Jurassic World

Estarem d'acord en que no calia fer una altra pel·lícula de dinosaures, i és que sempre, sempre, els remakes, seqüeles i preqüeles es fan per fer diners única i exclusivament. De tota manera, n'hi ha que a banda de voler recaptar més diners a partir de quelcom que va tenir èxit, aporten alguna cosa més.

Jurassic World no és d'aquestes. Si te la mires fredament no té res de nou (sobretot pel que fa al guió), però segurament és la continuació més coherent de la primera entrega.
Aquí veurem el somni de l'ancià John Hammond fet realitat. Un parc temàtic dedicat a dinosaures que rep uns vint mil visitants al dia. Per seguir mantenint les visites inventen una atracció periódicament, així que creen noves bestioles més grans, amb més dents i més agressives. Evidentment -si no, no hi hauria pel·lícula- la cosa se'ls en va de les mans...

A nivell cinematogràfic la factura és bona, coherent com he dit amb la original i, de fet, amb moltes (potser massa) similituds. Com a mínim no és una batalla de Transformers amb dinosaures, aquí la càmera es mou el que és necessari i es mostra l'acció perfectament, i això és d'agrair.

Això sí, els primers compassos es fan excessivament lents, no ho he comptat, però crec que el detonant de la història arriba tardíssim, potser a la mitja hora i escaig. Encara que no sigui així, la sensació és aquesta, en part per que ja sabem què passarà, què anem a veure. Previsible ho és, i molt. Se sap qui acabarà mort i qui se salvarà només en la presentació de personatges, però tampoc esperàvem que fos tot plegat un misteri, oi?

Pel que fa al repartiment, el més que probable Indiana Jones, Chris Pratt (Owen) és del tot convincent i, de fet, no hi ha cap personatge que sobri massa. Fins i tot la canalla que hi surt no són gens excessius, bastant veraç tot plegat.

Hi ha alguna pífia de guió, però res alarmant. En resum, un divertimento actualitzat, que potser no calia, però que fa goig i tot.
Òbviament, el theme de John Williams ajuda a crear l'atmosfera d'enormitat quan descobrim el parc i, inevitablement ens transporta vint anys enrera.

Hi ha homenatges a l'original per tot arreu, fins i tot la famosa bengala de Jeff Goldblum. De fet, segur que els més joves no ho reconeixerant, però la recreació de la famosa escena de The Birds, de Hitchcock és força evident.

Adient per a amants de la primera entrega, serà com un viatge al passat però passat pel sedàs de la modernitat. Contraindicada per als que n'estiguin farts de les segones, terceres i quartes parts, aquesta no els aportarà res de nou.

Fitxa:
Director: Colin Trevorrow
Fotografia: John Schwartzman
Guió: Rick Jaffa, Amanda Silver, Colin Trevorrow, Dereck Connolly i Michael Crichton
Repartiment: Chris Pratt, Bryce Dallas Howard, Vincent d'Onofrio, Omar Sy, Irrfan Khan

Track escollit:
Jurassic Park Theme
by John Williams

Frase escollida:
Gray: Can we stay with you?
Claire: I am never leaving you again!
Gray, Zach: [points to Owen] No, no, him. We mean him.

Mortdecai

És definitiu, Johnny Depp està més encasellat que ningú. Des de la potentíssima saga de Pirates of the Caribbean, que no deixa -gairebé mai- d'interpretar un succedani de Jack Sparrow.

A Mortdecai no és una excepció. Depp es dedica a corretejar com el famós pirata però amb una vestimenta diferent. Amant dels excessos expressius, s'apropa més a una mala versió de Jim Carrey que qualsevol altra cosa.

Pel que fa a la pel·lícula en sí, fluixa. Basada en el personatge de les novel·les de Kyril Bonfiglioli, destaca una posada en escena relativament acurada, i unes escenes filmades amb certa resolució, però la trama en sí, no acaba d'enganxar l'espectador, fart de les floritures lèxiques del personatge, totalment increïble (i no és cap compliment).

La part més bona de la cinta segurament és el secundari Paul Bettany, l'inseparable secuaç/criat de Mortdecai, anomenat Jock. Segurament és el més creïble de l'elenc, per que tant Paltrow com McGregor passen de puntetes sense pena ni glòria.

No és que es faci del tot pesada, hi ha algún gag que val la pena, però s'hi nota massa la voluntat d'arencar una rialla a qualsevol preu, amb la qual cosa acabes rient d'acudits de dubtosa qualitat i d'arcades (si, vòmits).

I això es descobreix a la primera escena, una presentació de personatge tediosa i excessivament llarga, la de Jock, en canvi, és senzilla i efectiva.

En fi, no hi ha massa més a dir, de fet no hi ha massa contingut. Estan força bé les floritures en CGI entre escenes, ves per on...

FItxa:
2015
Director: David Koepp
Guió: Eric Aronson i Kyril Bonfiglioli (novel·la)
Repartiment: Johnny Depp, Gwyneth Paltrow, Ewan McGregor, Paul Bettany, Jeff Goldblum, Michael Culkin...

Track escollit:
Two Princes
Written by Aaron Comess, Chris Barron (as Christopher Gross), Eric Schenkman and Mark White
Performed by The Spin Doctors (as Spin Doctors)
Courtesy of Epic Records

By Arrangement with Sony Music Licensing

Frase escollida:
Mortdecai: Your mother and father only knew each other for a day, and money changed hands.

Kingsman: The Secret Service

Un divertimento força entretingut que camina entre la paròdia de l'agent 007 i les sagues juvenils del tipus Hunger Games.
Amb força ritme i unes coreografies ben ideades encara que amb moviments de càmera massa moguts i no tant nítids com The Matrix, que també és cert que tirava molt de CGI.

El repartiment llueix en ocasions i en d'altres no massa. D'una banda tenim a l'etern solitari de les pel·lícules romàntiques Colin Firth (Harry Hart/Galahad) en un paper que li va a la mida però que sorprén en les escenes d'acció. Juntament a ell el jovenet de torn, Taron Egerton (Eggsy), que respon notablement al que s'espera d'un paper d'aquestes característiques i el magnific -en papers de dolent- Mark Strong (Merlin) que aquí interpreta sense massa floritures al suport de qualsevol agent secret que s'hi presti.

Això si, l'incombustible Samuel L. Jackson (Valentine) (amb una més que sobrant mala dicció) i, en aquest cas, l'anecdòtic Michael Caine (Arthur) donen la sensació de poca cosa a les seves aparicions.

A més a més, la pel·lícula canvia de to a tres quarts del metratge. Un to que està molt bé i és divertit, però que no és coherent amb la resta del film, de fet, estàs una bona estona perguntant què s'ha fumat lequip de guionistes i el director mateix... Amb tot, passes l'estona i rius, per que és una pel·lícula de riure, que quedi clar, el que passa que no se sap ben bé cap a quin cantó, si cap a l'astracanada o cap al sentit de l'humor més genuïnament britànic.

A banda d'això, si que té els seus gags, encara que a certs moments sembla no avançar i donar voltes al voltant del mateix fregant el fer-se pesada.

Una nota extra: m'agradaria saber el que ha pagat McDonald's per a la publicitat que ha fet a la pel·lícula... Ha da ser una morterada, tenint en compte que s'ha creat una escena especialment per a ells, incloent-hi un "Thanks for the Happy Meal" de la boca del mateix Firth.

Adient per als amants de la comèdia d'acció, encara que hi haurà moments d'humor anglès refinat com d'altres que freguen més l'humor absurd de Hot Shots. Contraindicada per qui creu que el tràiler ven bé la pel·lícula.

Fitxa:

Director: Matthew Vaughn

Guió: Jane Goldman, Matthew Vaughn, Mark Millar i Dave Gibbons

Repartiment: Colin Firth, Taron Egerton, Michael Caine, Samuel L. Jackson, ...

Track escollit:

Money For Nothing
Written by Mark Knopfler / Sting
Published by Straitjacket Songs Ltd / Universal Music Publishing Ltd & EMI Music Publishing Ltd. (c) 1985
Performed by Dire Straits
Courtesy of Virgin EMI Records Ltd
Under license from Universal Music Operations Ltd & Courtesy of Warner Bros. Records
By arrangement with Warner Music Group Film & TV licensing

Frase escollida:
Valentine: It's not that kind of movie

A Million Ways to Die in the West

És una llàstima, per que havent pogut fer una bona paròdia de westerns, aquí MacFarlane s'ha quedat curt.

Si que és cert que la pel·lícula té moments bons -molt bons-, però en alguns d'altres es fa massa lenta, com demanant a crits que succeeixi quelcom que et faci pixar de riure... però no.

A nivell tècnic no hi ha res que valgui la pena mencionar. Ni tan sols s'ha dignat a fer algun homenatge a la manera de filmar westerns de tota la vida -com Django Unchained, per exemple-, senzillament posa la càmera com si d'una soap opera es tractés.

Com a molt, algun travelling amb grua a tota velocitat seguint una persecució a cavall.

Aquestes mancances de tant en tant són oblidades per nombrosos gags que inunden la pel·lícula. Alguns de boníssims i d'altres de massa escatològics però, en resum, unes bones rialles amb aquest producte que, de fet, té aquest objectiu.

La banda sonora acompanya d'una manera correcte tota la cinta, cosa que tampoc és massa notori, però com a mínim s'ha d'agrair que no molesti i senzillament et condueixi per les escenes.

No donaré spoilers innecessaris, però el punt fort de la pel·lícula són els cameos i les diverses referències fílmiques que hi ha (algunes de realment memorables) i pel que fa a les interpretacions principals, té la gràcia de veure actors que normalment no entren en aquest tipus de comèdies.

És el cas de Liam Neeson o de Charlize Theron, que no és que tinguin moments especialment cómics, però com que les situacions ja ho són, ells es veuen immersos en elles amb posat seriós.

Sí que són més habituals Giovanni Ribisi (enorme) o Neil Patrick Harris, que broden els seus papers com ningú en aquesta cinta.

Òbviament no és una pel·lícula memorable i tampoc sé si val la pena veure-la al cinema, segurament és més raonable veure-la a la televisió, però si hi aneu, passareu una bona estona. Pel meu gust millor que Ted, l'anterior del director.

Adient per als que no tinguin massa ganes de pensar i passar una estona rient al cinema (tampoc rient massa, però en fi...). Contraindicada per als que tinguin coses més importants a fer com veure partits del Mundial. Ai, no, que s'ha acabat...

Fitxa:

Director: Seth MacFarlane

Guió: Seth MacFarlane, Alec Sulkin i Wellesley Wild

Repartiment: Seth MacFarlane, Charlize Theron, Amanda Seyfried, Giovanni Ribisi, Neil Patrick Harris, Liam Neeson, Sarah Silverman, ...

Track escollit:

"If You've Only Got a Moustache"

Written by Stephen Foster

Performed by Amick Byram

Additional Lyrics by Seth MacFarlane, Alec Sulkin and Wellesley Wild

Frase escollida:

Anna: You're a good sheep farmer!

Albert: Oh my god, please! I suck at sheep. Louise was right, I can't keep track of them.

There was a sheep in the whorehouse the last week.

Anna: Really?

Albert: Yeah. Wondered in there, and then when I went to pick it up, somehow it had made 20 dollars.

Divergent

Així d'entrada és impossible no comparar-la amb la recent saga The Hunger Games, però si es deixa a banda aquest aspecte, es pot arribar a gaudir.
Sí que és cert que la cinta passa per alt molts aspectes de la novel·la en la que està basada, si més no, hi passa de puntetes.
I és que aquest és l'error garrafal de la pel·lícula, no profunditza massa en cap dels aspectes de la història. Ni el que suposen les faccions, ni el que suposa quedar-se sense facció, el perquè d'elles i les seves característiques (que es queden en un mer adjectiu).

Està clar que estem davant d'una saga pensada per enganxar al públic juvenil com en el seu moment ho va ser la de Twilight i posteriorment la ja citada de The Hunger Games. Però el cas és que malgrat el target tan definit i els tòpics continus d'una història basada en les complicacions socials en un futur distòpic i en la trama de noia coneix noi, noi és esquerp, noia descobreix que el noi té el seu costat tendre, noia i noi s'enamoren, etcètera, malgrat tot això, té les seves coses bones.

Les escenes d'acció estan ben aconseguides, ben rodades, sense massa moviment de càmera marejant i amb bona il·luminació. L'aspecte de la il·luminació també destaca en les diferències ben orquestrades en funció de la facció. Els espais foscos de la facció dels agosarats o la il·luminació gairebé celestial de la facció dels erudits...

La banda sonora és correcte, acompanya l'acció sense ser memorable ni destacar excessivament destorbant. I pel que fa als protagonistes, d'una banda tenim a la noia protagonista, Shailene Woodley (Tris) que és correcte en la seva evolució i se suposa que a mida que vagi avançant la saga, encara es farà més evidentment el seu creixement.
El noi, complicat i atractiu (un clàssic), Theo James (Four), força obvi amb les seves caigudes d'ulls i el seu posat estudiat, però correcte per als propòsits de la cinta.
I finalment la dolenta de la pel·lícula, Kate Winslet (Jeanine), que té una sobrietat tan calculada que fins i tot passa desapercebuda. No és una malvada memorable, de fet, el seu paper el podria haver fet qualsevol altra aportant-li algun valor afegit que per aquí no es veu enlloc.
L'elenc de secundaris és correcte sense passar-se, com va ser en el seu dia l'elenc de les sagues precendents o fins i tot la de Harry Potter.

Malgrat és entretinguda i passa bé, està carregada de tòpics, referències massa evidents a d'altres productes (atenció al 'mur', molt similar a Game of Thrones, als trens que no s'aturen mai, als entrenaments descafeïnats, o al compartir pors (o somnis, com a Inception). És bastant previsible, però s'ha de saber què es va a veure...

Adient per a fanàtics de les sagues juvenils que deixin de banda comparacions i contraindicada per a qui prefereixi coses que siguin menys conglomerades.

Fitxa:
2014
Director: Neil Burger
Guió: Evan Daugherty, Vanessa Taylor. Veronica Roth (novel·la)
Repartiment: Shailene Woodley, Theo James, Ashley Judd, Tony Goldwyn, Maggie Q, Kate Winslet, ...

Track escollit:
"I Need You"
Written by Anthony Gonzalez
Performed by M83

Frase escollida:
Tori: You're different. You don't fit into a category. They can't control you. They call it Divergent.

The Grand Budapest Hotel

Sensacional i exquisida cinta de Wes Anderson amb un look molt peculiar i plena de gags que beuen d'un guió excel·lent i d'una interpretació notable.
Farcida d'un elenc envejable que desenvolupa petits papers plens d'encant que nodreixen un entramat perfectament confeccionat que farà les delícies de l'espectador.

Per la manera de rodar-la, els enquadraments, els moviments de càmera i la il·luminació, es podria dir que es una barreja entre Mr. Nobody (Jaco Van Dormael, 2009) i Le fabuleux destin d'Amélie Poulain (Jean-Pierre Jeunet, 2001).
Els moviment de càmera són molt subjectius, com si l'espectador fos un més de l'escena i girés el cap cada vegada que algú parla o s'expressa amb la mirada, els enquadraments molt detallistes amb nombrosos plans detall i la il·luminació molt teatral.

Un guió molt pompós però efectiu i entranyable, amb unes interpretacions memorables. D'una banda el tàndem protagonista, en primer lloc Ralph Fiennes, encarnant el loquaç encarregat d'hotel Mr. Gustave, que recorda de vegades la pompositat -sense ser del tot histriònica- del paper de Tom Hanks (Professor D.H. Dorr) a The Ladykillers (Ethan Coen i Joel Coen, 2004), i en segon lloc el genial Tony Revolori, que encarna l'ajudant Zero, amb una química perfecta amb Fiennes.

La resta de l'extens mostrari de secundaris està perfectament triat, des del maquiavèl·lic Willem Dafoe fins a l'impertèrrit Bill Murray. També cal destacar papers com els que interpreten Edward Norton, Jeff Goldblum, Adrien Brody o el sorprenent Harvey Keitel.
Tot plegat destil·la una estranya bellesa, una cura mil·limètrica en tenir-ho tot pensat, no s'escapa res, res grinyola.

Fins i tot les maquetes fetes servir per a contextualitzar les localitzacions, la cura en la tria del vestuari d'època, de l'atrezzo... Tot està pensat i executat amb un finesa espectacular.

La banda sonora triada per acompanyar i no per suplir mancances, doncs el guió que camina entre el vodevil i la comèdia negra ho omple tot sense necessitat de floritures.
Aquí l'extravagància té un perquè, l'exageració té una raó, i el puzzle encaixa a la perfecció.

Memorables gags al llarg de la cinta fan que tingui un ritme pausat però constant i et deixen amb ganes de saber què passarà a continuació.
En resum, d'una senzillesa brillant. Molt recomanable.

Adient per a amants de les comèdies intel·ligents, amb ganes de veure alguna cosa que els deixi satisfets, contraindicada per a aquells que es pensin que aniran a veure quelcom lent com Life Aquatic (del mateix director).

Fitxa:
2014
Director: Wes Anderson
Guió: Wes Anderson i Hugo Guiness, inspirada en els relats de Stephan Zweig
Repartiment: Ralph Fiennes, Tony Revolori, Jeff Goldblum, Wilem Dafoe, Bill Murray, Adrien Brody, Harvey Keitel, Jude Law, ...

Track escollit:
"Mr. Moustafa"
by Alexandre Desplat

Frase escollida:
M. Gustave: You see, there are still faint glimmers of civilization left in this barbaric slaughterhouse that was once known as humanity. Indeed that's what we provide in our own modest, humble, insignificant... oh, fuck it!

Ocho Apellidos Vascos

Feia molt temps que no reia tant en un cinema...
Una comèdia de guió, fresca, entretinguda i divertida, però sobretot d'interpretació del guió.
Basada en un xoc de cultures (per dir-ho d'alguna manera) entre el tarannà basc i l'andalús, carregada de tòpics de les dues cultures (però ben portats) i de la impressió que es tenen l'una de l'altra.

Quan expliques la trama sembla, en realitat, que estiguis explicant un acudit ja de per sí. Un andalús anomenat Rafa (Dani Rovira, que demostra que té més dots artístiques que les de recitar monòlegs) deixa la seva estimada Sevilla per anar a buscar a una noia basca, Amaia (Clara Lago), que el farà passar pel seu promés Antxón davant del seu pare, Koldo (Karra Elejalde), un pescador dels de tota la vida.
Pel mig hi apareix (segurament la més descafeïnada de la cinta) Carmen Machi (que interpreta una dona de Córdoba que es farà passar per la mare de Rafa/Antxón.
A banda dels quatre protagonistes cal destacar la parella d'amics de l'andalús (sobretot el que sembla l'alt dels Morancos), que són brillants.

En resum, un vodevil en tota regla capaç d'arrencar rialles al més seriós dels espectadors. Si l'haguèssim de comparar amb algun producte ja vist, es podria dir que té un plantejament similar a Bienvenue chez les Ch'tis (Dany Boon, 2008), que també relatava de manera còmica el xoc entre els del sud i els del nord de França.

Rodada sense massa pretensions però totalment efectiva, amb una banda sonora adient per a la trama (que forma part d'alguns gags memorables) i amb el pilar bàsic del guió. Una pel·lícula que val la pena anar a veure. Se surt del cinema amb la sensació d'haver invertit bé temps i diners i amb un somriure als llavis.

Per desgràcia darrerament ens trobem ben poques vegades amb productes com aquest que et facin gaudir i evadir-te de la resta del món durant unes hores.

Adient per a tothom qui vulgui passar una estona rient, contraindicada per a qui el seu sentit de l'humor només el deixi entendre l'humor escatològic de la saga Torrente (de la qual se'n farà la cinquena en breu... cal?).

Fitxa:
2014
Director: Emilio Martínez Lázaro
Guió: Borja Cobeaga, Diego San José
Repartiment: Dani Rovira, Karra Elejalde, Clara Lago, Carmen Machi, ...

Track escollit:
"Sevilla Tiene un Color Especial"
by Los del Río

Frase escollida:
Rafa: Se esta haciendo la dura, eso es muy típico de las chicas vascas de aquí; eso y cortarse el flequillo que parece que le han dado un hachazo.

Paranoia

Conglomerat de diverses pel·lícules del gènere amb un guió pobre i previsible on només certes intervencions dels dos peixos grossos (Oldman i Ford) tenen algun valor.
Diverses trames s'entrelliguen a la cinta. D'una banda la de l'espionatge industrial i de l'altra -evidentment- la d'una tòpica història d'amor de sèrie B.

A banda d'això, la cinta està rodada amb sobrietat, sense gaires malabarismes (que tampoc caldrien, és cert). El protagonista, Liam Hemsworth (calcat al Zack Morris de Saved by the Bell), amb aquella mirada perduda com volent ser transcendental interpreta a Adam Cassidy, un jove ambiciós que queda a l'alçada del betum davant dels dos magnats de les comunicacions telefòniques. D'una banda Gary Oldman (Nicolas Wyatt), perfecte en el seu paper, i en segon lloc un estrany Harrison Ford rapat (Jock Goddard).

És una llàstima llençar talent en productes d'aquesta entitat. Els personatges malgrat estar immersos (i ser uns experts) en les noves tecnologies sovint pequen d'anar perduts o de donar la sensació que la cosa els va grans, de que són dinosaures analògics en un món digital. Qualsevol de nosaltres seria més caut i pressuposaria que els enemics controlen cadascun dels seus passos... Però no, aquí no. I és que si no el guió hauria de ser més elaborat i sembla ser que no tenien ni temps ni diners ni ganes de parir-ne un amb condicions.

Per tant, fa aigües per tot arreu. Els aspectes tècnics no són destacables, de fet són bastant corrents i la banda sonora és perfectament ignorable.
Malgrat tot, el ritme no acaba de ser del tot dolent i passes l'estona (sempre i quan no hagis entrat al cinema amb gaires pretensions).

També cal destacar el petit paper de Richard Dreyfuss (Frank Cassidy), ara que l'any que ve farà quaranta anys de l'estrena de Jaws, per la senzilla raó que fa gràcia reconèixer una cara coneguda més.
I per cert, la guinda final: la traducció del títol original Paranoia a l'Estat Espanyol, El Poder del Dinero... #etfelicitofill ;)

En resum: prescindible. Adient per a qui tingui un parell d'hores mortes en les que no tingui res millor a fer. Contraindicada per a qui cregui que tenint Oldman i Ford és un èxit garantit (millor que llogueu Air Force One per a veure'ls junts i que valgui una mica la pena).

Fitxa:
2014
Director: Robert Luketic
Guió: Jason Dean Hall i Barry L. Levy i Jospeph Finder (novel·la)
Repartiment: Liam Hemsworth, Gary Oldman, Amber Heard, Harrison Ford, Lucas Till, Richard Dreyfuss, ...

Track escollit:
"Demon Dance"
Performed by Surfer Blood
Composed by John Paul Pitts, Tyler Jerry Schwarz, Thomas John Fekete and Kevin Williams.

Frase escollida:
Jock Goddard: Privacy. Absolute myth. There's no such thing.

RoboCop

Destastrós remake de l'obra de Paul Verhoeven (RoboCop, 1987).
No té ni l'essència, ni la gràcia, ni el carisma de l'original i tan sols serveix per revisar malament el clàssic.
Per suposat, en els temps que corren un policia híbrid entre humà i màquina no ens diu massa, per la qual cosa en aquesta cinta s'han recolzat en el rerefons polític i en la relació del policia en qüestió i la seva familia. Temes sobre els que, d'altra banda, passa de puntetes sense cap mena d'efectivitat.

Pel que fa a la interpretació, cap dels membres de l'elenc és memorable. El que més s'acosta potser és Gary Oldman (Dr. Dennett Norton), encara que no deixa de ser un incomprès en un món de corruptes com ho era el seu personatge del comissari Gordon a la recent saga de Batman.
No passa gens desapercebut Samuel L. Jackson (Pat Novak), que encarna una mena de xarlatà del futur en un programa on ell és l'estrella i on es dirigeix en un monòleg perpetu amb la mateixa cara que recitava l'Ezequiel 25-17 a Pulp Fiction.

El guió, totalment previsible i mancat de naturalitat. La banda sonora fa encara més previsibles els esdeveniments (tan sols serveix per fer un lleuger gag en una de les escenes de simulació -el track escollit- i per fer algun revival).
El ritme de la cinta és lent, desespera. Sobretot tenint en compte que es tracta d'una pel·lícula d'acció.
I parlant d'acció. A veure qui és el guapo que pot veure alguna cosa en les escenes àlgides. Sempre solc anomenar el parkinson de càmera, però en aquesta ja frega els límits de la presa de pèl. Això no és filmar, és marejar. Ni càmera a l'espatlla, senzillament a la mà i amb mal pols.

Per acabar amb aquesta aberració senzillament dir que no calia. Gens. Si a algú se li donen milions per crear un remake com a mínim que innovi.

Adient per a ignorants que no sabien ni que existia la RoboCop de 1987. Contraindicada per a la resta. De debò, no ho feu.

Fitxa:
2014
Director: José Padilha
Guió: Joshua Zetumer; Edward Neumeier i Michael Miner (guió del 1987)
Repartiment: Joel Kinnaman, Gary Oldman, Michael Keaton, Abbie Cornish, Samuel L. Jackson, ...

Track escollit:
"If I Only Had a Heart"
Written by Harold Arlen & E.Y. Harburg
Performed by Andrew Page
Produced by Pedro Bromfman
Vocals Produced by Bruno Coon

Frase escollida:
Raymond Sellars: We gonna give Americans a product they can love, figure they can rally behind.
Liz Kline: We can't put a machine on the street.
Raymond Sellars: Forget the machines. They want a product with a conscious. Something that knows what it feels like to be human. We gonna put a man inside a machine.

American Hustle

Ambientada a finals de la dècada dels setanta, la pel·lícula narra l'operació Abscam però de manera fictícia. De fet, a l'inici de la cinta se'ns adverteix amb un Some of this actually happened.
En general és una cinta rodada molt a la manera d'Scorsese, amb una molt bona ambientació d'espais i presentació dels personatges. De fet, s'utilitza molt el recurs de la càmera de seguiment mitjançant el tràveling, quelcom que l'esmentat director utilitza força als seus treballs. Però bàsicament el pilar fonamental és el guió i, intrínsecament, la interpretació.

Ja que parlàvem de presentació de personatges, deixeu-me que faci menció de la meravellosa caracterització d'aquests. En primer lloc per que els actors que els interpreten en algun cas disten molt del que estem acostumats a veure. És evident el cas de Christian Bale (Irving Rosenfeld), que està molt lluny del fibrat Bruce Wayne de la saga Batman. Aquí el veiem calb, gras i amb problemes de cor. Senzillament espectacular, molt ficat en el paper, digne de veure'l.
Similar és el cas de Jeremy Renner (Mayor Carmine Polito), que també s'allunya dels seus habituals papers d'acció amb armes de tot tipus a les mans. Aquí encarna un alcalde amb un look molt similar al de Joe Pesci a Goodfellas o Casino, i val a dir que és del tot convincent. Bradley Cooper (Richie DiMaso), en canvi, fa un paper força similar al que ens té acostumat i, malgrat té algun moment memorable, és possiblement el més descafeïnat de la funció.
A banda del cameo de Robert de Niro (Victor Tellegio) que interpreta -evidentment- un capo de la mafia, que omple la pantalla com ens té acostumats (i que, per cert, ni tan sols apareix als crèdits), pel que fa a l'elenc femení, destacar Amy Adams (Sydney Prosser) que fa un paperàs amb el canvi d'accents i que amb una mirada ho diu tot. Jennifer Lawrence ve a ser com Cooper, un pèl descafeïnada malgrat tenir els seus gags.

Interpretació a banda, el ritme de la cinta és correcte, molt probablement per que la sensacional tria de la banda sonora guia constantment escena a escena. Potser hi ha algun moment que realment sobra (com el playback de Lawrence), però en definitiva està feta de tal manera que t'atrapa. 

Pel que fa a d'altres aspectes, tenint en compte la naturalesa del protagonista, ja era de suposar un petit gir final, que tampoc és cap sorpresa, per que està tot bastant mastegat, però dóna un aire refrescant per concloure-ho tot.
La llàstima és que no sabrem mai ben bé com acaba la història de l'Ice fishing...

Adient per a qui gaudeixi de les pel·lícules ben construïdes en base a un bon guió, contraindicada per... no crec que sigui contraindicada, és molt recomanable. 


Fitxa:
2013
Director: David O. Russell
Guió: Eric Warren Singer, David O. Russell
Repartiment: Christian Bale, Amy Adams, Bradley Cooper, Jeremy Renner, Jennifer Lawrence, Robert de Niro, ...

Track escollit:
"10538 Overture"
by Electric Light Orchestra

Frase escollida:
Paco Hernandez: This whole thing is racist. Abscam? "Arab-scam"? It's completely racist!
Richie DiMaso: So what do you have to worry about, Sheik? You're Mexican.

The Wolf of Wall Street

Així d'entrada es nota que som davant d'una pel·lícula de Martin Scorsese per diverses raons. La primera és que el metratge dura tres hores ben bones, i és que el director no es caracteritza per fer productes curts.
En segon lloc, per l'estructura narrativa de la pel·lícula -salvant les distàncies calcada a la de Goodfellas-, un individu puja com l'escuma del no-res i s'acaba fotent una castanya bastant tremenda.

El problema pel qual no serà una pel·lícula que recordarem i que desitjarem tornar a veure és força senzill. Per que malgrat tot, el protagonista encarnat per Leonardo DiCaprio (Jordan Belfort) és digne de ser admirat. Tant per la interpretació com pel personatge en sí (basat en la figura real de Jordan Belfort, un veritable tauró de Wall Street).
El problema, doncs, rau en l'elenc de secundaris, que sembla tret directament de pel·lícules de la talla d'American Pie i similars.
Tots ells encapçalats per Jonah Hill (Donnie Azoff), un actor que bàsicament ha treballat en subproductes de comèdia de dubtosa reputació.
Així doncs, les escenes de consum de drogues, d'orgies (que n'hi ha un munt) i d'excessos en general són excessivament caricaturesques per la manera d'interpretar-les fent que fins i tot DiCaprio s'apunti al carro de l'astracanada...

Amb tot, hi ha escenes de la cinta que són memorables i molt ben realitzades. Són, per exemple, dignes de menció la conversa entre el protagonista i l'agent de l'FBI (Agent Patrick Denham, interpretat per Kyle Chandler) al iot. El petit paper que té Matthew McConaughey (Mark Hanna), que és sensacional i funciona perfectament com a introducció al món que veurem en les properes hores. I finalment com a escena graciosa -sobretot venint de DiCaprio-, la de la lluita contra els efectes de la droga per pujar al Lamborghini blanc.

Una vegada més la banda sonora és exquisida (marca de la casa Scorsese), i en aquesta ocasió és molt extensa i variada.
En definitiva, no és una obra mestra però s'hi nota la mà del director i això és un plaer.

Un darrer apunt. Així com en Goodfellas Scorsese utilitzava la veu en off del protagonista de la història per narrar-la, en aquesta també utilitza el que ja en el seu dia va emprar Woody Allen a Annie Hall, Groucho Marx a Animal Crackers i, més recentment Kevin Spacey a la sèrie House of Cards. El protagonista parla directament a càmera amb l'espectador. Un recurs que, si bé resulta artificiós, dóna un caire diferent al relat i, ben portat, és sensacional. 

Adient per a seguidors del director i per a qui vulgui veure una cinta d'excessos de tres hores. Contraindicada per a qui no vulgui perdre el temps amb un divertimento llarguíssim.

Fitxa:
(2013)
Director: Martin Scorsese
Guió: Terence Winter i Jordan Belfort (llibre)
Repartiment: Leonardo DiCaprio, Jonah Hill, Matthew McConaughey, Rob Reiner, Margot Robbie, Jon Bernthal, ...

Track escollit:
"Mrs. Robinson"
performed by The Lemonheads
&
"Dust My Broom"
by Elmore James

Frase escollida:
Jordan Belfort: On a daily basis I consume enough drugs to sedate Manhattan, Long Island, and Queens for a month. I take Quaaludes 10-15 times a day for my "back pain", Adderall to stay focused, Xanax to take the edge off, pot to mellow me out, cocaine to wake me back up again, and morphine... Well, because it's awesome.

The Hobbit: The Desolation of Smaug

Segona entrega de la trilogia en que es convertirà el llibre The Hobbit, de J.R.R. Tolkien. Aquesta és francament més bona i impressionant que la primera (The Hobbit: An Unexpected Journey, Peter Jackson, 2012).
A banda de que aquesta sí que l'he vista amb la nova tecnologia 3D HFR (allò dels 48 frames per segon) i amb la tecnologia de so envoltant Dolby Atmos, la cinta gaudeix d'una fotografia més espectacular encara que la seva predecessora i si bé -com ens tenen acostumats en aquests tipus de pel·lícules- dura gairebé tres hores, en cap moment perd el ritme i sempre és amena.
No sobra ni falta res, les interpretacions són exquisides i la història vibrant. El personatge principal (Bilbo) deixa enrere aquella actuació pueril de la primera entrega, cosa que denota una maduresa del personatge i una evolució i potser -potser- justifica precisament aquella mena de mímica excessivament de broma tonta.

Hi entren nous personatges amb més pes en la història i els secundaris de la primera entrega tenen més protagonisme, cosa que dóna més cos al producte en general i fa més gratificant el resultat.
Escenes més colpidores i memorables, més sentiments a flor de pell que senzillament veure gent viatjant per immensos paisatges. D'especial menció, per exemple, la relació que sorgeix entre un dels nans (Kili, interpretat per Aidan Turner) i l'elf Tauriel, interpretada per la bonica Evangeline Lilly. Fins i tot hi ha un moment de llagrimeta...

Això sí, recomano veure-la en VO, no n'he sentit la versió doblada, però la veu d'Smaug (Benedict Cumberbacht) és impressionant i cal sentir-la original per a que ens colpeixi la intensitat de la que és, probablement, la millor escena de la cinta.

Evidentment el final completament obert amb un munt de coses que encara queden per lligar, però realment val la pena seguir la trilogia, encara que no ens entusiasmin les pel·lícules del gènere.

Adient per a apassionats de la fantasia i, evidentment, seguidors de la saga. Contraindicada per a qui no estigui disposat a estar-se aquestes dues hores i escaig gaudint de l'espectacle.

Fitxa:
2013
Director: Peter Jackson
Guió: Fran Walsh, Philippa Boyens, Peter Jackson i Guillermo del Toro. J.R.R. Tolkien (novel·la)
Repartiment: Ian McKellen, Martin Freeman, Richard Armitage, Ken Scott, Evangeline Lilly, Benedict Cumberbacht, Orlando Bloom, ...

Track escollit:
"I See Fire"
Written & performed by Ed Sheeran

Frase escollida:
Smaug: Well, thief! I smell you, I hear your breath, I feel your air. Where are you?
[moves in Bilbo's direction]
Smaug: Where are you?
[Bilbo runs, but Smaug hears his footsteps across the gold and follows]
Smaug: Come now, don't be shy... step into the light.

R.I.P.D.

D'entrada és impossible veure aquesta pel·lícula sense que ens vingui al cap la saga de Men In Black. Per la comèdia, pel tòpic de dos policies que en un principi no s'avenen i després llimen diferències i salven el món, per tot el tema sobrenatural.

Però el que té bo aquesta sense desmerèixer la ja mencionada saga és que li dóna una volta de rosca a l'humor, fent-lo més brètol encara.
La química entre Ryan Reynolds (Nick) i Jeff Bridges (Roy) és magnífica, per que no només són individus antagònics si no que a més a més venen de períodes històrics diferents. Només per la vestimenta d'ambdós s'endevina la diferència.

Si que resulta bastant previsible a vegades, però és que l'objectiu és el d'entretenir al personal amb efectes, explosions, acció i monstres força simpàtics.
En efecte, es tracta d'una comèdia sobrenatural, on els protagonistes són policies encarregats dels morts que vaguen pel món dels vius.
L'elenc de secundaris està força bé i resulta efectiu. La sempre graciosa Mary-Louise Parker en el paper de Proctor i un estirat Kevin Bacon com a Hayes.

Filmada per a la tecnologia 3D, podrem al·lucinar amb plans impossibles i piruetes a l'estil de les novel·les gràfiques (està basada en el còmic Dark Horse, de Peter M. Lenkov) però, amb tot, tampoc passa de ser mediocre. Encara que els diversos gags dels avatars dels personatges principals tenen la seva gràcia.
Hi ha una certa voluntat d'agafar-se a l'estil de comèdia de la primera entrega de Red (també dirigida per Robert Schwentke), però no li arriba ni a la sola de la sabata.

La banda sonora és correcta, amb els cops necessaris i alguna vegada formant part de la lleugeresa dels gags. De fet, si analitzem fredament la cinta s'aguanta pel carisma de Bridges més que cap altra cosa...

Adient per a qui vulgui passar una estona entretinguda sense massa pretensions, que no és MIB, contraindicada per a qui esperi veure una Red sobrenatural.

Fitxa:
2013
Director: Robert Schwentke
Guió: Phil Hay, Matt Manfredi, David Dobkin i Peter M. Lenkov (còmic)
Repartiment: Jeff Bridges, Ryan Raynolds, Kevin Bacon, Mary-Louise Parker, Stephanie Szostak, ...

Track escollit:
"Fat Elvis"
by Christopher Beck

Frase escollida:
Nick: When exactly was your day?
Roy Pulsipher: 1800s, buddy. I'm what we used to call a "lawman". Marshal Roicephus Pulsiper.
Nick: "Roicephus"?
Roy Pulsipher: It was considered a very sexy name at the time.
Nick: It sounds like an STD.

The Family

Una comèdia negra en tota regla. Gairebé dues hores de pura diversió macabra amb un elenc perfecte per a la ocasió. La pel·lícula es basa en la novel·la de Tonino Benacquista que narra les peripècies d'una família mafiosa que s'acull a la protecció de testimonis i se'n va a viure a un petit poblet de Normandia. No és que sigui res nou, però Luc Besson la dirigeix d'una manera molt fresca i donant-hi un quart de volta més al tipus de thrillers que ja coneixem.

Evidentment els antics hàbits són complicats de deixar enrere i cada membre de la família té els seus rampells a la seva manera, generalment amb violència, és clar.

El gran avantatge amb el que compta la cinta és que no pretén ser cap cosa fora de sèrie. Tan sols es tracta d'entretenir i divertir, i ho aconsegueix de sobres. Són tremendes les diferents situacions en les que es troben cadascun dels integrants d'aquest peculiar clan.

Robert De Niro encarna al pare de família (Fred Blake/Giovanni Manzoni), i ho fa amb aquella serietat tant seva, i és sensacionalment efectiu. Està molt per sobre d'altres comèdies que ha fet i és que, de fet, en aquesta sembla no pretendre fer riure i està genial. L'acompanyen amb la mateixa efectivitat Michelle Pfeiffer, que encarna la seva dona, Maggie Blake i els sorprenentment ideals fills, Dianna Agron (Belle Blake) i John D'Leo, que encarna el fill petit, Warren Blake que, fins i tot té una piga com la del pare (a la galta contrària). També cal citar Tommy Lee Jones en el paper de Robert Stansfield, l'agent que vetlla per la integritat de tota la protecció de testimonis.

La tria de les localitzacions és la que s'espera d'un poble petit del nord de França i la manera de rodar-la és efectiva sense floritures, molt a la francesa, i és que la importància la té el guió, les accions dels personatges (que no la construcció i l'evolució, que són inexistents). I és que d'això es tracta, de passar una estona memorable rient de les barbaritats que arriben a fer amb aquella naturalitat...

La banda sonora és correctíssima i, de fet, en un dels millors gags -que succeeix en el cinema del poble- hi té un pes especial. Evidentment no revelaré res, tan sols dir que és molt, molt digne de veure.

I és que en definitiva és senzilla i segurament per això genial. Una alenada d'aire fresc que entra molt bé, de debò.

Adient per a amants del cinema de comèdia negra, aquesta els encantarà. Contraindicada per a qui cregui anar a veure una pel·lícula de mafiosos seriosa.

Fitxa:

2013

Director: Luc Besson

Repartiment: Robert De Niro, Michelle Pfeiffer, Dianna Agron, John D'Leo, Tommy Lee Jones, ...

Track escollit (spoiler):

"Rags to Riches"

Written by Richard Adler, Jerry Ross

Performed by Tony Bennett

Frase escollida:

Maggie Blake: Oh, I definitely wouldn't have beaten him up. I mean, who's gonna fix the pipes now?

Fred Blake: Well who's gonna rebuild the supermarket that burned down the day we got here? Huh?

2 Guns

Refrescant pel·lícula d'acció al més pur estil de les buddy movies dels anys setanta, on la relació entre els dos protagonistes és l'eix principal de la mateixa.
Amb un guió sense més pretensions que les de fer riure i passar una bona estona d'acció, la química entre els dos personatges principals és sensacional. De fet, em pregunto com és que Mark Wahlberg (Michael 'Stig' Stigman) i Denzel Whasington (Robert 'Bobby' Trench) no han coincidit més vegades a la pantalla.

Escenes d'acció a dojo, ben planificades i rodades amb força dignitat al vell estil dels stunts, res d'ordinadors. Molts malvats a la vegada, la CIA, la DEA, l'exèrcit... Tot plegat girant entorn uns 43 milions cent vint-i-cinc mil dòlars que tothom vol, siguin o no siguin seus.

El punt fort de la cinta són evidentment els gags entre els dos protagonistes. Les frases, els acudits, les rèpliques. Aquí és on la cinta t'enganxa. I encara que hi ha un parell o tres de moments que la cinta sembla que perdi el ritme, sempre torna a haver alguna situació que et fa agafar el fil rialler o d'acció.
Es pot dir, doncs, que no és regular, però tampoc té talls incomprensibles.

La banda sonora acompanya a la perfecció, temes amb ganxo, amb ritme.
És a dir, el que no fa el guió ho acaba fent la interpretació i el soundtrack, i és que els secundaris són tots dignes de menció. Potser la més fluixa és la noia de la pel·lícula (tota buddy movie ha de tenir una noia vistosa), Paula Patton (Deb), que no acaba d'engranar bé en tot el mecanisme. Si que ho fa, per exemple, l'aquí magnífic Bill Paxton (Earl), que interpreta un dels malvats o Edward James Olmos, que interpreta el narco Papi Greco.

En resum, adient per a qui vulgui una bona dosi d'acció amanida amb bona comèdia. Contraindicada per a qui esperi un guió magistral.

Fitxa:
2013
Director: Baltasar Kormákur
Guió: Blake Masters, Steve Grant (Boom! Studios graphic novels)
Repartiment: Denzel Whashington, Mark Wahlberg, Paula Patton, Bill Paxton, Edward James Olmos, ...

Track escollit:
"All Along The Watchtower"
Written & perfomed by Bob Dylan

Frase escollida:
[Bobby and Stig have each other in a sleeper hold]
Bobby: All right, all right! On the count of three, we'll let each other go.
Stig: All right.
Bobby: One, two, three.
[nothing happens]
Stig: Now you're making me not be able to trust you.

The Lone Ranger

Adaptació de la sèrie de televisió dels anys cinquanta amb el mateix nom. La crítica dels EUA la va deixar per terra i no ha tingut tot l'èxit que es mereixia. D'entrada es va dir que el personatge de Tonto interpretat per Johnny Depp era una mena de Jack Sparrow amb diferent maquillatge. És cert que el recorda bastant i té força coses d'ell, però els matisos són realment diferents i si ens hi fixem no tenen massa a veure l'un amb l'altre.
El problema és que el director, Gore Verbinski, responsable també de la saga de Pirates of the Caribbean ha rodat la pel·lícula amb força similituds.

De tota manera, la pel·lícula és sensacional. Té ritme, empenta i nombrosos gags que fan arrencar més d'una rialla. Està pensada en gran. Tot en ella és espectacular. Des de l'ambientació, els efectes digitals i la planificació de les escenes. El moviment de càmera, a vegades impossible, però nítid i magnànim.

La interpretació potser és dels punts més fluixos, tot i que tampoc pretén ser el tret més característic. Abans de veure-la ja ens podem imaginar que Depp porta la batuta de l'acció tot i que, en principi, és un secundari.
El protagonista, John Reid (Lone Ranger), l'interpreta correctament Armie Hammer, amb una evolució esperada però adient. D'entre el nombrós elenc destaca especialment William Fichtner, que interpreta el malvat però carismàtic Bucth Cavendish i probablement Helena Bonham Carter (Red Harrington), que per primera vegada comparteix cartell amb Depp sense que la cinta la dirigeixi el seu marit, Tim Burton.

Les escenes d'acció són el plat fort de la pel·lícula. De fet, per problemes de pressupost se'n van eliminar algunes. Això si, el clímax final és brutal. Per la planificació en paral·lel de les diverses vessants de la gran batalla/persecució, pels efectes, per la potentíssima banda sonora (als tracks escollits, com no podia ser d'una altra manera).

Per tot plegat, sensacional. Ha estat injustament infravalorada, per que com a divertimento -que és al que realment aspira- és meravellosa.
Adient per a fans de la comèdia d'acció, en aquest cas en ple gènere western, contraindicada per a qui segueixi pensant que és Jack Sparrow el de la foto del cartell.

Fitxa:
Director: Gore Verbinski
Guió: Justin Haythe, Ted Elliott, Terry Rossio
Repartiment: Johnny Depp, Armie Hammer, William Fichtner, Tom Wilkinson, Helen Bonham Carter, ...

Track escollit:
William Tell Overture: Finale
music by Gioachino Rossini
(Hans Zimmer)

Frase escollida:
Tonto: Nice Shot.
John Reid: That was supposed to be a warning shot.
Tonto: In that case, not so good.

Fierce Creatures

Sense tractar-se d'un remake ni d'una segona part, podríem dir que aquesta sensacional i esbojarrada comèdia és una segona versió d'A Fish Called Wanda.
La història en aquest cas va d'una gran multinacional que comprar una altra empresa de la que en forma part un zoològic. L'empresa hi comença a fer canvis contraris a l'essència de l'establiment.
Repeteixen de manera magistral John Cleese i Jamie Lee Curtis (Rollo Lee i Willa Weston, respectivament), que tornen a jugar amb les dobles interpretacions sexuals, en aquesta ocasió encara més picants. Els acompanya una vegada més Michael Palin (Adrian 'Bugsy' Malone), que si a la primera interpretava a un tartamut, en aquesta encarna l'encarregat del zoo dels insectes, que xerra pels descosits.
I finalment l'immens Kevin Kline, que interpreta dos papers, pare i fill, el propietari de la multinacional i l'hereu, Rod i Vince McCain.

Al més pur estil del vodevil, la pel·lícula està carregada de gags, de situacions hilarants i de conyes amb segones que faran les delícies dels amants del gènere.
La química entre els actors és impressionant una vegada més i el guió impecable. La trama et va portant amb ganes de saber quina serà la propera bretolada i està pensada fins al darrer detall per fer-nos passar una estona sensacional.
I és que una vegada més el guió té la mà de John Cleese, ex-Monthy Python, i això es nota.

No destaquen ni la banda sonora (més aviat costumbrista) ni els recursos tècnics emprats, però és que d'això es tracta. La idea és que la importància de tot recaigui en el guió i les interaccions entre els personatges. Com si fos un sketch rere un altre.
Aquí no val allò de que les segones parts no són bones i a cada segon del metratge es detecta que els protagonistes s'ho van passar realment bé en crear aquesta segona versió igual de fresca que l'original, malgrat la diferència temporal entre elles (la primera data del 1988, gairebé una dècada de diferència!).

Adient per a qualsevol amant de la bona -boníssima- comèdia. Contraindicada per a qui només rigui amb productes com Jack-Ass o similars.

Fitxa:
1997
Director: Fred Schepisi, Robert Young
Guió: John Cleese, Iain Johnstone, William Goldman
Repartiment: John Cleese, Jamie Lee Curtis, Michael Palin, Kevin Kline, ...

Track escollit:
"Hungry Heart"
Written & performed by Bruce Springsteen

Frase escollida:
Rollo Lee: Oh, great... terrific!
[Advancing on Bugsy, who starts backing away]
Rollo Lee: He decides to keep the zoo open, so you kill him! Brilliant! Well done! Thank you so much, especially for shooting him right between the eyes,
[Points to his forehead]
Rollo Lee: so that it doesn't look like an accident. Because the people at Octopus will know that he was coming here to close us down, so there's our motive for murdering him. Stunning! Well, Mr. Brain of Britain, what are we going to tell the police, who are, of course, already on their way here? Another example of the thoroughness of your plan! Go on, I'm all ears.
[Bugsy stutters]
Rollo Lee: What do you suggest we do with the dead body of the incredibly famous man, who you have just... ASSASSINATED?
[Bugsy stutters some more]
Rollo Lee: Sorry, I didn't... quite catch it... What? What was that?... Pop him in the blender?

Olympus Has Fallen

Una de les moltíssimes pel·lícules patriòtiques nord-americanes. En aquest cas ens trobem davant d'una mala còpia de les primeres entregues de Die Hard barrejada amb qualsevol altra cinta en la que el President dels Estats Units d'Amèrica està en perill. Traces de patriotisme extrem tant pel que fa a la caiguda de la Casa Blanca en sí, com en la manera de recuperar el poder mitjançant un heroi.
Quan la veus, trobes a faltar aquella essència que tenia (atenció a l'exemple) Independence Day.

Excel·lent però pel que fa a acció, ja que en cap moment de la pel·lícula tens un moment per a respirar, sempre en passa alguna. En aquest cas, una colla de nord-coreans molt emprenyats assalten el famós edifici i posen a la vora de l'escac i mat a tota una potencia mundial.

L'heroi que ens condueix és Mike Banning, interpretat per Gerard Butler. Un ex-agent del servei secret que molt convenientment és capaç d'entrar a la Casa Blanca enmig de tot el merder per, sense que pràcticament ningú se n'adoni, anar fent via liquidant enemics.
Digne de menció l'actuació de Rick Yune (encara que sempre fa la mateixa cara), que fa de dolent de la pel·lícula, Kang.
I evidentment, com a reclam d'entitat i serietat, Morgan Freeman, que interpreta al portaveu de l'Administració Trumbull, que acaba actuant de President en funcions. Té els seus moments. Aaron Eckhart, que interpreta el President segrestat, ens deixa indiferents.

En general, doncs, una pel·lícula previsible, entretinguda a moments i sense cap valor afegit per sobre de les altres que s'han fet del mateix gènere. No és millor que Air Force One, on també el President dels EUA estava en perill, ni tampoc millor que The Sum of All Fears on, per cert, també hi estava Freeman.

En resum, molts trets, explosions i sentiment nord-americà. Molta crispeta i expressions de sorpresa explosiva. Adient per a crispetaires compulsius amb ganes de foc, trets i morts, contraindicada per a qui estigui fart de que li diguin "veus com hem d'estar sempre en guerra?".

Fitxa:
2013
Director: Antonie Fuqua
Guió: Creighton Rothenberger, Katrin Benedikt
Repartiment: Gerard Butler, Morgan Freeman, Aaron Eckhart, ...

Track escollit:
"Christmas With The Man I Love"
Written by Andrew Kingslow and Sarah Dowling

Frase escollida:
Speaker Trumbull: Get me some coffee. Half and half. Three sweet'n lows. In a real cup. Not one of those paper or Styrofoam things.
[pause]
Speaker Trumbull: Alright, let's secure all nuclear sites. Get me our expert on North Korea. Then I want to speak with the premier of North Korea on a secure line. After that I want to speak with the Russians, the Chinese, the British, and the French. And set up a press conference. In that order.