Mediocre pel·lícula de ciència ficció que beu en part del boom -efímer- que va suposar Second Life, aquella mena de vida online on podies crear el teu propi personatge i fer vida normal mitjançant l'ordinador. Un fenomen que va dur a sociòlegs i diversos estudiosos a plantejar-se si en un futur tot es faria per delegació emprant aquests robots substituts enlloc de l'ésser humà en sí.
D'això tracta Surrogates, però el que podria haver estat una pel·lícula ben portada es perd en aspectes efímers i en una plasticitat més pròpia del museu de la cera que no fa creïble -o com a mínim veraç- la trama.
Pel que fa als aspectes visuals, ens veiem immersos en un món de llum càlida regentat pels substituts mentre que l'entorn dels pocs éssers humans que encara viuen com a ells mateixos es presenta com a quelcom pobre i deixat, brut i desemparat. I aquest és el recurs fàcil. La vida mitjançant substituts representada com a una cosa perfecta i sense lacres però buida i inexpressiva al mateix temps. És una opció, però segurament no molt vàlida.
La interpretació que més val la pena -sense ser res de l'altre món- és la de Bruce Willis (Greer), un policia sol davant el perill que lluita contra tot i tots en una cursa contra rellotge que ni ell mateix entén. Amb aquelles cares d'em-fa-mal-tot tan pròpies d'ell. Ni tan sols Ving Rhames (The Prophet) que representa la salvació de la humanitat SPOILER(del qual se'n descobreix l'engany més que previsible) FI SPOILER, ens fa creure en la trama que ens ocupa.
Les escenes d'acció molt desaprofitades i, en general, un despropòsit que podria haver estat molt, molt més ben portat. En definitiva una bona idea de la qual no se n'ha tret tot el suc que mereixia.
Adient per a qui es conforma amb qualsevol cosa i contraindicat per a qui no vulgui perdre el temps, no val la pena.
Fitxa:
2009
Director: Jonathan Mostow
Guió: Michael Ferris, John D. Brancato i Robert Venditti, Brett Weldele (novel·la gràfica)
Repartiment: Bruce Willis, Radha Mitchell, Rosamund Pike, James Cromwell, Ving Rhames, ...
Track escollit:
"Air on a G String (From Overture No. 3 In D Bwv 1068"
written by Johann Sebastian Bach
Frase escollida:
Female Counsel: Agent Greer, we're not doctors.
Tom Greer: Honey, I don't know what you are. I mean, for all I know, you could be some big, fat dude sitting in his stim chair with his dick hanging out.
Tarantino torna amb un western. En primer lloc, cal destacar que el director de Knoxville és un mestre en contractar a velles glòries del món audiovisual, un mestre en rodar amb detalls que homenatgen films anteriors (sovint de sèrie B, tot sigui dit), i que tria com ningú la banda sonora que acompanya les seves peculiars imatges.
I aquesta cinta no n'és l'excepció. Les localitzacions es veuen triades al detall, tot molt ben enquadrat i utilitzant recursos molt propis del gènere (el zoom sobtat de pla general a primer pla n'és un bon exemple).
Però per sobre de tot estan els diàlegs i les interpretacions dels personatges. I és que aquí és on rau la bellesa de la pel·lícula. Més enllà de les escenes de sagnants tiroteigs, que hi són, prima per sobre de tot el que diuen els personatges i, en aquesta pel·lícula, també el que no diuen, les mirades...
És una molt bona pel·lícula. Amb petits errors de ràcord i algun detall que caldria polir una mica, però en termes generals resulta el divertimento que s'espera del seu autor.
Destaquen molts dels intèrprets que hi apareixen. Evidentment Christoph Waltz (Dr. King Schultz), que fa d'una versió del seu anterior personatge a les ordres de Tarantino (Col. Hans Landa a Inglorious Basterds), encara que aquesta vegada una mica menys hipòcrita i menys somrient. També molt destacable Samuel L. Jackson (incondicional de les pel·lícules de Tarantino), en el paper de Stephen, un criat negre amb la ment d'un racista blanc. Jamie Foxx, Django, com a protagonista. I com a tal, amb les seves frases lapidàries de tot bon western i amb una química sorprenent amb Waltz.
També és curiós veure la implicació de Leonardo DiCaprio (Calvin Candie) dirigit per Quentin.
I a banda de l'anecdòtica interpretació de Kerry Washington com a la dona de Django, Broomhilda, podriem citar un munt de secundaris habituals del director (com Michael Parks) i el cameo de Franco Nero (Amerigo Vessepi), que fou l'original a la pel·lícula de 1966 Django, dirigida per Sergio Corbucci.
Això sí, el cameo del propi Quentin sembla un pedaç mal sargit. Com a mínim hauria d'haver demanat al departament de maquillatge que li hagués posat alguna cicatriu o deixar-se barba d'uns quants dies i embrutar-se, per que només li falta haver-se descuidat el Director Finder penjant del coll.
En definitiva, Tarantino volia fer un western i l'ha fet. Amb el seu estil peculiar, amb moltes notes d'humor per a tots els gustos, amb un bon grau de violència i amb escenes absurdes com la de la discussió entre uns assaltants sobre els mocadors que duen per tapar-se la cara (ho heu de veure, per que és absurd de nassos).
La banda sonora és genial, molt ben inclosa, fins i tot quan es tracta de temes molt moderns per tractar-se d'aquest gènere. Utilitza força talls bruscos, però això ja és marca de la casa. Hi ha molts detalls cuidats que són, si voleu, meres anècdotes. Però sense anar més lluny, la cinta comença amb el logo de Columbia dels anys seixanta i la tipografia dels crèdits és molt eloqüent...
Adient per a amants del gènere, no quedaran decepcionats (potser una mica sorpresos, però és molt millor que Appaloosa, d'Ed Harris). Contraindicada per a detractors de Tarantino, que n'hi segueix havent.
Fitxa:
2012
Director: Quentin Tarantino
Guió: Quentin Tarantino
Repartiment: Jamie Foxx, Christoph Waltz, Leonardo DiCaprio, Samuel L. Jackson, Kerry Washington, ...
Track escollit:
"To Old to Die Young"
Written by Dege Legg
Performed by Dege Legg (as Brother Dege)
Frase escollida:
Billy Crash: [after getting shot in the genitals] D-jango, you black son of a bitch!
Django: The "D" is silent, hillbilly.
El que sembla una pel·lícula sobre un vol formidable, una acrobàcia aèria i uns efectes especials colpidors (sempre segons el tràiler), acaba sent la història sobre un pilot de línies aèries molt qualificat i dotat, però amb greus problemes de drogues i sobretot d'alcohol. Cosa que d'entrada fa, com a mínim, dubtar de qui ens porta quan viatgem pels aires.
A banda d'això, purament anecdòtic, la cinta es recrea en les conseqüències habituals després d'un accident aeri, les diferents parts implicades, la lluita en contra de l'evidència per part del protagonista..., tot acabat amb una filigrana de final semi-feliç al més pur estil de Hollywood.
A banda d'una bona fotografia i un excés (ben entès) de moviment de càmera durant les turbulències de l'avió com a aspectes tècnics, la cinta destaca sobretot per dues coses. En primer lloc per la interpretació dels principals personatges. D'una banda Denzel Washington (Whip Whitaker), que interpreta molt bé separant l'estat ebri i sobri, encara que algunes vegades en el doblatge no acabi de veure-se'n la diferència. Don Cheadle i Bruce Greenwood (Hugh Lang i Charlie Anderson, respectivament) són correctes, sense eclipsar els protagonistes. I Kelly Reilly (Nicole), fa de perfecta ionqui desenganxant-se amb ganes de viure i amb por de recaure.
Brillant l'aparició de John Goodman (Harling Mays), el camell de Whitaker. La seva actuació, que per temps en pantalla podria ser un cameo, és sensacional, donant uns tocs d'humor amb algunes frases fetes i menjant-se la càmera (per interpretació i per dimensions...).
Digne de menció de James Badge Dale (Gaunt Young Man - Mark Mellon), que interpreta un malalt de càncer força lúcid dins de la seva bogeria.
I en segon lloc -d'aspectes que destaquen de la pel·lícula- està la banda sonora. Si bé és cert que la cinta per sí sola està prou bé, la banda sonora molt ben escollida acaba d'amanir-ho tot i li dóna un caràcter molt adient.
Hi ha moltes cançons molt ben escollides per cada moment de la trama, i potser és força evident l'elecció de Sweet Jane de Cowboy Junkies per l'escena de la punxada d'heroïna, però fins i tot la música de l'ascensor (no la versió original, si no una versió a l'estil de fil musical), With a Little Help From My Friends, de The Beatles, va com anell al dit per a l'ocasió de l'escena...
Adient per a gaudir de quelcom amb ritme narratiu i musical, contraindicat per a qui es pensi que tracta de maniobres aèries impossibles una darrera l'altra (només n'hi ha una i no té un pes excessivament important a la trama).
Fitxa:
2012
Director: Robert Zemeckis
Guió: John Gatins
Repartiment: Denzel Washington, Nadine Velázquez, Kelly Reilly, John Goodman, Don Cheadle, Bruce Greenwood, James Badge Dale, ...
Track escollit:
"Simpathy for the Devil"
Written by Mick Jagger & Keith Richards
Performed by The Rolling Stones
NOTA: Afegeixo un link amb el llistat d'Spotify de la resta de cançons -que val la pena- AQUÍ
Frase escollida:
Harling Mays: I'm on the list, baby girl. Mister Mays. Harling.
Prescindible pel·lícula del creador de Family Guy, Seth MacFarlane (que posa veu al mateix Ted en la versió original). Bàsicament és una història infantil, pseudo romàntica, però amb uns quants afegits malsonants i irreverents. De fet, si un veu el tràiler, es pot dir que ja ha vist gairebé totes les sortides de to -presumptament gracioses- del maleït osset de peluix.
Carregada de referències estúpides pretesament divertides (n'hi ha per a tots els gustos, d'Star Wars, d'Indiana Jones, de Flash, de Green Lantern, Knight Rider, etc...) i amb poca voluntat de ser un producte per a crispetaires amb el reclam del seu creador, que pot ser molt bo creant irreverents series d'animació, però la seva òpera prima cinematogràfica és tota una decepció.
Ni Mark Wahlberg (John Bennett) ni Mila Kunis (Lori Collins) tenen la química que suposaria fer de Ted una pel·lícula decent, ni els secundaris -tret d'algun gag que sí que arrenca algun somriure- valen la pena.
I no és que el doblatge desmereixi l'original. El cert és que la versió original tampoc és per tirar cohets.
Té valor el fet de que sempre és un repte pels actors compartir escena amb quelcom fet per ordinador (un exemple n'és la baralla entre els dos protagonistes), però no deixa de ser una anècdota. Segur que té més mèrit haver rodat alguna seqüència d'Star Wars amb personatges digitals que no pas aquesta.
Per la resta, una història d'aquelles de tot molt bé al principi, un moment de crisis que s'ha de solucionar i quan tot sembla perdut, pam, tot torna a rutllar i hi ha alegria a dojo...
Adient per a crispetaires empedreïts i contraindicada per a qui de debò espera una pel·lícula irreverent amb tots els ets i uts.
Fitxa:
2012
Director: Seth MacFarlane
Guió: Seth MacFarlane, Alec Sulkin i Wellesley Wild
Repartiment: Mark Wahlberg, Mila Kunis, Giovanni Ribisi, Patrick Warburton, ...
Track escollit:
"Flash"
written by Brian May
performed by Queen
Frase escollida:
Narrator: Remember Brandon Routh from that godawful "Superman" movie? Jesus Christ. Thanks for getting our hopes up and taking a giant shit on us.
Segona incursió de Robert De Niro darrere les càmeres tretze anys després d'A Bronx Tale. La història gira entorn Edward Wilson (Matt Damon), un dels fundadors de la CIA (Central Intelligence Agency).
Es tracta d'una pel·lícula densa i complexa, s'ha d'estar atent durant els 167 minuts que dura per no deixar-se res i entendre-ho tot. Una manera de fer cinema a la que, malauradament, estem poc acostumats.
Està construïda en base a flashbacks que reconeixem gràcies als subtítols constants del lloc i l'any de l'escena en concret i és complicada, lenta i densa com ho era la vida dels espies d'aleshores.
Té ritme. Lent, però el té. I la interpretació dels personatges és sens dubte el pilar més important de la cinta.
És clar que l'ambientació, els vestuaris, les localitzacions i la il·luminació fan que ens transportem a aquelles èpoques, però això amb un bon pressupost i una mica de bon ull s'aconsegueix de sobres.
El veritablement important són els actors i la seva capacitat d'adaptar-se a un guió complex i, alhora, a la pròpia complexitat dels personatges. Si bé hi ha alguns secundaris que estan força desaprofitats (el cas de William Hurt o de Joe Pesci (aquest darrer brillant, però escàs), són memorables moltes de les aparicions cuidades al mil·límetre de cadascun dels rols.
Matt Damon, en el paper d'impertèrrit, fred, calculador i silenciós Edward Wilson, John Turturro com a contrapunt d'ell (Ray Brocco). L'impressionant Michael Gambon com a Dr. Fredericks o la sorprenent Angelina Jolie (Margaret 'Clover' Russell). El jove i sovint ambigu Eddie Redmayne (Edward Wilson Jr.) i fins i tot les breus aparicions del propi De Niro (Bill Sullivan). Tots tenen el seu moment de glòria, tots aporten el seu petit gra de sorra per fer que el conjunt sobresurti.
En aquesta pel·lícula són gairebé més importants els silencis que les pròpies paraules. Les mirades ho diuen tot i es nota el secretisme, el misteri, a cada segon de metratge.
Potser la mitja hora final és més amena, per la senzilla raó d'anar-se descobrint el pastís i algun cop d'efecte com a guinda final.
Per tot, un plaer amb mesura quan De Niro es posa darrere la càmera.
Adient per a qui gaudeixi amb una bona pel·lícula d'espionatge, contraespionatge i tots els embolics que això comporta. Contraindicada per als que s'avorreixen amb cintes denses com va ser The Godfather, que és una obra mestra, però densa de veritat.
Fitxa:
2006
Director: Robert De Niro
Guió: Eric Roth
Repartiment: Matt Damon, Angelina Jolie, Alec Baldwin, Tammy Blanchard, Michael Gambon, Eddie Redmayne, John Turturro, Robert De Niro, Joe Pesci, ...
Track escollit:
"Come Rain or Come Shine"
written by Harold Arlen, Johnny Mercer
performed by Ann Hampton Callaway
(spotify version by Ray Charles)
Frase escollida:
Joseph Palmi: Let me ask you something... we Italians, we got our families, and we got the church; the Irish, they have the homeland, Jews their tradition; even the niggers, they got their music. What about you people, Mr. Wilson, what do you have?
Edward Wilson: The United States of America. The rest of you are just visiting.
Va ser una cinta molt guardonada en el seu dia, encara que segurament sobrevalorada. Però aquestes coses s'han de veure en la distància que ens dóna el temps. Si aquesta pel·lícula va tenir l'èxit que va tenir va ser gràcies a les circumstàncies del cinema que sorgia als anys setanta. Un realisme pur que primava l'estètica i la contundència per sobre de tot.
La pel·lícula destaca pels moviments ràpids de càmera, l'aparició del recurs de la càmera a l'espatlla i els escombrats. Les interpretacions viscerals de Gene Hackman (Det. Jimmy Doyle), Roy Scheider (Det. Buddy Russo) i la continguda i europea de Fernando Rey (Alain Charnier).
Altres aspectes dignes de ser destacats són les localitzacions, la il·luminació d'aquestes i la diferència de tractament dels emplaçaments de Marsella i Nova York com a grans contrastos. L'elegància i la il·luminació càlida de la primera vers la brutícia, el caos i la fredor de la segona.
Fins i tot aquesta diferència és plasmada en el guió amb l'actitud tan contraposada dels rivals en la trama.
Memorables escenes com la persecució a peu acabada al metro on es contraposa l'astúcia a l'esforç brut i, per descomptat, la persecució entre el tren i el cotxe entre Gene Hackman i Marcel Bozzuffi (Pierre Nicoli).
I és que aquesta és una pel·lícula de persecucions. Bàsicament tota ella n'és una. Una cacera realista, lenta, sembla que no passi res, però et quedes atent per veure què passarà per molt que no passi ben bé res en molta estona.
Per tot plegat és una pel·lícula de referència en la història del cinema, per que sense ella no haurien sorgit altres directors seguidors del gènere, altres persecucions frenètiques memorables del cinema.
Adient per als que gaudeixin de guions simples i viscerals com la vida mateixa i contraindicada per als que necessitin efectes d'ordinador per gaudir d'una pel·lícula d'acció.
Fitxa:
1971
Director: William Friedkin
Guió: Ernest Tidyman i Robin Moore (novel·la)
Repartiment: Gene Hackman, Fernando Rey, Roy Scheider, Tony Lo Bianco, Marcel Bozzuffi, ...
Track escollit:
"Theme from The French Connection"
by Don Ellis
Frase escollida:
Jimmy 'Popeye' Doyle: All right! You put a shiv in my partner. You know what that means? Goddammit! All winter long I got to listen to him gripe about his bowling scores. Now I'm gonna bust your ass for those three bags and I'm gonna nail you for picking your feet in Poughkeepsie.
D'entrada la historia en sí no és altra que les desventures d'un home que té problemes de memòria. No amnèsia. Si no manca de memòria a curt plaç. Tant és així que el protagonista, Leonard Shelby, interpretat per Guy Pearce, es dedica a tatuar-se records i fer fotografies amb la seva càmera polaroid per organitzar-se l'existència.
Una bona història, sens dubte. Però Christopher Nolan va més enllà a l'hora de dirigir aquesta cinta i ho fa amb un recurs narratiu ben peculiar: la pel·lícula està estructurada en dos grans blocs. Una conversa telefònica llarguíssima rodada en blanc i negre que contextualitza el personatge com si fos una veu en off, i la trama en sí cronològicament invertida. D'aquesta manera l'espectador té un punt de vista similar al del personatge principal, si més no, comparteix l'angoixa de que els fets no van alhora i ha de fer un esforç en reconstruir la història marxa enrere.
Si que és cert que hi ha alguna trampa en el guió per enganyar-nos i no revelar-nos la sorpresa final abans d'hora, però com a mínim és una manera deliciosament sorprenent i diametralment oposada a l'habitual en el cinema.
Guy Pearce fa un paper correcte, secundat per Carrie-Anne Moss en el paper de l'ambigua Natalie i d'un Joe Pantoliano que interpreta l'enigmàtic Teddy Gammell, i no és que el personatge sigui enigmàtic, la trama i la visió del protagonista fan que ho sigui.
En molts moment, si no s'està atent, és fàcil perdre'n el fil i aquesta és precisament la grandesa d'aquesta cinta, que sense ser una proesa del guió, fa que cada coma sigui important.
Fins i tot l'ambientació i les localitzacions estan fetes per a que siguin fàcils d'oblidar, molt planes, sense trets massa diferenciats. Tot acompanya per a que ens sentim més propers a la malaltia del protagonista...
En el seu dia va ser un boom i encara avui dia, tretze anys després, cap cineasta s'ha dignat a fer una cosa similar. Només per això, val la pena tenir-la a la llista de pel·lícules imprescindibles.
Adient per a qui no li agradin les coses fàcils i mastegades i contraindicada per a qui pensar massa l'ofusca.
Fitxa:
2000
Director: Christopher Nolan
Guió: Christopher Nolan i Johnatan Nolan (short story "Memento Mori")
Repartiment: Guy Pearce, Carry-Anne Moss, Joe Pantoliano, Mark Boone Junior, ...
Track escollit:
"Something in the Air"
by David Bowie
Frase escollida:
Leonard Shelby: Memory can change the shape of a room; it can change the color of a car. And memories can be distorted. They're just an interpretation, they're not a record, and they're irrelevant if you have the facts.
Jack Reacher podria ser perfectament l'ombra d'Ethan Hunt a Mission: Impossible. Dit això, es tracta d'una pel·lícula correcte, amb bona trama i guió acurat, però potser es passa una mica de ser un mer lluïment de Tom Cruise (productor de la mateixa), que interpreta a un paio sobrat, calculador i perfecte.
La cinta es basa en la novel·la One Shot, de Lee Child i té un plantejament molt similar a Basic (John McTiernan, 2003). Conspiració, encobriment i un sol home, un creuat que lluita contra tot.
El producte en sí no explica ni aporta res de nou, però la manera de rodar-la, el ritme contingut i les petites notes d'humor fan que sigui molt entretinguda durant els 130 minuts de metratge.
A banda de Tom Cruise, que interpreta al protagonista a la perfecció per que és el tipus de paper que li va bé a ell encara que, aquesta vegada, sense massa floritures acrobàtiques (per a això ja tenim Mission: Impossible), hi ha la resta de personatges que ajuden a donar versemblança a la trama.
Per una banda tenim als malvats. Jail Courtney és l'antagonista de Cruise (Charlie) un paio impertorbable fins al final, que és pertorbat per que ha de guanyar Cruise, que això és Hollywood, senyors. El suposat cervell de tot plegat, The Zec, interpretat per Werner Herzog, que fa un bon paper però força irrellevant al cap i a la fi.
I els bons, a banda de Jack Reacher (Tom Cruise). Helen (Rosamund Pike), advocada sexy per antonomàsia en aquest tipus de pel·lícules (només cal que digui que ha aparegut a la segona de Johnny English i a una de l'agent 007). Fa un paper correcte, però potser han abusat massa del seu escot.
I Robert Duvall, Cash, que podria molt bé ser el mentor del protagonista. Duvall és entranyable i, probablement el millor de la pel·lícula malgrat apareix en un bastant avançat metratge.
Està ben rodada, les persecucions en cotxe i els tirotejos són dignes i sense floritures. En tot moment es veu ben bé què passa en l'acció, i això és d'agrair. Però en definitiva no passa de ser una croada d'un paio que és el puto amo i que tot li surt bé i li queda bé.
Adient per a passar una bona estona al cinema, alguna rialla amb algun bon gag i acció ben portada. Contraindicada per a qui esperi explosions espectaculars i acrobàcies a l'estil d'Ethan Hunt.
Fitxa:
2013
Director: Christopher McQuarrie
Guió: Christopher McQuarrie i Lee Child (novel·la)
Repartiment: Tom Cruise, Rosamund Pike, Richard Jenkins, Robert Duvall, Jail Courtney, ...
Track escollit:
"Who is Jack Reacher?"
by Joe Kraemer
Frase escollida:
Jack Reacher: You think I'm a hero? I am not a hero. And if you're smart, that scares you. Because I have nothing to lose.
