Gangster Squad

Interessant thriller ben construït i ben ambientat, encara que amb força reminiscències d'altres films anteriors. És gairebé impossible no trobar-hi similituds amb The Untouchables per exemple.
Bàsicament la cinta (inspirada en fets reals i en un llibre de Paul Lieberman) tracta d'una brigada d'elit que persegueix al capo dels gàngsters a Los Angeles. Similar al que feien Eliott Ness i els seus homes contra Al Capone, vaja, encara que en aquesta ho fan amb més contundència.
Compte, la pel·lícula és molt correcte, t'enganxa des de la primera escena i fa que entris de ple al 1949 gràcies a la seva ambientació acurada fins al mil·límetre. Una mica com Public Enemies, que narra les desventures de John Dilinger.

Excel·lents interpretacions, sobretot de Sean Pean (del malvat Mickey Cohen), encara que al principi costa bastant veure'l en aquesta grotesca caracterització, i Josh Brolin (Sgt. John O'Mara), que broden els seus papers protagonistes.
Sensacionals els secundaris, fins i tot Ryan Gosling (Sgt. Jerry Wooters), especialista en posar cara de pòquer i xerrar poc. Tots en general estan a l'alçada de les circumstàncies i fan creïbles les escenes, que d'això es tracta.

La banda sonora acompanya perfectament a l'ambient, segurament és l'apartat més senzill, i emulant una mica les impressionants posades en escena d'Scorsese a Casino o a Goodfellas, aquesta cinta també treu punta als engalanats clubs nocturns, als luxes corruptes, droga, prostitució, etcètera...

Segurament no serà una pel·lícula que calgui (o vingui de gust) veure més de dues vegades, però desenvolupa el seu objectiu correctament, et fa passar l'estona i et trasllada a aquella època, molt lluminosa però igualment cruel.

Adient per a amants del cinema negre amb dosis d'acció. Contraindicada per a qui pensi veure quelcom a l'alçada de les ja mencionades més amunt.

Fitxa:
2013
Director: Ruben Fleischer
Guió: Will Beall, Paul Lieberman (novel·la)
Repartiment: Sean Pean, Josh Brolin, Ryan Gosling, Emma Stone, Giovanni Ribisi, Nick Nolte, ...

Track escollit:
"Mr. Five by Five"
written by Gene De Paul and Don Raye
performed by Imelda May

Frase escollida:
Sgt. Jerry Wooters: The whole town's underwater. You're grabbing a bucket when you should be grabbing a bathing suit.

Taken 2

Seqüela de Taken, cinta d'acció amb el segrest com a eix de tot i el rescat/venjança com a plantejament. Ja en la primera hi ha una sèrie de coses agafades amb calçador, i és que hi ha dues maneres de veure-ho: o bé la noia segrestada té la grandíssima sort que el seu pare és un ex-espia molt ben qualificat, o bé els malvats de la pel·lícula tenen la mala llet de segrestar precisament la seva filla (vaja, que tenen tots els números de sortir malparats). Amb tot, és evident que no hi hauria pel·lícula si no fos així. Aquest és el guió, i ja està.

El que val la pena de la cinta (de les dues, de fet) és l'actuació de Liam Neeson (Bryan Mills) ja no per tot el ventall d'aptituds que desplega al llarg del metratge, si no per l'actitud, les mirades i la interpretació més visceral.

La resta d'intèrprets passen sense pena ni glòria. Començant per Maggie Grace, que interpreta la seva filla Kim és curiosa l'evolució del mateix personatge d'una pel·lícula a l'altra, seguint per l'ex-parella del protagonista, Lenore (Famke Janssen) i acabant per la resta de gent amb la que es troba el protagonista, siguin malvats o amics puntuals. Tot passa bastant desapercebut. Una llàstima per Rade Serbedzija (Murad Krasniqi), el dolent, que no fa honor a les seves, sovint, tremendes interpretacions.

Pel que fa a la banda sonora, la clàssica de les pel·lícules d'acció mediocres, que s'oblida amb la mateixa rapidesa amb la que es percep.

Les escenes d'acció tot i estar ben planificades els manca una mica d'intenció i menys parkinson de càmera. Per que com a idea estan bé, però la realització deixa bastant a desitjar, i és que perdó per l'acudit dolent, però algú que porta el cognom més digne d'un transformer que d'un humà...

Com que tant la primera com la segona tenen la mateixa estructura, els mateixos errors i les mateixes poques virtuts, podria valdre la mateixa crítica per les dues, la veritat. Amb la única diferència que en la primera la acció es desenvolupa a París i la segona a Istambul. Molt recorrent quan  es filma en aquesta ciutat, per cert, les persecucions pels terrats, ja que entre banda i banda de teulada sempre hi ha un caminet o bé per correr o, anant més lluny com va fer Daniel Craig a Skyfall, en moto.

En resum, a aquesta segona entrega li falta ràbia, la breu empenta visceral de la primera. És com una repetició amb menys suc. Amb alguns canvis, però sense cap valor afegit digne.

Adient per a consumidors d'acció sense pretensions, contraindicat per a qui ja no va gaudir amb la primera.

Fitxa:

2012

Director: Olivier Megaton

Guió: Luc Besson, Robert Mark Kamen

Repartiment: Liam Neeson, Maggie Grace, Famke Janssen, Leland Orser, Rade Serbedzija, ...

Track escollit:

"Too Close"

written and performed by Alex Care

Frase escollida:

Bryan Mills: If I kill you... your other sons will come and seek revenge?

Murad: They will.

Bryan Mills: And I will kill them too.

Monsters Inc.

Una de les millors pel·lícules d'animació que s'han fet mai. Per l'animació en sí, pel món creat a partir d'una senzillíssima idea i pel desenvolupament de tot plegat que inclou tendresa, humor i molt bon rotllo.

La pel·lícula ens introdueix al món dels monstres, aquells que apareixen pels armaris dels nens i els espanten. Per què els espanten? Per que els crits dels nens són una gran font d'energia, així de senzill.
La idea ja en sí és trencadora però si a banda d'això veiem tota l'estructura de portes, mecanismes i funcionament de la fàbrica on treballen els monstres per recollir, processar i distribuir l'energia, la cosa ja és d'una envergadura impressionant.

Pel que fa als aspectes tècnics, d'entrada la dificultosa feina d'animar, per exemple, a un dels protagonistes de la cinta. El pelut James P. "Sulley" Sullivan (amb la veu de John Goodman a la versió original) té més de tres milions de pèls animats en funció de cada moviment (i no és que precisament s'estigui quiet). La tècnica es basa en animar-ne uns quants estratègicament situats i els del voltant l'imiten.
L'acompanya Mike Wazowski (amb la veu de Billy Crystal), una bola verda amb un sol ull, el clown còmic de la parella i el dolent de la pel·lícula, el genial Randall Boggs (amb la veu d'Steve Buscemi).

No només l'humor de la pel·lícula està molt ben equilibrat (tant per a adults com per a nens). Els acudits són constants (i molt ben trobats, fins i tot en la versió doblada, encara que sempre hi inclouen alguna cosa de collita pròpia), si no que el ritme de la cinta és endimoniadament perfecte. No deixa de sorprendre a cada moment i cada escena té el seu moment àlgid.

Nombrosos gags a tenir en compte (a banda del bonus final durant els crèdits amb creacions de bloopers o errades de rodatge i escenes descartades). La persecució de porta a porta, els enfrontaments dialèctics entre Wazowski i Randall, els moments tendres de la petita Boo i molts i molts altres que fan que no cansi veure-la una i una altra vegada.

Senzillament perfecta, adient per a tothom i contraindicada pels equivocats que no volen saber res de pel·lícules d'animació (ells solen dir-ne de 'dibuixos animats').


Fitxa:
2001
Director: Pete Docter, David Dilverman, Lee Unkrich
Guió: Pete Docter, Jill Culton, Jeff Pidgeon, Ralph Egglestone, Andrew Stanton, Daniel Gerson, Robert L. Baird, Rhett Reese i Jonathan Roberts
Repartiment (veus): John Goodman, Billy Crystal, Mary Gibbs, Steve Buscemi, James Coburn, ...

Track escollit:
"If I Didn't Have You"
Music and Lyrics by Randy Newman
Performed by John Goodman and Billy Crystal

Frase escollida:
Randall: Shh. Shh. Shh. Shh. Do you hear that? It's the winds of change...

Comme un Chef

Bastant típica comèdia francesa, en aquest cas, gastronòmica. La història no ens explica massa de nou, hi ha un personatge poderós amb problemes de comunicació amb algun familiar i un personatge dèbil, poca cosa, tímid i lleugerament tartamut que, en primer lloc no s'entenen però a mida que avança la pel·lícula comencen a trobar punts en comú fins que es fan molt amics. Podria tractar-se ben bé del clown seriós i el còmic.

Dit així sembla una mica fred, però en essència és del que tracta aquesta cinta.
Evidentment l'estètica és molt francesa, els colors dels ambients, dels paisatges i dels ingredients dels plats. Fins i tot fa gràcia la diferència d'ambients entre els restaurants clàssics i els moderns.

Malgrat ser un divertimento de dissabte a la tarda no està gens malament, ben feta i acurada. La pel·lícula és entretinguda i les mirades i diàlegs entre els protagonistes fan passar una bona estona. D'una banda Jean Reno (Alexandre Lagarde) que interpreta un cuiner d'èxit amb tres estrelles (no diu de quina guia) i de l'altra Michaël Youn, que interpreta un poca pena amb molt bon cor i una passió desmesurada per la cuina anomenat Jacky Bonnot. Així doncs aquesta convergència d'estils de fer les coses i visions particulars sobre com s'ha de fer un plat té moments realment àlgids, d'entre els quals hi ha la visita -disfressats- al restaurant de la competència, un modern local que es basa en la cuina molecular, o bé el programa de televisió de cuina que comparteixen discutint en antena.
També hi apareix Santiago Segura (Philippe Ortiz), un expert espanyol sobre la cuina experimental feta amb productes químics.

A banda de la potent crítica vers la cuina no convencional, no és que la pel·lícula doni massa receptes ni parli excessivament d'ingredients i plats. Bàsicament tracta de l'evolució d'uns personatges quan un entra en el món de l'altre i a la inversa. Alguns gags que fan riure amb elegància i correcte en tot, sense floritures.
Per cert, al final hi ha una escena bonus.

Adient per a passar la tarda i contraindicat per a qui esperi una mena de Ratatouille en carn i ossos.

Fitxa:
2012
Director: Daniel Cohen
Guió: Daniel Cohen
Repartiment: Jean Reno, Michaël Youn, Raphaële Agogué, Santiago Segura, Julien Boisselier, ...

Track escollit:
(none)

Frase escollida:
(traduïda del francès)
Philippe Ortiz: Esto es cocina molecular! No es lo que hace Martín Berasategui!

Iron Man 3

La més fluixa de les tres entregues de la saga, amb algun gag digne de menció que t'arrenca alguna riallada i alguna escena d'acció, alguna, ben portada. I és que es nota que la cinta no està dirigida com les dues anteriors per Jon Favreau (que interpreta el servicial Happy Hogan a les tres entregues).
La càmera no deixa endevinar què dimonis passa a les escenes de baralles cos a cos (que són la majoria) i ens guiem més pel so que per una altra cosa.

És l'entrega més seriosa a nivell de construcció de personatges, d'humanització de l'heroi. I de fet es passa de llarg. Hi ha massa coses que s'expliquen que podrien ser resoltes de maneres més solvents i ni tan sols la banda sonora ajuda a que la cosa vagi més rodada. Com a mínim en les anteriors hi sonava AC/DC donant-li més marxa a l'assumpte. I es fa llarga. Una mica més de dues hores esperant que arrenqui d'una vegada el que esperem venir a veure. Però no acaba d'arribar i et deixa amb mal sabor de boca.

Sense entrar en comparacions amb el còmic original, al malvat de la pel·lícula potser li manca una mica de veracitat, no acaba de ser convincent. Ni tan sols el joc de les nines russes sorprèn massa.
Això si, la posada en escena és espectacular (de fet hi ha la versió en tres dimensions). Els plans generals són d'allò més sucosos i faran les delícies dels amants del sistema nord-americà: fem-ho tot ben gran. 

I finalment -per que no hi ha massa cosa més a dir- pel que fa al repartiment, a banda de Robert Downey Jr. que no crec que cap actor pogués fer tan bé de Tony Stark com ell, citar el menut Ty Simpkins, que encarna Harley, una mena de versió petita d'Stark que connecta molt bé amb el personatge principal de la cinta i proporciona bons diàlegs. La resta prou previsible, Guy Pearce està correcte, però no és un dels seus millors papers, mentre que Ben Kingsley és anecdòtic i la Paltrow explora nous camins.

Adient per a qui no li importi el nivell mentre hi hagi força explosions i contraindicada per a qui es pensi que va a veure una com la primera i segona, que eren genials.

Fitxa:
2013
Director: Shane Black
Guió: Drew Pearce, Shane Black i Stan Lee, Don Heck, Larry Lieber, Jack Kirby (còmic)
Repartiment: Robert Downey Jr., Gwyneth Paltrow, Rebecca Hall, Guy Pearce, Ben Kingsley, ...

Track escollit:
"Can You Dig It (Iron Man 3 Main Titles)"
by Brian Tyler

Frase escollida:
Tony Stark: Dads leave. No need to be such a pussy about it.

Cloud Atlas

Una pel·lícula ambiciosa signada pels germans Wachowski i Tom Tykwer, llarga i complexa. Molt allunyada del que estem acostumats provinent de Hollywood. Basada en una novel·la de David Mitchell, parla de nombrosos aspectes transcendentals de la vida, es qüestiona diverses preguntes profundes i malgrat poder ser titllada de moltes coses, segur que no deixa indiferent.
S'ha d'estar predisposat a veure-la, per que si no és així es pot arribar a fer pesada. Amb tot, és una obra d'art complicada i adaptada d'una manera molt original.

Es tracten sis relats en èpoques diferents, amb una espectacular posada en escena, en un muntatge paral·lel que sovint confon més del que es desitjaria. Una de les gràcies de la cinta és que a cadascuna d'aquestes històries els mateixos actors desenvolupen papers en elles. Sovint amb maquillatges exagerats, però forma part de l'encant del producte en sí. Cronològicament ambientades els anys 1936, 1949, 1973, 2012, 2144 i 2321, cadascuna d'elles té una posada en escena espectacular i està dirigida amb mestria.

Els actors, que gaudeixen de la meravellosa oportunitat de demostrar del que són capaços en una mateixa pel·lícula estan impecables i -en la majoria dels casos- convincents. Sorprenent Hugh Grant, que s'allunya dels papers en els que sol estar encasellat (es d'agrair que no tartamudegi en cap d'ells) i magnífic Hugo Weaving, probablement el de més arriscats personatges (inclosa una temible infermera).

Realment tots els actors són dignes de menció. A banda dels costosos i incòmodes maquillatges als que han estat sotmesos, hi ha una feina de creació de personatges impressionant. Els accents i la idiosincràsia varia en cada personatge de vegades tan sols en alguns trets insignificants i sovint amb escreix. 

La premissa bàsica és que la nostra vida no ens pertany, som ànimes connectades en el temps i en l'espai i que qualsevol decisió que prenem condiciona futur, present i passat. Gràcies al fet de que es tractin sis històries a la vegada, hi ha la possibilitat de tocar molts temes alhora (això sí, sense aprofundir molt en cap d'ells). Un drama abolicionista entre un esclau i un advocat, una història d'amor abans de la Segona Guerra Mundial, una de conspiració entre grans empreses, una comèdia d'uns avis tancats en un centre de la tercera edat, i dues futuristes de ciència ficció amb conflictes morals i ètics i força acció. Cada història en sí mateixa no és res de l'altre món, el que compta aquí és la manera en que durant tot el metratge trobem diferents aspectes, petits detalls, que van connectant totes i cadascuna d'elles.
I és al final quan tot cobra sentit i encaixen totes les peces d'aquest complicat i extens trencaclosques.

En resum, val molt la pena, és curiosa i complexa però completa a la vegada. I et deixa amb bones sensacions per haver presenciat quelcom ben diferent del que se sol veure darrerament. Adient per als que els agradin els desafiaments i contraindicada per als que odien els trencaclosques i es perden als parcs laberint.

Fitxa:
2012
Director: Tom Tykwer, Andy Wachowski i Lana Wachowski
Guió: David Mitchell (novel·la), Tom Tykwer, Andy Wachowski i Lana Wachowski
Repartiment: Tom Hanks, Halle Berry, Jim Broadbent, Hugo Weaving, Jim Sturgess, Doona Bae, Hugh Grant, Susan Sarandon, James D'Arcy, ...

Track escollit:
"Prelude: The Atlas March"
by Tom Tykwer

Frase escollida:
Sonmi-451: Our lives are not our own. From womb to tomb, we are bound to others. Past and present. And by each crime and every kindness, we birth our future.

Oblivion

Qui vulgui gaudir d'un revival en tota regla de nombroses cintes de ciència ficció, aquesta és la seva pel·lícula. Tom Cruise encarna a Jack Harper, un mecànic de drons, la missió dels quals és vetllar per la seguretat d'unes plataformes que extreuen aigua del mar d'una Terra devastada per una guerra. Suposadament la resta de la humanitat resta en una estació espacial a l'espera de viatjar -una vegada aconseguits tots els recursos necessaris que queden a la Terra- cap a una nova vida a Tità, lluna de Saturn.

Aquesta és la història que comença per agafar trets de la cinta d'animació de Pixar i Disney Wall-E. La primera mitja hora de pel·lícula és sensacional. Uns efectes espectaculars, uns paisatges colpidors (les imatges de contextualització apocalíptica, les imatges de la lluna destruïda al cel...) i una introducció molt ben portada i creïble. Malgrat aquest inici prometedor, a mesura que va avançant la trama l'interès es dilueix i acaba sent una amalgama d'homenatges (per no dir còpies vils i premeditades) de diversos productes anteriors.
Hi trobarem traces de Matrix, d'una banda (entre d'altres coses) els drons s'assemblen perillosament als sentinelles de la trilogia. En segon lloc, el personatge interpretat per Morgan Freeman (Beech) que, això sí, li dóna una certa entitat i credibilitat, recorda molt al Morpheus de Laurence Fishburne. També hi apareix Star Wars (una persecució de naus molt similar a una entre el Falcó Mil·lenari i les naus imperials) o bé I, Robot, per la resolució final de tot plegat i, de fet, en podria anomenar d'altres.

A banda dels dos personatges masculins ja citats destaquen les dues protagonistes femenines. D'una banda la bonica Olga Kurylenko, en el paper de Julia i de l'altra l'ambigua, gairebé robòtica, Andrea Riseborough com a Victoria. Són actuacions convincents i de fet la pel·lícula té bon ritme exceptuant els moments tendres entre el descobriment principal de la trama i la resolució final.

La banda sonora acompanya i, en alguna ocasió fa taral·lejar alguna cançó.
En resum, i malgrat les nombroses referències a d'altres films, és un bon entreteniment que és del que es tracta, però més val anar-hi amb les expectatives baixes que fins i tot ens sorprendrà.
Val la pena la primera mitja hora, com ja he dit. Després va de capa caiguda fins a un final que, sincerament, sobra.

Adient per a curiosos, contraindicada per a amants de la ciència ficció.

Fitxa:
2013
Director: Joseph Kosinski
Guió: Joseph Kosinski (guió i còmic), Karl Gajdusek, Michael Arndt i Arvid Nelson (còmic)
Repartiment: Tom Cruise, Morgan Freeman, Olga Kurylenko, Andrea Riseborough, ...

Track escollit:
"A Whiter Shade of Pale"
Written by Keith Reid, Gary Brooker, Matthew Fisher
Performed by Procol Harum

Frase escollida:
Jack Harper: 60 years ago, Earth was attacked. We won the war, but they destroyed half the planet.
Everyone's been evacuated. Nothing human remains. We're here for drone repair. We're the "mop-up crew".

Stand Up Guys

Genial en gairebé tots els sentits. Una pel·lícula desenfadada i sense pretensions al servei de tres grandíssims actors amb carta blanca. I es nota. La comunió entre Al Pacino (Val) i Christopher Walken (Doc) és espectacular a cada frase que es dirigeixen l'un a l'altre. Una química perfecta que acaba de lligar-se amb la presència d'Alan Arkin (Hirsch), que acaba de formar aquest excel·lent trio.
La cinta està rodada a l'antiga. Amb enquadraments convencionals excepte algunes floritures (estàtiques, això sí), que queden perfectes.

La història: el retrobament de tres bandarres amb bon cor i de tornada de tot després d'un munt de temps de no haver coincidit, gairebé tres dècades. Les conseqüències: Riallades cada dos per tres, alguns moments emotius ben portats i una sensació enorme d'haver invertit bé els diners de l'entrada.
Amb un guió simple però excel·lent en els diàlegs, sens dubte una de les pel·lícules de l'any.

Brillants escenes sovint amb diàlegs absurds (molt tarantinians) i les actuacions dels secundaris que acaben d'amanir aquesta perfecta obra. Dignes de menció la madame Wendy interpretada per Lucy Punch i la dolça Alex, interpretada per Addison Timlin.
La banda sonora que acompanya la cinta és fantàstica, plena de ritme i digne de cadascuna de les escenes.

Realment es veu que ha estat planejada per als tres protagonistes i cada minut d'ella val la pena. Memorables un munt de moments. Destaco el moment farmàcia, la segona visita a casa de la madame i les converses mentre es condueix el Challenger i... Vaja! N'hi ha tants que podria enumerar-ne molts més.

Adient per a qui vulgui veure una comèdia en tota regla, 100% recomanable. Contraindicada per a ignorants...

Fitxa:
2013
Director: Fisher Stevens
Guió: Noah Haidle
Repartiment: Al Pacino, Christopher Walken, Alan Arkin, Mark Margolis, Lucy Punch, Vanessa Ferlito, Addison Timlin, ...

Track escollit:
"Hoochie Coochie Man"
by Muddy Waters

Frase escollida:
Val: Are you a real doctor?
Doctor: Are you a real patient? Is that a real penis?