Ocho Apellidos Vascos

Feia molt temps que no reia tant en un cinema...
Una comèdia de guió, fresca, entretinguda i divertida, però sobretot d'interpretació del guió.
Basada en un xoc de cultures (per dir-ho d'alguna manera) entre el tarannà basc i l'andalús, carregada de tòpics de les dues cultures (però ben portats) i de la impressió que es tenen l'una de l'altra.

Quan expliques la trama sembla, en realitat, que estiguis explicant un acudit ja de per sí. Un andalús anomenat Rafa (Dani Rovira, que demostra que té més dots artístiques que les de recitar monòlegs) deixa la seva estimada Sevilla per anar a buscar a una noia basca, Amaia (Clara Lago), que el farà passar pel seu promés Antxón davant del seu pare, Koldo (Karra Elejalde), un pescador dels de tota la vida.
Pel mig hi apareix (segurament la més descafeïnada de la cinta) Carmen Machi (que interpreta una dona de Córdoba que es farà passar per la mare de Rafa/Antxón.
A banda dels quatre protagonistes cal destacar la parella d'amics de l'andalús (sobretot el que sembla l'alt dels Morancos), que són brillants.

En resum, un vodevil en tota regla capaç d'arrencar rialles al més seriós dels espectadors. Si l'haguèssim de comparar amb algun producte ja vist, es podria dir que té un plantejament similar a Bienvenue chez les Ch'tis (Dany Boon, 2008), que també relatava de manera còmica el xoc entre els del sud i els del nord de França.

Rodada sense massa pretensions però totalment efectiva, amb una banda sonora adient per a la trama (que forma part d'alguns gags memorables) i amb el pilar bàsic del guió. Una pel·lícula que val la pena anar a veure. Se surt del cinema amb la sensació d'haver invertit bé temps i diners i amb un somriure als llavis.

Per desgràcia darrerament ens trobem ben poques vegades amb productes com aquest que et facin gaudir i evadir-te de la resta del món durant unes hores.

Adient per a tothom qui vulgui passar una estona rient, contraindicada per a qui el seu sentit de l'humor només el deixi entendre l'humor escatològic de la saga Torrente (de la qual se'n farà la cinquena en breu... cal?).

Fitxa:
2014
Director: Emilio Martínez Lázaro
Guió: Borja Cobeaga, Diego San José
Repartiment: Dani Rovira, Karra Elejalde, Clara Lago, Carmen Machi, ...

Track escollit:
"Sevilla Tiene un Color Especial"
by Los del Río

Frase escollida:
Rafa: Se esta haciendo la dura, eso es muy típico de las chicas vascas de aquí; eso y cortarse el flequillo que parece que le han dado un hachazo.

Paranoia

Conglomerat de diverses pel·lícules del gènere amb un guió pobre i previsible on només certes intervencions dels dos peixos grossos (Oldman i Ford) tenen algun valor.
Diverses trames s'entrelliguen a la cinta. D'una banda la de l'espionatge industrial i de l'altra -evidentment- la d'una tòpica història d'amor de sèrie B.

A banda d'això, la cinta està rodada amb sobrietat, sense gaires malabarismes (que tampoc caldrien, és cert). El protagonista, Liam Hemsworth (calcat al Zack Morris de Saved by the Bell), amb aquella mirada perduda com volent ser transcendental interpreta a Adam Cassidy, un jove ambiciós que queda a l'alçada del betum davant dels dos magnats de les comunicacions telefòniques. D'una banda Gary Oldman (Nicolas Wyatt), perfecte en el seu paper, i en segon lloc un estrany Harrison Ford rapat (Jock Goddard).

És una llàstima llençar talent en productes d'aquesta entitat. Els personatges malgrat estar immersos (i ser uns experts) en les noves tecnologies sovint pequen d'anar perduts o de donar la sensació que la cosa els va grans, de que són dinosaures analògics en un món digital. Qualsevol de nosaltres seria més caut i pressuposaria que els enemics controlen cadascun dels seus passos... Però no, aquí no. I és que si no el guió hauria de ser més elaborat i sembla ser que no tenien ni temps ni diners ni ganes de parir-ne un amb condicions.

Per tant, fa aigües per tot arreu. Els aspectes tècnics no són destacables, de fet són bastant corrents i la banda sonora és perfectament ignorable.
Malgrat tot, el ritme no acaba de ser del tot dolent i passes l'estona (sempre i quan no hagis entrat al cinema amb gaires pretensions).

També cal destacar el petit paper de Richard Dreyfuss (Frank Cassidy), ara que l'any que ve farà quaranta anys de l'estrena de Jaws, per la senzilla raó que fa gràcia reconèixer una cara coneguda més.
I per cert, la guinda final: la traducció del títol original Paranoia a l'Estat Espanyol, El Poder del Dinero... #etfelicitofill ;)

En resum: prescindible. Adient per a qui tingui un parell d'hores mortes en les que no tingui res millor a fer. Contraindicada per a qui cregui que tenint Oldman i Ford és un èxit garantit (millor que llogueu Air Force One per a veure'ls junts i que valgui una mica la pena).

Fitxa:
2014
Director: Robert Luketic
Guió: Jason Dean Hall i Barry L. Levy i Jospeph Finder (novel·la)
Repartiment: Liam Hemsworth, Gary Oldman, Amber Heard, Harrison Ford, Lucas Till, Richard Dreyfuss, ...

Track escollit:
"Demon Dance"
Performed by Surfer Blood
Composed by John Paul Pitts, Tyler Jerry Schwarz, Thomas John Fekete and Kevin Williams.

Frase escollida:
Jock Goddard: Privacy. Absolute myth. There's no such thing.

RoboCop

Destastrós remake de l'obra de Paul Verhoeven (RoboCop, 1987).
No té ni l'essència, ni la gràcia, ni el carisma de l'original i tan sols serveix per revisar malament el clàssic.
Per suposat, en els temps que corren un policia híbrid entre humà i màquina no ens diu massa, per la qual cosa en aquesta cinta s'han recolzat en el rerefons polític i en la relació del policia en qüestió i la seva familia. Temes sobre els que, d'altra banda, passa de puntetes sense cap mena d'efectivitat.

Pel que fa a la interpretació, cap dels membres de l'elenc és memorable. El que més s'acosta potser és Gary Oldman (Dr. Dennett Norton), encara que no deixa de ser un incomprès en un món de corruptes com ho era el seu personatge del comissari Gordon a la recent saga de Batman.
No passa gens desapercebut Samuel L. Jackson (Pat Novak), que encarna una mena de xarlatà del futur en un programa on ell és l'estrella i on es dirigeix en un monòleg perpetu amb la mateixa cara que recitava l'Ezequiel 25-17 a Pulp Fiction.

El guió, totalment previsible i mancat de naturalitat. La banda sonora fa encara més previsibles els esdeveniments (tan sols serveix per fer un lleuger gag en una de les escenes de simulació -el track escollit- i per fer algun revival).
El ritme de la cinta és lent, desespera. Sobretot tenint en compte que es tracta d'una pel·lícula d'acció.
I parlant d'acció. A veure qui és el guapo que pot veure alguna cosa en les escenes àlgides. Sempre solc anomenar el parkinson de càmera, però en aquesta ja frega els límits de la presa de pèl. Això no és filmar, és marejar. Ni càmera a l'espatlla, senzillament a la mà i amb mal pols.

Per acabar amb aquesta aberració senzillament dir que no calia. Gens. Si a algú se li donen milions per crear un remake com a mínim que innovi.

Adient per a ignorants que no sabien ni que existia la RoboCop de 1987. Contraindicada per a la resta. De debò, no ho feu.

Fitxa:
2014
Director: José Padilha
Guió: Joshua Zetumer; Edward Neumeier i Michael Miner (guió del 1987)
Repartiment: Joel Kinnaman, Gary Oldman, Michael Keaton, Abbie Cornish, Samuel L. Jackson, ...

Track escollit:
"If I Only Had a Heart"
Written by Harold Arlen & E.Y. Harburg
Performed by Andrew Page
Produced by Pedro Bromfman
Vocals Produced by Bruno Coon

Frase escollida:
Raymond Sellars: We gonna give Americans a product they can love, figure they can rally behind.
Liz Kline: We can't put a machine on the street.
Raymond Sellars: Forget the machines. They want a product with a conscious. Something that knows what it feels like to be human. We gonna put a man inside a machine.

American Hustle

Ambientada a finals de la dècada dels setanta, la pel·lícula narra l'operació Abscam però de manera fictícia. De fet, a l'inici de la cinta se'ns adverteix amb un Some of this actually happened.
En general és una cinta rodada molt a la manera d'Scorsese, amb una molt bona ambientació d'espais i presentació dels personatges. De fet, s'utilitza molt el recurs de la càmera de seguiment mitjançant el tràveling, quelcom que l'esmentat director utilitza força als seus treballs. Però bàsicament el pilar fonamental és el guió i, intrínsecament, la interpretació.

Ja que parlàvem de presentació de personatges, deixeu-me que faci menció de la meravellosa caracterització d'aquests. En primer lloc per que els actors que els interpreten en algun cas disten molt del que estem acostumats a veure. És evident el cas de Christian Bale (Irving Rosenfeld), que està molt lluny del fibrat Bruce Wayne de la saga Batman. Aquí el veiem calb, gras i amb problemes de cor. Senzillament espectacular, molt ficat en el paper, digne de veure'l.
Similar és el cas de Jeremy Renner (Mayor Carmine Polito), que també s'allunya dels seus habituals papers d'acció amb armes de tot tipus a les mans. Aquí encarna un alcalde amb un look molt similar al de Joe Pesci a Goodfellas o Casino, i val a dir que és del tot convincent. Bradley Cooper (Richie DiMaso), en canvi, fa un paper força similar al que ens té acostumat i, malgrat té algun moment memorable, és possiblement el més descafeïnat de la funció.
A banda del cameo de Robert de Niro (Victor Tellegio) que interpreta -evidentment- un capo de la mafia, que omple la pantalla com ens té acostumats (i que, per cert, ni tan sols apareix als crèdits), pel que fa a l'elenc femení, destacar Amy Adams (Sydney Prosser) que fa un paperàs amb el canvi d'accents i que amb una mirada ho diu tot. Jennifer Lawrence ve a ser com Cooper, un pèl descafeïnada malgrat tenir els seus gags.

Interpretació a banda, el ritme de la cinta és correcte, molt probablement per que la sensacional tria de la banda sonora guia constantment escena a escena. Potser hi ha algun moment que realment sobra (com el playback de Lawrence), però en definitiva està feta de tal manera que t'atrapa. 

Pel que fa a d'altres aspectes, tenint en compte la naturalesa del protagonista, ja era de suposar un petit gir final, que tampoc és cap sorpresa, per que està tot bastant mastegat, però dóna un aire refrescant per concloure-ho tot.
La llàstima és que no sabrem mai ben bé com acaba la història de l'Ice fishing...

Adient per a qui gaudeixi de les pel·lícules ben construïdes en base a un bon guió, contraindicada per... no crec que sigui contraindicada, és molt recomanable. 


Fitxa:
2013
Director: David O. Russell
Guió: Eric Warren Singer, David O. Russell
Repartiment: Christian Bale, Amy Adams, Bradley Cooper, Jeremy Renner, Jennifer Lawrence, Robert de Niro, ...

Track escollit:
"10538 Overture"
by Electric Light Orchestra

Frase escollida:
Paco Hernandez: This whole thing is racist. Abscam? "Arab-scam"? It's completely racist!
Richie DiMaso: So what do you have to worry about, Sheik? You're Mexican.

The Wolf of Wall Street

Així d'entrada es nota que som davant d'una pel·lícula de Martin Scorsese per diverses raons. La primera és que el metratge dura tres hores ben bones, i és que el director no es caracteritza per fer productes curts.
En segon lloc, per l'estructura narrativa de la pel·lícula -salvant les distàncies calcada a la de Goodfellas-, un individu puja com l'escuma del no-res i s'acaba fotent una castanya bastant tremenda.

El problema pel qual no serà una pel·lícula que recordarem i que desitjarem tornar a veure és força senzill. Per que malgrat tot, el protagonista encarnat per Leonardo DiCaprio (Jordan Belfort) és digne de ser admirat. Tant per la interpretació com pel personatge en sí (basat en la figura real de Jordan Belfort, un veritable tauró de Wall Street).
El problema, doncs, rau en l'elenc de secundaris, que sembla tret directament de pel·lícules de la talla d'American Pie i similars.
Tots ells encapçalats per Jonah Hill (Donnie Azoff), un actor que bàsicament ha treballat en subproductes de comèdia de dubtosa reputació.
Així doncs, les escenes de consum de drogues, d'orgies (que n'hi ha un munt) i d'excessos en general són excessivament caricaturesques per la manera d'interpretar-les fent que fins i tot DiCaprio s'apunti al carro de l'astracanada...

Amb tot, hi ha escenes de la cinta que són memorables i molt ben realitzades. Són, per exemple, dignes de menció la conversa entre el protagonista i l'agent de l'FBI (Agent Patrick Denham, interpretat per Kyle Chandler) al iot. El petit paper que té Matthew McConaughey (Mark Hanna), que és sensacional i funciona perfectament com a introducció al món que veurem en les properes hores. I finalment com a escena graciosa -sobretot venint de DiCaprio-, la de la lluita contra els efectes de la droga per pujar al Lamborghini blanc.

Una vegada més la banda sonora és exquisida (marca de la casa Scorsese), i en aquesta ocasió és molt extensa i variada.
En definitiva, no és una obra mestra però s'hi nota la mà del director i això és un plaer.

Un darrer apunt. Així com en Goodfellas Scorsese utilitzava la veu en off del protagonista de la història per narrar-la, en aquesta també utilitza el que ja en el seu dia va emprar Woody Allen a Annie Hall, Groucho Marx a Animal Crackers i, més recentment Kevin Spacey a la sèrie House of Cards. El protagonista parla directament a càmera amb l'espectador. Un recurs que, si bé resulta artificiós, dóna un caire diferent al relat i, ben portat, és sensacional. 

Adient per a seguidors del director i per a qui vulgui veure una cinta d'excessos de tres hores. Contraindicada per a qui no vulgui perdre el temps amb un divertimento llarguíssim.

Fitxa:
(2013)
Director: Martin Scorsese
Guió: Terence Winter i Jordan Belfort (llibre)
Repartiment: Leonardo DiCaprio, Jonah Hill, Matthew McConaughey, Rob Reiner, Margot Robbie, Jon Bernthal, ...

Track escollit:
"Mrs. Robinson"
performed by The Lemonheads
&
"Dust My Broom"
by Elmore James

Frase escollida:
Jordan Belfort: On a daily basis I consume enough drugs to sedate Manhattan, Long Island, and Queens for a month. I take Quaaludes 10-15 times a day for my "back pain", Adderall to stay focused, Xanax to take the edge off, pot to mellow me out, cocaine to wake me back up again, and morphine... Well, because it's awesome.

The Hobbit: The Desolation of Smaug

Segona entrega de la trilogia en que es convertirà el llibre The Hobbit, de J.R.R. Tolkien. Aquesta és francament més bona i impressionant que la primera (The Hobbit: An Unexpected Journey, Peter Jackson, 2012).
A banda de que aquesta sí que l'he vista amb la nova tecnologia 3D HFR (allò dels 48 frames per segon) i amb la tecnologia de so envoltant Dolby Atmos, la cinta gaudeix d'una fotografia més espectacular encara que la seva predecessora i si bé -com ens tenen acostumats en aquests tipus de pel·lícules- dura gairebé tres hores, en cap moment perd el ritme i sempre és amena.
No sobra ni falta res, les interpretacions són exquisides i la història vibrant. El personatge principal (Bilbo) deixa enrere aquella actuació pueril de la primera entrega, cosa que denota una maduresa del personatge i una evolució i potser -potser- justifica precisament aquella mena de mímica excessivament de broma tonta.

Hi entren nous personatges amb més pes en la història i els secundaris de la primera entrega tenen més protagonisme, cosa que dóna més cos al producte en general i fa més gratificant el resultat.
Escenes més colpidores i memorables, més sentiments a flor de pell que senzillament veure gent viatjant per immensos paisatges. D'especial menció, per exemple, la relació que sorgeix entre un dels nans (Kili, interpretat per Aidan Turner) i l'elf Tauriel, interpretada per la bonica Evangeline Lilly. Fins i tot hi ha un moment de llagrimeta...

Això sí, recomano veure-la en VO, no n'he sentit la versió doblada, però la veu d'Smaug (Benedict Cumberbacht) és impressionant i cal sentir-la original per a que ens colpeixi la intensitat de la que és, probablement, la millor escena de la cinta.

Evidentment el final completament obert amb un munt de coses que encara queden per lligar, però realment val la pena seguir la trilogia, encara que no ens entusiasmin les pel·lícules del gènere.

Adient per a apassionats de la fantasia i, evidentment, seguidors de la saga. Contraindicada per a qui no estigui disposat a estar-se aquestes dues hores i escaig gaudint de l'espectacle.

Fitxa:
2013
Director: Peter Jackson
Guió: Fran Walsh, Philippa Boyens, Peter Jackson i Guillermo del Toro. J.R.R. Tolkien (novel·la)
Repartiment: Ian McKellen, Martin Freeman, Richard Armitage, Ken Scott, Evangeline Lilly, Benedict Cumberbacht, Orlando Bloom, ...

Track escollit:
"I See Fire"
Written & performed by Ed Sheeran

Frase escollida:
Smaug: Well, thief! I smell you, I hear your breath, I feel your air. Where are you?
[moves in Bilbo's direction]
Smaug: Where are you?
[Bilbo runs, but Smaug hears his footsteps across the gold and follows]
Smaug: Come now, don't be shy... step into the light.

R.I.P.D.

D'entrada és impossible veure aquesta pel·lícula sense que ens vingui al cap la saga de Men In Black. Per la comèdia, pel tòpic de dos policies que en un principi no s'avenen i després llimen diferències i salven el món, per tot el tema sobrenatural.

Però el que té bo aquesta sense desmerèixer la ja mencionada saga és que li dóna una volta de rosca a l'humor, fent-lo més brètol encara.
La química entre Ryan Reynolds (Nick) i Jeff Bridges (Roy) és magnífica, per que no només són individus antagònics si no que a més a més venen de períodes històrics diferents. Només per la vestimenta d'ambdós s'endevina la diferència.

Si que resulta bastant previsible a vegades, però és que l'objectiu és el d'entretenir al personal amb efectes, explosions, acció i monstres força simpàtics.
En efecte, es tracta d'una comèdia sobrenatural, on els protagonistes són policies encarregats dels morts que vaguen pel món dels vius.
L'elenc de secundaris està força bé i resulta efectiu. La sempre graciosa Mary-Louise Parker en el paper de Proctor i un estirat Kevin Bacon com a Hayes.

Filmada per a la tecnologia 3D, podrem al·lucinar amb plans impossibles i piruetes a l'estil de les novel·les gràfiques (està basada en el còmic Dark Horse, de Peter M. Lenkov) però, amb tot, tampoc passa de ser mediocre. Encara que els diversos gags dels avatars dels personatges principals tenen la seva gràcia.
Hi ha una certa voluntat d'agafar-se a l'estil de comèdia de la primera entrega de Red (també dirigida per Robert Schwentke), però no li arriba ni a la sola de la sabata.

La banda sonora és correcta, amb els cops necessaris i alguna vegada formant part de la lleugeresa dels gags. De fet, si analitzem fredament la cinta s'aguanta pel carisma de Bridges més que cap altra cosa...

Adient per a qui vulgui passar una estona entretinguda sense massa pretensions, que no és MIB, contraindicada per a qui esperi veure una Red sobrenatural.

Fitxa:
2013
Director: Robert Schwentke
Guió: Phil Hay, Matt Manfredi, David Dobkin i Peter M. Lenkov (còmic)
Repartiment: Jeff Bridges, Ryan Raynolds, Kevin Bacon, Mary-Louise Parker, Stephanie Szostak, ...

Track escollit:
"Fat Elvis"
by Christopher Beck

Frase escollida:
Nick: When exactly was your day?
Roy Pulsipher: 1800s, buddy. I'm what we used to call a "lawman". Marshal Roicephus Pulsiper.
Nick: "Roicephus"?
Roy Pulsipher: It was considered a very sexy name at the time.
Nick: It sounds like an STD.

The Family

Una comèdia negra en tota regla. Gairebé dues hores de pura diversió macabra amb un elenc perfecte per a la ocasió. La pel·lícula es basa en la novel·la de Tonino Benacquista que narra les peripècies d'una família mafiosa que s'acull a la protecció de testimonis i se'n va a viure a un petit poblet de Normandia. No és que sigui res nou, però Luc Besson la dirigeix d'una manera molt fresca i donant-hi un quart de volta més al tipus de thrillers que ja coneixem.

Evidentment els antics hàbits són complicats de deixar enrere i cada membre de la família té els seus rampells a la seva manera, generalment amb violència, és clar.

El gran avantatge amb el que compta la cinta és que no pretén ser cap cosa fora de sèrie. Tan sols es tracta d'entretenir i divertir, i ho aconsegueix de sobres. Són tremendes les diferents situacions en les que es troben cadascun dels integrants d'aquest peculiar clan.

Robert De Niro encarna al pare de família (Fred Blake/Giovanni Manzoni), i ho fa amb aquella serietat tant seva, i és sensacionalment efectiu. Està molt per sobre d'altres comèdies que ha fet i és que, de fet, en aquesta sembla no pretendre fer riure i està genial. L'acompanyen amb la mateixa efectivitat Michelle Pfeiffer, que encarna la seva dona, Maggie Blake i els sorprenentment ideals fills, Dianna Agron (Belle Blake) i John D'Leo, que encarna el fill petit, Warren Blake que, fins i tot té una piga com la del pare (a la galta contrària). També cal citar Tommy Lee Jones en el paper de Robert Stansfield, l'agent que vetlla per la integritat de tota la protecció de testimonis.

La tria de les localitzacions és la que s'espera d'un poble petit del nord de França i la manera de rodar-la és efectiva sense floritures, molt a la francesa, i és que la importància la té el guió, les accions dels personatges (que no la construcció i l'evolució, que són inexistents). I és que d'això es tracta, de passar una estona memorable rient de les barbaritats que arriben a fer amb aquella naturalitat...

La banda sonora és correctíssima i, de fet, en un dels millors gags -que succeeix en el cinema del poble- hi té un pes especial. Evidentment no revelaré res, tan sols dir que és molt, molt digne de veure.

I és que en definitiva és senzilla i segurament per això genial. Una alenada d'aire fresc que entra molt bé, de debò.

Adient per a amants del cinema de comèdia negra, aquesta els encantarà. Contraindicada per a qui cregui anar a veure una pel·lícula de mafiosos seriosa.

Fitxa:

2013

Director: Luc Besson

Repartiment: Robert De Niro, Michelle Pfeiffer, Dianna Agron, John D'Leo, Tommy Lee Jones, ...

Track escollit (spoiler):

"Rags to Riches"

Written by Richard Adler, Jerry Ross

Performed by Tony Bennett

Frase escollida:

Maggie Blake: Oh, I definitely wouldn't have beaten him up. I mean, who's gonna fix the pipes now?

Fred Blake: Well who's gonna rebuild the supermarket that burned down the day we got here? Huh?