Refrescant pel·lícula d'acció al més pur estil de les buddy movies dels anys setanta, on la relació entre els dos protagonistes és l'eix principal de la mateixa.
Amb un guió sense més pretensions que les de fer riure i passar una bona estona d'acció, la química entre els dos personatges principals és sensacional. De fet, em pregunto com és que Mark Wahlberg (Michael 'Stig' Stigman) i Denzel Whasington (Robert 'Bobby' Trench) no han coincidit més vegades a la pantalla.
Escenes d'acció a dojo, ben planificades i rodades amb força dignitat al vell estil dels stunts, res d'ordinadors. Molts malvats a la vegada, la CIA, la DEA, l'exèrcit... Tot plegat girant entorn uns 43 milions cent vint-i-cinc mil dòlars que tothom vol, siguin o no siguin seus.
El punt fort de la cinta són evidentment els gags entre els dos protagonistes. Les frases, els acudits, les rèpliques. Aquí és on la cinta t'enganxa. I encara que hi ha un parell o tres de moments que la cinta sembla que perdi el ritme, sempre torna a haver alguna situació que et fa agafar el fil rialler o d'acció.
Es pot dir, doncs, que no és regular, però tampoc té talls incomprensibles.
La banda sonora acompanya a la perfecció, temes amb ganxo, amb ritme.
És a dir, el que no fa el guió ho acaba fent la interpretació i el soundtrack, i és que els secundaris són tots dignes de menció. Potser la més fluixa és la noia de la pel·lícula (tota buddy movie ha de tenir una noia vistosa), Paula Patton (Deb), que no acaba d'engranar bé en tot el mecanisme. Si que ho fa, per exemple, l'aquí magnífic Bill Paxton (Earl), que interpreta un dels malvats o Edward James Olmos, que interpreta el narco Papi Greco.
En resum, adient per a qui vulgui una bona dosi d'acció amanida amb bona comèdia. Contraindicada per a qui esperi un guió magistral.
Fitxa:
2013
Director: Baltasar Kormákur
Guió: Blake Masters, Steve Grant (Boom! Studios graphic novels)
Repartiment: Denzel Whashington, Mark Wahlberg, Paula Patton, Bill Paxton, Edward James Olmos, ...
Track escollit:
"All Along The Watchtower"
Written & perfomed by Bob Dylan
Frase escollida:
[Bobby and Stig have each other in a sleeper hold]
Bobby: All right, all right! On the count of three, we'll let each other go.
Stig: All right.
Bobby: One, two, three.
[nothing happens]
Stig: Now you're making me not be able to trust you.
Adaptació de la sèrie de televisió dels anys cinquanta amb el mateix nom. La crítica dels EUA la va deixar per terra i no ha tingut tot l'èxit que es mereixia. D'entrada es va dir que el personatge de Tonto interpretat per Johnny Depp era una mena de Jack Sparrow amb diferent maquillatge. És cert que el recorda bastant i té força coses d'ell, però els matisos són realment diferents i si ens hi fixem no tenen massa a veure l'un amb l'altre.
El problema és que el director, Gore Verbinski, responsable també de la saga de Pirates of the Caribbean ha rodat la pel·lícula amb força similituds.
De tota manera, la pel·lícula és sensacional. Té ritme, empenta i nombrosos gags que fan arrencar més d'una rialla. Està pensada en gran. Tot en ella és espectacular. Des de l'ambientació, els efectes digitals i la planificació de les escenes. El moviment de càmera, a vegades impossible, però nítid i magnànim.
La interpretació potser és dels punts més fluixos, tot i que tampoc pretén ser el tret més característic. Abans de veure-la ja ens podem imaginar que Depp porta la batuta de l'acció tot i que, en principi, és un secundari.
El protagonista, John Reid (Lone Ranger), l'interpreta correctament Armie Hammer, amb una evolució esperada però adient. D'entre el nombrós elenc destaca especialment William Fichtner, que interpreta el malvat però carismàtic Bucth Cavendish i probablement Helena Bonham Carter (Red Harrington), que per primera vegada comparteix cartell amb Depp sense que la cinta la dirigeixi el seu marit, Tim Burton.
Les escenes d'acció són el plat fort de la pel·lícula. De fet, per problemes de pressupost se'n van eliminar algunes. Això si, el clímax final és brutal. Per la planificació en paral·lel de les diverses vessants de la gran batalla/persecució, pels efectes, per la potentíssima banda sonora (als tracks escollits, com no podia ser d'una altra manera).
Per tot plegat, sensacional. Ha estat injustament infravalorada, per que com a divertimento -que és al que realment aspira- és meravellosa.
Adient per a fans de la comèdia d'acció, en aquest cas en ple gènere western, contraindicada per a qui segueixi pensant que és Jack Sparrow el de la foto del cartell.
Fitxa:
Director: Gore Verbinski
Guió: Justin Haythe, Ted Elliott, Terry Rossio
Repartiment: Johnny Depp, Armie Hammer, William Fichtner, Tom Wilkinson, Helen Bonham Carter, ...
Track escollit:
William Tell Overture: Finale
music by Gioachino Rossini
(Hans Zimmer)
Frase escollida:
Tonto: Nice Shot.
John Reid: That was supposed to be a warning shot.
Tonto: In that case, not so good.
Sense tractar-se d'un remake ni d'una segona part, podríem dir que aquesta sensacional i esbojarrada comèdia és una segona versió d'A Fish Called Wanda.
La història en aquest cas va d'una gran multinacional que comprar una altra empresa de la que en forma part un zoològic. L'empresa hi comença a fer canvis contraris a l'essència de l'establiment.
Repeteixen de manera magistral John Cleese i Jamie Lee Curtis (Rollo Lee i Willa Weston, respectivament), que tornen a jugar amb les dobles interpretacions sexuals, en aquesta ocasió encara més picants. Els acompanya una vegada més Michael Palin (Adrian 'Bugsy' Malone), que si a la primera interpretava a un tartamut, en aquesta encarna l'encarregat del zoo dels insectes, que xerra pels descosits.
I finalment l'immens Kevin Kline, que interpreta dos papers, pare i fill, el propietari de la multinacional i l'hereu, Rod i Vince McCain.
Al més pur estil del vodevil, la pel·lícula està carregada de gags, de situacions hilarants i de conyes amb segones que faran les delícies dels amants del gènere.
La química entre els actors és impressionant una vegada més i el guió impecable. La trama et va portant amb ganes de saber quina serà la propera bretolada i està pensada fins al darrer detall per fer-nos passar una estona sensacional.
I és que una vegada més el guió té la mà de John Cleese, ex-Monthy Python, i això es nota.
No destaquen ni la banda sonora (més aviat costumbrista) ni els recursos tècnics emprats, però és que d'això es tracta. La idea és que la importància de tot recaigui en el guió i les interaccions entre els personatges. Com si fos un sketch rere un altre.
Aquí no val allò de que les segones parts no són bones i a cada segon del metratge es detecta que els protagonistes s'ho van passar realment bé en crear aquesta segona versió igual de fresca que l'original, malgrat la diferència temporal entre elles (la primera data del 1988, gairebé una dècada de diferència!).
Adient per a qualsevol amant de la bona -boníssima- comèdia. Contraindicada per a qui només rigui amb productes com Jack-Ass o similars.
Fitxa:
1997
Director: Fred Schepisi, Robert Young
Guió: John Cleese, Iain Johnstone, William Goldman
Repartiment: John Cleese, Jamie Lee Curtis, Michael Palin, Kevin Kline, ...
Track escollit:
"Hungry Heart"
Written & performed by Bruce Springsteen
Frase escollida:
Rollo Lee: Oh, great... terrific!
[Advancing on Bugsy, who starts backing away]
Rollo Lee: He decides to keep the zoo open, so you kill him! Brilliant! Well done! Thank you so much, especially for shooting him right between the eyes,
[Points to his forehead]
Rollo Lee: so that it doesn't look like an accident. Because the people at Octopus will know that he was coming here to close us down, so there's our motive for murdering him. Stunning! Well, Mr. Brain of Britain, what are we going to tell the police, who are, of course, already on their way here? Another example of the thoroughness of your plan! Go on, I'm all ears.
[Bugsy stutters]
Rollo Lee: What do you suggest we do with the dead body of the incredibly famous man, who you have just... ASSASSINATED?
[Bugsy stutters some more]
Rollo Lee: Sorry, I didn't... quite catch it... What? What was that?... Pop him in the blender?
Una de les moltíssimes pel·lícules patriòtiques nord-americanes. En aquest cas ens trobem davant d'una mala còpia de les primeres entregues de Die Hard barrejada amb qualsevol altra cinta en la que el President dels Estats Units d'Amèrica està en perill. Traces de patriotisme extrem tant pel que fa a la caiguda de la Casa Blanca en sí, com en la manera de recuperar el poder mitjançant un heroi.
Quan la veus, trobes a faltar aquella essència que tenia (atenció a l'exemple) Independence Day.
Excel·lent però pel que fa a acció, ja que en cap moment de la pel·lícula tens un moment per a respirar, sempre en passa alguna. En aquest cas, una colla de nord-coreans molt emprenyats assalten el famós edifici i posen a la vora de l'escac i mat a tota una potencia mundial.
L'heroi que ens condueix és Mike Banning, interpretat per Gerard Butler. Un ex-agent del servei secret que molt convenientment és capaç d'entrar a la Casa Blanca enmig de tot el merder per, sense que pràcticament ningú se n'adoni, anar fent via liquidant enemics.
Digne de menció l'actuació de Rick Yune (encara que sempre fa la mateixa cara), que fa de dolent de la pel·lícula, Kang.
I evidentment, com a reclam d'entitat i serietat, Morgan Freeman, que interpreta al portaveu de l'Administració Trumbull, que acaba actuant de President en funcions. Té els seus moments. Aaron Eckhart, que interpreta el President segrestat, ens deixa indiferents.
En general, doncs, una pel·lícula previsible, entretinguda a moments i sense cap valor afegit per sobre de les altres que s'han fet del mateix gènere. No és millor que Air Force One, on també el President dels EUA estava en perill, ni tampoc millor que The Sum of All Fears on, per cert, també hi estava Freeman.
En resum, molts trets, explosions i sentiment nord-americà. Molta crispeta i expressions de sorpresa explosiva. Adient per a crispetaires compulsius amb ganes de foc, trets i morts, contraindicada per a qui estigui fart de que li diguin "veus com hem d'estar sempre en guerra?".
Fitxa:
2013
Director: Antonie Fuqua
Guió: Creighton Rothenberger, Katrin Benedikt
Repartiment: Gerard Butler, Morgan Freeman, Aaron Eckhart, ...
Track escollit:
"Christmas With The Man I Love"
Written by Andrew Kingslow and Sarah Dowling
Frase escollida:
Speaker Trumbull: Get me some coffee. Half and half. Three sweet'n lows. In a real cup. Not one of those paper or Styrofoam things.
[pause]
Speaker Trumbull: Alright, let's secure all nuclear sites. Get me our expert on North Korea. Then I want to speak with the premier of North Korea on a secure line. After that I want to speak with the Russians, the Chinese, the British, and the French. And set up a press conference. In that order.
Decepcionant pel·lícula de l'autor de la colpidora District 9. Així com en la seva anterior obra ens va sorprendre amb un tractament de la ciència ficció com mai havíem vist, en aquesta flirteja amb els tòpics de Hollywood del gènere sense voler deixar de banda els seus trets característics i fa una barreja lamentable.
No és que la cinta no tingui coses bones, alguna en té, però tan descafeïnada que passa sense pena ni glòria. La història, d'entrada, ja la tenim força vista. Els de dalt -rics- i els de sota -pobres-. Un tema que ja s'ha tocat força vegades i més bé. La història que ens ocupa, carregada de tòpics, en realitat sembla que no acabi d'arrencar durant bona part del metratge. I és que sí que passen coses, però sembla que siguin a desgana.
La cosa va dels merders en els que es veu immers Max (Matt Damon), un ex-convicte que intenta sobreviure no ficant-se en massa embolics i que pateix un accident laboral que només li deixa una sortida per seguir amb vida. Pujar a Elysium, una impressionant estació espacial orbitant al voltant de la Terra on viuen els rics, els que tenen de tot (una mica com els que tenien molt 'temps' a In Time). A partir d'aquí tota una odissea rodada de manera tan caòtica que no sembla que ho sigui.
La dolenta de la pel·lícula se suposa que és Jodie Foster, que encarna una mena de ministra de defensa anomenada Delancourt, però en realitat es passa tota l'estona arrufant el nas i donant ordres letals per preservar el benestar propi i el dels seus conciutadans. Ni una batalla entre protagonista i antagonista (ni física ni dialèctica).
I és que l'autèntic dolent de la funció és el millor de la pel·lícula. El que fou el protagonista de la citada District 9, Sharlto Copley, encarna de manera magistral a Kruger, un agent d'Elysium sense escrúpols que està a la Terra fent la feina bruta dels de dalt.
És el que val més la pena de tot plegat, tret d'alguns enquadraments meritoris i de l'ambientació en general. Però fins i tot el millor de la cinta s'acaba descafeïnant en una batalla final més còmica que una altra cosa i amb poca visibilitat del que està passant a causa de la maleïda mania del parkinson de càmera.
Totes les escenes d'acció tenen un moviment excessiu de càmera, totes. Fins i tot algunes que no són d'acció.
D'altra banda hi ha una diluïda història d'amor encabida amb calçador d'una antiga amiga de la infància del protagonista (Frey, interpretada per Alice Braga) que, previsiblement té una filla malalta que també necessita una visita als de dalt per a curar-se amb la meravellosa tecnologia de què disposen. Paradoxalment, l'instant d'interpretació més genuí passa entre Damon i la nena malalta (Matilda, Emma Tremblay) mentre comenten un conte infantil i el seu significat. Aquella escena, amb enquadraments subjectius dels personatges és digna, però són un parell de minuts.
Per acabar, un parell de moments tristíssims de les acaballes de la cinta. D'una banda la solució al problema amb un senzill canvi de codi de programació, canviar la paraula ILLEGAL per *LEGAL, un insult a qualsevol persona que s'hagi estat empassant la cinta, que en realitat no passa de les dues hores però es fa lenta com si en durés gairebé tres. I el desesperat intent de donar-li llagrimeta al final pretesament èpic i heroic del protagonista.
En resum, adient per als que es conformen fàcilment i no han vist l'anterior obra de Blomkamp i contraindicat per als que sí l'han vista i esperen trobar-se quelcom a l'alçada.
Fitxa:
2013
Director: Neill Blomkamp
Guió: Neill Blomkamp
Repartiment: Matt Damon, Sharlto Copley, Jodie Foster, Alice Braga, Diego Luna, William Fichtner, ...
Track escollit:
"Theme of Elysium"
(from Elysium Trailer 2013)
Instrumental Mix
Frase escollida:
John Carlyle: Don't breathe on me. Cover your mouth.
Segona entrega del que ja es veu que serà la saga que seguirà Bruce Willis (Frank Moses) en detriment de Die Hard. I és que el paio ja no està per fer segons què amb dignitat.
I aquesta saga, en plan còmic, està força bé. Segurament la primera tenia més ritme que aquesta segona, però està farcida de gags i els personatges estan treballats. Arquetípics, però treballats.
Bàsicament ens trobem una sèrie de velles glòries del món de l'espionatge que es defensen d'uns complots en els que es veuen immersos. Entre ells trobem el magnífic John Malkovich (Marvin), la impressionant Helen Mirren (Victoria) i l'acompanyant de Bruce Willis, la histriònica Mary-Louise Parker en el paper de Sarah. En la primera entrega estava Morgan Freeman, però incomprensiblement el van eliminar de l'equació.
En aquesta entrega també hi ha d'altres aparicions estel·lars. D'una banda la graciosa interpretació d'Anthony Hopkins (Bailey) i la més que discreta Catherine Zeta-Jones, en una mena de femme fatale russa anomenada Katja. I també han inclós quelcom de Kung-Fu, amb un nano asiàtic que es baralla recordant molt al personatge de Jason Statham a Transporter.
Algun gag robat de pel·lícules com Wanted (la fantasmada de l'entrada al cotxe derrapant de Willis) però en general un bon divertimento.
Si que és cert que la part central de la cinta a vegades es fa lenta i un xic pesada, però tant el principi com, sobretot, el final tenen ritme i acabes amb bones sensacions.
No deixa de ser una pel·lícula d'estiu, però molt digna.
Les escenes d'acció estan ben rodades sense abusar de l'excessiu moviment de càmera i una vegada més (a la primera entrega ja va passar), la banda sonora és sensacional.
Adient per a passar una bona estona al cinema, riure i gaudir de l'acció. Contraindicat per a qui es pensi que gaudirà més que en la primera. Ja veurem si hi ha una tercera...
Fitxa:
2013
Director: Dean Parisot
Guió: John Hoeber, Eric Hoeber, Warren Ellis i Cully Hamner
Repartiment: Bruce Willis, John Malkovich, Mary-Louise Parker, Helen Mirren, Anthony Hopkins, ...
Track escollit:
(from tràiler)
"Shoot To Thrill"
performed by AC/DC
Frase escollida:
Sarah: I didn't know what to do, I didn't want to kill him!
Frank: So you chose to kiss him?
El tema dels zombis prolifera darrerament en diversos espais com el còmic o les sèries de televisió (l'exemple més conegut segurament és The Walking Dead).
En aquesta pel·lícula que ens ocupa s'explota aquest gènere i agafa conceptes d'altres cintes anteriors (encara que està basada en una novel·la de Max Brooks). Un exemple ben clar és que els zombis ja no caminen errants i lents, si no que són rapidíssims i extremadament eficaços i letals (similars als cercadors d'ombres d'I Am Legend).
Una pel·lícula que comença de meravella i que afortunadament deixa de banda la trama de la supervivència familiar (així el llast de la dona i les filles del protagonista no enterboleix l'acció). Una correcte presentació de personatges arquetípics i una contextualització del problema ben argumentada i portada amb exquisida angoixa.
D'una banda el protagonista, Gerry Lane (Brad Pitt), un convenient ex-agent de l'ONU que es fixa en tots els detalls per arribar a una conclusió de solució temporal, i és que és molt clara la intenció de convertir-ho en una trilogia, com ja van anunciar els seu responsables.
Malgrat es diu que durant el rodatge van haver moltes desavinences entre Pitt i els guionistes i es van arribar a fer moltíssims canvis, el personatge gaudeix de prou coherència i no té masses punts flacs.
La resta de secundaris fan un bon paper, el just i necessari per no eclipsar l'estrella. Amb tot, cal mencionar Daniella Kertesz, que encarna la soldat Segen, amb una interpretació visceral molt més que correcte.
Per la resta, probablement us trobareu amb el de sempre. Els bons són molt bons, els soldats molt patriotes i els dolents una mena de tsunami zombi homogeni.
El problema ve quan la càmera deixa de moure's a l'estil Bourne. I és que el retrat dels zombis quan el protagonista se'ls troba cara a cara és més còmic que una altra cosa. Els zombis no acolloneixen (amb perdó), més aviat fan gràcia i te n'acabes enfotent.
El moment llauna de refresc gairebé al final no té desperdici, per graciós, no per memorable.
En resum, un bon entreteniment, sense masses pretensions més. Grans efectes especials, angoixa ben aconseguida en base a una massa informe de zombis que com uns castellers desorganitzats o, més aviat com formigues que volen aconseguir pujar a algun lloc, s'amunteguen uns a sobre dels altres per creuar uns murs de contenció altíssims.
És d'agrair que no surtin les localitzacions mundials típiques amb els monuments típics. Aquí viatgem a Corea, Israel i Gal·les. No està malament.
Adient per a gairebé tot tipus de públic que vulgui estar entretingut durant un parell d'hores de cinema d'acció apocalíptic. Contraindicada per qui es pensi que veurà coses gore.
Fitxa:
2013
Director: Marc Forster
Guió: Matthew Michael Carnahan, Drew Goddard, Damon Lindelof, J. Michael Straczynski i Max Brooks (novel·la)
Repartiment: Brad Pitt, Mireille Enos, Daniella Kertesz, James Badge Dale, ...
Track escollit:
"Go"
Written & performed by Kari Kimmel
Frase escollida:
Andrew Fassbach: Mother Nature is a serial killer. She wants to get caught, she leaves bread crumbs, she leaves clues... Mother nature knows how to disguise her weakness as strength.
La història d'un ex-agent dels serveis d'intel·ligència dels EUA que s'afegeix a un grup que vol interceptar un objecte misteriós amagat en una maleta metàl·lica en poder d'una banda de russos. De fet, Ronin és el nom que es dóna als homes sense honor, mercenaris japonesos que treballaven per al millor postor i, de fet, no sabien qui era el seu amo. Hi ha una escena de la pel·lícula que ho contextualitza molt bé.
Una pel·lícula amb una sensacional construcció de personatges, un guió ben acurat i unes escenes d'acció i persecució rodades a la perfecció.
Hi ha diversos punts forts a la cinta. En primer lloc (està molt clar venint del director), unes de les millors persecucions d'automòvil (el perfecte exemple de com es roda i s'edita aquesta classe d'escenes) de la història del cinema. Si teniu l'oportunitat de veure'n els extres, veureu de què parlo.
En segon lloc les interpretacions. D'una banda el protagonisme de Robert De Niro (Sam) i la seva relació en constant evolució amb Jean Reno (Vincent). Cada personatge amb les seves caracteristiques molt ben definides. Sean Bean, que interpreta un perfecte fatxenda anomenat Spence (en una de les poques pel·lícules on aquest actor no interpreta algú que mor), l'ambiguïtat de Natascha McElhone a qui el paper de Deirdre li va com anell al dit i el vil Gregor, que interpreta Stellan Skarsgård.
Amb una banda sonora que cohesiona molt bé l'acció que s'hi desenvolupa és una cinta que prima la sobrietat, sense excentricitats, sense fantasmades (si un cotxe explota, té raó per fer-ho, per exemple). Les escenes d'acció creen l'angoixa necessària i els silencis estan molt ben utilitzats. T'enganxa des del minut zero, cosa que és d'agraïr...
En resum, una bona història molt ben portada, digna de ser visionada més d'una vegada i apreciar-ne tots els detalls.
Adient per a amants de l'acció ben filmada i contraindicada per a ignorants que creuen que la bona acció és la de sagues com To Fast To Furious.
Fitxa:
1998
Director: John Frankenheimer
Guió: J.D. Zeik
Repartiment: Robert De Niro, Jean Reno, Natascha McElhone, Stellan Skarsgård, Jonathan Pryce, ...
Track escollit:
"Time To Say Goodbye (Con te partirò)"
Composed by Francesco Sartori
Lyrics by Lucio Quarantotto
Enlgish lyrics by Frank Peterson
Performed by Sarah Brightman featuring 'Andrea Bocelli'
Frase escollida:
Sam: Either you're part of the problem or you're part of the solution or you're just part of the landscape.
