Get Shorty

Sensacional pel·lícula, basada en una novel·la d'Elmore Leonard, força infravalorada. No és que passés sense pena ni glòria, però segurament va merèixer més reconeixement del que va tenir.
La història d'un cobrador de morosos d'un mafiós (l'original en què es basa la pel·lícula fins i tot té un cameo) que deixa el món que l'envolta per endinsar-se en una altra màfia, la del cinema.
Una cinta de guió, amb diàlegs molt tarantinians que va anar com a anell al dit a John Travolta (Chilli Palmer) després de que, precisament Tarantino, el va redescobrir a Pulp Fiction. Per a Travolta era molt important que el seu redescobriment no fos flor d'un dia i gràcies a aquest producte no ho va ser i va continuar la seva segona joventut, per dir-ho així.

A banda de la virtut principal de la pel·lícula, hi ha dos aspectes destacats per a ser un producte a tenir molt en compte. D'una banda la meravellosa banda sonora encapçalada per Booker T. & The MG's i altres temes de similar estil. Tot aquest so lligat amb una estètica molt acurada i marcadament hollywoodiana fan que sigui memorable.
En segon lloc -i no per això menys important- està el magnífic elenc triat per a cada personatge que apareix. Impressionants interpretacions com la de Gene Hackman (Harry Zimm), en un paper força allunyat dels que ens té acostumats, un productor de sèrie B bastant poca cosa i estancat en una època passada més fructífera. O d'altres com la de Delroy Lindo (Bo Carlett) i els seus dos sequaços, Bear i Ronnie Wingate (interpretats pel malaurat James Gandolfini i per Jon Gries, respectivament).
Ara bé, qui s'emporta la palma és Dennis Farina, que interpreta un mafiós de poca monta anomenat Ray 'Bones' Barboni. És qui dóna més vida als diàlegs absurds i a les frases fetes. Un veritable plaer per als espectadors.

En general una pel·lícula memorable, que no és en cap cas una obra mestra, però si un bon entreteniment ple de moments per al record i de frases repetibles en converses de bar.
En van fer una mena de segona part, anomenada Be Cool, però aquesta sí que va ser un fracàs, i és que no li arriba ni a la sola de la sabata.

Adient per a qui vulgui gaudir d'un thriller ben estructurat, amb bon guió i que et deixa un molt bon somriure en acabar. Contraindicada per a qui no gaudeixi amb aquest gènere de pel·lícules. Incomprensiblement, la veritat...

Fitxa:
1995
Director: Barry Sonnenfield
Guió: Scott Frank i Elmore Leonard (novel·la)
Repartiment: John Travolta, Gene Hackman, Rene Russo, Delroy Lindo, James Gandolfini, Danny DeVito, Dennis Farina, ...

Track escollit:
"Green Onions"
by Booker T. & The MG's

Frase escollida:
Ray "Bones" Barboni: Let me explain something to you. Momo is dead. Which means that everything he had now belongs to Jimmy Cap, including you. Which also means, that when I speak, I speak for Jimmy. E.g., from now on, you start showing me the proper fucking respect.
Chili Palmer: "E.g." means "for example". What I think you want to say is "I.e.".
Ray "Bones" Barboni: Bullshit! That's short for "ergo".
Chili Palmer: Ask your man.
Bodyguard: To the best of my knowledge, "e.g." means "for example".
Ray "Bones" Barboni: E.g., i.e., fuck you! The point is this: is that, When I say "jump", you say "OK", okay?

Man of Steel

Innecessària i lenta cinta amb referències a d'altres pel·lícules i sèries de ciència ficció. El producte que ens recorda que ja no hi ha res més a explicar sobre l'home d'acer. Un superheroi caduc que, com a mínim, ja no porta els calçotets per fora dels pantalons, i amb això no vull ni tocar el món del còmic, que no controlo gens i només parlo en referència al cinema en sí.

La pel·lícula té el pressupost de les grans ocasions i es nota amb el ventall ben vistós d'efectes especials i d'imatges espectaculars. Em fa l'efecte que mai havia vist una cinta on es malmetés tant de mobiliari urbà (estaran contents els de l'ajuntament de Metròpolis/Nova York).

La cosa comença amb referències d'Avatar amb Russell Crowe fent de Jor-El, el pare de Kal-El (Henry Cavill), més conegut com a Superman, volant a lloms d'un drac alat que esquiva explosions al moribund Krypton que, de fet, veiem per primera vegada al cinema, que jo recordi.

Després d'aquella mà de floritures aèries, l'acció fa un salt en el temps des de l'entrada de la nau que porta al protagonista de menut a la Terra fins a l'actualitat, on treballa en un vaixell pesquer que, mira per on, es troba amb una plataforma petrolífera en plena destrucció... Evidentment sabem que el barbut Clark Kent salvarà als indefensos obrers de la plataforma.

A partir d'aquí es forma la història d'aquest prodigi de nano amb un muntatge a base d'eterns flashbacks que semblen no tenir aturador.

Quan ja es porten prop de dues hores de pel·lícula i després de veure el malvat General Zod (Michael Shannon) amb una sobreactuació afectada aparèixer del no-res i les lliçons del pare-Crowe, corre'm-hi tots, que hem d'acabar la cosa amb alguna batalla èpica.

La banda sonora és similar a la de la trilogia recent de l'alter ego de Bruce Wayne barrejada amb la d'Inception.

Segurament el millor de la pel·lícula són els pares adoptius del superheroi, interpretats per Kevin Costner i Diane Lane, perque Lois Lane (Amy Adams), sembla més una nena rebel que just acaba de finalitzar la carrera de periodisme (però ei, fardant d'haver guanyat un Pulitzer).

En resum, després de tota una caminada per una història que ja coneixem i que no aporta cap novetat ni valor afegit (tret del parkinson abusiu de la càmera), cal acabar la pel·lícula amb una batalla èpica que es fa eterna tot i durar deu minuts pel cap baix.

Una batalla que ben bé sembla un pinball per la ciutat al més pur estil de Bola de Drac. De fet, es pot dir que és una barreja entre Matrix i la sèrie japonesa.

Totalment prescindible, encara que l'actor protagonista té una miqueta més de credibilitat que l'anterior substitut del gran Christopher Reeve.

Per cert, dues coses, la frase final d'una militar a mode de gag, lamentable. I una pregunta a l'aire... Superman no suava, no?

Adient per als no coneixedors del superheroi i ignorants en general, contraindicada per a fanàtics de les pel·lícules de la dècada dels setanta i vuitanta.

Fitxa:

Director: Zack Snyder

Guió: David S. Goyer, Christopher Nolan, Jerry Siegel i Joe Shuster

Repartiment: Henry Cavill, Amy Adams, Russell Crowe, Kevin Costner, Diane Lane, Laurence Fishburne, ...

Track escollit:

"Look to the Stars"

by Hans Zimmer

Frase escollida:

Lois Lane: Welcome to the Planet.

Jeux d'enfants

Curiosa comèdia romàntica amb traces psicòpates i reminiscències als germans Grimm i una estètica que beu de manera bastant evident de la també francesa Amelie. La història d'un joc entre un nen i una nena que se'n riuen de tot reptant-se amb uns "ets capaç o no ets capaç?" al llarg de tota la seva vida.
Quan són nens les coses no passen de ser bretolades seguides de càstigs, però a mesura que van creixent les bretolades ingènues de dos menuts deriven en les cabronades de dos joves que acaben sent grotesques i de mal gust (per als protagonistes, no per a l'espectador).

Una manera diferent d'explicar una relació d'amor-odi entre els dos protagonistes. D'una banda l'excel·lent Marion Cotillard en el paper de Sofie Kowalsky (interpretat en la infantesa per Joséphine Lebas-Joly) i per l'altra Julien Janvier, interpretat per Guillaume Canet (i per Thibault Verhaeghe en la versió infantil).
Els dos tenen la suficient química entre ells, encara que Cotillard acostuma a menjar-se la pantalla per sobre del seu company i sovint les situacions a les que s'exposen mútuament tenen més interès que l'actuació en sí. Amb tot, l'elecció dels actors és correcta.

Una manera de rodar molt francesa, però amb la gràcia de que es tracta d'una comèdia negra per damunt del romanticisme. Segurament el final és qüestionable i s'hauria d'haver quedat sense l'escena dels ancians, però és, si més no, curiosa.
Amanida amb diverses versions de La Vie en Rose que ajuden a donar-li aquell caire romàntic ineludible en tota cinta de comèdia francesa que s'estili.

En general és un divertimento prou potable que es deixa veure, no imprescindible, però agradable i curiosament trencadora. A estones potser es fa un pèl lenta, però res desmesurat.

Adient per a amants de les comèdies romàntiques que vulguin alguna cosa més i contraindicada per als qui esperen veure un succedani de Pretty Woman o similar.

Fitxa:
2003
Director: Yann Samuel
Guió: Yann Samuel
Repartiment: Marion Cotillard, Guillaume Canet, Joséphine Lebas-Joly,  Thibault Verhaeghe, Emmanuelle Grövold, Gérard Watkins, Philippe Drecq, ...

Track escollit:
"La Vie en Rose"
Édith Piaf / Louiguy
performed by Louis Armstrong

Frase escollida:
(extret de la subtitulació en Anglès)
Julien Jeanvier: [as Julien is fleeing from the police] Sophie was back in the game! Pure, raw, explosive pleasure! Better than drugs, better than smack! Better than a dope-coke-crack-fix-shit-shoot-sniff-ganja-marijuana-blotter-acid-ecstasy! Better than sex, head, 69, orgies, masturbation, tantrism, Kama Sutra or Thai doggy-style! Better than banana milkshakes! Better than George Lucas's trilogy, the muppets and 2001! Better than Emma Peel, Marilyn, Lara Croft and Cindy Crawford's beauty mark! Better than the B-side to Abbey Road, Jimmy Hendrix and the first man on the moon! Space Mountain, Santa Claus, Bill Gates' fortune, the Dalai Lama, Lazarus raised from the dead! Schwarzenegger's testosterone shots, Pam Anderson's lips! Woodstock, raves... Better than Sade, Rimbaud, Morrison and Castaneda! Better than freedom, better than life!

Movie 43

Comèdia irreverent, de bretolada -una darrera l'altra-, de la cultura del pet. Una barreja entre l'humor de productes com American Pie, Scary Movie i molt lluny de l'humor intel·ligent.
Mal anomenada comèdia d'humor absurd -compte, que ho és-, doncs les bones d'aquest gènere eren aquelles interpretades en la seva majoria per l'entranyable Leslie Nielsen (a excepció de Hot Shots i Top Secret, per exemple...
No, això és una altra història. Es tracta d'històries impossibles, curtes i sovint fregant el mal gust. Però això ja fa gràcia, com a mínim a una certa classe de públic.

Amb tot, hi ha gags que fan molta gràcia. Gràcia per absurds, repeteixo. Però la pena és el fil conductor d'aquesta mena de contes curts, l'excusa per veure'ls l'un darrera l'altra.
Si s'haguessin estalviat aquesta història central o ho haguessin plantejat com en el seu dia es va fer amb Four Rooms, encara hagués tingut certa gràcia.

Això sí, el reclam bàsic de la cinta (a banda de les bretolades i les històries rocambolesques) és l'extens elenc que en forma part i la suposada gràcia de veure actors poc vistos en papers d'aquesta classe d'humor en situacions esperpèntiques.

A banda d'això, si a l'espectador potencial li agrada aquest tipus d'humor ben curiós, endavant a veure-la. Com deia abans, si que hi ha algun gag digne de menció o bé no pel gag si no per la interpretació d'algú en concret. És el cas de la història entre Kate Winslet i Hugh Jackman (Beth i Davis, respectivament), o el segment dels superherois, o qualsevol dels dos anuncis que hi apareixen.

En resum, que s'ha de veure, però tampoc passa res si la passem per alt, no és imprescindible tampoc...
Adient per a amants d'American Pie, Scary Movie i similars. Contraindicat per a qui espera que arribin Mel Brooks, Leslie Nielsen i companyia de nou.

Fitxa:
2013
Director: James Gunn, Peter Farrelly, Griffin Dunne, entre molts d'altres
Guió: vegeu el cast complet aquí
Repartiment: Hugh Jackman, Kate Winslet, Halle Berry, Liev Schreiber, Naomi Watts, Emma Stone, Richard Gere, Gerard Butler, ...

Track escollit:
"Back from Cali"
written by Saul Hudson
performed by Slash

Frase escollida:
Mikey: She’s having her period!
Amanda: What do I do!?
Nathan: [speaking to a 911 operator] 911? Yeah, my friend is bleeding out of her vagina!

Gangster Squad

Interessant thriller ben construït i ben ambientat, encara que amb força reminiscències d'altres films anteriors. És gairebé impossible no trobar-hi similituds amb The Untouchables per exemple.
Bàsicament la cinta (inspirada en fets reals i en un llibre de Paul Lieberman) tracta d'una brigada d'elit que persegueix al capo dels gàngsters a Los Angeles. Similar al que feien Eliott Ness i els seus homes contra Al Capone, vaja, encara que en aquesta ho fan amb més contundència.
Compte, la pel·lícula és molt correcte, t'enganxa des de la primera escena i fa que entris de ple al 1949 gràcies a la seva ambientació acurada fins al mil·límetre. Una mica com Public Enemies, que narra les desventures de John Dilinger.

Excel·lents interpretacions, sobretot de Sean Pean (del malvat Mickey Cohen), encara que al principi costa bastant veure'l en aquesta grotesca caracterització, i Josh Brolin (Sgt. John O'Mara), que broden els seus papers protagonistes.
Sensacionals els secundaris, fins i tot Ryan Gosling (Sgt. Jerry Wooters), especialista en posar cara de pòquer i xerrar poc. Tots en general estan a l'alçada de les circumstàncies i fan creïbles les escenes, que d'això es tracta.

La banda sonora acompanya perfectament a l'ambient, segurament és l'apartat més senzill, i emulant una mica les impressionants posades en escena d'Scorsese a Casino o a Goodfellas, aquesta cinta també treu punta als engalanats clubs nocturns, als luxes corruptes, droga, prostitució, etcètera...

Segurament no serà una pel·lícula que calgui (o vingui de gust) veure més de dues vegades, però desenvolupa el seu objectiu correctament, et fa passar l'estona i et trasllada a aquella època, molt lluminosa però igualment cruel.

Adient per a amants del cinema negre amb dosis d'acció. Contraindicada per a qui pensi veure quelcom a l'alçada de les ja mencionades més amunt.

Fitxa:
2013
Director: Ruben Fleischer
Guió: Will Beall, Paul Lieberman (novel·la)
Repartiment: Sean Pean, Josh Brolin, Ryan Gosling, Emma Stone, Giovanni Ribisi, Nick Nolte, ...

Track escollit:
"Mr. Five by Five"
written by Gene De Paul and Don Raye
performed by Imelda May

Frase escollida:
Sgt. Jerry Wooters: The whole town's underwater. You're grabbing a bucket when you should be grabbing a bathing suit.

Taken 2

Seqüela de Taken, cinta d'acció amb el segrest com a eix de tot i el rescat/venjança com a plantejament. Ja en la primera hi ha una sèrie de coses agafades amb calçador, i és que hi ha dues maneres de veure-ho: o bé la noia segrestada té la grandíssima sort que el seu pare és un ex-espia molt ben qualificat, o bé els malvats de la pel·lícula tenen la mala llet de segrestar precisament la seva filla (vaja, que tenen tots els números de sortir malparats). Amb tot, és evident que no hi hauria pel·lícula si no fos així. Aquest és el guió, i ja està.

El que val la pena de la cinta (de les dues, de fet) és l'actuació de Liam Neeson (Bryan Mills) ja no per tot el ventall d'aptituds que desplega al llarg del metratge, si no per l'actitud, les mirades i la interpretació més visceral.

La resta d'intèrprets passen sense pena ni glòria. Començant per Maggie Grace, que interpreta la seva filla Kim és curiosa l'evolució del mateix personatge d'una pel·lícula a l'altra, seguint per l'ex-parella del protagonista, Lenore (Famke Janssen) i acabant per la resta de gent amb la que es troba el protagonista, siguin malvats o amics puntuals. Tot passa bastant desapercebut. Una llàstima per Rade Serbedzija (Murad Krasniqi), el dolent, que no fa honor a les seves, sovint, tremendes interpretacions.

Pel que fa a la banda sonora, la clàssica de les pel·lícules d'acció mediocres, que s'oblida amb la mateixa rapidesa amb la que es percep.

Les escenes d'acció tot i estar ben planificades els manca una mica d'intenció i menys parkinson de càmera. Per que com a idea estan bé, però la realització deixa bastant a desitjar, i és que perdó per l'acudit dolent, però algú que porta el cognom més digne d'un transformer que d'un humà...

Com que tant la primera com la segona tenen la mateixa estructura, els mateixos errors i les mateixes poques virtuts, podria valdre la mateixa crítica per les dues, la veritat. Amb la única diferència que en la primera la acció es desenvolupa a París i la segona a Istambul. Molt recorrent quan  es filma en aquesta ciutat, per cert, les persecucions pels terrats, ja que entre banda i banda de teulada sempre hi ha un caminet o bé per correr o, anant més lluny com va fer Daniel Craig a Skyfall, en moto.

En resum, a aquesta segona entrega li falta ràbia, la breu empenta visceral de la primera. És com una repetició amb menys suc. Amb alguns canvis, però sense cap valor afegit digne.

Adient per a consumidors d'acció sense pretensions, contraindicat per a qui ja no va gaudir amb la primera.

Fitxa:

2012

Director: Olivier Megaton

Guió: Luc Besson, Robert Mark Kamen

Repartiment: Liam Neeson, Maggie Grace, Famke Janssen, Leland Orser, Rade Serbedzija, ...

Track escollit:

"Too Close"

written and performed by Alex Care

Frase escollida:

Bryan Mills: If I kill you... your other sons will come and seek revenge?

Murad: They will.

Bryan Mills: And I will kill them too.

Monsters Inc.

Una de les millors pel·lícules d'animació que s'han fet mai. Per l'animació en sí, pel món creat a partir d'una senzillíssima idea i pel desenvolupament de tot plegat que inclou tendresa, humor i molt bon rotllo.

La pel·lícula ens introdueix al món dels monstres, aquells que apareixen pels armaris dels nens i els espanten. Per què els espanten? Per que els crits dels nens són una gran font d'energia, així de senzill.
La idea ja en sí és trencadora però si a banda d'això veiem tota l'estructura de portes, mecanismes i funcionament de la fàbrica on treballen els monstres per recollir, processar i distribuir l'energia, la cosa ja és d'una envergadura impressionant.

Pel que fa als aspectes tècnics, d'entrada la dificultosa feina d'animar, per exemple, a un dels protagonistes de la cinta. El pelut James P. "Sulley" Sullivan (amb la veu de John Goodman a la versió original) té més de tres milions de pèls animats en funció de cada moviment (i no és que precisament s'estigui quiet). La tècnica es basa en animar-ne uns quants estratègicament situats i els del voltant l'imiten.
L'acompanya Mike Wazowski (amb la veu de Billy Crystal), una bola verda amb un sol ull, el clown còmic de la parella i el dolent de la pel·lícula, el genial Randall Boggs (amb la veu d'Steve Buscemi).

No només l'humor de la pel·lícula està molt ben equilibrat (tant per a adults com per a nens). Els acudits són constants (i molt ben trobats, fins i tot en la versió doblada, encara que sempre hi inclouen alguna cosa de collita pròpia), si no que el ritme de la cinta és endimoniadament perfecte. No deixa de sorprendre a cada moment i cada escena té el seu moment àlgid.

Nombrosos gags a tenir en compte (a banda del bonus final durant els crèdits amb creacions de bloopers o errades de rodatge i escenes descartades). La persecució de porta a porta, els enfrontaments dialèctics entre Wazowski i Randall, els moments tendres de la petita Boo i molts i molts altres que fan que no cansi veure-la una i una altra vegada.

Senzillament perfecta, adient per a tothom i contraindicada pels equivocats que no volen saber res de pel·lícules d'animació (ells solen dir-ne de 'dibuixos animats').


Fitxa:
2001
Director: Pete Docter, David Dilverman, Lee Unkrich
Guió: Pete Docter, Jill Culton, Jeff Pidgeon, Ralph Egglestone, Andrew Stanton, Daniel Gerson, Robert L. Baird, Rhett Reese i Jonathan Roberts
Repartiment (veus): John Goodman, Billy Crystal, Mary Gibbs, Steve Buscemi, James Coburn, ...

Track escollit:
"If I Didn't Have You"
Music and Lyrics by Randy Newman
Performed by John Goodman and Billy Crystal

Frase escollida:
Randall: Shh. Shh. Shh. Shh. Do you hear that? It's the winds of change...

Comme un Chef

Bastant típica comèdia francesa, en aquest cas, gastronòmica. La història no ens explica massa de nou, hi ha un personatge poderós amb problemes de comunicació amb algun familiar i un personatge dèbil, poca cosa, tímid i lleugerament tartamut que, en primer lloc no s'entenen però a mida que avança la pel·lícula comencen a trobar punts en comú fins que es fan molt amics. Podria tractar-se ben bé del clown seriós i el còmic.

Dit així sembla una mica fred, però en essència és del que tracta aquesta cinta.
Evidentment l'estètica és molt francesa, els colors dels ambients, dels paisatges i dels ingredients dels plats. Fins i tot fa gràcia la diferència d'ambients entre els restaurants clàssics i els moderns.

Malgrat ser un divertimento de dissabte a la tarda no està gens malament, ben feta i acurada. La pel·lícula és entretinguda i les mirades i diàlegs entre els protagonistes fan passar una bona estona. D'una banda Jean Reno (Alexandre Lagarde) que interpreta un cuiner d'èxit amb tres estrelles (no diu de quina guia) i de l'altra Michaël Youn, que interpreta un poca pena amb molt bon cor i una passió desmesurada per la cuina anomenat Jacky Bonnot. Així doncs aquesta convergència d'estils de fer les coses i visions particulars sobre com s'ha de fer un plat té moments realment àlgids, d'entre els quals hi ha la visita -disfressats- al restaurant de la competència, un modern local que es basa en la cuina molecular, o bé el programa de televisió de cuina que comparteixen discutint en antena.
També hi apareix Santiago Segura (Philippe Ortiz), un expert espanyol sobre la cuina experimental feta amb productes químics.

A banda de la potent crítica vers la cuina no convencional, no és que la pel·lícula doni massa receptes ni parli excessivament d'ingredients i plats. Bàsicament tracta de l'evolució d'uns personatges quan un entra en el món de l'altre i a la inversa. Alguns gags que fan riure amb elegància i correcte en tot, sense floritures.
Per cert, al final hi ha una escena bonus.

Adient per a passar la tarda i contraindicat per a qui esperi una mena de Ratatouille en carn i ossos.

Fitxa:
2012
Director: Daniel Cohen
Guió: Daniel Cohen
Repartiment: Jean Reno, Michaël Youn, Raphaële Agogué, Santiago Segura, Julien Boisselier, ...

Track escollit:
(none)

Frase escollida:
(traduïda del francès)
Philippe Ortiz: Esto es cocina molecular! No es lo que hace Martín Berasategui!