Mortdecai

És definitiu, Johnny Depp està més encasellat que ningú. Des de la potentíssima saga de Pirates of the Caribbean, que no deixa -gairebé mai- d'interpretar un succedani de Jack Sparrow.

A Mortdecai no és una excepció. Depp es dedica a corretejar com el famós pirata però amb una vestimenta diferent. Amant dels excessos expressius, s'apropa més a una mala versió de Jim Carrey que qualsevol altra cosa.

Pel que fa a la pel·lícula en sí, fluixa. Basada en el personatge de les novel·les de Kyril Bonfiglioli, destaca una posada en escena relativament acurada, i unes escenes filmades amb certa resolució, però la trama en sí, no acaba d'enganxar l'espectador, fart de les floritures lèxiques del personatge, totalment increïble (i no és cap compliment).

La part més bona de la cinta segurament és el secundari Paul Bettany, l'inseparable secuaç/criat de Mortdecai, anomenat Jock. Segurament és el més creïble de l'elenc, per que tant Paltrow com McGregor passen de puntetes sense pena ni glòria.

No és que es faci del tot pesada, hi ha algún gag que val la pena, però s'hi nota massa la voluntat d'arencar una rialla a qualsevol preu, amb la qual cosa acabes rient d'acudits de dubtosa qualitat i d'arcades (si, vòmits).

I això es descobreix a la primera escena, una presentació de personatge tediosa i excessivament llarga, la de Jock, en canvi, és senzilla i efectiva.

En fi, no hi ha massa més a dir, de fet no hi ha massa contingut. Estan força bé les floritures en CGI entre escenes, ves per on...

FItxa:
2015
Director: David Koepp
Guió: Eric Aronson i Kyril Bonfiglioli (novel·la)
Repartiment: Johnny Depp, Gwyneth Paltrow, Ewan McGregor, Paul Bettany, Jeff Goldblum, Michael Culkin...

Track escollit:
Two Princes
Written by Aaron Comess, Chris Barron (as Christopher Gross), Eric Schenkman and Mark White
Performed by The Spin Doctors (as Spin Doctors)
Courtesy of Epic Records

By Arrangement with Sony Music Licensing

Frase escollida:
Mortdecai: Your mother and father only knew each other for a day, and money changed hands.

Kingsman: The Secret Service

Un divertimento força entretingut que camina entre la paròdia de l'agent 007 i les sagues juvenils del tipus Hunger Games.
Amb força ritme i unes coreografies ben ideades encara que amb moviments de càmera massa moguts i no tant nítids com The Matrix, que també és cert que tirava molt de CGI.

El repartiment llueix en ocasions i en d'altres no massa. D'una banda tenim a l'etern solitari de les pel·lícules romàntiques Colin Firth (Harry Hart/Galahad) en un paper que li va a la mida però que sorprén en les escenes d'acció. Juntament a ell el jovenet de torn, Taron Egerton (Eggsy), que respon notablement al que s'espera d'un paper d'aquestes característiques i el magnific -en papers de dolent- Mark Strong (Merlin) que aquí interpreta sense massa floritures al suport de qualsevol agent secret que s'hi presti.

Això si, l'incombustible Samuel L. Jackson (Valentine) (amb una més que sobrant mala dicció) i, en aquest cas, l'anecdòtic Michael Caine (Arthur) donen la sensació de poca cosa a les seves aparicions.

A més a més, la pel·lícula canvia de to a tres quarts del metratge. Un to que està molt bé i és divertit, però que no és coherent amb la resta del film, de fet, estàs una bona estona perguntant què s'ha fumat lequip de guionistes i el director mateix... Amb tot, passes l'estona i rius, per que és una pel·lícula de riure, que quedi clar, el que passa que no se sap ben bé cap a quin cantó, si cap a l'astracanada o cap al sentit de l'humor més genuïnament britànic.

A banda d'això, si que té els seus gags, encara que a certs moments sembla no avançar i donar voltes al voltant del mateix fregant el fer-se pesada.

Una nota extra: m'agradaria saber el que ha pagat McDonald's per a la publicitat que ha fet a la pel·lícula... Ha da ser una morterada, tenint en compte que s'ha creat una escena especialment per a ells, incloent-hi un "Thanks for the Happy Meal" de la boca del mateix Firth.

Adient per als amants de la comèdia d'acció, encara que hi haurà moments d'humor anglès refinat com d'altres que freguen més l'humor absurd de Hot Shots. Contraindicada per qui creu que el tràiler ven bé la pel·lícula.

Fitxa:

Director: Matthew Vaughn

Guió: Jane Goldman, Matthew Vaughn, Mark Millar i Dave Gibbons

Repartiment: Colin Firth, Taron Egerton, Michael Caine, Samuel L. Jackson, ...

Track escollit:

Money For Nothing
Written by Mark Knopfler / Sting
Published by Straitjacket Songs Ltd / Universal Music Publishing Ltd & EMI Music Publishing Ltd. (c) 1985
Performed by Dire Straits
Courtesy of Virgin EMI Records Ltd
Under license from Universal Music Operations Ltd & Courtesy of Warner Bros. Records
By arrangement with Warner Music Group Film & TV licensing

Frase escollida:
Valentine: It's not that kind of movie

A Million Ways to Die in the West

És una llàstima, per que havent pogut fer una bona paròdia de westerns, aquí MacFarlane s'ha quedat curt.

Si que és cert que la pel·lícula té moments bons -molt bons-, però en alguns d'altres es fa massa lenta, com demanant a crits que succeeixi quelcom que et faci pixar de riure... però no.

A nivell tècnic no hi ha res que valgui la pena mencionar. Ni tan sols s'ha dignat a fer algun homenatge a la manera de filmar westerns de tota la vida -com Django Unchained, per exemple-, senzillament posa la càmera com si d'una soap opera es tractés.

Com a molt, algun travelling amb grua a tota velocitat seguint una persecució a cavall.

Aquestes mancances de tant en tant són oblidades per nombrosos gags que inunden la pel·lícula. Alguns de boníssims i d'altres de massa escatològics però, en resum, unes bones rialles amb aquest producte que, de fet, té aquest objectiu.

La banda sonora acompanya d'una manera correcte tota la cinta, cosa que tampoc és massa notori, però com a mínim s'ha d'agrair que no molesti i senzillament et condueixi per les escenes.

No donaré spoilers innecessaris, però el punt fort de la pel·lícula són els cameos i les diverses referències fílmiques que hi ha (algunes de realment memorables) i pel que fa a les interpretacions principals, té la gràcia de veure actors que normalment no entren en aquest tipus de comèdies.

És el cas de Liam Neeson o de Charlize Theron, que no és que tinguin moments especialment cómics, però com que les situacions ja ho són, ells es veuen immersos en elles amb posat seriós.

Sí que són més habituals Giovanni Ribisi (enorme) o Neil Patrick Harris, que broden els seus papers com ningú en aquesta cinta.

Òbviament no és una pel·lícula memorable i tampoc sé si val la pena veure-la al cinema, segurament és més raonable veure-la a la televisió, però si hi aneu, passareu una bona estona. Pel meu gust millor que Ted, l'anterior del director.

Adient per als que no tinguin massa ganes de pensar i passar una estona rient al cinema (tampoc rient massa, però en fi...). Contraindicada per als que tinguin coses més importants a fer com veure partits del Mundial. Ai, no, que s'ha acabat...

Fitxa:

Director: Seth MacFarlane

Guió: Seth MacFarlane, Alec Sulkin i Wellesley Wild

Repartiment: Seth MacFarlane, Charlize Theron, Amanda Seyfried, Giovanni Ribisi, Neil Patrick Harris, Liam Neeson, Sarah Silverman, ...

Track escollit:

"If You've Only Got a Moustache"

Written by Stephen Foster

Performed by Amick Byram

Additional Lyrics by Seth MacFarlane, Alec Sulkin and Wellesley Wild

Frase escollida:

Anna: You're a good sheep farmer!

Albert: Oh my god, please! I suck at sheep. Louise was right, I can't keep track of them.

There was a sheep in the whorehouse the last week.

Anna: Really?

Albert: Yeah. Wondered in there, and then when I went to pick it up, somehow it had made 20 dollars.

Divergent

Així d'entrada és impossible no comparar-la amb la recent saga The Hunger Games, però si es deixa a banda aquest aspecte, es pot arribar a gaudir.
Sí que és cert que la cinta passa per alt molts aspectes de la novel·la en la que està basada, si més no, hi passa de puntetes.
I és que aquest és l'error garrafal de la pel·lícula, no profunditza massa en cap dels aspectes de la història. Ni el que suposen les faccions, ni el que suposa quedar-se sense facció, el perquè d'elles i les seves característiques (que es queden en un mer adjectiu).

Està clar que estem davant d'una saga pensada per enganxar al públic juvenil com en el seu moment ho va ser la de Twilight i posteriorment la ja citada de The Hunger Games. Però el cas és que malgrat el target tan definit i els tòpics continus d'una història basada en les complicacions socials en un futur distòpic i en la trama de noia coneix noi, noi és esquerp, noia descobreix que el noi té el seu costat tendre, noia i noi s'enamoren, etcètera, malgrat tot això, té les seves coses bones.

Les escenes d'acció estan ben aconseguides, ben rodades, sense massa moviment de càmera marejant i amb bona il·luminació. L'aspecte de la il·luminació també destaca en les diferències ben orquestrades en funció de la facció. Els espais foscos de la facció dels agosarats o la il·luminació gairebé celestial de la facció dels erudits...

La banda sonora és correcte, acompanya l'acció sense ser memorable ni destacar excessivament destorbant. I pel que fa als protagonistes, d'una banda tenim a la noia protagonista, Shailene Woodley (Tris) que és correcte en la seva evolució i se suposa que a mida que vagi avançant la saga, encara es farà més evidentment el seu creixement.
El noi, complicat i atractiu (un clàssic), Theo James (Four), força obvi amb les seves caigudes d'ulls i el seu posat estudiat, però correcte per als propòsits de la cinta.
I finalment la dolenta de la pel·lícula, Kate Winslet (Jeanine), que té una sobrietat tan calculada que fins i tot passa desapercebuda. No és una malvada memorable, de fet, el seu paper el podria haver fet qualsevol altra aportant-li algun valor afegit que per aquí no es veu enlloc.
L'elenc de secundaris és correcte sense passar-se, com va ser en el seu dia l'elenc de les sagues precendents o fins i tot la de Harry Potter.

Malgrat és entretinguda i passa bé, està carregada de tòpics, referències massa evidents a d'altres productes (atenció al 'mur', molt similar a Game of Thrones, als trens que no s'aturen mai, als entrenaments descafeïnats, o al compartir pors (o somnis, com a Inception). És bastant previsible, però s'ha de saber què es va a veure...

Adient per a fanàtics de les sagues juvenils que deixin de banda comparacions i contraindicada per a qui prefereixi coses que siguin menys conglomerades.

Fitxa:
2014
Director: Neil Burger
Guió: Evan Daugherty, Vanessa Taylor. Veronica Roth (novel·la)
Repartiment: Shailene Woodley, Theo James, Ashley Judd, Tony Goldwyn, Maggie Q, Kate Winslet, ...

Track escollit:
"I Need You"
Written by Anthony Gonzalez
Performed by M83

Frase escollida:
Tori: You're different. You don't fit into a category. They can't control you. They call it Divergent.

The Grand Budapest Hotel

Sensacional i exquisida cinta de Wes Anderson amb un look molt peculiar i plena de gags que beuen d'un guió excel·lent i d'una interpretació notable.
Farcida d'un elenc envejable que desenvolupa petits papers plens d'encant que nodreixen un entramat perfectament confeccionat que farà les delícies de l'espectador.

Per la manera de rodar-la, els enquadraments, els moviments de càmera i la il·luminació, es podria dir que es una barreja entre Mr. Nobody (Jaco Van Dormael, 2009) i Le fabuleux destin d'Amélie Poulain (Jean-Pierre Jeunet, 2001).
Els moviment de càmera són molt subjectius, com si l'espectador fos un més de l'escena i girés el cap cada vegada que algú parla o s'expressa amb la mirada, els enquadraments molt detallistes amb nombrosos plans detall i la il·luminació molt teatral.

Un guió molt pompós però efectiu i entranyable, amb unes interpretacions memorables. D'una banda el tàndem protagonista, en primer lloc Ralph Fiennes, encarnant el loquaç encarregat d'hotel Mr. Gustave, que recorda de vegades la pompositat -sense ser del tot histriònica- del paper de Tom Hanks (Professor D.H. Dorr) a The Ladykillers (Ethan Coen i Joel Coen, 2004), i en segon lloc el genial Tony Revolori, que encarna l'ajudant Zero, amb una química perfecta amb Fiennes.

La resta de l'extens mostrari de secundaris està perfectament triat, des del maquiavèl·lic Willem Dafoe fins a l'impertèrrit Bill Murray. També cal destacar papers com els que interpreten Edward Norton, Jeff Goldblum, Adrien Brody o el sorprenent Harvey Keitel.
Tot plegat destil·la una estranya bellesa, una cura mil·limètrica en tenir-ho tot pensat, no s'escapa res, res grinyola.

Fins i tot les maquetes fetes servir per a contextualitzar les localitzacions, la cura en la tria del vestuari d'època, de l'atrezzo... Tot està pensat i executat amb un finesa espectacular.

La banda sonora triada per acompanyar i no per suplir mancances, doncs el guió que camina entre el vodevil i la comèdia negra ho omple tot sense necessitat de floritures.
Aquí l'extravagància té un perquè, l'exageració té una raó, i el puzzle encaixa a la perfecció.

Memorables gags al llarg de la cinta fan que tingui un ritme pausat però constant i et deixen amb ganes de saber què passarà a continuació.
En resum, d'una senzillesa brillant. Molt recomanable.

Adient per a amants de les comèdies intel·ligents, amb ganes de veure alguna cosa que els deixi satisfets, contraindicada per a aquells que es pensin que aniran a veure quelcom lent com Life Aquatic (del mateix director).

Fitxa:
2014
Director: Wes Anderson
Guió: Wes Anderson i Hugo Guiness, inspirada en els relats de Stephan Zweig
Repartiment: Ralph Fiennes, Tony Revolori, Jeff Goldblum, Wilem Dafoe, Bill Murray, Adrien Brody, Harvey Keitel, Jude Law, ...

Track escollit:
"Mr. Moustafa"
by Alexandre Desplat

Frase escollida:
M. Gustave: You see, there are still faint glimmers of civilization left in this barbaric slaughterhouse that was once known as humanity. Indeed that's what we provide in our own modest, humble, insignificant... oh, fuck it!

Ocho Apellidos Vascos

Feia molt temps que no reia tant en un cinema...
Una comèdia de guió, fresca, entretinguda i divertida, però sobretot d'interpretació del guió.
Basada en un xoc de cultures (per dir-ho d'alguna manera) entre el tarannà basc i l'andalús, carregada de tòpics de les dues cultures (però ben portats) i de la impressió que es tenen l'una de l'altra.

Quan expliques la trama sembla, en realitat, que estiguis explicant un acudit ja de per sí. Un andalús anomenat Rafa (Dani Rovira, que demostra que té més dots artístiques que les de recitar monòlegs) deixa la seva estimada Sevilla per anar a buscar a una noia basca, Amaia (Clara Lago), que el farà passar pel seu promés Antxón davant del seu pare, Koldo (Karra Elejalde), un pescador dels de tota la vida.
Pel mig hi apareix (segurament la més descafeïnada de la cinta) Carmen Machi (que interpreta una dona de Córdoba que es farà passar per la mare de Rafa/Antxón.
A banda dels quatre protagonistes cal destacar la parella d'amics de l'andalús (sobretot el que sembla l'alt dels Morancos), que són brillants.

En resum, un vodevil en tota regla capaç d'arrencar rialles al més seriós dels espectadors. Si l'haguèssim de comparar amb algun producte ja vist, es podria dir que té un plantejament similar a Bienvenue chez les Ch'tis (Dany Boon, 2008), que també relatava de manera còmica el xoc entre els del sud i els del nord de França.

Rodada sense massa pretensions però totalment efectiva, amb una banda sonora adient per a la trama (que forma part d'alguns gags memorables) i amb el pilar bàsic del guió. Una pel·lícula que val la pena anar a veure. Se surt del cinema amb la sensació d'haver invertit bé temps i diners i amb un somriure als llavis.

Per desgràcia darrerament ens trobem ben poques vegades amb productes com aquest que et facin gaudir i evadir-te de la resta del món durant unes hores.

Adient per a tothom qui vulgui passar una estona rient, contraindicada per a qui el seu sentit de l'humor només el deixi entendre l'humor escatològic de la saga Torrente (de la qual se'n farà la cinquena en breu... cal?).

Fitxa:
2014
Director: Emilio Martínez Lázaro
Guió: Borja Cobeaga, Diego San José
Repartiment: Dani Rovira, Karra Elejalde, Clara Lago, Carmen Machi, ...

Track escollit:
"Sevilla Tiene un Color Especial"
by Los del Río

Frase escollida:
Rafa: Se esta haciendo la dura, eso es muy típico de las chicas vascas de aquí; eso y cortarse el flequillo que parece que le han dado un hachazo.

Paranoia

Conglomerat de diverses pel·lícules del gènere amb un guió pobre i previsible on només certes intervencions dels dos peixos grossos (Oldman i Ford) tenen algun valor.
Diverses trames s'entrelliguen a la cinta. D'una banda la de l'espionatge industrial i de l'altra -evidentment- la d'una tòpica història d'amor de sèrie B.

A banda d'això, la cinta està rodada amb sobrietat, sense gaires malabarismes (que tampoc caldrien, és cert). El protagonista, Liam Hemsworth (calcat al Zack Morris de Saved by the Bell), amb aquella mirada perduda com volent ser transcendental interpreta a Adam Cassidy, un jove ambiciós que queda a l'alçada del betum davant dels dos magnats de les comunicacions telefòniques. D'una banda Gary Oldman (Nicolas Wyatt), perfecte en el seu paper, i en segon lloc un estrany Harrison Ford rapat (Jock Goddard).

És una llàstima llençar talent en productes d'aquesta entitat. Els personatges malgrat estar immersos (i ser uns experts) en les noves tecnologies sovint pequen d'anar perduts o de donar la sensació que la cosa els va grans, de que són dinosaures analògics en un món digital. Qualsevol de nosaltres seria més caut i pressuposaria que els enemics controlen cadascun dels seus passos... Però no, aquí no. I és que si no el guió hauria de ser més elaborat i sembla ser que no tenien ni temps ni diners ni ganes de parir-ne un amb condicions.

Per tant, fa aigües per tot arreu. Els aspectes tècnics no són destacables, de fet són bastant corrents i la banda sonora és perfectament ignorable.
Malgrat tot, el ritme no acaba de ser del tot dolent i passes l'estona (sempre i quan no hagis entrat al cinema amb gaires pretensions).

També cal destacar el petit paper de Richard Dreyfuss (Frank Cassidy), ara que l'any que ve farà quaranta anys de l'estrena de Jaws, per la senzilla raó que fa gràcia reconèixer una cara coneguda més.
I per cert, la guinda final: la traducció del títol original Paranoia a l'Estat Espanyol, El Poder del Dinero... #etfelicitofill ;)

En resum: prescindible. Adient per a qui tingui un parell d'hores mortes en les que no tingui res millor a fer. Contraindicada per a qui cregui que tenint Oldman i Ford és un èxit garantit (millor que llogueu Air Force One per a veure'ls junts i que valgui una mica la pena).

Fitxa:
2014
Director: Robert Luketic
Guió: Jason Dean Hall i Barry L. Levy i Jospeph Finder (novel·la)
Repartiment: Liam Hemsworth, Gary Oldman, Amber Heard, Harrison Ford, Lucas Till, Richard Dreyfuss, ...

Track escollit:
"Demon Dance"
Performed by Surfer Blood
Composed by John Paul Pitts, Tyler Jerry Schwarz, Thomas John Fekete and Kevin Williams.

Frase escollida:
Jock Goddard: Privacy. Absolute myth. There's no such thing.

RoboCop

Destastrós remake de l'obra de Paul Verhoeven (RoboCop, 1987).
No té ni l'essència, ni la gràcia, ni el carisma de l'original i tan sols serveix per revisar malament el clàssic.
Per suposat, en els temps que corren un policia híbrid entre humà i màquina no ens diu massa, per la qual cosa en aquesta cinta s'han recolzat en el rerefons polític i en la relació del policia en qüestió i la seva familia. Temes sobre els que, d'altra banda, passa de puntetes sense cap mena d'efectivitat.

Pel que fa a la interpretació, cap dels membres de l'elenc és memorable. El que més s'acosta potser és Gary Oldman (Dr. Dennett Norton), encara que no deixa de ser un incomprès en un món de corruptes com ho era el seu personatge del comissari Gordon a la recent saga de Batman.
No passa gens desapercebut Samuel L. Jackson (Pat Novak), que encarna una mena de xarlatà del futur en un programa on ell és l'estrella i on es dirigeix en un monòleg perpetu amb la mateixa cara que recitava l'Ezequiel 25-17 a Pulp Fiction.

El guió, totalment previsible i mancat de naturalitat. La banda sonora fa encara més previsibles els esdeveniments (tan sols serveix per fer un lleuger gag en una de les escenes de simulació -el track escollit- i per fer algun revival).
El ritme de la cinta és lent, desespera. Sobretot tenint en compte que es tracta d'una pel·lícula d'acció.
I parlant d'acció. A veure qui és el guapo que pot veure alguna cosa en les escenes àlgides. Sempre solc anomenar el parkinson de càmera, però en aquesta ja frega els límits de la presa de pèl. Això no és filmar, és marejar. Ni càmera a l'espatlla, senzillament a la mà i amb mal pols.

Per acabar amb aquesta aberració senzillament dir que no calia. Gens. Si a algú se li donen milions per crear un remake com a mínim que innovi.

Adient per a ignorants que no sabien ni que existia la RoboCop de 1987. Contraindicada per a la resta. De debò, no ho feu.

Fitxa:
2014
Director: José Padilha
Guió: Joshua Zetumer; Edward Neumeier i Michael Miner (guió del 1987)
Repartiment: Joel Kinnaman, Gary Oldman, Michael Keaton, Abbie Cornish, Samuel L. Jackson, ...

Track escollit:
"If I Only Had a Heart"
Written by Harold Arlen & E.Y. Harburg
Performed by Andrew Page
Produced by Pedro Bromfman
Vocals Produced by Bruno Coon

Frase escollida:
Raymond Sellars: We gonna give Americans a product they can love, figure they can rally behind.
Liz Kline: We can't put a machine on the street.
Raymond Sellars: Forget the machines. They want a product with a conscious. Something that knows what it feels like to be human. We gonna put a man inside a machine.