Una de les moltíssimes pel·lícules patriòtiques nord-americanes. En aquest cas ens trobem davant d'una mala còpia de les primeres entregues de Die Hard barrejada amb qualsevol altra cinta en la que el President dels Estats Units d'Amèrica està en perill. Traces de patriotisme extrem tant pel que fa a la caiguda de la Casa Blanca en sí, com en la manera de recuperar el poder mitjançant un heroi.
Quan la veus, trobes a faltar aquella essència que tenia (atenció a l'exemple) Independence Day.
Excel·lent però pel que fa a acció, ja que en cap moment de la pel·lícula tens un moment per a respirar, sempre en passa alguna. En aquest cas, una colla de nord-coreans molt emprenyats assalten el famós edifici i posen a la vora de l'escac i mat a tota una potencia mundial.
L'heroi que ens condueix és Mike Banning, interpretat per Gerard Butler. Un ex-agent del servei secret que molt convenientment és capaç d'entrar a la Casa Blanca enmig de tot el merder per, sense que pràcticament ningú se n'adoni, anar fent via liquidant enemics.
Digne de menció l'actuació de Rick Yune (encara que sempre fa la mateixa cara), que fa de dolent de la pel·lícula, Kang.
I evidentment, com a reclam d'entitat i serietat, Morgan Freeman, que interpreta al portaveu de l'Administració Trumbull, que acaba actuant de President en funcions. Té els seus moments. Aaron Eckhart, que interpreta el President segrestat, ens deixa indiferents.
En general, doncs, una pel·lícula previsible, entretinguda a moments i sense cap valor afegit per sobre de les altres que s'han fet del mateix gènere. No és millor que Air Force One, on també el President dels EUA estava en perill, ni tampoc millor que The Sum of All Fears on, per cert, també hi estava Freeman.
En resum, molts trets, explosions i sentiment nord-americà. Molta crispeta i expressions de sorpresa explosiva. Adient per a crispetaires compulsius amb ganes de foc, trets i morts, contraindicada per a qui estigui fart de que li diguin "veus com hem d'estar sempre en guerra?".
Fitxa:
2013
Director: Antonie Fuqua
Guió: Creighton Rothenberger, Katrin Benedikt
Repartiment: Gerard Butler, Morgan Freeman, Aaron Eckhart, ...
Track escollit:
"Christmas With The Man I Love"
Written by Andrew Kingslow and Sarah Dowling
Frase escollida:
Speaker Trumbull: Get me some coffee. Half and half. Three sweet'n lows. In a real cup. Not one of those paper or Styrofoam things.
[pause]
Speaker Trumbull: Alright, let's secure all nuclear sites. Get me our expert on North Korea. Then I want to speak with the premier of North Korea on a secure line. After that I want to speak with the Russians, the Chinese, the British, and the French. And set up a press conference. In that order.
Decepcionant pel·lícula de l'autor de la colpidora District 9. Així com en la seva anterior obra ens va sorprendre amb un tractament de la ciència ficció com mai havíem vist, en aquesta flirteja amb els tòpics de Hollywood del gènere sense voler deixar de banda els seus trets característics i fa una barreja lamentable.
No és que la cinta no tingui coses bones, alguna en té, però tan descafeïnada que passa sense pena ni glòria. La història, d'entrada, ja la tenim força vista. Els de dalt -rics- i els de sota -pobres-. Un tema que ja s'ha tocat força vegades i més bé. La història que ens ocupa, carregada de tòpics, en realitat sembla que no acabi d'arrencar durant bona part del metratge. I és que sí que passen coses, però sembla que siguin a desgana.
La cosa va dels merders en els que es veu immers Max (Matt Damon), un ex-convicte que intenta sobreviure no ficant-se en massa embolics i que pateix un accident laboral que només li deixa una sortida per seguir amb vida. Pujar a Elysium, una impressionant estació espacial orbitant al voltant de la Terra on viuen els rics, els que tenen de tot (una mica com els que tenien molt 'temps' a In Time). A partir d'aquí tota una odissea rodada de manera tan caòtica que no sembla que ho sigui.
La dolenta de la pel·lícula se suposa que és Jodie Foster, que encarna una mena de ministra de defensa anomenada Delancourt, però en realitat es passa tota l'estona arrufant el nas i donant ordres letals per preservar el benestar propi i el dels seus conciutadans. Ni una batalla entre protagonista i antagonista (ni física ni dialèctica).
I és que l'autèntic dolent de la funció és el millor de la pel·lícula. El que fou el protagonista de la citada District 9, Sharlto Copley, encarna de manera magistral a Kruger, un agent d'Elysium sense escrúpols que està a la Terra fent la feina bruta dels de dalt.
És el que val més la pena de tot plegat, tret d'alguns enquadraments meritoris i de l'ambientació en general. Però fins i tot el millor de la cinta s'acaba descafeïnant en una batalla final més còmica que una altra cosa i amb poca visibilitat del que està passant a causa de la maleïda mania del parkinson de càmera.
Totes les escenes d'acció tenen un moviment excessiu de càmera, totes. Fins i tot algunes que no són d'acció.
D'altra banda hi ha una diluïda història d'amor encabida amb calçador d'una antiga amiga de la infància del protagonista (Frey, interpretada per Alice Braga) que, previsiblement té una filla malalta que també necessita una visita als de dalt per a curar-se amb la meravellosa tecnologia de què disposen. Paradoxalment, l'instant d'interpretació més genuí passa entre Damon i la nena malalta (Matilda, Emma Tremblay) mentre comenten un conte infantil i el seu significat. Aquella escena, amb enquadraments subjectius dels personatges és digna, però són un parell de minuts.
Per acabar, un parell de moments tristíssims de les acaballes de la cinta. D'una banda la solució al problema amb un senzill canvi de codi de programació, canviar la paraula ILLEGAL per *LEGAL, un insult a qualsevol persona que s'hagi estat empassant la cinta, que en realitat no passa de les dues hores però es fa lenta com si en durés gairebé tres. I el desesperat intent de donar-li llagrimeta al final pretesament èpic i heroic del protagonista.
En resum, adient per als que es conformen fàcilment i no han vist l'anterior obra de Blomkamp i contraindicat per als que sí l'han vista i esperen trobar-se quelcom a l'alçada.
Fitxa:
2013
Director: Neill Blomkamp
Guió: Neill Blomkamp
Repartiment: Matt Damon, Sharlto Copley, Jodie Foster, Alice Braga, Diego Luna, William Fichtner, ...
Track escollit:
"Theme of Elysium"
(from Elysium Trailer 2013)
Instrumental Mix
Frase escollida:
John Carlyle: Don't breathe on me. Cover your mouth.
Segona entrega del que ja es veu que serà la saga que seguirà Bruce Willis (Frank Moses) en detriment de Die Hard. I és que el paio ja no està per fer segons què amb dignitat.
I aquesta saga, en plan còmic, està força bé. Segurament la primera tenia més ritme que aquesta segona, però està farcida de gags i els personatges estan treballats. Arquetípics, però treballats.
Bàsicament ens trobem una sèrie de velles glòries del món de l'espionatge que es defensen d'uns complots en els que es veuen immersos. Entre ells trobem el magnífic John Malkovich (Marvin), la impressionant Helen Mirren (Victoria) i l'acompanyant de Bruce Willis, la histriònica Mary-Louise Parker en el paper de Sarah. En la primera entrega estava Morgan Freeman, però incomprensiblement el van eliminar de l'equació.
En aquesta entrega també hi ha d'altres aparicions estel·lars. D'una banda la graciosa interpretació d'Anthony Hopkins (Bailey) i la més que discreta Catherine Zeta-Jones, en una mena de femme fatale russa anomenada Katja. I també han inclós quelcom de Kung-Fu, amb un nano asiàtic que es baralla recordant molt al personatge de Jason Statham a Transporter.
Algun gag robat de pel·lícules com Wanted (la fantasmada de l'entrada al cotxe derrapant de Willis) però en general un bon divertimento.
Si que és cert que la part central de la cinta a vegades es fa lenta i un xic pesada, però tant el principi com, sobretot, el final tenen ritme i acabes amb bones sensacions.
No deixa de ser una pel·lícula d'estiu, però molt digna.
Les escenes d'acció estan ben rodades sense abusar de l'excessiu moviment de càmera i una vegada més (a la primera entrega ja va passar), la banda sonora és sensacional.
Adient per a passar una bona estona al cinema, riure i gaudir de l'acció. Contraindicat per a qui es pensi que gaudirà més que en la primera. Ja veurem si hi ha una tercera...
Fitxa:
2013
Director: Dean Parisot
Guió: John Hoeber, Eric Hoeber, Warren Ellis i Cully Hamner
Repartiment: Bruce Willis, John Malkovich, Mary-Louise Parker, Helen Mirren, Anthony Hopkins, ...
Track escollit:
(from tràiler)
"Shoot To Thrill"
performed by AC/DC
Frase escollida:
Sarah: I didn't know what to do, I didn't want to kill him!
Frank: So you chose to kiss him?
El tema dels zombis prolifera darrerament en diversos espais com el còmic o les sèries de televisió (l'exemple més conegut segurament és The Walking Dead).
En aquesta pel·lícula que ens ocupa s'explota aquest gènere i agafa conceptes d'altres cintes anteriors (encara que està basada en una novel·la de Max Brooks). Un exemple ben clar és que els zombis ja no caminen errants i lents, si no que són rapidíssims i extremadament eficaços i letals (similars als cercadors d'ombres d'I Am Legend).
Una pel·lícula que comença de meravella i que afortunadament deixa de banda la trama de la supervivència familiar (així el llast de la dona i les filles del protagonista no enterboleix l'acció). Una correcte presentació de personatges arquetípics i una contextualització del problema ben argumentada i portada amb exquisida angoixa.
D'una banda el protagonista, Gerry Lane (Brad Pitt), un convenient ex-agent de l'ONU que es fixa en tots els detalls per arribar a una conclusió de solució temporal, i és que és molt clara la intenció de convertir-ho en una trilogia, com ja van anunciar els seu responsables.
Malgrat es diu que durant el rodatge van haver moltes desavinences entre Pitt i els guionistes i es van arribar a fer moltíssims canvis, el personatge gaudeix de prou coherència i no té masses punts flacs.
La resta de secundaris fan un bon paper, el just i necessari per no eclipsar l'estrella. Amb tot, cal mencionar Daniella Kertesz, que encarna la soldat Segen, amb una interpretació visceral molt més que correcte.
Per la resta, probablement us trobareu amb el de sempre. Els bons són molt bons, els soldats molt patriotes i els dolents una mena de tsunami zombi homogeni.
El problema ve quan la càmera deixa de moure's a l'estil Bourne. I és que el retrat dels zombis quan el protagonista se'ls troba cara a cara és més còmic que una altra cosa. Els zombis no acolloneixen (amb perdó), més aviat fan gràcia i te n'acabes enfotent.
El moment llauna de refresc gairebé al final no té desperdici, per graciós, no per memorable.
En resum, un bon entreteniment, sense masses pretensions més. Grans efectes especials, angoixa ben aconseguida en base a una massa informe de zombis que com uns castellers desorganitzats o, més aviat com formigues que volen aconseguir pujar a algun lloc, s'amunteguen uns a sobre dels altres per creuar uns murs de contenció altíssims.
És d'agrair que no surtin les localitzacions mundials típiques amb els monuments típics. Aquí viatgem a Corea, Israel i Gal·les. No està malament.
Adient per a gairebé tot tipus de públic que vulgui estar entretingut durant un parell d'hores de cinema d'acció apocalíptic. Contraindicada per qui es pensi que veurà coses gore.
Fitxa:
2013
Director: Marc Forster
Guió: Matthew Michael Carnahan, Drew Goddard, Damon Lindelof, J. Michael Straczynski i Max Brooks (novel·la)
Repartiment: Brad Pitt, Mireille Enos, Daniella Kertesz, James Badge Dale, ...
Track escollit:
"Go"
Written & performed by Kari Kimmel
Frase escollida:
Andrew Fassbach: Mother Nature is a serial killer. She wants to get caught, she leaves bread crumbs, she leaves clues... Mother nature knows how to disguise her weakness as strength.
La història d'un ex-agent dels serveis d'intel·ligència dels EUA que s'afegeix a un grup que vol interceptar un objecte misteriós amagat en una maleta metàl·lica en poder d'una banda de russos. De fet, Ronin és el nom que es dóna als homes sense honor, mercenaris japonesos que treballaven per al millor postor i, de fet, no sabien qui era el seu amo. Hi ha una escena de la pel·lícula que ho contextualitza molt bé.
Una pel·lícula amb una sensacional construcció de personatges, un guió ben acurat i unes escenes d'acció i persecució rodades a la perfecció.
Hi ha diversos punts forts a la cinta. En primer lloc (està molt clar venint del director), unes de les millors persecucions d'automòvil (el perfecte exemple de com es roda i s'edita aquesta classe d'escenes) de la història del cinema. Si teniu l'oportunitat de veure'n els extres, veureu de què parlo.
En segon lloc les interpretacions. D'una banda el protagonisme de Robert De Niro (Sam) i la seva relació en constant evolució amb Jean Reno (Vincent). Cada personatge amb les seves caracteristiques molt ben definides. Sean Bean, que interpreta un perfecte fatxenda anomenat Spence (en una de les poques pel·lícules on aquest actor no interpreta algú que mor), l'ambiguïtat de Natascha McElhone a qui el paper de Deirdre li va com anell al dit i el vil Gregor, que interpreta Stellan Skarsgård.
Amb una banda sonora que cohesiona molt bé l'acció que s'hi desenvolupa és una cinta que prima la sobrietat, sense excentricitats, sense fantasmades (si un cotxe explota, té raó per fer-ho, per exemple). Les escenes d'acció creen l'angoixa necessària i els silencis estan molt ben utilitzats. T'enganxa des del minut zero, cosa que és d'agraïr...
En resum, una bona història molt ben portada, digna de ser visionada més d'una vegada i apreciar-ne tots els detalls.
Adient per a amants de l'acció ben filmada i contraindicada per a ignorants que creuen que la bona acció és la de sagues com To Fast To Furious.
Fitxa:
1998
Director: John Frankenheimer
Guió: J.D. Zeik
Repartiment: Robert De Niro, Jean Reno, Natascha McElhone, Stellan Skarsgård, Jonathan Pryce, ...
Track escollit:
"Time To Say Goodbye (Con te partirò)"
Composed by Francesco Sartori
Lyrics by Lucio Quarantotto
Enlgish lyrics by Frank Peterson
Performed by Sarah Brightman featuring 'Andrea Bocelli'
Frase escollida:
Sam: Either you're part of the problem or you're part of the solution or you're just part of the landscape.
D'entrada és encomiable que el cinema espanyol vulgui emular les superproduccions de Hollywood, sobretot sabent que els diners invertits són molts menys que els que hi posen els de l'altra banda de l'Atlàntic.
I també cal posar de manifest que la feinada per rodar una pel·lícula d'aquestes característiques és impressionant, tenint en compte que lògicament es va haver de rodar molt de nit (les escenes a les estacions de metro i a les pròpies vies).
A banda d'això, tant la trama com els personatges són correctes. De fet, la química entre Quim Gutiérrez (Marc Delgado) i José Coronado (Enrique) és sorprenentment bona i només amb les seves interaccions ja t'enganxes a la pel·lícula sense que calguin les colpidores imatges -per als que hi vivim- d'una Barcelona devastada. Més que devastada (que seria més propi d'I Am Legend), abandonada.
Escenaris perfectament maquillats i amb enquadraments de càmera mesurats (prova de que no hi ha tant pressupost com els ianquis) per no mostrar més del que cal. Això si, alguna sortida de to animal, l'escena del plantígrad a l'església és bastant infumable, encara que porta a un diàleg íntim entre els personatges que val la pena. I per cert, els sistemes GPS (que guien als protagonistes durant gran part de la pel·lícula) jo diria que no tenen cobertura als túnels del metro...
De fet l'estructura de la cinta gairebé sempre es basa en un la construcció d'un bon guió, encara que en alguns moments esdevé excessivament efectista (per allò de l'emulació del cinema ianqui). Amb tot, és una pel·lícula amb molta dignitat en la que, si t'hi veus immers (cosa que aconsegueix), fa que vulguis donar un cop d'ull a Barcelona per veure que tot segueix funcionant (imagino que la sensació quan sorties del cinema era més intensa).
Adient per a tothom qui vulgui veure quelcom extrem però prop de casa i contraindicada per a qui pretengui veure coses espectaculars ianquis a l'espanyola.
Fitxa:
2013
Director: David Pastor, Àlex Pastor
Guió: David Pastor, Àlex Pastor
Repartiment: Quim Gutiérrez, José Coronado, Marta Etura, Leticia Dolera, ...
Track escollit:
(none)
Frase escollida:
Marc Delgado: ¿Me ibas a despedir?
Enrique: Sí.
Marc Delgado: ... Qué cabrón...
Sempre és complicada una pel·lícula de mags. Sovint són d'època, quan els prestidigitadors tenien un cert prestigi... De bones a primeres fer una pel·lícula d'aquest gènere i actual ja és tot un repte i, de fet, se'n surten prou bé en aquesta, però hi ha massa angles morts, conceptes inconnexos i escenes buides.
El concepte, la base, és ben simple. Un grup de mags sospitosos de cometre robatoris a bancs i que, com si d'un Robin Hood es tractés, als seus espectacles es dediquen a regalar els bitlles sostrets als espectadors atònits.
Fins aquí bé. De fet, la presentació dels personatges és genial i augura una bona trama, doncs tothom té una personalitat ben marcada, un ego desmesurat... Però malauradament tot es dilueix per acabar en res. Bé, en res no. Tan sols un gir inesperat que tampoc es que sigui genial, senzillament que giren la truita, però tampoc hi ha res que indiqui que has estat entabanat durant tota la cinta. Senzillament canvien de terç i tan feliços.
El punt fort de la cinta, doncs, és la citada presentació dels personatges i en concret la interpretació d'algun d'ells. D'una banda Woody Harrelson (Merritt McKinney), que està sublim i que arrenca més d'una riallada. Sí, sempre fa els mateixos papers d'eixelebrat, però reconegueu que els broda. I en segon lloc la preciosa Mélanie Laurent (descoberta al món ianqui probablement pel seu paper a Inglorious Basterds, de Quentin Tarantino), que interpreta a l'agent de la Interpol Alma Dray i es menja a cada escena al suposat policia protagonista, l'agent de l'FBI Dylan Rhodes, interpretat per Mark Ruffalo.
També són dignes de menció, per veterans si més no, Michael Kane i Morgan Freeman (Arthur Tressler i Thaddeus Bradley, respectivament), que no és que interpretin magnífics papers, són allà més per reclam que per a una altra cosa, però sempre tenen una presència imponent a la pantalla, oi?
Una banda sonora digne d'un espectacle de màgia (que destaca cada cop d'efecte sense excepció), i alguna escena de persecució digne tant a peu com en cotxe. En aquest cas, el mareig que provoca la persecució a peu és raonable per crear l'ansietat del moment.
Alguns recursos com els flashbacks narrats per la veu imponent (en VO) del senyor Freeman i una certa bona química entre els protagonistes. De fet, Jesse Eisenberg (J. Daniel Atlas) i Harrelson ja havien coincidit amb molt bons resultats a Zombieland, de Ruben Fleischer.
Adient per a passar l'estona, contraindicada per als que sentin 'pel·lícula de mags' i creguin anar a veure perles com The Prestige, de Christopher Nolan.
Fitxa:
2013
Director: Louis Leterrier
Guió: Ed Solomon, Boaz Yakin, Edward Ricourt
Repartiment: Jesse Eisenberg, Mark Ruffalo, Woody Harrelson, Isla Fisher, Dave Franco, Mélanie Laurent, Morgan Freeman, Michael Caine, ...
Track escollit:
"Cineramascope"
Written by Ben Ellman, Robert Joseph Mercurio, Stanton Moore (as Stanton Emery Moore), Jeffery H. Raines and Richard Vogel
Performed by Galactic feat. Trombone Shorty and Corey Henry
Frase escollida:
J. Daniel Atlas: The closer you think you are, the less you'll actually see.
Si ja en la primera entrega d'Star Trek el director J.J. Abrams va fer una adaptació de la mítica sèrie -que va començar l'any 1966- més que correcte, en aquesta segona entrega s'hi ha entregat en cos i ànima i el resultat esdevé impressionant.
I és que està claríssim que això és un entrenament de cara a la setena entrega de la saga Star Wars, prevista pel 2015 i que ja està en fase de preproducció.
Sense la tediosa necessitat de fer una presentació de personatges, Abrams aconsegueix un ritme trepidant en gairebé totes i cadascuna de les escenes d'aquesta entrega i ens deleita amb escenes impressionants i amb bons diàlegs que sovint porten implícit algun gag. Els personatges que ja apareixien a la primera repeteixen i maduren, tant Chris Pine (Kirk), que mica en mica s'allunya de ser el guaperas de torn, com Zachary Quinto, que broda un Spock amb més connotacions que mai.
Però la guinda ve ara. I és que l'afegitó a l'elenc de personatges s'engrandeix gratament amb la presència del malvat de la pel·lícula, un dels millors malvats que he vist mai en pel·lícules de ciència ficció (amb permís dels Jokers de Batman), amb carisma, amb presència. Un imponent Benedict Cumberbatch (Khan), que fa un treball prefecte des de la seva primera aparició fins la darrera.
A banda d'això, els fans incondicionals de la sèrie es trobaran amb un munt de referències, d'homenatges i de picades d'ullet i els que no ho són tant, en trobaran també un munt, però més encaminades a la ja citada continuació de la saga de la Guerra de les Galàxies.
Tot això ben amanit amb uns efectes especials força espectaculars (en alguna ocasió massa moguts, tot sigui dit) i amb una banda sonora que potencia cada escena d'acció.
La bona química entre els personatges qualla i fa que el ritme i l'engranatge de tot el producte surti molt ben parat.
A més a més, tret d'alguns conceptes que trontollen (si, algun hi ha) i un final una mica precipitat, les ganes de veure'n una tercera part queden fixades en acabar de veure-la.
En resum, adient per als fans incondicionals i per a tothom que vulgui gaudir d'un bon blockbuster de ciència ficció. Contraindicada per a qui detesti el gènere.
Fitxa:
2013
Director: J.J. Abrams
Guió: Roberto Orci i Alex Kurtzman
Repartiment: Chris Pine, Zachary Quinto, Benedict Cumberbatch, Zoe Saldana, Simon Pegg, Karl Urban, John Cho, Anton Yelchin, ...
Track escollit:
"Star Trek Main Theme"
by Michael Giacchino
Frase escollida:
James T. Kirk: The enemy of my enemy is my friend.
Spock: An Arabic proverb attributed to a prince who was betrayed and decapitated by his own subjects.
James T. Kirk: Well, its still a hell of a quote.
