Safe

Que Jason Statham està encasellat és una obvietat. Li passa com en el seu dia a Bruce Willis, que sempre feia de paio dur (encara ho fa, de fet). La diferència és que Statham té el seu estil, el de barallar-se amb tot el que troba per davant i utilitzar qualsevol eina que tingui al seu voltant per fer-ho.
Per tant, estem davant d'una altra mostra de les virtuts bruceleenianes del noi rapat amb cara de pocs amics.
Si bé la trama ens porta en una pugna a tres bandes ben construïda entre la policia, els xinesos i els rusos, la pel·lícula en sí no aporta massa més que una serie consecutiva de persecucions (amb el maleït moviment epilèptic de la càmera a l'espatlla -o a la mà fins i tot-), baralles, trets, etcètera.
La qüestió és que aquí no hi ha ningú que tingui un pam de net i, evidentment, ningú que sàpiga lluitar i disparar millor que Statham, que no té ni una rascada després de cada una de les tombarelles i amanides de trets en les que es troba.

La gràcia de tot plegat és la coprotagonista de Statham, una nena xinesa bastant marisabidilla que té una facultat especial amb el tema del números i com que memoritza una combinació llarguíssima d'una caixa forta (d'aquí el títol, si és que si han esmerat), tothom va darrere d'ella.
I qui és el salvador? Statham.

No hi ha massa més a dir, adient per a fans incondicionals de Jason Statham i contraindicat per qui ja en tingui prou de Transporter, Crank i similars.

Fitxa:
2012
Director: Boaz Yakin
Guió: Boaz Yakin
Repartiment: Jason Statham, Catherine Chan, Chris Sarandon, ...

Track escollit:
"Piano Sonata No. 14 in C Sharp Minor Moonlight - Adagio Sostenuto" 
Written by Ludwig van Beethoven

Frase escollida:
Luke Wright: [to Mei] There's a school for gifted children up in Seattle. It's a nice drive... if you like trees and shit.

Minority Report

Cinta futurista amb molt bones intencions però potser poc aprofitada. La trama és bona i la idea és original i ben pensada, però es queda en una mera serie d'efectes especials i persecucions.
Malgrat el producte final et deixa bastant indiferent i no serà una pel·lícula que passi a ser recordada en excés, té alguns aspectes dignes de menció, per bé que d'altres no...

En primer lloc, la presentació del personatge principal (segueixo pensant que Tom Cruise només sap fer bé d'Ethan Hunt a Mission:Impossible) és tediosa. Hi ha moltes maneres de presentar l'enèssim policia ionqui i aturmentat, la història del cinema ens n'ha regalat un munt. En el cas del que ens ocupa, a Cruise no te'l creus ni de pare ni de marit i només a les seqüències d'acció se'l veu en el seu territori.
Pel que fa a Colin Farrell, segueix en un paper fet a la seva mida, el de fatxenda, encara que aquí està bastant contingut. Però quan el veus irrompre en l'escena mastegant xiclet (i amb un got de cafè a la vegada, com un campió), ja veus que és el mateix tarannà dels papers de SWAT, The Recruit, entre d'altres.
En canvi, Max Von Sydow (Lamar Burgess) i Samantha Morton (Agatha) claven els respectius papers.
I en l'apartat dels secundaris més secundaris cal destacar el paper de Tim Blake Nelson, el cel·lador que toca l'orgue (Gideon) i el de Peter Stormare (Dr. Solomon Eddie)

En altres aspectes de la pel·lícula, no aporta res aquesta imatge borrosa que pregona en moltes escenes i la iluminació suposadament futurista dista molt de ser efectiva. En les escenes de persecucions i baralles (en les úniques en que Cruise és creïble) si eliminèssim el so, podriem endossar-li el theme de Mission:Impossible sense cap mena de problemes.

Hi ha un gag que no molts hauran captat, i és que quan el personatge camina entre anuncis "vivents" que li venen tota mena de productes dirigint-se directament a ell (mare meva si el futur és així...) n'hi ha un d'ells que constantment pregunta si està estressat...
I alguna altra curiositat com veure com n'és de fàcil entrar en una cadena de muntatge del futur (no m'imagino poder fer això a la Seat de Martorell).

Això si, un final molt ben construït i efectiu, segurament el millor de la pel·lícula, evidentment si eliminem els dos minuts de hapily ever after després del desenllaç.
Així doncs adient per als incondicionals de Cruise i contraindicat per als que creguin que la idea és boníssima, perque la manera de dur-la a terme decepciona.

Fitxa:
2002
Director: Steven Spielberg
Guió: Scott Frank i John Cohen
Repartiment: Tom Cruise, Colin Farrell, Max Von Sydow, Samantha Morton, ...

Track escollit:
"Symphony Nr. 7 h-Moll, D.759"
Written by Franz Schubert
Conducted by Carlos Kleiber
Performed by Wiener Philharmoniker

Frase escollida:
Dr. Solomon: For true enlightenment there is nothing like... well, let's just say taking a shower while this large fellow with an attitude you couldn't knock down with a hammer, that keeps whispering in your ear: Oh nancy, Oh nancy. Now that was a lot of fun, thank you so very much John for putting me in there, thank you so very much for giving me an opportunity to get to know myself much better. 

Man on a Ledge

Curiosa cinta que recorda bastant al plantejament de Phone Booth de Joel Schumacher, per allò de que tot succeeix en un mateix lloc, i és que de fet, la cruïlla de Madison Avenue i la 45th és un personatge de la pel·lícula en sí mateixa...
Amb tot, aporta moltes més coses que el plantejament de l'altra i manté l'interés en tot moment. No és una obra mestra del guió, doncs hi ha força coses que podriem endevinar abans que succeeixin, però malgrat això es pot gaudir perfectament.

Un dels alicients que podem apreciar és que realment els actors estaven allà dalt, no es tracta d'un decorat amb croma, i això suposa una dificultat extra a l'hora de rodar-la.

Pel que fa a la interpretació, tant Sam Worthington (el suposat suïcida) com Elisabeth Banks fan una bona tasca. Això si, es mereix una especial menció Ed Harris, molt envellit, que aconsegueix inquietar al personal sense fer gairebé res, amb quatre gestos... un actoràs. Els secundaris acaben d'amanir-ho tot plegat amb solvència.

Ben construïda argumentalment i sense masses trampes, la pel·lícula sap centrar l'atenció sobre el que cal en cada moment i fa bon ús del muntatge en paral·lel sense arribar a cansar.
En definitiva, una mica més d'hora i mitja que passa volant i acaba sense aquell sentiment d'haver perdut el temps, que avui dia ja és molt...

Adient per als que els agraden els plantejaments d'una sola localització i contraindicat per als que pensin que va d'un tio que es vol suïcidar i a veure si sí o si no...

Fitxa:
2012
Director: Asger Leth
Guió: Pablo F. Fenjves
Repartiment: Sam Worthington, Elisabeth Banks, Ed Harris, Jamie Bell, Genesis Rodríguez, William Sadler, ...

Track escollit:
"Police On My Back" 
Written by Eddy Grant
Performed by The Clash
Courtesy of Sony Music Entertainment (UK) Limited
By arrangement with Sony Music Licensing


Frase escollida:
Dante Marcus: 240 bucks for breakfast? 
Valet: It *is* the most important meal of the day. 

Hot Fuzz

Una comèdia d'acció trepidant amb humor anglès, dosis de Cluedo i en la que cada aspecte i element que apareix està calculat a la perfecció per arribar al resultat final.
A banda de la desfilada d'actors d'exitoses sèries britàniques i el munt de referències cinematogràfiques, es tracta d'una pel·lícula molt ben planificada, molt ben estructurada i amb molt bon sentit de l'humor (dit sigui de passada que aquest sentit de l'humor s'aprecia molt més en versió original, ja no només en els acudits o gags, si no també en el cognom dels personatges).
De fet, els seguidors del treball de Simon Pegg i Edgar Wright ja estaran al corrent del tipus de cinta de què es tracta (Shaun of the Dead).

En el parell d'hores que dura la pel·lícula no n'hi ha cap moment que sobri, tot el que passa és per alguna cosa i fins i tot les cites d'altres films com Bad Boys 2 i Point Break tenen el seu perquè.
Pel que fa a la interpretació ens trobem davant d'actors impecables. Per petit que sigui el paper (en el cas de Bill Nighy per exemple) broden l'actuació. Pel que fa a Simon Pegg (que la majoria recordaran pels papers en les dues darreres entregues de Mission:Impossible), deixa de banda el paper de poca cosa i passa a ser un super agent -ben lluny de l'aspecte que tenen els super agents, d'aquí l'estil d'humor britànic- amb un mètode sagrat que fins i tot li ha costat la parella per estar més per la feina que per cap altra cosa.

El muntatge -per passar ja a un aspecte més tècnic- és correctíssim. Des de la presentació del personatge principal a els muntatges entre escenes per tall, tot molt ben portat per tal de donar ritme i constància a la història.
Per tant, una cinta que prioritza la trama, l'humor i el guió per davant de l'acció, i és que això, els britànics, ho saben fer molt bé...

Adient per als seguidors de Penn i Wright i per als que no tenen ni idea de qui són, doncs és una pel·lícula que es agraïda de veure. I contraindicat per a aquells que esperin veure només explosions, persecucions i tiroteigs (que ei, n'hi ha...).

Fitxa:
2007
Director: Edgar Wright
Guió: Edgar Wright i Simon Pegg
Repartiment: Simon Pegg, Nick Frost, Jim Broadbent, Timothy Dalton, Bill Nighy...

Track escollit:
"Slippery Rock 70's"
Stavely Makepeace
from The Scrap Iron Rhythm Revue

Frase escollida:
DS Andy Wainwright: You do know there are more guns in the country than there are in the city.
DS Andy Cartwright: Everyone and their mums is packin' round here!
Nicholas Angel: Like who?
DS Andy Wainwright: Farmers.
Nicholas Angel: Who else?
DS Andy Cartwright: Farmers' mums.

Falling Down

La història d'un home de classe mitjana que un dia es lleva amb el peu esquerre.
Michael Douglas (William 'D-Fens' Foster) fa una de les seves millor interpretacions encarnant aquest home -vestit amb impecable camisa blanca amb bolígrafs a la butxaca, corbata fosca, ulleres d'oficinista i maletí- amb tendència violenta (per això té una ordre d'allunyament a la seva ex-dona) en una cinta que descriu prefectament l'infern que envolta una societat decadent amb misèria per totes bandes.
Els plans generals ens contextualitzen magistralment l'angoixa i l'estrés causants de l'ira del personatge i els primers plans ens fan gaudir de la interpretació dels dos protagonistes, el ja citat Douglas i Robert Duvall (Detective Prendergast).

Si bé és cert que la pel·lícula juga amb una moralitat dubtosa que prioritza l'alleujament personal en detriment de la racionalitat, la gran majoria de les queixes del protagonista fan que ens identifiquem amb ell per la santa raó que té, per bé que els mètodes utilitzats no acaben de combregar amb molts de nosaltres. 
La cinta està estructurada en diversos actes ben diferenciats, en les escenes que va patint i superant el protagonista. Memorables l'escena de la botiga del coreà i la del restaurant de menjar ràpid.
La gràcia de la història és que sovint ens trobem en aquestes situacions a la vida i que en un entorn hostil les coses se solen tòrcer.
En alguns aspectes podriem dir que té similituds amb Taxi Driver, però Joel Schumacher dirigeix a la seva manera i si bé pot estar-ne inspirada, la cinta en qüestió se sustenta per si sola.

Un retrat, doncs, d'una societat en caiguda lliure on a ningú li importa la vida de ningú, on no hi ha respecte per a res i, la veritat, és esfereidor el que n'arriba a ser d'actual...

Potser la pega de la pel·lícula és el final, poc elaborat, fàcil i fluix. Amb un parell de personatges amb caràcter segurament se li podria haver tret més suc. Enlloc d'això s'opta per titllar de boig al protagonista desvirtuant el fons de perquè fa el que fa.

Adient per a qui li agradi els retrats de la decadència ben portats i contraindicat per als que la seva màxima aspiració sigui esperar que arribi divendres per sortir de festa i pillar la taja.

Fitxa:
1993
Director: Joel Schumacher
Guió: Ebbe Roe Smith
Repartiment: Michael Douglas, Robert Duvall, Barbara Hershey, Rachel Ticotin...

Track escollit:
"The Stripper"
Written by David Rose
Performed by David Rose and His Orchestra
Courtesy of POLYGRAM SPECIAL MARKETS

Frase escollida:
Mr. Lee: Drink, eighty-fie sen. You pay or go!
William 'D-Fens' Foster: I don't understand "fie". There's a "v" in the word "five". No "v's" in China?
Mr. Lee: Not Chinese. I'm Korean.
William 'D-Fens' Foster: Whatever.

The Conspirator

Resulta força obvi que Robert Redford trobés interessant fer una pel·lícula sobre el judici entorn el magnicidi d'Abraham Lincoln. A banda d'això, en essència, la cinta és una de tantes sobre judicis com poden ser A Few Good Men, Rules of Engagement, The General's Daughter o, fins i tot, Basic (encara que sense judici pel mig).
Això sí, en aquesta hi ha matissos que li donen un valor afegit. En primer lloc que està basada en fets reals i, la gràcia del tema és que en sí, l'important de la pel·lícula no és el veredicte del jurat, si no les causes i conseqüències d'aquest. La frase que lloa el fet de lluita per a quelcom més gran que un mateix -citada a la pel·lícula- exemplifica perfectament de què tracta realment.
En segon lloc la posta en escena. Detalls molt ben cuidats i un temps narratiu correcte fan que la cinta tingui versemblança i li dóna una certa rigorositat que, desgraciadament, a Hollywood escasseja bastant.
La interpretació és d'alt nivell. Cadascun dels personatges t'endinsa a la història i amb molt menys que paraules es capta el significat i caràcter de les seves accions i el seu tarannà.
Kevin Kline (Edwin Stanton) per exemple, està sublim allunyant-se dels papers histriònics als que ens sol tenir acostumats i James McAvoy (Frederick Aiken) ha passat de fer la pèssima Wanted a interpretar l'advocat que evoluciona davant d'un judici totalment injust i canviant.

Així doncs, recomanable per la seva simplicitat i serietat. Per no voler fer floritures on no calen i per la sobrietat i perfecció de la interpretació.
Adient per a qui li agradi la cinematografia històrica ben feta i contraindicat per a qui cregui que una pel·lícula basada en fets reals no ha de sorprendre.

Fitxa:
2010
Director: Robert Redford
Guió: James D. Solomon i Gregory Bernstein
Repartiment: James McAvoy, Robin Wright, Kevin Kline, Danny Huston, Colm Meaney...

Track escollit:

"All Hail to Our Triumph"
"E Pluribus Unum"
Words and Music by Harry Buckline
Arranged and Performed by Curtis Roush

Frase escollida:

Frederick Aiken: It's John that you want, not Mary. 
Edwin Stanton: I'll take either.

The Bourne Legacy

La quarta entrega de la saga Bourne era tot un repte per diverses raons. En primer lloc, canvi d'actor principal. Aquí, Jeremy Renner (Aaron Cross) substitueix Matt Damon (Jason Bourne) i certament no podria haver hagut cap altre actor per a aquest paper. La gran majoria de papers de Renner involucraven baralles, armes i tombarelles, així que ben encertat amb el càsting.

Però és que la gràcia de la pel·lícula va molt més enllà. En primer lloc aposta més pel thriller que per l'acció pura i això permet una actuació més profunda dels personatges i el desenvolupament de la trama en un degoteig ben planificat.

I parlo de planificació perque de fet, el muntatge de la cinta se solapa meravellosament bé amb la seva precedent. Per tal de contextualitzar el canvi d'un objectiu a l'altre (de Bourne a Cross) hi ha un muntatge en paral·lel amb els moments trascendentals de la tercera entrega sense, això si, que aparegui el protagonista (tan sols apareix en fotografies).

Si que és cert que des d'un bon inici el que sembla és que la pel·lícula relati la història d'un súper agent ionqui que va a la recerca de la seva dosi, però a mida que avancem en la trama, a poc a poc es va desgranant el de què va...

D'altra banda és d'agraïr que el director d'aquesta darrera entrega hagi apostat per no abusar de la càmera a l'espatlla i que així (exceptuant l'escena de la persecució en moto) no ens maregem.

Pel que fa a la resta del repartiment, ben mesurat i creïble, fins i tot Edward Norton que, tot i posar la mateixa cara que a totes les seves interpretacions (exceptuant The Score), està correcte.

Així doncs, recomanable pel canvi de registre (sense perdre'n l'essència) vers les seves precedents, pel fet de primar la trama en detriment de l'acció i per fer un embolic i mica en mica conduir-nos al final sense tractar-nos d'idiotes. Final, evidentment, obert i encaminat a una segona part (o cinquena, vaja).

Adient per als fans de la saga i sobretot per als fans que pensaven que la càmera es movia molt. Contraindicat per als que només volen veure un paio sobradíssim que esbatussa gratuïtament.

Fitxa:
2012

Director: Tony Gilroy

Guió: Tony Gilroy, Dan Gilroy i Robert Ludlum (inspirador, perque no hi ha quart llibre)

Repartiment: Jeremy Renner, Rachel Weisz, Edward Norton...

Track escollit:

"Extrem Ways (Bourne's Legacy)"

Written, Produced and Performed by Moby

Frase escollida:

Mark Turso: You were given a Ferrari and your people treated like a lawnmower. And who brakes, pays.

The Amazing Spider-Man

Quan es va saber que la franquícia de l'home aranya tornava a començar de cap i de nou, la sensació més generalitzada va ser la de que ens havien pres el pèl. Com podia ser que després de veure tres pel·lícules del superheroi en leotards no feia pas gaire tornessin a començar?
En primer lloc, resulta que Sam Raimi (el director de les darreres) tenia desavinences amb el guió i tota una serie d'excuses que se solen posar quan a hollywood no es posen d'acord amb els diners.

Així doncs, tenien diverses opcions com la de continuar igual però amb història nova, però finalment van decidir tornar als orígens (una mica com el que varen fer amb Hulk) i canviar de repartiment, director i tota la pesca.
De fet, el canvi d'actor era un imperatiu, perque (no) em sap greu, però Tobey Maguire era horrorós com a Peter Parker, el feia massa imbècil, i quan li van donar l'oportunitat de treure el seu costat fosc era tan lamentable que feia vergonya aliena.

En definitiva, s'hi estarà més o menys d'acord amb que Hollywood posi excuses cada vegada més estúpides per tal d'encobrir que no tenen idees bones per a fer pel·lícules (i tirar dels còmics gairebé sempre funciona), però el cas és que la nova entrega d'Spider-Man és d'allò més interessant.
Interessant pel que fa a les tres anteriors, és clar. No per ella mateixa.

El cas és que en aquesta els personatges cobren més importància, hi ha alguns matissos més. Amb tot, encara que la història és força similar, els trets diferencials fan que no sigui una mera cinta de superherois corrent i lluitant contra el mal.

El nou Peter Parker, per exemple és bo. És més normal. No la caricatura de l'anterior. Aquest d'ara no és el nano més popular de l'institut (que ja és això), però tampoc un retrassat mental sobretot quan parlava amb la cara-de-pa-de-ral de la Mary Jane (que per cert, aquí no surt, el personatge femení és Gwen Stacy, que a la saga de Raimi va sortir a la tercera.
Tornant a la figura de Parker, les millores substancials a banda del caràcter, com a mínim si el seu alter ego ha estat fent de les seves, a ell se li noten les ferides de guerra l'endemà. Això si, trobo que com a superheroi, no hauria de treure's la màscara tant sovint, no? Una de les gràcies dels superherois és la seva identitat secreta...

Amb poca acció per ser una cinta d'aquest gènere, té els seus gags (que potser podrien haver-se cuidat una mica més), i els seus moments tendres (que s'apropen perillosament a situacions de la talla de sagues juvenils de no-morts, saps?). Però en definitiva deixa més bon sabor de boca que les seves precedents.
Així que com a mínim tenim una de superherois en la que els personatges tenen més cos que els efectes especials.

Per cert, dos apunts: en primer lloc si aneu a veure-la al cinema no marxeu quan surtin els crèdits, que hi ha una mica d'escena més. I en segon lloc, el moment més memorable del film és durant el cameo d'Stan Lee.

Adient per als que volien alguna cosa més del dels leotards i contraindicat per a aquells que esperin veure molta acció i res de guió.

Fitxa:
2012
Director: Marc Webb
Guió: James Vanderbilt, Alvin Sargent, Steve Kloves i Stan Lee i Steve Ditko
Repartiment: Andrew Garfield, Emma Stone, Rhys Ifans, Denis Leary, Martin Sheen...

Track escollit:
(none)

Frase escollida:
Spider-Man: Oh, no! You've found my weakness! Small knives!