q: Age is no guarantee of efficiency.
James Bond: And youth is no guarantee of innovation.
Q: Well, I'll hazard I can do more damage on my laptop sitting in my pajamas before my first cup of Earl Grey than you can do in a year in the field.
James Bond: Oh, so why do you need me?
Q: Every now and then a trigger has to be pulled.
James Bond: Or not pulled. It's hard to know which in your pajamas... Q.
Q: Double-O Seven...
Una cinta d'animació que d'entrada no deixa de ser una història d'allò més tòpica, amb la seva moralina, en aquest cas, el creu en tu mateix. El pròleg de la mateixa és excessivament llarg i fa que es tardi en entrar a la pel·lícula, però una vegada dins, i desgranant-ne els diversos aspectes, es pot arribar a trobar-ne el què.
En realitat Gore Verbinski es dedica a fer homenatges, picades d'ullet i referències a l'spaguetti western a tort i a dret, i d'això en fa una pel·lícula. Si bé és cert que hi ha moments memorables, no passa de ser un divertimento de dissabte a la tarda.
Els aspectes destacables de la cinta els tenim en els personatges, molt ben creats tant estèticament com de caràcter. Es podria dir que cadascun dels personatges és l'animal que és (o que sembla ser) en funció del que -segons la cultura popular- s'adapta més al seu caràcter. D'altra banda tenim la banda sonora, un dels trets més atractius de la pel·lícula. Cada nota casa perfectament amb l'escena i fins i tot és un dels recursos emprats per a certs homenatges.
Les escenes d'acció estan ben plantejades i portades a terme, de fet no s'espera menys de Verbinski, alguna cosa s'ha de notar de les tres entregues de Pirates Of The Caribbean.
I el que més es recordarà són els ja citats homenatges i referències (sobretot als westerns de Sergio Leone). D'una banda tenim els mussols mariachis que fan de narradors, un recurs que van utilitzar els germans Farrelly a There's Something About Mary. En segon lloc hi ha l'aparició de l'Spirit of the West, personatge creat a semblança de Clint Eastwood.
Pel que fa a picades d'ullet de la banda sonora, tenim la cançó dels crèdits a càrreg de Los Lobos, que recorda molt a una barreja entre el Misirlou de Pulp Fiction i Green Hornet a Kill Bill, i l'escena de l'atac aeri amb Ride Of The Valkyries emula l'Apocalypse Now de Coppola.
I per últim, la camisa hawaiana de Rango, un homenatge al doblador del personatge (que té un cameo als inicis de la pel·lícula) Johnny Deep, en el seu paper a Fear and Loathing in Las Vegas.
Poca cosa més a destacar de la cinta. Una ambientació prou bona i uns efectes dignes de la tecnologia de que disposem. Adient per a la canalla i alguns pares que veuran reflexats molts moments dels seus westerns preferits i contraindicat pels que s'esperin trobar quelcom brillant com Monsters, INC. o Shrek.
Fitxa:
2011
Director: Gore Verbinski
Guió: John Logan
Repartiment (veus): Johnny Deep, Bill Nighy, Ned Beatty, Timothy Olyphant, ...
Track escollit:
"Walk Don't Rango"
Written by John Thum & David Thum
Performed by Los Lobos featuring Arturo Sandoval
Produced by Hans Zimmer & Gore Verbinski
Los Lobos performs courtesy of Shout! Factory
Arturo Sandoval performs courtesy of Concord Picante
Frase escollida:
Rango: I couldn't help but notice you noticing me noticing you.
Després de l'èxit de Reservoir Dogs Tarantino va saltar definitivament a la palestra amb aquesta pel·lícula farcida d'homenatges, picades d'ullet i diàlegs memorables per bé que sovint absurds.
Més enllà de les infinites lectures que es poden fer de la pel·lícula, de les nombroses interpretacions i de les influències de les revistes Pulp, hi ha diversos aspectes que fan que estigui en un lloc molt alt del rànquing de la història del cinema. I és que nombrosos detalls de la cinta han estat adaptats, afegits o deliveradament copiats per altres que han vingut després, i és que Tarantino ha creat escola.
Anant a pams, l'estructura narrativa per tall, com un collage, desordenada cronològicament va ser una novetat que havia estat gairebé impensable fins aleshores. Muntada en capítols que se solapen sense deixar cap detall a l'atzar, fa que estiguis pendent de la pantalla continuament malgrat els plans seqüència de seguiment sovint excessivament llargs i sense massa a aportar. Tota la pel·lícula està impregnada d'un estil senzill, sense massa floritures i amb aquell color rentat que emula les cintes de serie B que tant fascinen al director.
Pel que fa al repartiment, hi ha un munt de coses a dir, perque no és habitual disposar d'un elenc tan impressionant que s'entengui tan bé davant de les càmeres i ens ofereixi interpretacions de molt alt nivell. Hauriem de citar pràcticament a tots els personatges per tal de ser justos, però deixeu-me destacar-ne alguns.
En primer lloc Samuel L. Jackson (Jules Winnfield) que està impressionant i realitza sens dubte una de les seves millors interpretacions en el paper de gàngster en un moment de lucidesa -com ell mateix diu a la pel·lícula-. L'acompanya John Travolta (Vincent Vega), que gràcies a aquest film va catapultar la seva carrera, doncs va poder demostrar que sabia fer més coses que ballar i parlar amb nou nats i gossos que conversen com adults. Travolta fa una actuació realment bona, de tota manera l'èxit de tot plegat és la parella de gàngsters en sí. I per destacar algun altres dels molts que destacaria, Christopher Walken (Captain Koons) que apareix per deixar anar un monòleg i llestos. I quin monòleg!
Un altre aspecte de la pel·lícula (marca de la casa) és la banda sonora, sempre tan ben escollida, ja a Reservoir Dogs com en les predecessores. Les cançons que sonen casen perfectament amb el que es veu a la pantalla i sempre (o gairebé sempre) formen part de l'escena. Sonen a la ràdio, a la televisió, formen part del so ambient, en resum. Serà doncs complicat escollir-ne una al track escollit.
El guió, un altre dels aspectes que van fer famosa la cinta són sovint banals i absurds, però no deixen de ser escenes quotidianes de la vida dels personatges, de les seves circumstàncies. I tot plegat cohesiona fantàsticament la trama. També serà difícil triar-ne la frase escollida.
Així doncs, una cinta imprescindible, adient per a pràcticament tothom i contraindicada per a detractors de Tarantino, que n'hi ha.
Fitxa:
Director: Quentin Tarantino
Guió: Quentin Tarantino, Roger Avary
Repartiment: John Travolta, Samuel L. Jackson, Uma Thurman, Harvey Keitel, Tim Roth, Amanda Plummer, Maria de Medeiros, Ving Rhames, Eric Stoltz, Rosanna Arquette, Christopher Walken, Bruce Willis, Quentin Tarantino, ...
Track escollit:
"Rumble"
Link Wray and his Wray Men
Frase escollida:
Jimmie: [interupting] No, No, No, No, let me ask you a question. When you came pulling in here, did you notice a sign out in front of my house that said "Dead Nigger Storage"?
Jules: Jimmie, you know I ain't seen no...
Jimmie: [cutting him off again; getting angry] Did you notice a sign out in front of my house that said Dead Nigger Storage"?
Jules: [pause] No. I didn't.
Jimmie: You know WHY you didn't see that sign?
Jules: Why?
Jimmie: 'Cause it ain't there, 'cause storing dead niggers ain't my fucking business, that's why!
A primer cop d'ull no deixa de ser una pel·lícula policíaca amb un parell de protagonistes ben diferents i una sèrie de crims força aberrants. Hi ha força coses que primen l'efectisme i, de fet, podriem dir que l'excusa dels set pecats capitals va formidablement bé per fer que els assassinats siguin el més escabrosos possibles.
A banda del citat efectisme, la pel·lícula en sí aconsegueix l'ambient hostil i opressiu desitjat només amb un parell de coses ben senzilles. D'una banda tenim la Ciutat com a protagonista, un personatge més. Una ciutat que no es cita i que de la que contemplem la brutícia, la pobresa a cada racó, a cada cantonada. És la il·luminació i el color pobre que ens fa palpar la decadència extrema de la societat que se'ns descriu.
En segon lloc tenim la pluja constant, molt utilitzada des de Blade Runner. La pluja crea confusió, les imatges borroses, angoixa constant. De fet no para de ploure fins al desenllaç de la història. Sens dubte que és un factor important de la pel·lícula i el seu resultat.
Pel que fa a la interpretació dels personatges, tenim a Brad Pitt (Detective David Mills), que gràcies a aquesta pel·lícula es podria dir que va deixar de ser només una cara bonica. Pitt fa molt bé de detectiu jove, impulsiu i una mica fatxenda. En segon lloc tenim a Morgan Freeman (Detective Lt. William Somerset), el clàssic detectiu aturmentat per tot el que ha viscut, amb ganes de deixar-ho i constantment en desacord amb les maneres del seu company.
Amdós personatges evolucionen durant la trama i si bé es pot dir que Mills s'apropa més a la manera de fer de Somerset, l'evolució es mútua.
I en darrer lloc però no menys important tenim al provocador Kevin Spacey (John Doe), que malgrat apareix als últims minuts, omple la pantalla i de quina manera.
Els secundaris fan el seu paper a la perfecció sense eclipsar als tres principals.
Un darrer apunt. Memorable la primera escena de la biblioteca, música inclosa (track escollit).
En definitiva un producte amb un argument força habitual amb matissos que la fan especial, adient per a aquells que vulguin veure una policíaca que no et permeti apartar els ulls de la pantalla i contraindicada per als que detestin la sensació plujosa angoixant.
Fitxa:
1995
Director: David Fincher
Guió: Andrew Kevin Walker
Repartiment: Brad Pitt, Morgan Freeman, Kevin Spacey, Gwyneth Paltrow, ...
Track escollit:
"Suite No. 3 in D Major, BWV 1068 Air"
Written by Johann Sebastian Bach
Frase escollida:
Dr. Beardsley: He's experienced about as much pain and suffering as anyone I've encountered, give or take, and he still has Hell to look forward to.
Està clar que aquesta pel·lícula té aquell valor afegit que se sol desitjar. Aquell no-sé-què que et fa sentir satisfet quan surts del cine. Aquells trets que diferencien un producte ben fet i ben acabat.
També està clar que té moltes coses tarantinianes -sobretot de Reservoir Dogs i de Pulp Fiction- i coenianes.
El cas és que Killing Them Softly es presenta com un copy/paste de situacions on el guió (entenent-lo com a diàleg) i la interpretació hi porten la veu cantant.
Els personatges estan molt, molt ben definits i cadascun d'ells té alguna cosa que no et deixa indiferent.
Si Brad Pitt (Jackie Cogan, una mena d'assassí a sou inquietantment tranquil) se suposa que n'és el protagonista és perque serveix de nexe d'unió entre totes les històries de cadascún dels personatges i si bé algun d'ells no té massa a veure amb el desenllaç de tot plegat, si que fan de la relació entre ells un fil conductor de la cinta.
Hi ha molts personatges brillants en la seva mesura i és que es pot dir que cadascú té el seu moment de glòria. A banda de la interpretació i del guió, durant tota la pel·lícula veiem televisions i sentim radios que ens situen en el context de plena campanya electoral nordamericana (la darrera) i de fet, la darrera -curta- dissertació de Pitt té el seu perquè en aquests talls que es van sentint durant tot el metratge.
Si que és cert que l'argument no és massa original, però està narrada d'una manera poc convencional i cada detall està pensat, tant en la composició dels enquadraments com en el comportament dels personatges. I tornant als personatges, fer especial menció a un James Gandolfini magistral, que en pocs segons ja fa gran l'escena.
D'altra banda cal destacar un parell de detalls. En primer lloc el curiós pla subjectiu de la porta -si, si, la porta- del cotxe, em sembla genial. I sens dubte l'escena del primer assassinat de Pitt, a càmera lenta, amb una excel·lent banda sonora (track escollit) i tan ben pensada i realitzada que et fa exclamar un wow! en veure-la. Per cert, sensacional la banda sonora.
En realitat, hi ha moltes coses d'aquest muntatge que són transgressors, des del començament de la cinta (literalment) fins al final, en que els crèdits no tenen música, tan sols so ambient. Molt recomanable.
Adient per als que els agrada que els sorprenguin gratament com ho va fer Tarantino en el seu moment i contraindicat per a qui pensi que va a veure trets i persecucions d'un asassí a sou.
Fitxa:
2012
Director: Andrew Dominik
Guió: Andrew Dominik i George V. Higgins (novel·la)
Repartiment: Brad Pitt, Richard Jenkins, Ray Liotta, James Gandolfini, ...
Track escollit:
"Love Letters"
by Ketty Lester
Frase escollida:
Jackie Cogan: America is not a country it's a business.
Està de moda fer pel·lícules basades en sagues juvenils (Harry Potter, Twilight) i aquesta no n'és una excepció. La cosa va d'uns jocs similars a les lluites de gladiadors de l'època romana, ambientats aquí en un futur dictatorial on la societat està dividida en districtes (més aviat pobres) i governada pel Capitoli amb mà dura i fortes restriccions dels drets bàsics.
La història en sí deixa moltes coses sense explicar i moltes d'altres resoltes amb una simple pinzellada sense ni tan sols aprofundir lleugerament. Perque si es tracta d'una lluita d'entre vint-i-quatre joves a vida o mort, en primer lloc se'ns explica ben poc dels contrincants de la protagonista (Jannifer Lawrence) i és que en realitat l'enemic és la societat organitzadora i els jocs en sí.
Hi ha pinzellades d'història d'amor, però sense que això sigui el motor de la història, més aviat un mitjà per a un fi major. Tampoc s'estén (malgrat les dues hores i escaig que dura la cinta) en detalls del funcionament de la societat, el perquè de la diferència de classes i, de fet, sembla només importar el Capitoli i el districte 12.
En realitat, la única diferència ben mostrada entre una classe social i una altra rau en la hortera vestimenta d'uns i la d'estil rural de l'altra. Això és tot el que aprofundeix.
Probablement la part de la pel·lícula que més es deixa veure és en la de la preparació dels tributs (noi i noia escollits de cada districte). Sembla mentida que sigui la part on tenen protagonisme Woody Harrelson i Lenny Kravitz (si, si, el de Are You Gonna Go My Way).
Pel que fa a la part dels jocs en sí... Horrorosa. Quina mania amb el parkinson de càmera. No hi ha manera de distingir qui clava què ni qui es ferit a causa de què. Una tortura per a la vista, acabes ben marejat.
Malgrat tants despropòsits, la pel·lícula té la gran capacitat de plasmar els sentiments i pensaments dels diferents personatges sense que calgui que parlin (evidentment en això hi juga un paper important els actors i actrius que, com a mínim, no es queden en la capacitat interpretativa de quatre marrecs de Sensación de Vivir que juguen a matar-se els uns als altres.
Per tant, excepte algunes interpretacions, un desastre. Adient per a seguidors acèrrims de les sagues juvenils amb molta acció i poca percepció de la mateixa i contraindicat per aquells que com a acció tenen com a exemple Indiana Jones, per dir-ne algun...
Fitxa:
2012
Director: Gary Ross
Guió: Gary Ross i Suzzane Collins (novel·la)
Repartiment: Jennifer Lawrence, Stanley Tucci, Josh Hutcherson, Woody Harrelson, Donald Sutherland, Lenny Kravitz, ...
Track escollit:
"Dark Days"
by Punch Brothers
Frase escollida:
Haymitch Abernathy: [to Katniss] That's a beautiful dress.
Haymitch Abernathy: [to Effie] Not yours.
